Des de fa set anys he anat regularment a Kàtmandu i la sensació que tinc quan arribo a la capital del Nepal és que el caos i les aglomeracions no paren de créixer. De fet, no és només una percepció personal, és una realitat, conseqüència de la falta de desenvolupament de les zones rurals, de la falta de serveis, d'oportunitats i de la inseguretat creada per la inestabilitat política, que provoca que hi hagi un flux continu de pagesos del camp a la ciutat.

Molta d'aquesta gent passa de tenir la seva pròpia casa i terra per treballar a malviure amb tota la família comprimida en una petita habitació on cuinen, dormen, estudien... A més de treballar en condicions molt dures per quatre rupies. Malgrat tots aquests inconvenients, prefereixen aquesta situació a la del camp.

Les conseqüències d'aquest fenomen són una superpoblació de Kàtmandu, amb tots els mals que això comporta, el desconeixement de les normes urbanes per una àmplia franja de població, problemes de convivència i l'augment de petits robatoris i de la delinqüència per part dels que no han trobat l'oportunitat que esperaven. En definitiva, s'ha generat un problema d'integració dels nouvinguts.

En aquest escenari es desenvolupa el treball de les oenagés, que es concentra, principalment, a la vall de Kàtmandu. Els motius d'aquesta decisió són que treballar al nucli urbà, la capital, agilitza l'execució dels projectes, redueix al màxim la capacitat d'imprevistos, facilita la ‘monitarització' i permet complir amb tots els requisits a l'hora de justificar el projecte davant els que ens financen. Sóc conscient que aquests no haurien de ser els criteris de més pes a l'hora d'iniciar un projecte, però, inconscientment, moltes vegades ho acaben sent.

Si fem una identificació de les necessitats, a partir d'una radiografia del país, segur que trobem necessitats i podem desenvolupar projectes en molts altres llocs, ja que en aquests països hi ha necessitats i carències a tot arreu. En el cas concret del Nepal, una anàlisi més precisa permet detectar que els principals beneficiaris dels projectes localitzats a la vall de Kàtmandu acaben sent els pagesos emigrats a la ciutat, per oferir-los educació, atenció sanitària, a la qual no tenen accés, alfabetitzar-los i ensenyar-los oficis, entre altres propostes.

És molt possible que si les accions de les entitats que treballen en l'àmbit de la cooperació se centressin més en el desenvolupament rural, com fixa el Desè Pla Nepalès, evitaríem que els pagesos haguessin de deixar casa seva, que el viatge a la ciutat a la recerca d'oportunitats fos més dirigit i ordenat i que els costos, possiblement, fossin inferiors.

És el nostre propi sistema, que vol que ho fem tot tan bé, definint els protocols a seguir des de la identificació de les necessitats fins a l'avaluació per garantir l'eficàcia i l'eficiència, el que fa que els nostres projectes ‘perfectes' no siguin els més apropiats per a un  sa desenvolupament del país.