Passa una cosa molt important quan tens l'oportunitat de compartir moments, gairebé diàriament, amb persones tan especials i úniques com Vicente i Ana Ferrer. Avui, us explicaré com ha estat, i és, el dia a dia amb Vicente. Una aventura.

Al principi, quan vaig arribar, mirava Vicente amb certa timidesa, un home gran, de fort caràcter, encantador i amb un agudíssim sentit de l'humor, però també seriós si l'ocasió s'ho mereix. No sabia com relacionar-m'hi, ja que m'imposava molt el que pogués dir-me i pensava que no tenia sentit anar a parlar amb ell si no tenia res específic o profund per comentar-li. Però al cap d'un mes, aproximadament, tot va anar canviant. Va passar al llarg dels dies, al veure'l amb més gent, actiu i d'anar a les seves diferents xerrades. Llegir més

Que important que és cobrir les necessitats bàsiques. Menjar, tenir un sostre per aixoplugar-se i poder accedir a l'educació per així canviar el present per un futur millor. Tots estarem d'acord que sense les principals necessitats cobertes és molt difícil viure. ¿Però quina cabuda té l'esport en aquest procés?

Paral·lelament als projectes clau que s'estan desenvolupant a Anantapur --en l'àrea de vivenda, educació, sanitat, dona, ecologia i persones amb discapacitat-- i que són el motor del canvi de vida dels pagesos més pobres de la zona, uns dos milions i mig de persones, han començat a desenvolupar-se diversos projectes que tenen com a objectiu desenvolupar la salut i la fortalesa dels nens.

Avui, he assistit al Tercer Torneig Rural d'Atletisme Femení, en què 28 equips de nenes de col·legis de tots els pobles del districte s'han reunit per participar en una competició esportiva. Relleus, salts, llançament de pes, carreres... Cada nena llueix un senzill conjunt de samarreta i pantalons amb el color que representa la seva regió. Totes estan contentes, i nervioses. Per a moltes, aquesta és la primera vegada que assisteixen a una trobada tan gran. Un total de 277 nenes que no es coneixen s'han trobat per compartir un dia ple d'emocions. Un atent silenci regna entre les grades, unes quantes cadires disposades les unes darrere de les altres, mentre es desenvolupen les proves en el terreny d'atletisme. Un sol de justícia cau sobre la terra, que, rogenca i seca, desprèn una calor gairebé insuportable.

A uns trenta minuts en direcció sud del campus d'Anantapur es troba la petita població de Bathalapalli i el recinte hospitalari més gran de la Fundació Vicente Ferrer. A les nou del matí, les tres voluntàries (Maura i Núria, pediatres; i Martina, farmacèutica), després d'esmorzar a la cantina, ens dirigim de nou al Care and Suport Center (CSC), on donem suport a la tasca dels metges locals. Comença una nova jornada laboral.

Al recinte hospitalari hi ha diverses instal·lacions que anem deixant enrere camí del nostre lloc de treball: l'hospital general, el centre d'ortopèdia, la farmàcia, l'escola d'infermeria, les casetes dels treballadors de l'hospital, etc. El CSC és el centre destinat al tractament i seguiment dels pacients infectats pel VIH, el virus de la immunodeficiència humana.

Aquest agost ha vingut a la Fundació un ¨batalló¨ de Dentistes sense fronteres. És el sisè any que durant un mes, cada dia, es desplacen als més recòndits pobles i munten la seva consulta portàtil per poder atendre milers de pacients que pateixen en la seva dentadura els efectes del mal estat de l'aigua, la malnutrició i la falta d'higiene.

Quan arribo al campament que avui han muntat a la nostra oficina de l'àrea de Kadiri, em trobo, sorpresa, un engranatge gairebé perfecte que atén la llarga cua que s'ha format darrere les infermeres Índies que s'encarreguen d'apuntar les dades personals de la gent. 20 somriures enfundats en vestits blancs es mouen com formiguetes, ràpides i precises per atendre el màxim nombre de pacients de la millor manera possible. De fons sona la música d'un d'ells, que anima l'ambient i distén els nervis d'algun pacient que mira, curiós, aquells minúsculs aparells que operen dins de la boca veïna.

A Anantapur, com en altres zones on la falta de recursos és acusada, la taxa de persones amb discapacitat és bastant elevada, a causa tant de parts difícils com de malalties mal curades o matrimonis entre parents pròxims. En una economia de subsistència com aquesta on el respecte ve donat per la capacitat de contribuir a la renda familiar, el resultat és que moltíssimes persones queden marginades i desproveïdes dels seus drets més elementals per la seva condició de discapacitades.

L'altre dia el meu objectiu era anar a prendre notes sobre un dels nous projectes que s'estan portant a terme a l'àrea de persones amb discapacitat. Aquest consisteix a portar a terme una sessió de fisioteràpia mensual en cada poble ensenyant les mares a estimular de la manera més adequada uns fills amb problemes majoritàriament motrius, a causa de malformacions congènites o a paràlisi cerebral. Gràcies als diferents exercicis, aquests nens podran, des de ben petits, anar corregint progressivament les seves lesions i arribar a l'edat adulta en les millors condicions possibles. Llegir més

Cada cultura posseeix les seves pròpies regles. Mentre que a Occident ens regim pel temps que marquen les agulles del rellotge, aquí es regeixen sobretot per un temps que em sembla fictici i al qual tots semblen acoblar-se amb gran flexibilitat.

Les preguntes senzilles cobren moltes vegades una dimensió més gran, poden acabar acompanyant-se per un chai, típic te indi, o per un sincer "¿com estàs?" que està esperant una resposta igual de sincera, o per un somriure que interroga, silenciosa, i que un no ha de trepitjar intentant anar al gra. En altres ocasions, el nostre interlocutor pot considerar necessari introduir-te en uns temes que fins i tot semblen improcedents o, simplement, derivar-te a una altra persona que al seu torn acabarà conduint-te a una tercera. Llegir més

Ja fa uns mesos que vaig arribar a aquesta ciutat del sud d'Andhra Pradesh. Anantapur. Un espai ple de color i moviment que se sosté per un equilibri amagat, i a la vegada tan evident.

El primer que ha de fer-se al baixar del tren és pujar a un rickshaw (petit auto de tres rodes). Al trobar-te enmig d'una multitud de vehicles sense rumb definit, ni velocitat constant, un pensa que agafar un rickshaw pot costar-li la vida. La realitat és que, malgrat que qualsevol estudi recolzaria la teoria segons la qual un té altes probabilitats de patir un accident, sembla que existeix un halo invisible d'harmonia que envolta cada cantonada i cada mirada. ¿És, en realitat, Anantapur un lloc serè? Llegir més