Des de fa set anys he anat regularment a Kàtmandu i la sensació que tinc quan arribo a la capital del Nepal és que el caos i les aglomeracions no paren de créixer. De fet, no és només una percepció personal, és una realitat, conseqüència de la falta de desenvolupament de les zones rurals, de la falta de serveis, d'oportunitats i de la inseguretat creada per la inestabilitat política, que provoca que hi hagi un flux continu de pagesos del camp a la ciutat.

Molta d'aquesta gent passa de tenir la seva pròpia casa i terra per treballar a malviure amb tota la família comprimida en una petita habitació on cuinen, dormen, estudien... A més de treballar en condicions molt dures per quatre rupies. Malgrat tots aquests inconvenients, prefereixen aquesta situació a la del camp.

Silu i Samip són dos dels nens que són atesos al nostre centre d'educació especial a Pokhara. Tots dos pateixen paràlisi cerebral i pertanyen a famílies sense recursos.

El terreny de les discapacitats al Nepal està bastant abandonat, com demostra l'escassetat o la falta d'especialistes per tractar els afectats, l'absència de centres educatius especialitzats, la inexistència d'adaptacions en aquest àmbit, de programes de sensibilització i d'ajudes per als afectats.

Algunes oenagés i entitats privades ja han començat a treballar per millorar la qualitat de vida d'aquestes persones, però els resultats estan fins i tot molt lluny de cobrir les necessitats d'una patologia que al Nepal afecta un de cada 200 naixements, un percentatge molt elevat si es compara amb el del nostre país. Les raons d’aquest alt percentatge són el baix control de la dona durant l'embaràs, els parts a casa sense atenció mèdica i les diferents infeccions durant els primers anys d'edat.

Al contrari del que passa a Barcelona, les festes de Nadal i Any Nou al Nepal arriben sense preavís. No hi ha res al carrer que indiqui que arriben aquestes dates, ni llums, ni centenars de Pares Noel repartint caramels, ni arbres, ni nadales, ni la histèria col·lectiva per les compres. Només als llocs freqüentats per turistes i organitzacions internacionals et recorden que ja estàs en període nadalenc. Però l'austeritat en l'ambient no significa que al Nepal no se celebri el Nadal.

Al Nepal la gent és molt oberta i simpàtica, a més de curiosa. Sempre que veuen un blanc solen acostar-s’hi per conversar-hi i les preguntes acostumen a ser sempre les mateixes i en el mateix ordre: ‘First time Nepal?’ (¿Primera vegada al Nepal?),  ‘Do you like Nepal? (¿T'agrada el Nepal?), Trekking? I si en aquell moment fas cara de no saber què contestar, ells mateixos et diuen: NGO? (¿Oenagé?).

M’imagino que això pot donar una idea de la quantitat de blancs que hi ha per aquí col·laborant en oenagés de maneres molt diferents, com expatriats de llarga estada, voluntaris que vénen durant el mes de vacances, voluntaris que es queden uns mesos, especialistes… De forma inconscient i passiva, la societat nepalesa, plena de necessitats, amb escassetat de treball i que coneix molt poc la realitat del món occidental, en fa la seva pròpia lectura. Per ells, el blanc és una persona amb diners i amb la vida resolta que ve a fer de bon samarità.

Vaig arribar al Nepal el gener del 2007, no era la meva primera vegada al país, però estava segura que l’experiència seria diferent. Hi anava per a una estada llarga, per estudiar, treballar i submergir-me en una cultura que ja coneixia, però que és tan complexa que requereix el seu temps per comprendre-la plenament. A més, vaig arribar en un moment que la situació política, malgrat estar tranquil·la, era molt inestable i el país sempre vivia amb la incertesa que alguna cosa havia de passar.

El retrat que puc fer ara, després de gairebé un any de viure aquí, és que al Nepal res és el que sembla i que és un miracle que el país segueixi ‘funcionant’. Segurament, la raó és la capacitat dels nepalesos d’acceptar les coses tal com vénen, sense lluitar ni enfrontar-s’hi. Aquesta és una lliçó que he après aquí: davant el patiment no s’ha d’intentar canviar les coses per deixar de patir, sinó aprendre a ser feliç en aquestes condicions. Els nepalesos porten aquesta filosofia fins a un extrem gairebé excessiu des del meu punt de vista, és cert que el canvi a vegades no depèn d’un mateix i és un llarg camí, però canviar-se a un mateix sí que està a les nostres mans. Llegir més