L'altre Perú

Victoria Vilca, sòcia del desenvolupament

2008-07-18T13:14:00Z

Victoria no parla espanyol i jo no parlo quítxua, però malgrat això em trobo tan bé a casa seva, perquè la seva cara amable em transmet la calidesa necessària perquè qualsevol que visiti la seva llar ubicada a la comunitat de San Juan d'Uchuyri, districte de Chuschi (Ayacucho) a 3.141 metres sobre el nivell del mar, se senti benvingut i acollit per ella i la seva família.

Victoria està casada amb Damian Cancho, tenen tres fills grans i un nét de dos anys, que és com el seu quart fill. Junts han après que el treball en família és la clau per tirar endavant, i que capacitant-se podran treballar i aprofitar millor els recursos que la naturalesa els brinda.

@MORE@

"La meva vida abans era trista --va començar dient Victoria, ajudats per la generosa traducció de Janet-- perquè no sabia treballar, només criava gallines, cabretes i així com estaven les portava al mercat a vendre... Els ous que treia de les gallines els venia, prenent-los moltes vegades l'aliment als meus fills per tenir una miqueta de diners per al dia a dia. El meu marit com que no tenia feina se n'anava a la selva però es posava malalt, i jo havia de treballar més per curar-lo. Gràcies a les capacitacions que hem rebut, em sento molt bé, he après a treballar, i ara ho fem en família. Cultivem tot tipus d'hortalisses, fruiters, fins i tot flors, i tot això ens serveix per a la nostra alimentació diària i per vendre-ho al mercat... amb el que guanyo faig estudiar els meus fills i els alimento millor".

Victoria és una de les moltes dones que gràcies a l'oportuna intervenció del Centre de Desenvolupament Agropecuari (CEDAP), ha aconseguit capacitar-se i millorar la seva qualitat de vida i la de la seva família, validant un model de desenvolupament local que es pugui reproduir en altres regions del país, amb la finalitat de promoure un treball sostenible de recursos naturals sense deteriorar el medi ambient.

"Em sento molt bé, m'agrada el canvi perquè estic millor i seguiré endavant amb les meves feines... Seguiré compartint el que he après amb altres dones perquè tinguin oportunitat de viure millor", finalitza Victoria, i ens porta al seu hort on ens mostra orgullosa les flors i les pomes que cultiven, i l'oportunitat que se'ls presenta per seguir diversificant les seves vendes al mercat.

Voluntats

2008-07-02T15:51:00Z

No hi ha compromís petit ni gran quan les ganes de col·laborar, participar i dedicar-se desinteressadament a combatre la pobresa i la injustícia són un motor poderós que ens mobilitza i ens fa més forts.

Comparteixo amb vostès aquest petit vídeo del que va ser el treball dels voluntaris al Perú, a propòsit de la campanya de cotó i la visita d'un altre voluntari, anomenat Miguel Bosé.

Veure vídeo
Format: YOUDuració: --:--

La caravana ciutadana

2008-05-27T10:51:00Z

Una de les experiències de comunicació més enriquidores que tinc i per la qual sempre aposto és la de treballar directament amb la població. Quan podem veure, escoltar, sentir i percebre, en persona i en directe, que el que ens hem proposat resulta, quan la gent està contenta amb les nostres iniciatives i, sobretot, quan tots ens sentim part d'un mateix equip i una mateixa causa.

@MORE@

La caravana ciutadana és una estratègia de comunicació que hem utilitzat amb molt bons resultats al Perú, ja que permet, a través de l'ús dels espais públics, com places, carrers i mercats, que la gent es trobi i dialogui, es diverteixi, s'informi i participi en temes que són del seu interès i del nostre, evidentment.

Comparteixo amb vosaltres aquestes imatges de les caravanes ciutadanes que es van fer a Chincha i que van formar part de les activitats programades per Oxfam Internacional, l'Asociación de Comunicadores Sociales Calandria, els Servicios Educativos Rurales i institucions locals, com a resposta a la situació posterior a l'emergència que hi va haver després del terratrèmol al Perú de l'agost del 2007. Amb aquesta iniciativa vam poder comprovar satisfactòriament que planificant objectius amb aliats i contraparts locals podem aconseguir uns resultats millors.

Veure vídeo
Format: YOUDuració: --:--

Veure-ho per creure-ho

2008-04-30T16:13:00Z

"El que no veig no existeix", diu una dita popular....i cada dia m'ho crec més.

I és que a mesura que segueixo caminant i explorant els desafiadors i apassionats camins de la comunicació, em segueixo convencent que hem de dir les coses, mirar-les, sentir-les i compartir-les, perquè arribat el moment puguin ser també d'altres, i més encara quan és part de la nostra missió.

Davant d'això, vull compartir amb vostès aquesta foto espectacular, que il·lustra de cos sencer el poder que tenim els comunicadors d'explicar el que veiem, de transmetre les notícies, i de posar en agenda situacions i temes que puguin millorar, i per què no denunciar, tot allò que ens sembla injust.

@MORE@

Miguel Bosé va estar al Congrés de la República dimarts, reunit amb el president del Congrés, Luis Gonzáles Posada, alguns congressistes vinculats a l'agro, representants dels cotoners PIMA, i una representant d'Oxfam Internacional, i junts es van comprometre a impulsar projectes, compromisos, finançaments i lleis, perquè el cotó 'pima' d'aquest país torni a tenir el lloc que sempre ha tingut (a partir del dilluns 5 de maig, per posar-hi data), i el millor de tot, permeti que milers de famílies puguin sortir de la misèria.

I perquè coneguin una miqueta sobre la lluita d'aquest militant de la vida anomenat Miguel Bosé i el perquè del seu compromís amb la campanya Comerç amb Justícia d'Oxfam Internacional i amb el cotó 'pima' peruà en particular, voldria explicar-ho a continuació, perquè tots i totes puguem entendre una situació comuna per la qual passen milions d'agricultors al món, que no compten amb polítiques justes i viuen en la pobresa eternament.

El cotó 'pima' peruà, considerat el millor del món per les seves característiques que permeten la producció de filats molt fins, uniformes i resistents, els quals es dediquen a la confecció de peces de gran qualitat, està a punt de desaparèixer. De les 65.000 hectàrees que van arribar a sembrar-se als anys 60 i 70, aquest any únicament se'n sembrarien 8.000.

Aquesta reducció es deu, en primer lloc, a la competència deslleial del cotó subsidiat procedent dels EUA. Els últims anys, la importació del cotó ha augmentat notablement fins al punt que el cotó dels EUA concentra fins al 88% del total importat.

La segona causa de l'estrall dels cotoners és el sistema de comercialització del cotó 'pima', que permet que dues empreses imposin preus molt per sota del mercat. Aquestes empreses compren el 90% del cotó i imposen preus baixos als productors.

¿Quines accions plantegen els cotoners per reparar aquesta situació?

Els cotoners demanen al Govern una política de promoció integral que tingui en compte finançament, assistència tècnica i recerca i que els permeti fer front a la competència del cotó subsidiat.

Que el Govern es pronunciï en contra de l'abús de poder de les empreses que marquen preus per sota del mercat i que perjudiquen els productors agraris.

Les cartes estan sobre la taula i el compromís ofert... el ciutadà Miguel Bosé s'ha compromès (més) a ser la imatge del cotó ‘pima' al Perú i al món, i els governants peruans a fer el que els toca a favor dels cotoners... estarem a l'aguait.

Miguel Bosé, la veu de l'esperança per als cotoners

2008-04-30T09:55:00Z

Miguel Silva Huerta, president de la comunitat camperola de Catacaos (Piura), càlid departament ubicat al nord del Perú, va arribar el cap de setmana a Lima i està molt emocionat.

No s'havia imaginat mai que els problemes que viuen durant més de quinze anys famílies com la seva, que cultiven cotó de la varietat 'pima', fossin tan importants per a la premsa de la nit al dia, però, sobretot, no preveia que vingués un ambaixador de bona voluntat a parlar per ells: un ambaixador anomenat Miguel Bosé.

@MORE@

"El que més em va impressionar a l'escoltar-lo va ser la seva vocació amb els pobres del món. Això ens omple d'energia. Saber que hi ha algú com ell que serveix els altres i que es compromet a portar la veu de milers d'agricultors que patim un pagament irrisori pel nostre producte bandera, que no compensa els nostres costos de producció. Som més de 25.000 famílies".

I és que no podia ser d'una altra manera, i encara menys tractant-se de Miguel Bosé, un ésser humà al qual no li tremola la veu per denunciar el que li sembla injust i per cantar a qui l'escolti les veritats de les injustes regles del comerç que afavoreixen els països rics a costa dels països pobres com el nostre.

"L'agricultura és la base de milions de famílies al món, que l'únic que volen és tenir un recurs que els doni certa independència per no demanar res a ningú... Això és justícia i dignitat", va dir Miguel Bosé en la seva conferència. "El comerç just és una manera de donar dignitat a la gent... La gent no vol cases de tres pisos i quatre cotxes, vol una feina digna, fer el que els agrada, perquè això també dignifica, i poder garantir als seus fills un futur millor".

Miguel Bosé es va adherir l'any 2005 a la campanya Comerç amb justícia d'Oxfam Internacional, que qüestiona els desequilibris i regles injustes en els acords comercials que els EUA i la Unió Europea intenten imposar als països en vies de desenvolupament.

L'any 2006 va venir al Perú (Piura) i va quedar preocupat per la situació dels cotoners que cultiven la varietat 'pima', malgrat el reconeixement que té aquesta fibra al món.

"Estic molt incòmode fins a trobar la solució, no sóc dels que abandonen. Seré un gos de presa" , va dir finalment Miguel Bosé.

Marcelina Lagos. "Voler és poder"

2008-04-23T15:24:00Z

He de confessar que conèixer Marcelina Lagos em va deixar una sensació gratificant....i és que escoltar-la parlar de totes les coses que ha hagut de passar en la vida, i la seva tenacitat per arribar on està, em confirma que la dita "voler és poder" funciona en dones que s'ho proposin com ella.

Marcelina va néixer fa 39 anys al departament d'Apurimac (ubicat a la serra sud del Perú) i va tenir, a diferència de moltes nenes de l'Ande i de les seves pròpies germanes, l'oportunitat d'assistir al col·legi, i en el seu cas, a un internat de religioses que la van formar fins als 18 anys, edat en què va decidir anar a Lima, la capital, a conèixer i provar sort. Marcelina va arribar a casa de la seva germana gran, que amb el seu marit es dedicaven a confeccionar tapissos de San Pedro de Cajas, bressol de grans artistes en teler, i ubicat a la província de Tarma, a més de 4.000 metres sobre el nivell del mar. A poc a poc va anar aprenent la tècnica del meravellós món del teixit i encara que al principi li va costar sang, suor i llàgrimes, com diu ella literalment, les seves ganes d'aprendre mai van decaure.

@MORE@

Al cap d'un temps, i sempre amb el suport de la seva germana, es va poder comprar un teler amb els estalvis i integrar-se a l'Associació Awaqkuna, paraula quítxua que significa "teixidors". "El pagament que ens feien pels tapissos que veníem no era sempre puntual, podíem esperar dos mesos si el client es demorava a pagar i els comptes no esperaven. Em vaig posar a buscar altres ingressos per tirar endavant. Vaig treballar en un mercat pelant pollastres, venia menuts, i fins em vaig posar a fer sucs i esmorzars, amb els quals vaig poder, juntament amb el meu marit, donar-li educació als meus dos fills", ens explica Marcelina.

Al cap d'un temps, la seva Associació Awaqkuna li va proposar pertànyer a l'Assemblea de la Junta Directiva de la CIAP (Central Interregional d'Artesans del Perú), una organització d'artesans peruans que es dedica a la producció i exportació d'artesanies de diferents regions del Perú, i tenen com a objectiu millorar les condicions de vida i de treball dels artesans, les seves famílies i comunitats, mitjançant la comercialització dels seus productes en les condicions més avantatjoses per a ells.

"Al principi no volia perquè no sabia parlar en públic, no sabia exposar les meves idees, tot em feia vergonya. Fins que un dia em van enviar a una fira de comerç just al Brasil, i aquella oportunitat em va fer obrir els ulls i em vaig poder adonar que els nostres teixits i dissenys peruans eren molt requerits a l'estranger. Em va fer sentir més segura del que estàvem fent amb els altres artesans, però també sabia que m'havia de preparar. Quan vaig tornar a Lima, els meus companys em van votar i em van nomenar oficialment part de la junta directiva de CIAP. I, encara que no sabia ni parlar bé, ni utilitzar l'ordinador, em vaig proposar aprendre'n i vaig acceptar el repte fins al dia d'avui".

Marcelina ens explica orgullosa que les coses en aquests dos anys han funcionat molt bé i que cada dia aprèn més. I és que gràcies a les seves ganes de tirar endavant, i al suport d'Institucions compromeses com FOVIDA (Foment de la Vida) i Intermón Oxfam al Perú a través dels projectes de desenvolupament, els artesans han pogut impulsar la llei de l'artesà que ara és una realitat.

Com a resultat de tot l'esforç i dedicació han pogut inaugurar dues botigues de comerç just als departaments de Puno i Lima (districte de Barranco), on els artesans venen els seus productes sense intermediaris, i ofereixen paquets turístics alternatius, exporten artesanies a altres botigues de comerç just en altres països i es capaciten constantment.

"Jo dic, si els artesans han confiat en mi, he de fer alguna cosa per ells, recolzar-los, perquè també tirin endavant. La idea és crear millors condicions de vida i aconseguir que se'ns pagui el preu just pel nostre treball. Per a això m'han elegit i no els puc defraudar", finalitza Marcelina, a qui admirem per la seva força i capacitat per tirar endavant amb els seus companys artesans.

Per a més informació: www.ciap.org -- www.fovida.org.pe

A les dones treballadores en el seu dia

2008-03-07T09:58:00Z

Liz Hurtado té 29 anys, està casada i té una nena de 3 anys que es diu Dana Belén. S'organitza diàriament per poder atendre-la i complir les seves tasques com a regidora a la municipalitat del Carmen.

Liz està contenta de treballar per a la seva comunitat cada dia, i confessa que la seva vida ha canviat després del terratrèmol. "Abans feia una vida diferent, ho tenia tot programat: el meu temps, la meva feina, la casa, un espai per a cada cosa. Ara a la mateixa habitació ho faig tot. Menjo, cuino, treballo i dormo, amb el meu marit, la meva filla, el meu pare i una neboda. Molta gent em ve a veure a casa després de la feina, i jo els atenc amb molt de gust per la confiança que em tenen, això fa que em senti més compromesa per buscar-los una solució als seus problemes".

@MORE@

"Cada dia surto més d'hora de casa per anar a veure les zones que han estat més afectades i veure la manera més ràpida de donar-los solució. Però, la majoria de casos, ja no depèn de mi, ni del municipi. Esperem que les autoritats pertinents accelerin les obres de reconstrucció perquè les famílies puguin començar a viure millor".

Dina Felicia té 73 anys, és viuda i viu amb la seva néta i quatre besnéts que cuida al Centro Poblado de Hoja Redonda.

És presidenta d'una de les 14 olles comunes que es van crear immediatament després del terratrèmol, que atenen una mitjana de 33 famílies cada una. Cada dia es lleva ben d'hora, prepara l'esmorzar per a la seva família i va al mercat per comprar els aliments que falten, amb els quals cuinarà per a les 67 persones que vindran a recollir el seu dinar al migdia.

"El menjar que fem és per a les famílies que tenen nens o que en necessiten més. Jo faig aquesta feina per vocació, treballo amb el cor perquè em fan pena les criatures i la gent que ho necessita. Les famílies vénen a recollir el seu menú cada dia i paguen 50 cèntims de nou sol (0,172 centaus de dòlar) pel seu dinar. Uns dies fem 'frijoles', altres dies 'arvejas' amb arròs, i algunes vegades, quan tenim una mica de diners, hi posem un peixet fregit al damunt perquè estigui més bo".

Amb aquestes olles comunes, les dones d'Hoja Redonda esperen que als danys del terratrèmol no se sumin els estralls de la desnutrició.

Juana García té 47 anys i 3 fills, de 22, 11 i 4 anys, amb qui viu al districte del Carmen.

S'aixeca cada dia a les cinc del matí, deixa el dinar preparat per als seus fills i surt de casa cap al camp a treballar.

"Al camp treballem d'igual a igual, les dones ens encarreguem d'esbiaixar les canyes i anem obrint el camí perquè els nostres companys netegin i passi l'aigua".

Ella, igual que moltes dones treballadores, troba valor en el que fa perquè sap que si educa els seus fills hi haurà un futur millor per a ells i la seva família.

Celestina Llauca té 37 anys, viu amb la seva família a Montesierpe, centre poblat del districte d'Humay, i amb la seva mare, Justina, se les enginya per tirar endavant cada dia. Tenen un petit hort darrere del que va quedar de casa seva pel terratrèmol, i segons la collita i les petites vendes, van sembrant una mica de moniatos, patates, raïm i blat de moro, que els serveixen per al seu consum diari o per vendre entre els pobladors de la seva comunitat.

"Sembrem per vendre, a vegades guanyem poc, altres vegades una miqueta més, però n'hi ha per menjar. Si el raïm es fermenta l'aprofitem i fem vi casolà. A la gent li agrada i ens en compren".

A tots els milers de dones representades en els testimonis de Liz, Dina, Juana i Celestina, que són dignes de reconeixement i d'admiració pel seu esforç i la seva tenacitat per tirar endavant amb les seves famílies, volem fer-los un sincer homenatge en el seu dia, ja que són elles les que inspiren la nostra feina.

Els Humanitaris

2008-02-11T16:51:00Z

Revisant les meves anotacions anteriors, m'he adonat (gratament, per descomptat) que les persones anem tirant en la mesura de les nostres possibilitats i capacitats. A vegades, per pròpia iniciativa i, moltes altres, per l'ajuda oportuna de tercers, sense els quals seria molt difícil i potser fins i tot impensable aconseguir l'objectiu.

És per això que voldria en aquestes petites ratlles compartir un petit i profund reconeixement als meus companys d'ajuda humanitària d'Oxfam Internacional, aquest grup errant de persones que dediquen la seva vida i el seus temps ajudant els altres, els que necessiten la seva encertada assistència i experiència, però, sobretot, la seva bona voluntat per poder canviar una mica la situació en què viuen els que han estat víctimes d'emergències i desastres.@MORE@

¿En què consisteix l'acció humanitària?, va ser la gran pregunta que em vaig fer fa gairebé sis mesos, i a la qual ara responc que puc veure els petits però significatius grans canvis en la població amb la qual treballen dia a dia.

I és que la feina dels humanitaris comença quan viatgen a les zones afectades per situacions d'emergència (conflictes armats o catàstrofes), amb la finalitat d'avaluar, recomanar i executar en funció dels danys percebuts, les accions pertinents perquè les poblacions més vulnerables puguin millorar la seva situació i tirar endavant.

Si en alguna cosa ens va canviar el terratrèmol que es va produir a Perú fa gairebé sis mesos, no només van ser els danys materials i les irreparables pèrdues d'éssers estimats, sinó també l'arribada d'homes i dones de programes humanitaris procedents de diverses parts del món, que juntament amb les nostres institucions locals, es van unir per tirar endavant programes de reconstrucció i rehabilitació, per tal que les poblacions afectades de les províncies de Pisco i Chincha poguessin tenir condicions mínimes per portar una vida digna.

Així, gràcies a la seva tasca i a l'ajuda de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional podem veure en alguns centres poblats de la província de Chincha que els sistemes d'aigua potable s'estan rehabilitant, cosa que permet que més de 1.065 famílies puguin accedir diàriament a aquest servei bàsic, sense el qual milers de pobladors es veurien seriosament afectats per les malalties respiratòries i diarreiques generades per la mala qualitat de l'aigua.

A més, podem veure campanyes educatives, que informen i prevenen malalties i epidèmies. I podem observar, també, canvis significatius en la vida de 1.000 petits agricultors de cotó, blat de moro i productes agrícoles de primera necessitat, que s'han vist beneficiats amb la distribució dels bons solidaris per a l'agricultura per tal que puguin adquirir, en establiments autoritzats, diverses entrades, pesticides i eines agrícoles i restablir les seves condicions de producció per a la campanya 2008.

La feina que fan els equips humanitaris sobre el terreny és àrdua i moltes vegades difícil, però el seu esperit solidari i la seva vocació de servei sobrepassa qualsevol contratemps, distància i frontera. Per a tots ells, gràcies per acompanyar-nos i per deixar-nos tants aprenentatges.

Premi per al projecte ‘Tikapapa’

2007-12-11T16:00:00Z

Estem feliços i ho volem compartir. ¿El motiu? El projecte peruà ‘Tikapapa’, que permet articular els productors alt andins de ‘papa’ nativa amb el mercat, i del qual vaig escriure unes línies fa uns quants dies, acaba de guanyar el primer premi del concurs The World Challenge 2007, promogut per la BBC de Londres, la revista ‘Newsweek’ i Shell, i que té per objectiu identificar i premiar projectes de desenvolupament i de negocis que no només busquin beneficis econòmics, sinó que a més en retornin una part a la comunitat.

@MORE@

I és que aquest primer lloc, d'entre els 940 projectes presentats, no només recompensa amb 20.000 dòlars el projecte peruà, sinó que també premia tots els milers de projectes existents al món, que permeten amb enginy i voluntat combatre la pobresa cada dia.

Volem saludar i reconèixer tota la feina que les institucions, investigadors, i empreses han estat desenvolupant en favor dels que menys tenen, però sobretot volem expressar el nostre reconeixement i orgull pels petits productors de l'Ande, que amb la seva saviesa absoluta, han aconseguit cultivar més de 3.000 varietats de ‘papa’ nativa per sobre dels 3.500 metres sobre el nivell del mar, aconseguint que el Perú es faci mereixedor d'aquest encoratjador reconeixement.

Una bona oportunitat per promoure a nivell mundial la biodiversitat de les ‘papas’ peruanes, aprofitant l'Any Internacional de la Papa, previst per al 2008, i per fer-nos més conscients de la importància de consumir-ne, ja que al fer-ho, estem recolzant que els petits productors alt andins moguin el seu principal i gairebé únic recurs econòmic: la ‘papa’ nativa.

Xerrades amb valor afegit

2007-12-05T11:12:00Z

Fa uns dies vaig visitar un projecte que s’està implementant amb els comerciants del mercat cooperatiu Ollantay, del districte de San Juan de Miraflores, a la zona sud de Lima (Perú), i vaig tenir l’oportunitat de compartir una reunió on els dirigents explicaven els mecanismes que utilitzen per millorar les seves vendes diàries i el valor que donen a les xerrades educatives o capacitacions que reben de les institucions que executen el projecte.

I és que a un que potser ha tingut la sort i l’oportunitat –que no tenen milers de persones al món-- d’accedir a estudis pot ser que els resulta reiteratiu rebre xerrades per parlar del que ja sabem o que els donin pautes de com ser millors en el que fan. Però, quan mai s’ha pogut estudiar, perquè els diners a casa només arribaven per menjar, la situació sempre és diferent i molt beneficiosa per a qui ho sàpiga aprofitar.

@MORE@

Gabino Perales, president del mercat cooperatiu Ollantay, pot donar testimoni d’això, i ara sap que per poder créixer i competir amb els grans supermercats ha d’assegurar que els 172 sòcies i socis que conformen l’associació es capacitin periòdicament, a fi de millorar les seves condicions de vida i la de les seves famílies. “Abans ens costava assistir a les capacitacions, perquè això significava deixar els llocs de venda i deixar de guanyar diners. Ara hem entès que necessitem estar preparats, i tenir millors armes per tenir contents els nostres clients i competir amb els supermercats que cada dia proliferen més”.

Aquestes capacitacions formen part d’un dels projectes de promoció de desenvolupament local, que juntament amb la Generalitat valenciana, està implementant Intermón Oxfam al Perú, en el marc d’un programa anomenat Treball Digne i Ciutadania, el qual està sent executat per institucions peruanes compromeses com FOVIDA (Foment de la Vida) i SEA (Serveis Educatius L’Agustino). L’objectiu que es busca és que les comerciantes i els comerciants dels mercats millorin la seva competitivitat i executin, de la mà dels governs locals, plans concertats que els permeti enfortir la seva economia diària.

Per portar a terme el seu pla, utilitzen eines diverses a través de les quals, les comerciantes i els comerciants coneixen i es familiaritzen amb les dinàmiques de l’empresa, per aplicar-les als seus negocis de manera permanent: plans de màrqueting, finances, direcció i lideratge empresarial, entre altres.

Un altre dels punts destacats de la reunió d’aquell matí va ser sobre la importància que li donen a l’associacionisme, ja que si abans cada comerciant vetllava únicament pel seu lloc de venda, les capacitacions també els permeten entendre que com a equip, tenen més possibilitats d’afrontar la competència.

El repte consisteix a assumir que com a mercat han de marcar la diferència i assegurar qualitat. Qualitat que es tradueix a oferir bons productes, mantenir els seus llocs de venda nets, tenir preus uniformes, promocionar ofertes diàries, i un control de sanitat permanent per a les parades de menjar.

“No podem fallar als nostres clients, ja que són ells els que ens permeten créixer i viure d’aquest treball. Hem comprès que necessitem estar integrats tots els socis del mercat, a fi de crear condicions de confiança i no defraudar-nos”, van ser les paraules finals d’Edgar Mayma, gerent del mercat Ollantay, de qui també vam aprendre molt en aquella reunió.

‘Papas’ peruanes en concurs

2007-11-23T10:35:00Z

La veritat és que sento molta setisfacció --com molta gent, amb tota seguretat-- quan coneixem pels mitjans, els amics, els correus, que les coses sempre poden anar millor per als petits productors, sempre que hi hagi voluntat, evidentment, i d'això poden donar fe els agricultors peruans de ‘papa’.

¿Sabien que al Perú existeixen 3.000 varietats de ‘papa’, amb diferents mides, formes i colors, i que moltes es cultiven a més de 3.500 metres d'altura, on altres cultius ja no prosperen?

@MORE@

Doncs d'aquesta gran diversitat es va valer el Programa Papa Andina del Centre Internacional de la Papa (CIP) i del seu projecte INCOPA (Innovació i Competitivitat per a la Papa Peruana), per crear el projecte anomenat Tikapapa, que en quítxua significa 'Flor de papa'. L'objectiu és recolzar les comunitats alt andines d'Ayacucho, Apurimac, Cerro de Pasco, Cajamarca, Huancavelica i Junín, perquè s'organitzin i baixin la seva producció cap als mercats de la capital, Lima. Quan arriben a la ciutat, entra en escena l'empresa privada, que seguint els estàndards establerts de control de qualitat, s'encarrega de rentar-les, assecar-les i envasar-les en bosses abans que arribin al mercat.

La bona notícia i raó poderosa per sentir-nos contents és que aquesta iniciativa peruana, coneguda internacionalment com a Tikapapa, va ser seleccionada entre 940 projectes amb responsabilitat social de tot el món. Així mateix, amb 11 iniciatives més d'altres països, concursa pel premi World Challenge 2007, promogut per la BBC de Londres, la revista ‘Newsweek’ i Shell, amb l’objectiu d’identificar i premiar projectes de desenvolupament i negocis que no només busquin guanys sinó que a més en retornin una part a la comunitat.

Aquesta és una magnifica oportunitat per promoure a nivell mundial la biodiversitat de les ‘papas’ natives peruanes i de ressaltar l'impacte singular d'aquest projecte, que permet vincular els consumidors urbans amb els petits agricultors alt andins i les empreses compromeses amb el desenvolupament. Amb aquest esforç compartit, tots en sortim guanyant.

Si alguna vegada es troben amb aquesta classe de ‘papas’, es recomana no pelar-les, ja que la ingesta de fibra, ferro i vitamina C es duplica si són consumides amb pell. Bon profit.

Si volen saber més del concurs, poden entrar al link següent: www.theworldchallenge.co.uk/potato.php

Sabers locals

2007-11-14T02:34:00Z

Em va arribar al correu un article d'un company d'Oxfam, especialista en gestió de riscos i ajuda humanitària, que parla de les alertes climàtiques a les zones altoandines.

¿Sabien que quan l'alpaca es tira a terra en ple sol significa que caurà una pedregada?, ¿o que quan l'arc iris es posa borrós és senyal que les pluges es retiraran i que hi ha una classe d'au local que al descendir a les parts baixes anuncia que hi haurà bona pluja?

@MORE@

Tota aquesta informació, que sembla treta d'un llibre de contes i ha estat recopilada durant llargues jornades de treball al costat dels savis personatges dels pobles indígenes, és fruit del treball del programa de gestió de riscos de desastres i ajuda humanitària d'Oxfam. Amb l’ajuda de les comunitats andines, aquest procés ha permès identificar 89 bioindicadors ancestrals (també anomenats indicadors biològics o climàtics) en altituds de 3.800 a 4.800 metres sobre el nivell del mar, que van des de la regió d'Arequipa, al Perú, fins a províncies de Bolívia.

I és que sempre hem sentit a parlar de casos on es demostra que els homes i les dones del camp basen els seus cultius i altres decisions en els sistemes de coneixement local, els quals han estat desenvolupats durant anys d'indagacions i experiències, que han servit a les comunitats per reduir en diversos casos l'impacte sobre els seus mitjans de vida i recuperar-se de les seves pèrdues.

Però davant de l'amenaça global que constitueix el canvi climàtic, especialment per als països andins, on els productors no podran evitar les gelades, pedregades, sequeres o intenses pluges, es fa indispensable aprofitar els coneixements dels pagesos sobre els indicadors climàtics, i iniciar junts un procés de sistematització, on es reconegui aquesta saviesa ancestral, i es pugui usar com a estratègia bàsica i alternativa que permeti prevenir desastres amb l’ajuda de la tecnologia moderna.

I per finalitzar, comparteixo un savi indicador: el de la boga. Es tracta d'una planta que creix a la vora del llac Titicaca, al departament de Puno, al sud del Perú, i entre els múltiples usos pot indicar el moment de la sembra.

La boga s’ha d’observar des del mes d'agost fins a octubre. Si els rebrots del primer moment es veuen afectats per les gelades també significa la possibilitat que les primeres sembres es poden veure afectades per gelades o que les pluges seran anormals. En el cas que els brots creixin normalment, llavors s'esperen bones condicions del temps per a la producció.

A més, si els botons florals surten i es desenvolupen normalment durant diferents èpoques significa que les condicions del temps seran favorables per a la producció. Les èpoques de floració es relacionen amb els períodes de sembra.

Carlos Ayllón, de comerciant a corresponsal

2007-10-30T03:22:00Z

Al nord de Lima, al districte de Comas, el despertador sona a les 5 del matí i desperta Carlos Ayllón, perquè el dia sigui prou llarg per fer amb entusiasme tot el que té programat.

I és que la seva vida ja no és la mateixa i se sent feliç que sigui així, perquè ara ja no és només l'amable venedor d'esmorzars de la parada 291 del mercat Santa Rosa, on al costat de la seva dona delecta amb els seus suculents esmorzars els comensals que cada dia els visiten. Ara també s'ha convertit en un corresponsal de ràdio del programa “Gente de Confiar”, on cada matí d'11 a 12 del matí, a través del senyal de ràdio Comas 101.7 FM (http://www.radiomengis.com/) i amb altres corresponsals com ell, reporten diàriament les incidències del dia a dia dels comerciants, fusters i confeccionistes dels diferents mercats de Lima.

@MORE@

I és que gràcies a la col·laboració dels aliats amb què treballa Intermón Oxfam al Perú, en particular l'ONG Alternativa, la producció d'un programa de ràdio és una realitat cada dia des de l'any 2006 i permet que 35 comerciants de diferents associacions, com Carlos Ayllón, es capacitin en l'ús de formats de ràdio informatius, perquè siguin ells mateixos els portaveus de les seves organitzacions.

Per Alternativa és important incentivar, motivar i interioritzar el tema comunicacional, perquè és a través de la comunicació que s'aconseguiran institucions i organitzacions més sòlides, organitzades i amb iniciativa.

I per Carlos Ayllón és un somni fet realitat, perquè als seus 33 anys el seu desig de ser periodista es fa possible, gràcies al suport d'institucions i aliats que, amb propostes innovadores, contribueixen a potenciar les capacitats i iniciatives de la població i promouen el seu rol participatiu dintre de la societat.

¡Una foto!

2007-10-29T07:44:00Z

Vam estar fa unes setmanes a Chincha, quan faltaven pocs dies perquè fes dos mesos del terratrèmol que va afectar la vida de milers de famílies al sud del Perú.

Vam recórrer el Centro Poblado 'Hoja Redonda' del districte del Carmen, on Intermón Oxfam començarà un pla de rehabilitació pels danys causats pel desastre, amb la finalitat de restablir juntament amb la població i les autoritats locals, condicions de vida que permetin a milers de famílies accedir a l'aigua potable, reforçar les seves vivendes temporals i crear condicions higièniques adequades.

@MORE@

Hi vaig baixar amb la meva petita càmera per fer algunes fotos, intentant passar desapercebuda, però, sobretot, evitant incomodar les famílies que encara segueixen habitant en vivendes temporals.

Quan estàvem a punt d'anar-nos-en, vaig sentir les veus d'unes nenes, petitones, que em cridaven somrients i em demanaven que els fes una foto. M’hi vaig acostar de pressa, em vaig ajupir per captar-les de prop, i les seves carones felices de cor obert van quedar gravades a la meva càmera. Els vaig agrair l'instant i els somriures, i quan estava disposada a anar-me’n, em vaig adonar amb sorpresa que tots els nens que jugaven allà a la vora i havien vist la sessió de fotos de passada se m'acostaven corrent i em demanaven el mateix, que els fes només una foto.

Els nens es van acomodar un al costat de l’altre i vam poder fer algunes fotos que van poder veure de seguida i celebrar l'instant. Però el més bonic d'estar amb ells, a més de les fotos i les seves carones que comparteixo en aquest espai, va ser que vam poder viure uns instants en què el més simple es va convertir en una cosa tan gratificant, sobretot per a aquests nens que malgrat haver perdut la casa i l’escola, no han perdut l'esperança i el somriure amb els visitants. Una raó poderosa per seguir apostant per ells.

Pisco, a un mes del terratrèmol

2007-09-25T07:06:00Z

A un mes del terratrèmol al Perú, que va ocasionar la pèrdua de més de cinc-centes vides humanes, i la destrucció de milers de cases, viatgem cap a la ciutat de Pisco novament, amb la finalitat de recórrer els llocs on l'equip d'ajuda humanitària d'Oxfam Internacional està treballant en la construcció de vivendes temporals per als damnificats, proveint d'aigua, sanejament i enfortiment de capacitats a les autoritats locals.

Ens trobem amb una ciutat absent i destruïda, on l'aire que es respira no només es torna dens i polsegós per moments, sinó que, a més, l'ànim i les mirades dels pobladors sembla que s'hagin aturat amb el temps.

@MORE@

Pel camí, coincidim amb el senyor Segovio Meza (49), la vivenda del qual o el que en quedava, ubicada al districte de Túpac Amaru, estava sent demolida en aquells instants per un tractor. Ens aturem al seu costat, en silenci, sense saber què dir davant d’aquell espectacle de veure caure a trossos la somiada casa pròpia. Tímidament li preguntem per la seva família, convençuts que ens respondria que tots estaven sans i estalvis, però no és així. Ens diu que la seva mare ha mort amb el terratrèmol i que la seva família viu amb la seva germana temporalment, perquè casa seva estava sencera, “L'únic que volem del Govern és ser reubicats per començar una nova vida. Gràcies a Déu ja estic treballant, però és necessari tenir un espai on viure”. Després segueix mirant el tractor que fa la seva feina davant de casa seva.

Sortim cap a la zona de San Clemente, on ens trobem Roberto Patiño, especialista en aigua i sanejament de l'equip d'ajuda humanitària d'Oxfam Internacional. Ells fa gairebé quatre setmanes que treballen àrduament perquè els pobladors dels districtes d'Humay, Independencia i Túpac Amaru tinguin accés a latrines, aigua potable, i puguin d'aquesta manera evitar malalties o brots d'epidèmies, especialment als albergs.

“Hem instal·lat una planta de tractament d'aigua a Independencia, al costat de Bombers sense Fronteres i Acció contra la Fam. L'aigua surt directament a unes canonades ubicades estratègicament, d'on la població es pot proveir, i beure sense risc d’emmalaltir”.

S'han construït a més, latrines per a homes i dones, i es col·locaran unes aixetes amb aigua a la sortida de les latrines, per rentar-se les mans després d'usar-les.

Una dels aspectes clau del treball que fa Oxfam a les zones devastades pel terratrèmol és que compten amb el suport de la població, amb qui comparteixen les tasques que estan implementant a les zones, ens comenta Roberto, i ens presenta Percy Maldonado (25), dirigent del districte de San Clemente que alberga 36 famílies, que està recolzant la construcció i la instal·lació de latrines. “Estem agraïts perquè l'ajuda ha arribat als nostres districtes. Tota la comunitat hi participa i dóna un cop de mà, perquè tothom hi està afectat, i hem d'estar units. L'únic que necessitem és un tanc gran per emmagatzemar l'aigua i ajuntar-la perquè ens duri més dies”.

A un mes del terratrèmol considerem que és molt important i profitós que la tasca de rehabilitació i reconstrucció es faci amb la població, de tal manera que les organitzacions locals i comunals no només s'enforteixin, sinó que, a més, ells es quedin amb l’aprenentatge.