Als països en situació precària la cultura és una cosa que no es contempla des d'un punt de vista institucional. Quan arribem a un país per treballar sempre intentem concertar una trobada amb algun funcionari del Ministeri de Cultura. Ho fem per educació i respecte. No ens sembla lògic entrar en un país sense trucar a la porta, sobretot si el timbre funciona, encara que si no funciona piquem respectuosament amb els artells a la fusta. L'última vegada ho vam provar a Maputo i, com sol passar, les dependències del Ministeri eren més que humils. Vam comprovar que Cultura era l'últim gat en termes institucionals però vam demostrar el nostre respecte per la institució i per les autoritats locals.

Moçambic és un país que diuen que ressorgeix econòmicament, encara que, per un costat, no és gaire difícil si pensem que el 1992 era l'últim país per la cua en indicador de desenvolupament humà (IDH) i, per l'altre, determinades resurreccions econòmiques sempre es desequilibren excessivament cap als rics. Per sort, la pau va arribar llavors, probablement com a conseqüència que el país no era tan ric en recursos com el seu altre paral•lel, Angola. A partir d'aquí, va començar el seu llarguíssim camí de recuperació. De totes maneres, encara segueix sent un país molt dependent de l'ajuda internacional, amb una esperança de vida tremendament baixa (39 anys aproximadament), amb una prevalença de la sida enorme (un 25% de la població), i amb problemes greus de desenvolupament a les zones rurals.

Avui Imma i JJ, dos artistes aragonesos, són a Nampula recolzant  Casa Velha en l'acabat d'una producció artística increïble. Junts llançaran un espectacle que ha d'ajudar Casa Velha a progressar cap a una autosostenibilitat parcial. Quan vaig ser a Nampula aquest estiu vaig tenir l'oportunitat meravellosa i única de veure el treball que s'estava forjant des de fa uns quants anys. Assegut enmig d'un pendent pedregós en una cadira de rodes d'oficina, que m'havien ofert protocol•làriament els artistes de Nampula, vaig poder contemplar amb Alfonso una mostra de la producció local. Aviat vam estar envoltats de nens i nenes que no paraven de riure's amb els pallassos africans. Ni demanant-ho hauríem pogut tenir una prova més fefaent de la qualitat del seu treball. Si els nens es parteixen de riure és clar que estem tocant el cel.

Aquelles preguntes que ens fèiem fa anys en l'organització quan parlàvem de treure els nostres nassos a l’Àfrica del tipus: “¿El ‘clown’ és realment universal? ¿O és un altre invent occidental que intentem imposar com il•luminats a la gent d'altres llocs? ¿Té sentit el pallasso allà?”, es van resoldre ja fa temps. Allà vaig tenir l'oportunitat de sentir-ho una altra vegada. La comicitat del ‘clown’ no juga amb conceptes culturals restringits, juga amb conceptes universals relacionats amb el desafiament al sentit comú propi de l'home. La gravetat, la poca traça, la disparitat, la incongruència, l'enfrontament entre la pretensió i la realitat alimenten la comicitat del pallasso. Ni Huntington amb el seu xoc de civilitzacions aconseguiria generar discòrdia entre els nassos de diferents parts del món perquè en termes de pallassos som tots iguals i si els som en termes de ‘clown’ és perquè ho som en tot allò fonamental.

Per si fos poc, si aquest assumpte nasal neix en el si de la cultura africana: dansa, acrobàcies, imatgeria... La fusió resulta tremenda i és llavors quan no sabem qui és el beneficiat, si ells o nosaltres. Assegut a la meva cadira de rodes al costat d'Alfonso, gairebé com a únic espectador amb entrada, intentant mantenir l'equilibri i no caure costa avall, observava aquells increïbles pallassos moçambiquesos i estava sorprès. Una barreja de vergonya de ser el blanc que ve a valorar un treball de negres impedia que arribés a l'èxtasi produït per aquella càrrega espiritual que estava rebent i que tan absent està en la nostra terra.

Casa Velha a Nampula i a Maputo realitza repetides actuacions en el marc de la sensibilització contra la sida, la malària i a favor de la prevenció de la salut mitjançant la higiene. Fava, Mele, Padre, Ramún i una bona tropa de nois i noies conformen una companyia d'artistes del barri de Faina que lluita per sobreviure en les seves casetes de tova el pas d'un temps que allà és més preat per la seva brevetat. No fa gaire vam haver de lamentar la mort de Mick de pneumònia. Ells es mouen al límit, com gran part de Moçambic. Per a més desafiament, són rastes, no són del partit, ni de l'ètnia que talla el bacallà, i creuen en la cultura com a mitjà de transmissió de valors i com a eina de reconstrucció del teixit social. Amb freqüència, em pregunto com hi ha gent tan forta, valerosa i amb tanta energia per fins i tot fer riure des de situacions tan impossibles.