"El que no veig no existeix", diu una dita popular....i cada dia m'ho crec més.

I és que a mesura que segueixo caminant i explorant els desafiadors i apassionats camins de la comunicació, em segueixo convencent que hem de dir les coses, mirar-les, sentir-les i compartir-les, perquè arribat el moment puguin ser també d'altres, i més encara quan és part de la nostra missió.

Davant d'això, vull compartir amb vostès aquesta foto espectacular, que il·lustra de cos sencer el poder que tenim els comunicadors d'explicar el que veiem, de transmetre les notícies, i de posar en agenda situacions i temes que puguin millorar, i per què no denunciar, tot allò que ens sembla injust.

Miguel Silva Huerta, president de la comunitat camperola de Catacaos (Piura), càlid departament ubicat al nord del Perú, va arribar el cap de setmana a Lima i està molt emocionat.

No s'havia imaginat mai que els problemes que viuen durant més de quinze anys famílies com la seva, que cultiven cotó de la varietat 'pima', fossin tan importants per a la premsa de la nit al dia, però, sobretot, no preveia que vingués un ambaixador de bona voluntat a parlar per ells: un ambaixador anomenat Miguel Bosé.

He de confessar que conèixer Marcelina Lagos em va deixar una sensació gratificant....i és que escoltar-la parlar de totes les coses que ha hagut de passar en la vida, i la seva tenacitat per arribar on està, em confirma que la dita "voler és poder" funciona en dones que s'ho proposin com ella.

Marcelina va néixer fa 39 anys al departament d'Apurimac (ubicat a la serra sud del Perú) i va tenir, a diferència de moltes nenes de l'Ande i de les seves pròpies germanes, l'oportunitat d'assistir al col·legi, i en el seu cas, a un internat de religioses que la van formar fins als 18 anys, edat en què va decidir anar a Lima, la capital, a conèixer i provar sort. Marcelina va arribar a casa de la seva germana gran, que amb el seu  marit es dedicaven a confeccionar tapissos de San Pedro de Cajas, bressol de grans artistes en teler, i ubicat a la província de Tarma, a més de 4.000 metres sobre el nivell del mar. A poc a poc va anar aprenent la tècnica del meravellós món del teixit i encara que al principi li va costar sang, suor i llàgrimes, com diu ella literalment, les seves ganes d'aprendre mai van decaure.

  Llegir més

Liz Hurtado té 29 anys, està casada i té una nena de 3 anys que es diu Dana Belén. S'organitza diàriament per poder atendre-la i complir les seves tasques com a regidora a la municipalitat del Carmen.

Liz està contenta de treballar per a la seva comunitat cada dia, i confessa que la seva vida ha canviat després del terratrèmol. "Abans feia una vida diferent, ho tenia tot programat: el meu temps, la meva feina, la casa, un espai per a cada cosa. Ara a la mateixa habitació ho faig tot. Menjo, cuino, treballo i dormo, amb el meu marit, la meva filla, el meu pare i una neboda. Molta gent em ve a veure a casa després de la feina, i jo els atenc amb molt de gust per la confiança que em tenen, això fa que em senti més compromesa per buscar-los una solució als seus problemes".

Revisant les meves anotacions anteriors, m'he adonat (gratament, per descomptat) que les persones anem tirant en la mesura de les nostres possibilitats i capacitats. A vegades, per pròpia iniciativa i, moltes altres, per l'ajuda oportuna de tercers, sense els quals seria molt difícil i potser fins i tot impensable aconseguir l'objectiu.

És per això que voldria en aquestes petites ratlles compartir un petit i profund reconeixement als meus companys d'ajuda humanitària d'Oxfam Internacional, aquest grup errant de persones que dediquen la seva vida i el seus temps ajudant els altres, els que necessiten la seva encertada assistència i experiència, però, sobretot, la seva bona voluntat per poder canviar una mica la situació en què viuen els que han estat víctimes d'emergències i desastres. Llegir més

Estem feliços i ho volem compartir. ¿El motiu? El projecte peruà ‘Tikapapa’, que permet articular els productors alt andins de ‘papa’ nativa amb el mercat, i del qual vaig escriure unes línies fa uns quants dies, acaba de guanyar el primer premi del concurs The World Challenge 2007, promogut per la BBC de Londres, la revista ‘Newsweek’ i Shell, i que té per objectiu identificar i premiar projectes de desenvolupament i de negocis que no només busquin beneficis econòmics, sinó que a més en retornin una part a la comunitat.

Fa uns dies vaig visitar un projecte que s’està implementant amb els comerciants del mercat cooperatiu Ollantay, del districte de San Juan de Miraflores, a la zona sud de Lima (Perú), i vaig tenir l’oportunitat de compartir una reunió on els dirigents explicaven els mecanismes que utilitzen per millorar les seves vendes diàries i el valor que donen a les xerrades educatives o capacitacions que reben de les institucions que executen el projecte.

I és que a un que potser ha tingut la sort i l’oportunitat –que no tenen milers de persones al món-- d’accedir a estudis pot ser que els resulta reiteratiu rebre xerrades per parlar del que ja sabem o que els donin pautes de com ser millors en el que fan. Però, quan mai s’ha pogut estudiar, perquè els diners a casa només arribaven per menjar, la situació sempre és diferent i molt beneficiosa per a qui ho sàpiga aprofitar.

La veritat és que sento molta setisfacció --com molta gent, amb tota seguretat-- quan coneixem pels mitjans, els amics, els correus, que les coses sempre poden anar millor per als petits productors, sempre que hi hagi voluntat, evidentment, i d'això poden donar fe els agricultors peruans de ‘papa’.

¿Sabien que al Perú existeixen 3.000 varietats de ‘papa’, amb diferents mides, formes i colors, i que moltes es cultiven a més de 3.500 metres d'altura, on altres cultius ja no prosperen?

Em va arribar al correu un article d'un company d'Oxfam, especialista en gestió de riscos i ajuda humanitària, que parla de les alertes climàtiques a les zones altoandines.

¿Sabien que quan l'alpaca es tira a terra en ple sol significa que caurà una pedregada?, ¿o que quan l'arc iris es posa borrós és senyal que les pluges es retiraran i que hi ha una classe d'au local que al descendir a les parts baixes anuncia que hi haurà bona pluja?

Al nord de Lima, al districte de Comas, el despertador sona a les 5 del matí i desperta Carlos Ayllón,  perquè el dia sigui prou llarg per fer amb entusiasme tot el que té programat.

I és que la seva vida ja no és la mateixa i se sent feliç que sigui així, perquè ara ja no és només l'amable venedor d'esmorzars de la parada 291 del mercat Santa Rosa, on al costat de la seva dona delecta amb els seus suculents esmorzars els comensals que cada dia els visiten. Ara també s'ha convertit en un corresponsal de ràdio del programa “Gente de Confiar”, on cada matí d'11 a 12 del matí, a través del senyal de ràdio Comas 101.7 FM (http://www.radiomengis.com/) i amb altres corresponsals com ell, reporten diàriament les incidències del dia a dia dels comerciants, fusters i confeccionistes dels diferents mercats de Lima.

Vam estar fa unes setmanes a Chincha, quan faltaven pocs dies perquè fes dos mesos del terratrèmol que va afectar la vida de milers de famílies al sud del Perú.

Vam recórrer el Centro Poblado 'Hoja Redonda' del districte del Carmen, on Intermón Oxfam començarà un pla de rehabilitació pels danys causats pel desastre, amb la finalitat de restablir juntament amb la població i les autoritats locals, condicions de vida que permetin a milers de famílies accedir a l'aigua potable, reforçar les seves vivendes temporals i crear condicions higièniques adequades.

A un mes del terratrèmol al Perú, que va ocasionar  la pèrdua de més de cinc-centes vides humanes, i la destrucció de milers de cases, viatgem cap a la ciutat de Pisco novament, amb la finalitat de recórrer els llocs on l'equip d'ajuda humanitària d'Oxfam Internacional està treballant en la construcció de vivendes temporals per als damnificats, proveint d'aigua, sanejament i enfortiment de capacitats a les autoritats locals.

Ens trobem amb una ciutat absent i destruïda, on l'aire que es respira no només es torna dens i polsegós per moments, sinó que, a més, l'ànim i les mirades dels pobladors sembla que s'hagin aturat amb el temps.

Vull compartir el testimoni de la meva col·lega Elva Abad que es va fer present en els llocs afectats per terratrèmol que va arrasar el Perú a mitjans d'agost:

"L'endemà del terratrèmol ocorregut al Perú, el dimecres 15 d'agost, vam sortir amb un equip d'Oxfam cap a la zona de Pisco, on l'epicentre de 7,9 d'intensitat, es va emportar moltes vides, cases, escoles, esglésies i somnis de milers de peruans que mai es van imaginar que una cosa així els podia passar.

Els 3.200 metres d'altura per arribar al districte de Chuschi, ubicat a la serra central del sud del Perú, val la pena pujar-los repetides vegades, quan un es troba amb la calidesa de les dones i homes de la muntanya, que orgullosos ens expliquen com han pogut organitzar-se amb la comunitat i dins de les seves pròpies famílies per tirar endavant.

I és que gràcies a l'esforç dels aliats amb qui Intermón Oxfam treballa a les zones andines -ens estem referint a l'oenagé CEDAP, a la zona d'Ayacucho-, dones com Lucinda Vilca, de 24 anys, i homes com Ever Cancho, de 26, reben formació per entendre que, partint d'un diagnòstic de problemes i potencialitats com a famílies i comunitat, poden trobar la ruta que els permeti millorar la qualitat de les seves vides. Llegir més