En aquests moments es compleixen 14 dies des que vaig arribar a Guatemala. El meu nom és Oscar Simón i acabo d'arribar per fer un estudi d'impacte en sobirania alimentària a l'equip de Veterinaris sense Fronteres.

Tot i ser un temps molt breu, constitueix gairebé la quarta part de l'estada programada. Encara que sembli precipitat és hora de fer un primer balanç.

En aquests moments he acabat la primera part de la investigació de camp. Demà arribo a Xela, una ciutat d'uns 80.000 habitants, on estaré les dues pròximes setmanes. Una ciutat que segons diuen està plena de gringos estudiant castellà. De Guatemala m'han cridat l'atenció moltes coses: la diversitat d'idiomes, de paisatges, els polis amb metralladores, els condominis emmurallats... I, no obstant, n'hi ha una que m'ha impactat de manera especial: les dones de Rabinal. Bé, no totes, tres de les pertanyents a l'associació Qa chuu alom (Mare Terra, en achí). En especial Juana Alvarado, Silvia Sic i Clementina Quisque. Juana Alvarado, de 31 anys, el pare de la qual va ser executat per l'exèrcit, mare de la Leslye, una nena de 6 anys, promotora agropecuària de l'associació i separada del seu marit. Segons sembla, ella no va aguantar més l'alcoholisme del marit i va marxar. No devia ser fàcil. De fet, ens vam creuar amb el marit i la Juana es va arronsar, encara que ell estava treballant en la construcció d'una casa i anàvem en cotxe. Clementina Quisque, de 62 anys, a qui els militars van deixar sense pare, oncles, cunyats i marit. La van deixar sense terra, amb els germans emigrats, i tot i això manté una voluntat de ferro per tirar endavant. Quan parles amb ella, riu davant els desconeixements de l'entrevistador i parla amb fermesa sobre la seva dura subsistència.
Silvia Sic, de 29 anys, mare de 4 fills, provinent d'una altra comunitat a 60 km al nord, casada des dels 16 anys, el marit de la qual fa 10 anys que treballa a Guatemala Capital, a 6 hores de camí en autobús.

Malgrat les seves diferents edats i biografies, que he simplificat toscament, totes elles es diferencien absolutament d'altres dones indígenes entrevistades. Les tres són capaces d'interrompre un interlocutor quan s'equivoca, i riuen amb facilitat. Però, sobretot, les tres són mestresses de les seves vides. Almenys en la mesura en què ho som tots nosaltres. Les tres es guanyen el seu pa. Clementina Quisque, la més gran, va criar el seu fill sola, de la mateixa manera que la Juana i la Silvia ho fan ara. A la Silvia durant l'entrevista li vam suggerir la hipotètica possibilitat de mudar-se a la capital amb el seu marit. La resposta va ser una sonora riallada seguida d'un no rotund. Les tres busquen constantment els ulls tant del Kenay (un company de l'ONG Veïns Mundials) com els meus. Tampoc tenen cap mania quan els demanes asseure't a prop per poder gravar la conversa. La seva actitud, el seu llenguatge corporal, la seva gestualitat contrasten totalment amb els gestos tímids d'altres dones entrevistades. Aquestes últimes amb marit present en la seva quotidianitat. Les casades, per qualificar-les d'alguna manera, miren a terra quan et parlen, dubten constantment en les seves respostes, parlen pitjor el castellà (idioma que permet ultrapassar els cercles de la comunitat per anar al banc, a l'ajuntament, etc.). Quan els seus marits apareixen en escena, elles retrocedeixen fins a situar-se uns dos metres per darrere d'ells i paren de parlar encara que els preguntis directament. El masclisme cerval lligat al consum de guaro, cuxa (alcohol casolà), converteix la vida de moltes dones en un infern tal que moltes es converteixen al puritanisme (esglésies evangèliques, anabaptistes i adventistes principalment) amb l'esperança de convertir el marit, perquè aquests cultes prohibeixen la ingesta d'alcohol. El procés de transcripció de les entrevistes m'ha permès descobrir nous matisos. La picardia de la Juana per explicar només allò que vol o la seva oposició convençuda als agroquímics. La Clementina i la seva indestructible voluntat de supervivència, amb les seves mans com a únic recurs. L'absoluta seguretat de la Silvia sobre la seva capacitat per tirar endavant la seva família amb el seu treball a l'horta, el seu gens dissimulat alleujament de tenir el seu marit allunyat a 6 hores de viatge en cotxe. La Silvia arribava a predir que si la migració segueix igual, en el futur no hi haurà homes. Rabinal va ser una de les zones més castigades durant el conflicte. Segons la Comissió de l'Aclariment Històric, entre 1981 i 1983 l'exèrcit va massacrar 4.411 persones, gairebé el 20% de la població. De fet, al Museu Comunitari de Rabinal s'hi exhibeix l'ombrejo estil texà que lluïa Efraín Ríos Montt durant un acte de campanya electoral posterior als "acords de pau" de 1996. Els habitants de Rabinal recordaven perfectament que ell era el president, però un dictador, recolzat per Ronald Reagan entre altres, durant les massacres. I el van perseguir per aplicar-li la justícia popular. Va aconseguir fugir, però va perdre el barret.
Conversar amb la Juana, la Silvia i la Clementina m'ha produït una sensació com la d'aquell arqueòleg que obre un cofre en el qual no espera trobar gran cosa i, sorprès, hi descobreix un tresor. Alegria, sorpresa, alegria, es barregen, apareixen i desapareixen sense poder definir del tot allò que sento. Segur que aquestes dones tenen contradiccions, ¿però qui no les té? Aquesta comunitat, a causa del conflicte armat i les migracions en massa, en especial als EUA, s'ha convertit en una terra de dones. No és que les dones per ser lliures hagin de constituir societats exclusives, on els homes no hi tinguin cabuda. No existeixen camins lineals per a l'alliberament social. És innegable que es requereixen canvis estructurals i polítics per caminar cap a la fi de l'opressió de les dones.

Però la Clementina, la Juana i la Silvia, amb la seva determinació i el suport d'altres dones i homes i d'ONG, han aconseguit una certa independència econòmica com a resultat de diversos projectes productius agropecuaris. Han aconseguit autoestima a través del seu esperit de lluita i avui són una mica més lliures que temps enrere.