És realment trist i dolorós contemplar l'existència de les diàspores i les seves víctimes. Treballar amb poblacions en aquesta situació no només és complex, també genera una inquietud profunda i una enorme perplexitat. La nostra espècie manté agrupacions humanes desterrades de forma crònica. Ni la comunitat internacional, ni els organismes de les Nacions Unides, ni els estats "abanderats" en la defensa dels drets humans, ni els implicats en els conflictes són capaços de prendre's seriosament aquest tipus de tragèdies. Si un observa les víctimes i s’adona que són de la mateixa matèria que els botxins s’han d'agafar a algun lloc per no perdre peu. Si algun dia triomfés el cosmopolitisme sincer ens despertaríem preguntant-nos la raó per la qual continuen enlloc tants milers de persones. La nostra espècie genera divisions i subdivisions de si mateixa per justificar la depredació i el parasitisme, és una forma d'autoamputació arbitrària la que exerceix el poder humà a la Terra.

Jorge i Violeta, de Viruta y Sudor, un duo de ‘clowns’ patagons, fa uns dies que van tornar de Tindouf amb els seus Titelles de Pau després d'una intensa gira en què van incorporar tallers destinats a reforçar els recursos de les animadores socials. Ens expliquen que "les cares i les mirades dels nens ens feien oblidar per un moment el desert i la situació d'injustícia que ens envoltava". Potser per als que entenem el fet humà d'una forma concreta, tot el món és una cosa impossible, però Tindouf és un dels llocs paradigmàtics pel que fa a impossibilitat de transitar cap a alguna part d’allò que és humà. No és ni un d'aquells deserts amb dunes daurades, ni un desert que antigament podia ser camí cap a la llibertat i el nomadisme, només és una parcel·la assetjada políticament i militarment amb una pols molt fina que junt amb el vent erosiona la confiança en un mateix. Allà sembla que en va els cooperants busquem dipositar el nostre gra de sorra, un gra que acumulat amb molts altres ha de possibilitar alguna recuperació en la torturada autoestima d'aquest poble. Després tornem amb el nostre raciocini ple de sorra i amb la seva enginyeria i els seus engranatges encallats per la pols.

Com el palestí, el poble sahrauí és conduït de mica en mica cap al cansament i la destrucció. De tant en tant algú fa un esforç i assenyala cap allà. De tant en tant algú recorda que hi ha un assumpte pendent. S'arma una mica de soroll però només una mica. Mentre el jove sahrauí va oblidant ja gairebé el seu origen i només desitja que la seva vida deixi d'estar reduïda a un cosmos tan despietadament erm. Són refugiats que estan oblidats a la Lluna, i als quals potser no els falta res però els falta tot. Gairebé es pot aplicar aquell acudit cubà contra la desesperança que diu d'aquella terra que "no hi ha desocupació però ningú treballa. Ningú treballa però tothom té de tot. Tothom té de tot, però ningú té res". En realitat tot segueix sent necessari per a ells, i l'autoestima és imprescindible per a una gent a qui se li nega el seu futur, la seva possibilitat de somiar de debò, el seu dret a formar part de la humanitat.

Allà on anem sempre ens espera l’incomprensible. A Colòmbia, a l'ex-Iugoslàvia, a Costa d'Ivori, a Sierra Leone, al Líban... Ens enfrontem a la part més terrible dels nostres impulsos humans nas en mà i sovint tornem amb les mateixes preguntes, però crec que en casos com el sahrauí o el palestí existeix un component irracional molt més important. La fúria de l'enfrontament ètnic, polític, cultural, religiós que acaba en un desterrament ferotge i a la vegada acceptat per tota la comunitat internacional no deixa de ser abismalment desesperançador. ¿Què podem esperar de nosaltres mateixos si convivim amb aquestes barbaritats?

Violeta i Jorge ens escriuen des d'aquest desert desertitzat "Cada dia té el seu interès, a vegades porta llum i harmonia i altres foscor i confusió. Així és avui, encara que el sol crema les pupil·les i la sorra crema sota els peus, la realitat escapa als nostres plans. O potser som nosaltres que escapem de la realitat fent plans que no tenen res a veure amb ella en aquest intent de pigmeus jugant a ser gegants." En aquest cas la incongruència, la font de la nostra inspiració, no ens invita a riure i serà probablement perquè, com deia Kierkegaard, "en l'arrel de la comicitat, també de la tragèdia, hi ha la discrepància, la contradicció entre la finitud i la infinitud, entre l’eternitat i el que s’esdevé." En aquest cas aquesta discrepància ens condueix a la  tràgedia.

Els nostres artistes poques vegades es pregunten si el seu treball serveix per a res perquè sempre serveix per a alguna cosa per poc que sigui, i si serveix per riure sabem que serveix de molt, no obstant en el cas dels refugiats sahrauís la pregunta és més terrible ¿De què serveix res? ¡Tan enorme és la mentida que no és possible ni advertir la seva presència més que en els moments en què la pols dels nostres deserts ens cega!