El març ja ha passat i jo no volia acabar el mes sense escriure alguna cosa en referència al Dia Internacional de les Dones, el 8 de març. Així que encara que tard... m'hi poso.

Aprofitant que érem a la capital amb companyes i companys de Veterinaris sense Fronteres de Barcelona, Hondures i Guatemala, vam anar a la manifestació del 8 de març que recorria la 6a Avinguda des de la zona 4 fins a la 1.

Reconec que al principi no ho entenia gaire bé. No sé si per tonta o per innocent. Per fi podríem unir la preocupació mundial per l'escalfament global amb la lluita contra la fam. En la recerca d'una forma més sostenible de produir energia de fonts renovables, s'estava promovent la producció d'etanol i biodièsel a partir de cultius agrícoles com el blat de moro, la canya de sucre, la palma africana... els agrocombustibles.

 A Guatemala, on totes les famílies pobres que tenen un petit trosset de terra l'utilitzen per sembrar blat de moro (el seu principal aliment), de sobte era com si els hagués nascut un pou de petroli davant dels seus nassos. Ja m'imaginava jo Guatemala a "l'OPEP dels agrocombustibles". Els pagesos produint el seu blat de moro a preu de gasolina i, a sobre, ecològica.

Al Brasil, que també se n'havien adonat, Lula proclamava: "Els biocombustibles ajuden a combatre la fam, aporten ingressos que permeten a les poblacions pobres adquirir aliments". Però ja vaig aterrar a la crua realitat... les petites parcel·les camperoles, com sempre, no poden resistir la pressió dels grans terratinents de la regió, ni evidentment fer les inversions necessàries per a la nova producció. I així, les camperoles i els pagesos es veuen forçats a vendre-les. Això agreuja, evidentment, la situació d'inequitat extrema en la distribució de la terra del país, on el 8% dels finquers concentren el 80% de la terra.

Davant la pèrdua, la població indígena i camperola es veu empesa a ocupar noves terres per cultivar els seus aliments, i ja només els queden les àrees de reserva natural. És el que està passant amb els q'eqchíes que vivien a la conca del riu Polochic, i que ara busquen terres a la Reserva de la Biosfera de la Sierra de las Minas. I el blat de moro dels maies passa de ser un comestible produït localment a un combustible de multinacional. ¿I l'Estat? Molt bé, gràcies, subvencionant les inversions dels grans terratinents en lloc de garantir el dret a l'alimentació dels seus ciutadans.

Però el pitjor és llegir que "fins i tot si les collites completes de blat de moro dels EUA es destinessin a la producció d'agrocombustibles, només proveirien el 12% de la demanda de gasolina del país". O sigui, que el problema no és buscar noves fonts d'energia, sinó reduir-ne el nivell de consumisme actual. En situacions com aquestes reclamen l'ajuda de l'Estat els pagesos q'eqchíes, que van segrestar quatre turistes belgues fa uns dies a Río Dulce. Però en lloc d'això surten a la premsa en titulars com a terroristes. I és que ja ho deia la meva àvia, amb el menjar no s'hi juga!! PD: Us adjunto un article interessant d'Alberto Alonso sobre el problema a Guatemala per si voleu llegir més sobre el tema.

Des que vaig arribar a aquest país, l’any 1993, m’ha tocat (per desgràcia) presenciar les diferents onades de modernitat que arriben al camp guatemalenc, sempre amb promeses d’un futur millor per a les famílies camperoles.

L’onada acostuma a ser semblant i de característiques similars cada vegada:

Una empresa x (generalment alguna multinacional dels agroquímics) ofereix als pagesos de la regió que en lloc de sembrar blat de moro i mongeta (aliments bàsics de la seva dieta) sembrin el meravellós producte y (gairebé sempre productes d’exportació aliens a la seva cultura alimentària, com per exemple el bròquil, els pèsols, móres, maduixes, flors ornamentals, etcètera).
Llegir més

Aquest cap de setmana hem assistit a una activitat que ens ha deixat a tots i a totes profundament impactats.

Us situo primer: AFOPADI (Associació de Formació per al Desenvolupament Integral) és una de les organitzacions amb qui Veterinaris Sense Fronteres treballa a Guatemala. Aquesta organització es dedica a executar projectes de desenvolupament rural en àmbits com la salut, l'educació, l'agroecologia a la regió de San Ildefonso Ixtahuacán, Huehuetenango, amb pagesos i camperols indígenes mam que viuen en situació d'extrema pobresa.

Una de les coses que més ens agrada d'aquesta organització és que el seu principal objectiu no és només enfortir l'economia dels pagesos de la regió, sinó també (i igual d'important) enfortir la seva dignitat com a indígenes maies. I això no és fàcil, després de 500 anys de viure el racisme i l'exclusió en carn pròpia.

El seu nom és Felicita Pérez Macario i té 29 anys. Viu a l'altiplà de San Marcos, a Guatemala, a l'aldea Buena Vista del municipi d'Ixchiguán, a 2.600 metres sobre el nivell del mar, al peu del volcà Tajumulco, el més alt de centreamèrica. És un lloc molt fred i molt dur per viure-hi, però molt bonic.

Felicita Pérez és indígena mam i, igual que la majoria de dones de la seva edat, només va anar a l'escola tres anys, o sigui que és gairebé analfabeta (només sap escriure el seu nom, firmar i llegir alguns números). Quan era petita els seus pares van pensar que al ser dona no necessitava anar més temps a l'escola, ja que per acabar cuidant la casa i els nens això era suficient. El seu futur, com el d'altres persones de la seva mateixa procedència, passava per emigrar il·legalment als EUA, no obstant, la tasca d'una oenagé, Veterinaris sense Fronteres (VSF), l'ha convertit en un puntal per a la supervivència de la seva comunitat.

Sabent que la justícia guatemalenca faria poca cosa i que les massacres comeses en la dècada dels 80 al país mai serien jutjades, Rigoberta Menchú va presentar el 1999 una acusació contra cinc militars davant el Govern espanyol, acusats de genocidi i de la crema de l'Ambaixada d'Espanya a Guatemala el 1980, on van morir unes 37 persones (la majoria camperols en protesta).

El 2005, la justícia espanyola va acceptar portar el procés per genocidi, i això va originar la petició d'ordres de captura contra els cinc militars. El 2006, un jutge espanyol va dictar ordre de captura internacional. Per fi, després de més de 20 anys, semblava que es faria justícia.

Lamentablement, durant els últims dies del 2007 la Cort de Constitucionalitat de Guatemala va resoldre que Espanya no té jurisdicció per jutjar militars guatemalencs per fets que han passat al país.