Més enllà de l'Himàlaia

Del camp a la ciutat, ¿per a què?

monica@elperiodico.com — Wed, 23 Jan 2008 18:03:00 GMT

Des de fa set anys he anat regularment a Kàtmandu i la sensació que tinc quan arribo a la capital del Nepal és que el caos i les aglomeracions no paren de créixer. De fet, no és només una percepció personal, és una realitat, conseqüència de la falta de desenvolupament de les zones rurals, de la falta de serveis, d'oportunitats i de la inseguretat creada per la inestabilitat política, que provoca que hi hagi un flux continu de pagesos del camp a la ciutat.

Molta d'aquesta gent passa de tenir la seva pròpia casa i terra per treballar a malviure amb tota la família comprimida en una petita habitació on cuinen, dormen, estudien... A més de treballar en condicions molt dures per quatre rupies. Malgrat tots aquests inconvenients, prefereixen aquesta situació a la del camp.

@MORE@

Les conseqüències d'aquest fenomen són una superpoblació de Kàtmandu, amb tots els mals que això comporta, el desconeixement de les normes urbanes per una àmplia franja de població, problemes de convivència i l'augment de petits robatoris i de la delinqüència per part dels que no han trobat l'oportunitat que esperaven. En definitiva, s'ha generat un problema d'integració dels nouvinguts.

En aquest escenari es desenvolupa el treball de les oenagés, que es concentra, principalment, a la vall de Kàtmandu. Els motius d'aquesta decisió són que treballar al nucli urbà, la capital, agilitza l'execució dels projectes, redueix al màxim la capacitat d'imprevistos, facilita la ‘monitarització' i permet complir amb tots els requisits a l'hora de justificar el projecte davant els que ens financen. Sóc conscient que aquests no haurien de ser els criteris de més pes a l'hora d'iniciar un projecte, però, inconscientment, moltes vegades ho acaben sent.

Si fem una identificació de les necessitats, a partir d'una radiografia del país, segur que trobem necessitats i podem desenvolupar projectes en molts altres llocs, ja que en aquests països hi ha necessitats i carències a tot arreu. En el cas concret del Nepal, una anàlisi més precisa permet detectar que els principals beneficiaris dels projectes localitzats a la vall de Kàtmandu acaben sent els pagesos emigrats a la ciutat, per oferir-los educació, atenció sanitària, a la qual no tenen accés, alfabetitzar-los i ensenyar-los oficis, entre altres propostes.

És molt possible que si les accions de les entitats que treballen en l'àmbit de la cooperació se centressin més en el desenvolupament rural, com fixa el Desè Pla Nepalès, evitaríem que els pagesos haguessin de deixar casa seva, que el viatge a la ciutat a la recerca d'oportunitats fos més dirigit i ordenat i que els costos, possiblement, fossin inferiors.

És el nostre propi sistema, que vol que ho fem tot tan bé, definint els protocols a seguir des de la identificació de les necessitats fins a l'avaluació per garantir l'eficàcia i l'eficiència, el que fa que els nostres projectes ‘perfectes' no siguin els més apropiats per a un sa desenvolupament del país.

Silu i Samip, dues històries que donen força

monica@elperiodico.com — Wed, 09 Jan 2008 12:02:00 GMT

Silu i Samip són dos dels nens que són atesos al nostre centre d'educació especial a Pokhara. Tots dos pateixen paràlisi cerebral i pertanyen a famílies sense recursos.

El terreny de les discapacitats al Nepal està bastant abandonat, com demostra l'escassetat o la falta d'especialistes per tractar els afectats, l'absència de centres educatius especialitzats, la inexistència d'adaptacions en aquest àmbit, de programes de sensibilització i d'ajudes per als afectats.

Algunes oenagés i entitats privades ja han començat a treballar per millorar la qualitat de vida d'aquestes persones, però els resultats estan fins i tot molt lluny de cobrir les necessitats d'una patologia que al Nepal afecta un de cada 200 naixements, un percentatge molt elevat si es compara amb el del nostre país. Les raons d’aquest alt percentatge són el baix control de la dona durant l'embaràs, els parts a casa sense atenció mèdica i les diferents infeccions durant els primers anys d'edat.

@MORE@

L'origen de la nostra organització, Sathi Sansar, va ser la impossibilitat de trobar un centre apropiat per a un nen amb retard mental i problemes psicològics d'origen desconegut que vam trobar en un orfenat, on se li cobrien les necessitats bàsiques de menjar i dormir però res més. A partir d'aquí ens vam plantejar uns objectius, que passaven per obrir un centre d'educació, donar suport a les famílies afectades i organitzar programes de sensibilització dirigits a les famílies per reduir la incidència d'aquesta discapacitat i frenar l'estigmatització dels afectats.

Els inicis van ser durs. Érem tres joves amb poca experiència, amb el suport d’una organització que acabava de néixer i tractant un tema que importa poc al Nepal.

A ningú se li escapa que la dimensió del problema, els escassos recursos, la poca col·laboració i, en definitiva, la lentitud i la petitesa dels èxits ens ha fet sentir en ocasions com un nàufrag perdut en l'oceà, que tot ho veu negre, absurd, inútil.

D’aquí que històries com les de Silu i Samip, que els invito a compartir, ens donin força, alegria i optimisme per seguir amb la feina.

Silu pertany a una família amb tres fills, econòmicament molt feble. A casa seva, cada membre feia la seva vida sense prestar-li gaire atenció. En el fons, s'avergonyien d'ella i preferien ignorar la seva existència. Quan els professors de Sathi Sansar van proposar als seus pares que vingués al centre s’hi van mostrar reticents, amb l'argument que la nena no servia per a res i que no valia la pena fer cap esforç.

La reacció dels pares pot semblar molt freda i cruel, però en un país on les discapacitats encara s'atribueixen a un mal karma i els fills es conceben com a mà d'obra per sostenir la família, que neixi un discapacitat es veu com un autèntic desastre. Malgrat la seva opinió negativa van accedir que Silu vingués al SEC (Special Education Center). La realitat, ara, és que Silu és una nena encantadora, que ha sabut guanyar-se el carinyo dels seus companys i professors, extremadament afectuosa amb tothom, amb molt interès per les activitats que fa el centre i que ha avançat molt en la seva psicomotricitat, en la reacció als estímuls, en autonomia i capacitat d'atenció.

Silu és una de les protagonistes del centre, un detall que ha percebut la seva família, fins al punt que ha canviat el tracte que abans tenia amb ella. Un fet molt important, perquè és amb ells amb qui passarà la resta de la seva vida. Ara, quan anem a casa de Silu és la reina del barri, les seves germanes juguen amb ella, els veïns també i, sobretot, forma part d'una societat que abans la rebutjava.

La història de Samip és un altre exemple d'integració i conscienciació. Quan va arribar el moment de la cerimònia d'introducció a l'hinduisme, una cosa semblant a la comunió per als cristians, va celebrar una festa amb rituals religiosos, menjar, regals, familiars i amics. La nostra sorpresa va ser quan la seva família va venir a l'escola per invitar tots els nens a casa seva en motiu d'aquesta celebració. Va ser molt emotiu veure com tots els nens disfrutaven de la festa i la bona acollida que els van donar els convidats. I això, gràcies al fet que els pares de Samip havien canviat la seva mentalitat respecte a la discapacitat del seu fill.

Silu i Samip, amb tots els seus companys, són el motor de Sathi Sansar, que amb petites històries com aquestes ens animen a continuar la lluita.

Nadal sense preavís

monica@elperiodico.com — Wed, 02 Jan 2008 16:38:00 GMT

Al contrari del que passa a Barcelona, les festes de Nadal i Any Nou al Nepal arriben sense preavís. No hi ha res al carrer que indiqui que arriben aquestes dates, ni llums, ni centenars de Pares Noel repartint caramels, ni arbres, ni nadales, ni la histèria col·lectiva per les compres. Només als llocs freqüentats per turistes i organitzacions internacionals et recorden que ja estàs en període nadalenc. Però l'austeritat en l'ambient no significa que al Nepal no se celebri el Nadal.

@MORE@

Jo, personalment, ho agraeixo, perquè sense adonar-te’n estàs en les festes i amb ganes de disfrutar-les, no esgotada i avorrida d'elles com passa a Barcelona, que arriben després d'un mes d'imposició d'esperit nadalenc avançat.

Al Nepal, amb un percentatge de catòlics baix, no són per descomptat unes festes amb tanta repercussió en la vida social i laboral, però es nota la influència d'Occident. De fet, els esclats de Nadal que hi ha per aquí no són deguts a la comunitat cristiana, simplement és una forma d'imitar costums occidentals.

La nit de Cap d’Any i la nit de Nadal són les dues festes més celebrades, però d'una forma molt diferent. Consisteixen a sortir amb els amics a prendre unes copes, una excusa com qualsevol altra per anar de festa. Afortunadament, jo, que en això m'assemblo als nepalesos i celebro el Nadal per tradició però sense donar-li cap rellevància religiosa, el vaig poder celebrar a la meva manera cagant el tió i menjant el raïm. Una experiència interessant, ja que vaig poder compartir amb ells les meves tradicions, amb rialles, regals, curiositat i interès, i per això he d'agrair-los haver-me regalat un Nadal amb tant carinyo.

Paradís d'oenagés

monica@elperiodico.com — Thu, 13 Dec 2007 11:36:00 GMT

Al Nepal la gent és molt oberta i simpàtica, a més de curiosa. Sempre que veuen un blanc solen acostar-s’hi per conversar-hi i les preguntes acostumen a ser sempre les mateixes i en el mateix ordre: ‘First time Nepal?’ (¿Primera vegada al Nepal?), ‘Do you like Nepal? (¿T'agrada el Nepal?), Trekking? I si en aquell moment fas cara de no saber què contestar, ells mateixos et diuen: NGO? (¿Oenagé?).

M’imagino que això pot donar una idea de la quantitat de blancs que hi ha per aquí col·laborant en oenagés de maneres molt diferents, com expatriats de llarga estada, voluntaris que vénen durant el mes de vacances, voluntaris que es queden uns mesos, especialistes… De forma inconscient i passiva, la societat nepalesa, plena de necessitats, amb escassetat de treball i que coneix molt poc la realitat del món occidental, en fa la seva pròpia lectura. Per ells, el blanc és una persona amb diners i amb la vida resolta que ve a fer de bon samarità.

@MORE@

Captius d'aquesta forma d'entendre les coses, molts no entenen, o no fan l'esforç d'entendre, què porta un cooperant a establir-se al seu país. Miren amb incredulitat el treball de les oenagés i reafirmen la seva actitud a l'observar com entre els cooperants, voluntaris, expatriats, turistes solidaris i altres persones que vénen al Nepal, n’hi ha molts que arriben carregats de bones intencions, atrets per l'exuberància d'un territori i el caràcter de la gent, però sense conèixer bé el país, l'entorn i sense preveure quines seran les conseqüències del seu treball.

El resultat d'una cosa i altra és que progressivament s'estén el sentiment que nosaltres tenim l'obligació d'ajudar-los perquè ells són pobres. Ajudar es converteix en una exigència, en què prima l'interès individual i la millora de les condicions de vida personals per sobre de l'interès social. Una tendència que s'ha consolidat amb la baixada del turisme, una font considerable d'ingressos abans, i que al minvar ha convertit les oenagés en el seu substitut.

Jo mateixa vaig començar a participar en treballs de cooperació al Nepal sense cap mena de formació, només aplicant el sentit comú. Sóc fundadora d'una de les milers d'oenagés que hi ha al país. Vaig deixar la meva vida a Barcelona per venir a viure aquí. Malgrat tot, a vegades em pregunto si hauria deixat la meva vida per marxar un any a l’Afganistan. ¿Ho hauria fet o en el cas d'aquest país el que ens atrau és la injecció de moral que suposa per al nostre ego l'amabilitat de la seva gent? I vist des d'aquesta perspectiva, ¿la meva presència al Nepal contribueix a millorar la situació en què viuen o té efectes col·laterals, i els fa més dependents? Fins i tot ara, després d'un any de treball ferm al país, segueixo sense una resposta definitiva.

Les xifres, com sempre, poden ajudar a respondre. Al Nepal treballen 136 oenagés internacionals i hi ha registrades 22.928 oenagés locals, la majoria d'elles recolzades econòmicament per organitzacions o persones privades de l'exterior. Tenint en compte que la població ronda els 25 milions d'habitants, això significa que hi ha una oenagé per cada 1.000 individus. Malgrat aquest percentatge, el nombre de nens del carrer augmenta, no es frena l'emigració a Kàtmandu des de les zones rurals i les taxes d'analfabetisme segueixen sent altíssimes, amb un 88% entre les dones.

Al repassar aquestes xifres la intuïció em diu que alguna cosa no funciona. Potser l'augment d'oenagés no es correspon amb l'augment de recursos, potser els recursos no estan ben canalitzats, potser no són suficients, o potser les oenagés no cooperen per al desenvolupament. Massa interrogants perquè, entre tots, no fem una reflexió.

Viure a Kàtmandu

Mònica Grau,-1FalseTrueTr — Thu, 06 Dec 2007 12:56:00 GMT

Vaig arribar al Nepal el gener del 2007, no era la meva primera vegada al país, però estava segura que l’experiència seria diferent. Hi anava per a una estada llarga, per estudiar, treballar i submergir-me en una cultura que ja coneixia, però que és tan complexa que requereix el seu temps per comprendre-la plenament. A més, vaig arribar en un moment que la situació política, malgrat estar tranquil·la, era molt inestable i el país sempre vivia amb la incertesa que alguna cosa havia de passar.

El retrat que puc fer ara, després de gairebé un any de viure aquí, és que al Nepal res és el que sembla i que és un miracle que el país segueixi ‘funcionant’. Segurament, la raó és la capacitat dels nepalesos d’acceptar les coses tal com vénen, sense lluitar ni enfrontar-s’hi. Aquesta és una lliçó que he après aquí: davant el patiment no s’ha d’intentar canviar les coses per deixar de patir, sinó aprendre a ser feliç en aquestes condicions. Els nepalesos porten aquesta filosofia fins a un extrem gairebé excessiu des del meu punt de vista, és cert que el canvi a vegades no depèn d’un mateix i és un llarg camí, però canviar-se a un mateix sí que està a les nostres mans.@MORE@

L’actualitat del Nepal, al marge de les causes polítiques, s’explica pel poc esperit de lluita i el conformisme dels seus habitants, i a la vegada per l’aplom i l’enteresa de la seva gent per acceptar el que els donin. És un peix que es mossega la cua.

Durant aquest any he experimentat què significa viure al Nepal i què hi ha al darrere d’aquests somriures que els seus habitants et regalen contínuament. El Nepal és un país pobre, immers en un conflicte armat, a la deriva políticament parlant, que depèn de l’exterior, i amb una classe política dividida en tres parts però totes elles igualment corruptes. Amb aquest panorama, potser podeu entendre per què tot i ser un dels països més rics del món en aigua, hi hagi restriccions contínues d’aquest líquid per a la població. De la mateixa manera, hi ha talls de llum que arriben fins a 6-8 hores al dia en època d’hivern per l’escassetat d’aigua segons els governants. El problema principal al Nepal és la falta de mitjans per aprofitar els recursos, i també els deutes amb l’Índia.

Aquests impagaments provoquen que aconseguir gasolina al Nepal es converteixi en una missió impossible. A vegades, n’obtens després de 6 hores de cua i, altres, és impossible comprar-ne perquè l’Índia només en subministra al país una quantitat limitada pels deutes que la Nepal Oil Corporation (NOC) ha acumulat.

També hi ha restriccions de gas, molts dies no hi ha recollida d’escombraries i els cursos escolars s’interrompen per vagues sobtades. Així doncs, ja em direu com es pot desenvolupar una població que no té aigua, llum, gas, gasolina, amb escombraries per tot arreu...

Aquesta situació se sosté per un alt índex d’analfabetisme (60%) entre la població, de manera que la classe política manipula les informacions com vol, i per la passivitat dels habitants del país, que prefereixen gastar les seves energies a sobreviure que a canviar res de fons. No jutjo que aquesta actitud sigui lícita o no, i segurament és el més lògic davant tanta adversitat, però això em va fer veure una altra cara d’aquesta societat, que es mostra molt hospitalària, que segueix basant la seva estructura social en grans famílies unides, que és amigable, però que darrere d’aquesta cortesia social amaga personalitats molt individualistes, egoistes i interessades, trets que generalment atribuïm a societats occidentals capitalistes. Aprofitaré per tractar millor aquest tema de les contradiccions del país en un ‘post’ pròxim.

Amb una realitat així, el treball de les oenagés és molt difícil. Res del que fem servirà si no es força un canvi polític, o potser el que hem de fer és ser menys pretensiosos i acceptar que l’ajuda de les oenagés només contribueix a millorar les condicions de vida d’uns quants.

A vegades em pregunto si són els països rics els interessats a mantenir el Nepal en aquesta situació de dependència. ¿Pot ser que el caos polític estigui causat per tercers? ¿Potser no hi ha un interès verdader en el desenvolupament d’aquest país? I el pitjor, ¿què passa amb els nepalesos?