El seu nom és Felicita Pérez Macario i té 29 anys. Viu a l'altiplà de San Marcos, a Guatemala, a l'aldea Buena Vista del municipi d'Ixchiguán, a 2.600 metres sobre el nivell del mar, al peu del volcà Tajumulco, el més alt de centreamèrica. És un lloc molt fred i molt dur per viure-hi, però molt bonic.

Felicita Pérez és indígena mam i, igual que la majoria de dones de la seva edat, només va anar a l'escola tres anys, o sigui que és gairebé analfabeta (només sap escriure el seu nom, firmar i llegir alguns números). Quan era petita els seus pares van pensar que al ser dona no necessitava anar més temps a l'escola, ja que per acabar cuidant la casa i els nens això era suficient. El seu futur, com el d'altres persones de la seva mateixa procedència, passava per emigrar il·legalment als EUA, no obstant, la tasca d'una oenagé, Veterinaris sense Fronteres (VSF), l'ha convertit en un puntal per a la supervivència de la seva comunitat.

El seu relat, en primera persona, resumeix, millor que ningú la seva trajectòria vital.

"Visc sola. El meu marit ens va abandonar a mi i als meus tres fills (Pedro i Juan, de 7 i 6 anys, i Margarita, de 5) fa 5 anys. La nostra casa és de tova i sostre de palla. Tenim un ramat d'ovelles i tres cordes (1 corda és igual a 400 metres quadrats) de terreny, que em va donar el meu pare, on sembrem blat de moro i fesols i algunes patates.

Quan el meu marit ens va abandonar jo no tenia cap ofici. Durant anys, només m'havia ocupat de la casa i dels nens. De moment, no vaig saber com mantindria la meva família i vaig haver de demanar ajuda als meus pares, que ja són grans.

El meu somni era poder trobar una feina per poder mantenir la meva família. Però al principi l'únic que vaig aconseguir va ser que em donessin roba per rentar en algunes cases de la ciutat. En algun moment, vaig pensar deixar els meus fills amb els meus pares i marxar als EUA d'il·legal per poder fer diners. Al final, no va ser necessari.

Fa quatre anys, l'associació camperola a què pertanyo, Adesi (Associació de Desenvolupament Integral d'Ixchiguán, em va avisar que una oenagé, Veterinaris sense Fronteres, capacitaria un camperol o una camperola de la comunitat com a promotor pecuari. Des de petita, m'agraden molt els animals i sempre m'ha interessat recolzar la meva comunitat, així que em vaig oferir com a voluntària.

Al principi, vaig tenir una mica de por, perquè del grup de 40 únicament hi havia quatre dones als cursos. I és que aquí, que les dones treballin fora de la casa no està gaire ben vist.

Em feia una mica de pena pensar si seria capaç de fer la feina (per ser dona i analfabeta) i si la comunitat m'acceptaria com la seva promotora pecuària, però estava disposada a fer tot el possible per aconseguir-ho.

Després d'un any de cursos i pràctiques em vaig graduar -vaig ser la primera de la meva promoció- amb les meves tres companyes. Havia après a reconèixer les malalties de tots els animals (gallines, porcs, ovelles, cavalls i un altre bestiar) que hi ha a la meva comunitat, com cuidar-los, com alimentar-los, de què cal vacunar-los i com elaborar remeis per curar-los amb les plantes medicinals que hi ha a les nostres terres.

El que més em va agradar dels cursos va ser aprendre que moltes de les plantes que hi ha al meu pobles serveixen com a medicina per als animals i que amb elles es poden fer pomades, xarops, xampús...

Jo ja en coneixia algunes, perquè la meva àvia era la llevadora al poble i utilitzava moltes d'aquestes plantes per curar els nens i les dones embarassades, però jo mai les havia usat, i menys amb els animals.

Durant molts anys, ens havien fet creure que les nostres formes de medicina tradicional (l'ús de plantes medicinals) no servia i que s'havia d'oblidar això i comprar medicaments químics per curar-nos de qualsevol cosa. Gràcies a aquests cursos, no obstant, vam aprendre a valorar de nou la nostra cultura, que ja estàvem oblidant, i vam recuperar amb el personal de VSF aquells coneixements que encara guardaven els nostres avis per tornar-los a usar de nou.

Després de graduar-me, vaig començar a treballar al meu poble. Al principi va costar que la comunitat m'agafés confiança. No es creien gaire que jo com a dona sabés o pogués fer la feina. I, a més, ells també havien perdut la confiança en l'ús de les plantes medicinals.

Però ara que ja em coneixen, després de tres anys de treballar com a promotora pecuària, tothom m'accepta i em criden sempre que tenen algun problema amb els seus animals. Fins i tot s'ha propagat la veu que sóc bona en això i vénen d'altres aldees a buscar-me a casa. També ha tornat la confiança en les plantes i ara s'adonen que funcionen i, a més, són més barates i fàcils d'aconseguir.

Finalment, les coses m'han anat tan bé que, fa dos anys, l'associació em va escollir com a encarregada de la farmàcia Etnoveterinaria. Aquest centre està a la capçalera municipal d'Ixchiguán i ven als promotors pecuaris i als beneficiaris de l'associació productes elaborats a partir de plantes medicinals (com la tintura desparasitant d''apazote', el xampú per a la sarna de talc, la pomada per a les ferides de ‘sábila', etcètera), a més de plantes seques (com la ruda i la milfulles per a la retenció de placenta de les vaques o el donzell per als còlics dels cavalls) i pinsos casolans elaborats a partir del blat de moro, fesol i altres llavors dels socis.

Durant la setmana elaboro tots aquests productes i el diumenge, dia de mercat, m'encarrego de les vendes i de portar els comptes de la botiga. Per a això VSF em va impartir un curs de comptabilitat molt senzill, i tot i que jo era gairebé analfabeta, ara fins i tot sé fer servir la calculadora.

La meva vida ha canviat completament des de fa quatre anys. D'estar en la desesperació pensant en com mantindria la meva família, ara sóc una líder respectada a la meva comunitat, i amb el que em paguen com a encarregada de farmàcia i pels meus serveis de promotora pecuària els meus fills van a l'escola i ja no seran analfabets com jo i tindran un futur millor".