Silu i Samip són dos dels nens que són atesos al nostre centre d'educació especial a Pokhara. Tots dos pateixen paràlisi cerebral i pertanyen a famílies sense recursos.

El terreny de les discapacitats al Nepal està bastant abandonat, com demostra l'escassetat o la falta d'especialistes per tractar els afectats, l'absència de centres educatius especialitzats, la inexistència d'adaptacions en aquest àmbit, de programes de sensibilització i d'ajudes per als afectats.

Algunes oenagés i entitats privades ja han començat a treballar per millorar la qualitat de vida d'aquestes persones, però els resultats estan fins i tot molt lluny de cobrir les necessitats d'una patologia que al Nepal afecta un de cada 200 naixements, un percentatge molt elevat si es compara amb el del nostre país. Les raons d’aquest alt percentatge són el baix control de la dona durant l'embaràs, els parts a casa sense atenció mèdica i les diferents infeccions durant els primers anys d'edat.

L'origen de la nostra organització, Sathi Sansar, va ser la impossibilitat de trobar un centre apropiat per a un nen amb retard mental i problemes psicològics d'origen desconegut que vam trobar en un orfenat, on se li cobrien les necessitats bàsiques de menjar i dormir però res més. A partir d'aquí ens vam plantejar uns objectius, que passaven per obrir un centre d'educació, donar suport a les famílies afectades i organitzar programes de sensibilització dirigits a les famílies per reduir la incidència d'aquesta discapacitat i frenar l'estigmatització dels afectats.

Els inicis van ser durs. Érem tres joves amb poca experiència, amb el suport d’una organització que acabava de néixer i tractant un tema que importa poc al Nepal.

A ningú se li escapa que la dimensió del problema, els escassos recursos, la poca col·laboració i, en definitiva, la lentitud i la  petitesa dels èxits ens ha fet sentir en ocasions com un nàufrag perdut en l'oceà, que tot ho veu negre, absurd, inútil.

D’aquí que històries com les de Silu i Samip, que els invito a compartir, ens donin força, alegria i optimisme per seguir amb la feina.

Silu pertany a una família amb tres fills, econòmicament molt feble. A casa seva, cada membre feia la seva vida sense prestar-li gaire atenció. En el fons, s'avergonyien d'ella i preferien ignorar la seva existència. Quan els professors de Sathi Sansar van proposar als seus pares que vingués al centre s’hi van mostrar reticents, amb l'argument que la nena no servia per a res i que no valia la pena fer cap esforç.

La reacció dels pares pot semblar molt freda i cruel, però en un país on les discapacitats encara s'atribueixen a un mal karma i els fills es conceben com a mà d'obra per sostenir la família, que neixi un discapacitat es veu com un autèntic desastre. Malgrat la seva opinió negativa van accedir que Silu vingués al SEC (Special Education Center). La realitat, ara, és que Silu és una nena encantadora, que ha sabut guanyar-se el carinyo dels seus companys i professors, extremadament afectuosa amb tothom, amb molt interès per les activitats que fa el centre i que ha avançat molt en la seva psicomotricitat, en la reacció als estímuls, en autonomia i capacitat d'atenció.

Silu és una de les protagonistes del centre, un detall que ha percebut la seva família, fins al punt que ha canviat el tracte que abans tenia amb ella. Un fet molt important, perquè és amb ells amb qui passarà la resta de la seva vida. Ara, quan anem a casa de Silu és la reina del barri, les seves germanes juguen amb ella, els veïns també i, sobretot, forma part d'una societat que abans la rebutjava.

La història de Samip és un altre exemple d'integració i conscienciació. Quan va arribar el moment de la cerimònia d'introducció a l'hinduisme, una cosa semblant a la comunió per als cristians, va celebrar una festa amb rituals religiosos, menjar, regals, familiars i amics. La nostra sorpresa va ser quan la seva família va venir a l'escola per invitar tots els nens a casa seva en motiu d'aquesta celebració. Va ser molt emotiu veure com tots els nens disfrutaven de la festa i la bona acollida que els van donar els convidats. I això, gràcies al fet que els pares de Samip havien canviat la seva mentalitat respecte a la discapacitat del seu fill.

Silu i Samip, amb tots els seus companys, són el motor de Sathi Sansar, que amb petites històries com aquestes ens animen a continuar la lluita.