Guatemaya, poble del blat de moro

Fam, crisi alimentària i negoci

aisern@elperiodico.com — Wed, 02 Jul 2008 19:27:00 GMT

En la recent Cimera sobre la Seguretat Alimentària convocada per la FAO a Roma el juny passat, els representants de 181 països van manifestar estar molt preocupats per la falta de progressos en matèria alimentària.

Desafortunadament, per als i les pobres i famolencs del planeta, la Cimera va ser un fracàs. Els governs, el Banc Mundial, la FAO, el Programa Mundial d'Aliments, van evadir les causes estructurals de la crisi i van ignorar la contradicció fonamental que --segons la FAO-- tenim 1,5 vegades més d'aliments necessaris per a donar menjar a tot el món. I van ignorar, també, recents estudis que plantegen la repagesització de l'agro, la necessitat de reconstruir l'agricultura als països del Sud i adverteixen que ni el complex agroindustrial ni els transgènics són la solució a la crisi alimentària.

@MORE@

En conseqüència, el conjunt de receptes reciclades com a solució van ser molt simples: més revolució verda, més lliure mercat ....i més ajuda alimentària. Perversament, aquestes tres mesures són les mateixes que han caracteritzat l'evolució actual del sistema alimentari global durant mig segle.

¿Com expliquem la facilitat amb què els governs recolzen els programes d'emergència alimentària, però es resisteixen a recolzar l'agricultura? Perquè la tendència de l'ajuda alimentària (dominada per un model assitencialista) té com a objectiu establir les bases per a l'expansió permanent de les exportacions agrícoles del Nord. Aquesta expansió és possible gràcies a la sobreproducció de grans al Nord i el desmantellament progressiu dels sistemes agroalimentaris del Sud.

Als anys 70, els països del Sud encara tenien excedents, després de 30 anys de programes d'ajuda alimentària del Nord aquests països han registrat un dèficit comercial d'aliments. Al regalar aliments subvencionats que es venen a preus per sota dels costos de producció, els països del Nord han aconseguit carregar-se els petits productors d'aliments del Sud.

El fracàs d'aquesta Cimera no només reflecteix el fracàs del model d'ajuda alimentària, sinó també el fracàs del sistema global alimentari.

El primer és el menjar! Una resposta a la crisi dels aliments!

aisern@elperiodico.com — Sun, 18 May 2008 20:43:00 GMT

En aquest món globalitzat d'avui dia sembla que només existeixen dos camins per al desenvolupament rural:

Un, promogut pels governs i les multinacionals, empeny les camperoles i els camperols a "especialitzar-se" en una sola producció agropecuària per a l'exportació (fruites exòtiques, flors, peix, hortalisses...).

L'altre camí promou com a prioritat l'economia familiar camperola, amb l'objectiu principal de produir aliments per garantir, primer, l'alimentació de la família i, després, del mercat local.

@MORE@

¿Quin d'aquests dos models és el que ha produït l'actual crisi en el preu dels aliments per als consumidors del món?

Vía Campesina ho té molt clar (http://www.viacampesina.org): el primer model NO, perquè està interessat a maximitzar la producció al cost més baix, utilitzant de forma intensiva la terra, amb llavors comercials, verins químics i maquinària pesant sense tenir en compte la fertilitat del sòl a llarg termini, ni la seva sostenibilitat futura.

La solució, afegeix, és el model d'agricultura camperola, que promou la importància de l'alimentació com un dret humà fonamental i no com una mercaderia, i es basa en la tradició camperola dels seus pobles, les seves llavors criolles, la diversificació de la producció i les tècniques agroecològiques.

Guatemala és un exemple clar de l'agressiva competència d'un model sobre l'altre. Va començar sent el país originari de 400 varietats de blat de moro, base i aliment de tota una civilització (la maia) i, paradoxalment, s'ha tornat dependent de les importacions d'aquest gra (1/3 del blat de moro és importat). Tot això gràcies a les polítiques neoliberals que han destruït la capacitat dels països d'alimentar-se a si mateixos.

Quina és la lliçó apresa d'aquesta crisi: que el mercat no solucionarà el problema i que més lliure comerç tampoc resoldrà la crisi. Cal reconstruir les economies alimentàries nacionals i deixar de ser tan dependents del mercat mundial...

¡¡Jo també sóc feminista!!

aisern@elperiodico.com — Fri, 18 Apr 2008 19:30:00 GMT

El març ja ha passat i jo no volia acabar el mes sense escriure alguna cosa en referència al Dia Internacional de les Dones, el 8 de març. Així que encara que tard... m'hi poso.

Aprofitant que érem a la capital amb companyes i companys de Veterinaris sense Fronteres de Barcelona, Hondures i Guatemala, vam anar a la manifestació del 8 de març que recorria la 6a Avinguda des de la zona 4 fins a la 1.

@MORE@

Devíem ser entre unes 1.000 i 2.000 persones, no ho sé, això de calcular números a les manis no és el meu fort. La majoria eren dones i indígenes. Una d'elles, amb un ampli somriure, ens va entregar un pamflet que deia: 'Moviment de dones... Jo també (en formo part)'. I, en aquell moment, vaig intentar imaginar-me quina deu haver estat la força necessària d'aquestes dones que caminaven al nostre costat per arribar a ser allà, cridant orgulloses consignes amb la veu ben alta.

I ho vaig comparar amb la vergonya que encara ens fa a alguna de nosaltres (europees de classe mitjana amb educació universitària) de proclamar-nos feministes en públic amb la mateixa veu alta. I em va fer riure comparar les dues lluites, per desiguals.

I és que aquí la història de la majoria de dones guatemalenques camperoles indígenes és molt similar i es resumiria en unes quantes línies: "El dia que jo vaig néixer, a la llevadora que va atendre la meva mare li van donar 20 quetzals menys que si hagués nascut nen. Així és el costum. Tampoc van matar un gall dindi per fer un bon caldo, no hi havia gaire cosa per celebrar. Només vaig anar a l'escola dos anys (dels 7 als 9), el just perquè aprengués a gargotejar el meu nom. Me'n van treure perquè ajudés la meva família en les tasques de la casa i del camp, érem nou germans. Als 14 anys, el meu pare va acordar casar-me amb un jove d'un poble veí a qui no coneixia. Ens vam casar al cap d'un mes. El meu dot va ser una caixa de coca-coles per al dia del casament. Com a dona, me'n vaig haver d'anar a viure a casa dels meus sogres, en un poble on gairebé no coneixia a ningú. El meu jove marit encara no tenia diners per construir casa pròpia, així que va decidir anar-se'n als EUA de mojado, i em va deixar sola amb dos fills acabats de néixer per alimentar. Amb 18 anys ja tenia prou experiència per saber el que és ser dona, indígena i camperola. Triple discriminació".

I recordant històries així, molt comunes, és que tornava a mirar aquestes dones de la manifestació cridant, i em tornaven a venir les ganes de riure. I tenia ganes d'abraçar-les una per una, i de felicitar-les per tots els esforços que han hagut de fer per ser allà aquest dia. ¡¡¡Elles sí que són feministes!!!

Amb el menjar no s'hi juga. No combustible, sí comestible!!

aisern@elperiodico.com — Thu, 27 Mar 2008 17:00:00 GMT

Reconec que al principi no ho entenia gaire bé. No sé si per tonta o per innocent. Per fi podríem unir la preocupació mundial per l'escalfament global amb la lluita contra la fam. En la recerca d'una forma més sostenible de produir energia de fonts renovables, s'estava promovent la producció d'etanol i biodièsel a partir de cultius agrícoles com el blat de moro, la canya de sucre, la palma africana... els agrocombustibles.

A Guatemala, on totes les famílies pobres que tenen un petit trosset de terra l'utilitzen per sembrar blat de moro (el seu principal aliment), de sobte era com si els hagués nascut un pou de petroli davant dels seus nassos. Ja m'imaginava jo Guatemala a "l'OPEP dels agrocombustibles". Els pagesos produint el seu blat de moro a preu de gasolina i, a sobre, ecològica.

@MORE@

Al Brasil, que també se n'havien adonat, Lula proclamava: "Els biocombustibles ajuden a combatre la fam, aporten ingressos que permeten a les poblacions pobres adquirir aliments". Però ja vaig aterrar a la crua realitat... les petites parcel·les camperoles, com sempre, no poden resistir la pressió dels grans terratinents de la regió, ni evidentment fer les inversions necessàries per a la nova producció. I així, les camperoles i els pagesos es veuen forçats a vendre-les. Això agreuja, evidentment, la situació d'inequitat extrema en la distribució de la terra del país, on el 8% dels finquers concentren el 80% de la terra.

Davant la pèrdua, la població indígena i camperola es veu empesa a ocupar noves terres per cultivar els seus aliments, i ja només els queden les àrees de reserva natural. És el que està passant amb els q'eqchíes que vivien a la conca del riu Polochic, i que ara busquen terres a la Reserva de la Biosfera de la Sierra de las Minas. I el blat de moro dels maies passa de ser un comestible produït localment a un combustible de multinacional. ¿I l'Estat? Molt bé, gràcies, subvencionant les inversions dels grans terratinents en lloc de garantir el dret a l'alimentació dels seus ciutadans.

Però el pitjor és llegir que "fins i tot si les collites completes de blat de moro dels EUA es destinessin a la producció d'agrocombustibles, només proveirien el 12% de la demanda de gasolina del país". O sigui, que el problema no és buscar noves fonts d'energia, sinó reduir-ne el nivell de consumisme actual. En situacions com aquestes reclamen l'ajuda de l'Estat els pagesos q'eqchíes, que van segrestar quatre turistes belgues fa uns dies a Río Dulce. Però en lloc d'això surten a la premsa en titulars com a terroristes. I és que ja ho deia la meva àvia, amb el menjar no s'hi juga!! PD: Us adjunto un article interessant d'Alberto Alonso sobre el problema a Guatemala per si voleu llegir més sobre el tema.

Ja no volem ser la vostra república bananera

aisern@elperiodico.com — Tue, 19 Feb 2008 19:59:00 GMT

Des que vaig arribar a aquest país, l’any 1993, m’ha tocat (per desgràcia) presenciar les diferents onades de modernitat que arriben al camp guatemalenc, sempre amb promeses d’un futur millor per a les famílies camperoles.

L’onada acostuma a ser semblant i de característiques similars cada vegada:

Una empresa x (generalment alguna multinacional dels agroquímics) ofereix als pagesos de la regió que en lloc de sembrar blat de moro i mongeta (aliments bàsics de la seva dieta) sembrin el meravellós producte y (gairebé sempre productes d’exportació aliens a la seva cultura alimentària, com per exemple el bròquil, els pèsols, móres, maduixes, flors ornamentals, etcètera).
@MORE@

El paquet tecnològic ofert inclou llavors modificades del nou producte, perquè sigui impossible la seva reproducció fora del laboratori, una quantitat exagerada d’agroquímics per a la seva correcta manipulació i la promesa de tornar al cap d’uns mesos a comprar la producció a un preu excel·lent. Tot inicialment prestat i que serà descomptat automàticament del preu del producte final que rebrà el pagès al moment de vendre la collita.

Els resultats sempre acaben sent els mateixos. El dia previst arriba el camió i centenars de pagesos esperen per vendre la seva collita. L’empresa, amb tanta oferta de producte, selecciona atentament aquells de qualitat perfecta, que compra a baix preu, i rebutja la resta. Els pagesos no s’hi poden negar, ja que aquesta és l’única compradora de la regió i el producte no té cap valor a nivell nacional.

Finalment, amb pocs guanys, algun deute i sense blat de moro ni mongeta per menjar acaba apareixent la següent crisi alimentària de la regió.

L’empresa, en canvi, ha venut les seves llavors i els seus agroquímics al preu que ha volgut i ha aconseguit bons guanys al comprar també al preu que ha volgut. I sense córrer cap risc. Si hi ha mala collita, poques pluges o alguna plaga, és el pagès qui assumeix totes les pèrdues.

Guatemala té suficient territori i pagesos per produir tot el blat de moro i la mongeta que necessita el país per estar ben alimentat i fins i tot tindria excedents per a la seva comercialització. No obstant, cada pocs anys arriba una nova onada de modernitat sempre en la mateixa direcció: convertir al país en una nova república bananera.

L’última onada: els agrocombustibles. Però d’aquests us en parlo un altre dia.

Recuperant l'espiritualitat maia

aisern@elperiodico.com — Fri, 25 Jan 2008 21:52:00 GMT

Aquest cap de setmana hem assistit a una activitat que ens ha deixat a tots i a totes profundament impactats.

Us situo primer: AFOPADI (Associació de Formació per al Desenvolupament Integral) és una de les organitzacions amb qui Veterinaris Sense Fronteres treballa a Guatemala. Aquesta organització es dedica a executar projectes de desenvolupament rural en àmbits com la salut, l'educació, l'agroecologia a la regió de San Ildefonso Ixtahuacán, Huehuetenango, amb pagesos i camperols indígenes mam que viuen en situació d'extrema pobresa.

Una de les coses que més ens agrada d'aquesta organització és que el seu principal objectiu no és només enfortir l'economia dels pagesos de la regió, sinó també (i igual d'important) enfortir la seva dignitat com a indígenes maies. I això no és fàcil, després de 500 anys de viure el racisme i l'exclusió en carn pròpia.

@MORE@

Doncs bé, resulta que parlant amb la gent gran de les comunitats, es van assabentar que antigament, en les dates posteriors a la collita del blat de moro, si aquesta havia estat bona, tota la comunitat pujava al turó Pix Pix (la muntanya més alta de la regió) per fer una cerimònia d'agraïment als seus déus. Així que han decidit que aquest cap de setmana, la comunitat recuperaria una de les seves tradicions més espirituals.

No ha estat fàcil organitzar-la, a la regió ja no queden sacerdots maies i s'ha hagut d'anar a buscar una sacerdotessa indígena mam que viu a la costa. Tampoc es venen ja a les botigues locals els ‘materials' necessaris per a la cerimònia: pom, copal (resines aromàtiques), encens, aiguardent, espelmes de tots els colors...I el més difícil ha estat animar tota la comunitat a participar-hi de forma oberta, sense avergonyir-se'n o d'amagat per evitar les xafarderies.

Finalment, dissabte ens vam reunir a les 6 del matí davant el caminet que condueix al turó. Impressionant, perquè havíem de ser unes 100 persones. Impactant, perquè la majoria eren dones, vells i nens. Tots en silenci. Jo, equipada amb les meves botes de muntanya, vaig trigar dues hores a arribar a dalt. Elles, la majoria descalces, en van trigar una.

Una vegada a dalt, la sacerdotessa va explicar a tothom l'objectiu de la cerimònia i el que anava a fer. No us en diré tots els detalls: les imatges ho expliquen millor que jo. Resumint, es van col·locar al voltant del foc i van anar cremant tot el que portàvem en ofrena a les seves divinitats, mentre la sacerdotessa parlava amb ‘l'amo del turó' en veu baixa i la marimba no parava de tocar. Però el que més ens va impactar no va ser la cerimònia en si, que també, si no saber que hem estat presents en l'inici d'un procés de recuperació de la dignitat de les dones i els homes d'aquesta regió.

Així ens ho han transmès les llàgrimes, les abraçades i les rialles a l'acabar la cerimònia. I les alegres xerrades de totes i tots al baixar del turó trencant el silenci, ja no d'amagat.

"Els meus fills tindran un futur millor"

aisern@elperiodico.com — Fri, 18 Jan 2008 11:57:00 GMT

El seu nom és Felicita Pérez Macario i té 29 anys. Viu a l'altiplà de San Marcos, a Guatemala, a l'aldea Buena Vista del municipi d'Ixchiguán, a 2.600 metres sobre el nivell del mar, al peu del volcà Tajumulco, el més alt de centreamèrica. És un lloc molt fred i molt dur per viure-hi, però molt bonic.

Felicita Pérez és indígena mam i, igual que la majoria de dones de la seva edat, només va anar a l'escola tres anys, o sigui que és gairebé analfabeta (només sap escriure el seu nom, firmar i llegir alguns números). Quan era petita els seus pares van pensar que al ser dona no necessitava anar més temps a l'escola, ja que per acabar cuidant la casa i els nens això era suficient. El seu futur, com el d'altres persones de la seva mateixa procedència, passava per emigrar il·legalment als EUA, no obstant, la tasca d'una oenagé, Veterinaris sense Fronteres (VSF), l'ha convertit en un puntal per a la supervivència de la seva comunitat.

@MORE@

El seu relat, en primera persona, resumeix, millor que ningú la seva trajectòria vital.

"Visc sola. El meu marit ens va abandonar a mi i als meus tres fills (Pedro i Juan, de 7 i 6 anys, i Margarita, de 5) fa 5 anys. La nostra casa és de tova i sostre de palla. Tenim un ramat d'ovelles i tres cordes (1 corda és igual a 400 metres quadrats) de terreny, que em va donar el meu pare, on sembrem blat de moro i fesols i algunes patates.

Quan el meu marit ens va abandonar jo no tenia cap ofici. Durant anys, només m'havia ocupat de la casa i dels nens. De moment, no vaig saber com mantindria la meva família i vaig haver de demanar ajuda als meus pares, que ja són grans.

El meu somni era poder trobar una feina per poder mantenir la meva família. Però al principi l'únic que vaig aconseguir va ser que em donessin roba per rentar en algunes cases de la ciutat. En algun moment, vaig pensar deixar els meus fills amb els meus pares i marxar als EUA d'il·legal per poder fer diners. Al final, no va ser necessari.

Fa quatre anys, l'associació camperola a què pertanyo, Adesi (Associació de Desenvolupament Integral d'Ixchiguán, em va avisar que una oenagé, Veterinaris sense Fronteres, capacitaria un camperol o una camperola de la comunitat com a promotor pecuari. Des de petita, m'agraden molt els animals i sempre m'ha interessat recolzar la meva comunitat, així que em vaig oferir com a voluntària.

Al principi, vaig tenir una mica de por, perquè del grup de 40 únicament hi havia quatre dones als cursos. I és que aquí, que les dones treballin fora de la casa no està gaire ben vist.

Em feia una mica de pena pensar si seria capaç de fer la feina (per ser dona i analfabeta) i si la comunitat m'acceptaria com la seva promotora pecuària, però estava disposada a fer tot el possible per aconseguir-ho.

Després d'un any de cursos i pràctiques em vaig graduar -vaig ser la primera de la meva promoció- amb les meves tres companyes. Havia après a reconèixer les malalties de tots els animals (gallines, porcs, ovelles, cavalls i un altre bestiar) que hi ha a la meva comunitat, com cuidar-los, com alimentar-los, de què cal vacunar-los i com elaborar remeis per curar-los amb les plantes medicinals que hi ha a les nostres terres.

El que més em va agradar dels cursos va ser aprendre que moltes de les plantes que hi ha al meu pobles serveixen com a medicina per als animals i que amb elles es poden fer pomades, xarops, xampús...

Jo ja en coneixia algunes, perquè la meva àvia era la llevadora al poble i utilitzava moltes d'aquestes plantes per curar els nens i les dones embarassades, però jo mai les havia usat, i menys amb els animals.

Durant molts anys, ens havien fet creure que les nostres formes de medicina tradicional (l'ús de plantes medicinals) no servia i que s'havia d'oblidar això i comprar medicaments químics per curar-nos de qualsevol cosa. Gràcies a aquests cursos, no obstant, vam aprendre a valorar de nou la nostra cultura, que ja estàvem oblidant, i vam recuperar amb el personal de VSF aquells coneixements que encara guardaven els nostres avis per tornar-los a usar de nou.

Després de graduar-me, vaig començar a treballar al meu poble. Al principi va costar que la comunitat m'agafés confiança. No es creien gaire que jo com a dona sabés o pogués fer la feina. I, a més, ells també havien perdut la confiança en l'ús de les plantes medicinals.

Però ara que ja em coneixen, després de tres anys de treballar com a promotora pecuària, tothom m'accepta i em criden sempre que tenen algun problema amb els seus animals. Fins i tot s'ha propagat la veu que sóc bona en això i vénen d'altres aldees a buscar-me a casa. També ha tornat la confiança en les plantes i ara s'adonen que funcionen i, a més, són més barates i fàcils d'aconseguir.

Finalment, les coses m'han anat tan bé que, fa dos anys, l'associació em va escollir com a encarregada de la farmàcia Etnoveterinaria. Aquest centre està a la capçalera municipal d'Ixchiguán i ven als promotors pecuaris i als beneficiaris de l'associació productes elaborats a partir de plantes medicinals (com la tintura desparasitant d''apazote', el xampú per a la sarna de talc, la pomada per a les ferides de ‘sábila', etcètera), a més de plantes seques (com la ruda i la milfulles per a la retenció de placenta de les vaques o el donzell per als còlics dels cavalls) i pinsos casolans elaborats a partir del blat de moro, fesol i altres llavors dels socis.

Durant la setmana elaboro tots aquests productes i el diumenge, dia de mercat, m'encarrego de les vendes i de portar els comptes de la botiga. Per a això VSF em va impartir un curs de comptabilitat molt senzill, i tot i que jo era gairebé analfabeta, ara fins i tot sé fer servir la calculadora.

La meva vida ha canviat completament des de fa quatre anys. D'estar en la desesperació pensant en com mantindria la meva família, ara sóc una líder respectada a la meva comunitat, i amb el que em paguen com a encarregada de farmàcia i pels meus serveis de promotora pecuària els meus fills van a l'escola i ja no seran analfabets com jo i tindran un futur millor".

Guatemala no vol que Espanya es fiqui en 'el seu genocidi'

aisern@elperiodico.com — Thu, 10 Jan 2008 16:12:00 GMT

Sabent que la justícia guatemalenca faria poca cosa i que les massacres comeses en la dècada dels 80 al país mai serien jutjades, Rigoberta Menchú va presentar el 1999 una acusació contra cinc militars davant el Govern espanyol, acusats de genocidi i de la crema de l'Ambaixada d'Espanya a Guatemala el 1980, on van morir unes 37 persones (la majoria camperols en protesta).

El 2005, la justícia espanyola va acceptar portar el procés per genocidi, i això va originar la petició d'ordres de captura contra els cinc militars. El 2006, un jutge espanyol va dictar ordre de captura internacional. Per fi, després de més de 20 anys, semblava que es faria justícia.

Lamentablement, durant els últims dies del 2007 la Cort de Constitucionalitat de Guatemala va resoldre que Espanya no té jurisdicció per jutjar militars guatemalencs per fets que han passat al país.

@MORE@

Va ser un final d'any trist per a moltes i molts guatemalencs.

A l'analitzar aquesta decisió, les organitzacions de drets humans coincideixen a lamentar la situació: "Això només demostra que no hi ha justícia a Guatemala i que els casos de genocidi mai es jutjaran. Almenys, encara que no es puguin jutjar aquí, a nivell internacional continuaran vigents les captures".

El mínim consol és que ‘personatges' com el general Efraín Ríos Montt i Benedicto Lucas no podran passejar pel món tan tranquil·lament, encara que sí que ho seguiran fent pel seu país, davant la impotència dels familiars dels morts, els desapareguts i els massacrats en aquests anys.

Sense blat de moro no hi ha país

aisern@elperiodico.com — Thu, 10 Jan 2008 16:06:00 GMT

Aquest any, el 2008, comença amb la posada en marxa de l'última fase del TLC (Tractat de Lliure Comerç) entre Mèxic, els EUA i el Canadà.

En el mes de desembre, es van complir 15 anys des que va entrar en vigor aquest nou model econòmic comercial, com una verdadera guerra en contra de la supervivència dels camperols i camperoles mexicans.

Finalment, des d'aquest mes desgravaran totes les importacions de blat de moro i fesols procedents dels EUA i el Canadà, i els camperols i les camperoles mexicans s'hauran de defensar sols contra els productes que compten amb un subsidi dels seus governs fins a 30 vegades superior al subsidi mitjà que atorga el Govern de Mèxic.

@MORE@

El control del menjar d'aquestes comunitats i de la seva sobirania alimentària passarà a estar en mans d'unes quantes transnacionals. És la conseqüència de dislocar la producció agropecuària d'un país, orientar-la a produir només per a l'exportació. Fer que la seva alimentació depengui totalment de les importacions és la forma més ràpida de matar el camp.

Però el pitjor no és això, el pitjor és que els governs centreamericans, cecs davant el que passa al seu país veí, on la ‘tortilla' de blat de moro, aliment bàsic de les famílies com el nostre pa, ha incrementat el seu preu cinc vegades, van pregonant les meravelles del TLC i segueixen els mateixos passos que Mèxic. Sense aprendre dels errors aliens.