Al Nepal la gent és molt oberta i simpàtica, a més de curiosa. Sempre que veuen un blanc solen acostar-s’hi per conversar-hi i les preguntes acostumen a ser sempre les mateixes i en el mateix ordre: ‘First time Nepal?’ (¿Primera vegada al Nepal?),  ‘Do you like Nepal? (¿T'agrada el Nepal?), Trekking? I si en aquell moment fas cara de no saber què contestar, ells mateixos et diuen: NGO? (¿Oenagé?).

M’imagino que això pot donar una idea de la quantitat de blancs que hi ha per aquí col·laborant en oenagés de maneres molt diferents, com expatriats de llarga estada, voluntaris que vénen durant el mes de vacances, voluntaris que es queden uns mesos, especialistes… De forma inconscient i passiva, la societat nepalesa, plena de necessitats, amb escassetat de treball i que coneix molt poc la realitat del món occidental, en fa la seva pròpia lectura. Per ells, el blanc és una persona amb diners i amb la vida resolta que ve a fer de bon samarità.

Captius d'aquesta forma d'entendre les coses, molts no entenen, o no fan l'esforç d'entendre, què porta un cooperant a establir-se al seu país. Miren amb incredulitat el treball de les oenagés i reafirmen la seva actitud a l'observar com entre els cooperants, voluntaris, expatriats, turistes solidaris i altres persones que vénen al Nepal, n’hi ha molts que arriben carregats de bones intencions, atrets per l'exuberància d'un territori i el caràcter de la gent, però sense conèixer bé el país, l'entorn i sense preveure quines seran les conseqüències del seu treball.

El resultat d'una cosa i altra és que progressivament s'estén el sentiment que nosaltres tenim l'obligació d'ajudar-los perquè ells són pobres. Ajudar es converteix en una exigència, en què prima l'interès individual i la millora de les condicions de vida personals per sobre de l'interès social. Una tendència que s'ha consolidat amb la baixada del turisme, una font considerable d'ingressos abans, i que al minvar ha convertit les oenagés en el seu substitut.

Jo mateixa vaig començar a participar en treballs de cooperació al Nepal sense cap mena de formació, només aplicant el sentit comú. Sóc fundadora d'una de les milers d'oenagés que hi ha al país. Vaig deixar la meva vida a Barcelona per venir a viure aquí. Malgrat tot, a vegades em pregunto si hauria deixat la meva vida per marxar un any a l’Afganistan. ¿Ho hauria fet o en el cas d'aquest país el que ens atrau és la injecció de moral que suposa per al nostre ego l'amabilitat de la seva gent? I vist des d'aquesta perspectiva, ¿la meva presència al Nepal contribueix a millorar la situació en què viuen o té efectes col·laterals, i els fa més dependents? Fins i tot ara, després d'un any de treball ferm al país, segueixo sense una resposta definitiva.

Les xifres, com sempre, poden ajudar a respondre. Al Nepal treballen 136 oenagés internacionals i hi ha registrades 22.928 oenagés locals, la majoria d'elles recolzades econòmicament per organitzacions o persones privades de l'exterior. Tenint en compte que la població ronda els 25 milions d'habitants, això significa que hi ha una oenagé per cada 1.000 individus. Malgrat aquest percentatge, el nombre de nens del carrer augmenta, no es frena l'emigració a Kàtmandu des de les zones rurals i les taxes d'analfabetisme segueixen sent altíssimes, amb un 88% entre les dones.

Al repassar aquestes xifres la intuïció em diu que alguna cosa no funciona. Potser l'augment d'oenagés no es correspon amb l'augment de recursos, potser els recursos no estan ben canalitzats, potser no són suficients, o potser les oenagés no cooperen per al desenvolupament. Massa interrogants perquè, entre tots, no fem una  reflexió.