Aquest cap de setmana hem assistit a una activitat que ens ha deixat a tots i a totes profundament impactats.

Us situo primer: AFOPADI (Associació de Formació per al Desenvolupament Integral) és una de les organitzacions amb qui Veterinaris Sense Fronteres treballa a Guatemala. Aquesta organització es dedica a executar projectes de desenvolupament rural en àmbits com la salut, l'educació, l'agroecologia a la regió de San Ildefonso Ixtahuacán, Huehuetenango, amb pagesos i camperols indígenes mam que viuen en situació d'extrema pobresa.

Una de les coses que més ens agrada d'aquesta organització és que el seu principal objectiu no és només enfortir l'economia dels pagesos de la regió, sinó també (i igual d'important) enfortir la seva dignitat com a indígenes maies. I això no és fàcil, després de 500 anys de viure el racisme i l'exclusió en carn pròpia.

Doncs bé, resulta que parlant amb la gent gran de les comunitats, es van assabentar que antigament, en les dates posteriors a la collita del blat de moro, si aquesta havia estat bona, tota la comunitat pujava al turó Pix Pix (la muntanya més alta de la regió) per fer una cerimònia d'agraïment als seus déus. Així que han decidit que aquest cap de setmana, la comunitat recuperaria una de les seves tradicions més espirituals.

No ha estat fàcil organitzar-la, a la regió ja no queden sacerdots maies i s'ha hagut d'anar a buscar una sacerdotessa indígena mam que viu a la costa. Tampoc es venen ja a les botigues locals els ‘materials' necessaris per a la cerimònia: pom, copal (resines aromàtiques), encens, aiguardent, espelmes de tots els colors...I el més difícil ha estat animar tota la comunitat a participar-hi de forma oberta, sense avergonyir-se'n o d'amagat per evitar les xafarderies.

Finalment, dissabte ens vam reunir a les 6 del matí davant el caminet que condueix al turó. Impressionant, perquè havíem de ser unes 100 persones. Impactant, perquè la majoria eren dones, vells i nens. Tots en silenci. Jo, equipada amb les meves botes de muntanya, vaig trigar dues hores a arribar a dalt. Elles, la majoria descalces, en van trigar una.

Una vegada a dalt, la sacerdotessa va explicar a tothom l'objectiu de la cerimònia i el que anava a fer. No us en diré tots els detalls: les imatges ho expliquen millor que jo. Resumint, es van col·locar al voltant del foc i van anar cremant tot el que portàvem en ofrena a les seves divinitats, mentre la sacerdotessa parlava amb ‘l'amo del turó' en veu baixa i la marimba no parava de tocar. Però el que més ens va impactar no va ser la cerimònia en si, que també, si no saber que hem estat presents en l'inici d'un procés de recuperació de la dignitat de les dones i els homes d'aquesta regió.

Així ens ho han transmès les llàgrimes, les abraçades i les rialles a l'acabar la cerimònia. I les alegres xerrades de totes i tots al baixar del turó trencant el silenci, ja no d'amagat.