Els límits de la nostra empatia euroegocèntrica es van trencar quan el sofriment de la guerra es va acostar a les nostres portes i va esclatar a l'antiga Iugoslàvia. Vam poder començar a sentir el dolor de les ànimes de la gent dels Balcans. Probablement, la proximitat cultural ens permetia entendre millor la tragèdia interior d'aquells nens, nenes, famílies, la pèrdua de les seves cases, del seu benestar, dels seus parcs d'atraccions, dels seus cines, dels seus autobusos, d'un món tan pròxim al nostre… Crec que aquell va ser un pas cap endavant en termes de maduresa en el món humanitari, perquè a partir d'allà vam començar a estar més preparats per interioritzar millor la tristesa d'una altra gent d'altres llocs però llunyans, i ens vam adonar de com era de transcendental un somriure.

Pallassos sense Fronteres va néixer a l'ex-Iugoslàvia i és filla dels Balcans. Va sorgir en aquell moment, quan ens vam adonar que necessitàvem tot per combatre una altra època de foscor al nostre continent. Fins riure era imprescindible. Després vam veure que aquell 'fins' sobrava i que aquesta necessitat de ressorgir existia en molts llocs del món i en molts cors de la nostra espècie.

Avui sembla que aquesta idea comença a estar més clara. Les persones no només necessitem aliments, sostre, mantes o medicaments. Necessitem afecte, necessitem riure, necessitem que algú ens faci riure. Els programes de salut mental i de suport psicològic ja són inherents a les catàstrofes i al seu tractament des del punt de vista humanitari, són la base d'un tipus d'aproximació a les poblacions que redueix el desnivell conceptual entre nord i sud, entre desenvolupats i no desenvolupats, entre pobres i rics. Considerar que tots tenim dret a riure no és només un principi de justícia social, també és reconèixer que tots tenim sentiments i necessitem esperança.

Fa poc el grup Trup de Nassos va tornar de Bòsnia, i a algú li pot resultar anacrònic tornar d'allà ara, tornar d'aquell lloc on el pegat dels acords de Dayton no ha resolt els problemes de convivència entre comunitats, però la gent dels camps de refugiats crònics els deia: “¿Per què heu trigat tant a tornar? ¿Us heu oblidat de nosaltres?”

Moltes vegades passejo per la meva ciutat i me la imagino destruïda, amb els edificis esquerdats per l'assetjament de les armes pesants, sense vidres, plena d'escombraries, sense animals de companyia, amb el Maremàgnum abandonat i les atraccions rovellades, els parcs descuidats, amb controls exercits per milicians assassins, les botigues tancades i coses pitjors. Ho penso perquè em dic que també ens podria passar a nosaltres. Llavors, sé que si veiés uns pallassos estrangers actuant improvisadament per als nens que queden de la meva ciutat ploraria d'emoció al pensar que algú amb tan 'poc' per oferir s'ha enrecordat de mi, de nosaltres, de tots.