jueves, 06 de diciembre de 2007 12:56
Mònica Grau,
Viure a Kàtmandu
Vaig arribar al Nepal el gener del 2007, no era la meva primera vegada al país, però estava segura que l’experiència seria diferent. Hi anava per a una estada llarga, per estudiar, treballar i submergir-me en una cultura que ja coneixia, però que és tan complexa que requereix el seu temps per comprendre-la plenament. A més, vaig arribar en un moment que la situació política, malgrat estar tranquil·la, era molt inestable i el país sempre vivia amb la incertesa que alguna cosa havia de passar.
El retrat que puc fer ara, després de gairebé un any de viure aquí, és que al Nepal res és el que sembla i que és un miracle que el país segueixi ‘funcionant’. Segurament, la raó és la capacitat dels nepalesos d’acceptar les coses tal com vénen, sense lluitar ni enfrontar-s’hi. Aquesta és una lliçó que he après aquí: davant el patiment no s’ha d’intentar canviar les coses per deixar de patir, sinó aprendre a ser feliç en aquestes condicions. Els nepalesos porten aquesta filosofia fins a un extrem gairebé excessiu des del meu punt de vista, és cert que el canvi a vegades no depèn d’un mateix i és un llarg camí, però canviar-se a un mateix sí que està a les nostres mans.
L’actualitat del Nepal, al marge de les causes polítiques, s’explica pel poc esperit de lluita i el conformisme dels seus habitants, i a la vegada per l’aplom i l’enteresa de la seva gent per acceptar el que els donin. És un peix que es mossega la cua.
Durant aquest any he experimentat què significa viure al Nepal i què hi ha al darrere d’aquests somriures que els seus habitants et regalen contínuament. El Nepal és un país pobre, immers en un conflicte armat, a la deriva políticament parlant, que depèn de l’exterior, i amb una classe política dividida en tres parts però totes elles igualment corruptes. Amb aquest panorama, potser podeu entendre per què tot i ser un dels països més rics del món en aigua, hi hagi restriccions contínues d’aquest líquid per a la població. De la mateixa manera, hi ha talls de llum que arriben fins a 6-8 hores al dia en època d’hivern per l’escassetat d’aigua segons els governants. El problema principal al Nepal és la falta de mitjans per aprofitar els recursos, i també els deutes amb l’Índia.
Aquests impagaments provoquen que aconseguir gasolina al Nepal es converteixi en una missió impossible. A vegades, n’obtens després de 6 hores de cua i, altres, és impossible comprar-ne perquè l’Índia només en subministra al país una quantitat limitada pels deutes que la Nepal Oil Corporation (NOC) ha acumulat.
També hi ha restriccions de gas, molts dies no hi ha recollida d’escombraries i els cursos escolars s’interrompen per vagues sobtades. Així doncs, ja em direu com es pot desenvolupar una població que no té aigua, llum, gas, gasolina, amb escombraries per tot arreu...
Aquesta situació se sosté per un alt índex d’analfabetisme (60%) entre la població, de manera que la classe política manipula les informacions com vol, i per la passivitat dels habitants del país, que prefereixen gastar les seves energies a sobreviure que a canviar res de fons. No jutjo que aquesta actitud sigui lícita o no, i segurament és el més lògic davant tanta adversitat, però això em va fer veure una altra cara d’aquesta societat, que es mostra molt hospitalària, que segueix basant la seva estructura social en grans famílies unides, que és amigable, però que darrere d’aquesta cortesia social amaga personalitats molt individualistes, egoistes i interessades, trets que generalment atribuïm a societats occidentals capitalistes. Aprofitaré per tractar millor aquest tema de les contradiccions del país en un ‘post’ pròxim.
Amb una realitat així, el treball de les oenagés és molt difícil. Res del que fem servirà si no es força un canvi polític, o potser el que hem de fer és ser menys pretensiosos i acceptar que l’ajuda de les oenagés només contribueix a millorar les condicions de vida d’uns quants.
A vegades em pregunto si són els països rics els interessats a mantenir el Nepal en aquesta situació de dependència. ¿Pot ser que el caos polític estigui causat per tercers? ¿Potser no hi ha un interès verdader en el desenvolupament d’aquest país? I el pitjor, ¿què passa amb els nepalesos?