Avui es compleix un any del terratrèmol que va endolar 593 famílies peruanes i va canviar el curs de la vida a molta gent al sud del país, a tres hores de Lima.

Tota aquesta setmana, els mitjans de comunicació han produït especials, reportatges, fotos i testimonis dels supervivents, els quals van recordar les històries dels seus familiars que ja se’n van anar. Però el més impressionant ha estat adonar-nos que la situació en què es troben els milers de damnificats afectats pel sisme no ha canviat gaire des de fa un any. Les imatges ens mostren que a penes s'està acabant d'aixecar la runa; en moltes zones falta reparar els serveis bàsics, mentre les dones, homes i nens, tracten de viure amb el record d'aquesta tragèdia. El descontentament i el pessimisme són presents en moltes famílies, perquè les tasques de reconstrucció s'han endarrerit massa, o en alguns casos ni tan sols han començat.

Les notícies deixen clar que els milions de soles destinats a la reconstrucció no es veuen, i tothom coincideix que va faltar una major presència de l'Estat a l’hora d’organitzar i dirigir la reconstrucció perquè la cooperació internacional, les empreses, els governs locals i la societat civil actuessin de manera coordinada sota un mateix pla de reconstrucció. Els damnificats, un any després d'haver-ho perdut tot en dos minuts, encara segueixen patint com si el sisme acabés de tenir lloc.

Les entitats que en el moment del terratrèmol es van vincular a la tasca d'ajudar a superar l'emergència segueixen tenint la voluntat de col·laborar en la reconstrucció perquè les persones puguin recuperar les seves activitats quotidianes. Però si des dels organismes de l'Estat encarregats de les tasques de reconstrucció no existeix un pla de treball clar, és molt difícil que la cooperació internacional i les organitzacions de la societat civil puguem participar en el procés de reconstrucció, ja que no hi ha claredat en les accions que es realitzen, cosa que pot propiciar la duplicació d'esforços o la realització d'accions puntuals que entren en conflicte amb les obres que l'Estat realitza a les zones del desastre.

El Govern ha deixat la reconstrucció a projectes privats i iniciatives individuals, oblidant que en altres desastres similars l'Estat, a través dels comitès de Defensa Civil local i nacional, aporten lideratge i coordinació per a l'ajuda humanitària i la reconstrucció. En aquesta tragèdia del 15 d'agost del 2007 s'ha perdut aquesta gran lliçó, i s'ha intentat provar un model diferent que no va funcionar i que avui dia provoca malestar i patiment en els damnificats, que encara esperen una mica més de les seves autoritats.

Però reconstruir la zona del desastre passa també per reconstruir el teixit social de les comunitats afectades i restituir els drets de milers de damnificats. És a dir, que al mateix temps que es remou la runa es treballi en la renovació de l'esperança perquè milers de famílies puguin comptar amb un sostre digne on viure i abandonin els refugis insalubres on es troben fins ara. El terratrèmol va despullar el total abandonament i precarietat dels pobles del sud. Gran part dels damnificats ni tan sols tenia títols de propietat de les seves vivendes en què van viure tota una vida.

Voluntat de col·laborar és el que sobra, però per canalitzar-la i convertir-la en accions concretes en benefici dels damnificats és necessari que hi hagi una instància de coordinació que articuli plans concrets, els quals haurien de discutir-se amb la població per prendre les millors decisions i superar el desànim i la burocràcia que està regnant en els pobles afectats. S'ha avançat, però no el suficient; s'hagués pogut fer més per arribar al primer any amb més optimisme. Aquest drama social requereix de la unió de diverses voluntats, i en aquest cas l'Estat ha de millorar la seva actuació.

No voldria acabar aquesta nota sense deixar d'agrair infinitament la col·laboració de moltes persones, agències, institucions, les quals van fer possible que els equips humanitaris d'Oxfam Internacional, en coordinació amb les autoritats locals i la població afectada, pogués començar a treballar en algunes de les zones rurals que havien estat més danyades pel sisme, podent tornar l'esperança de vida a moltes famílies que ho havien perdut tot. Comparteixo amb vostès les fotos.