Cada cultura posseeix les seves pròpies regles. Mentre que a Occident ens regim pel temps que marquen les agulles del rellotge, aquí es regeixen sobretot per un temps que em sembla fictici i al qual tots semblen acoblar-se amb gran flexibilitat.

Les preguntes senzilles cobren moltes vegades una dimensió més gran, poden acabar acompanyant-se per un chai, típic te indi, o per un sincer "¿com estàs?" que està esperant una resposta igual de sincera, o per un somriure que interroga, silenciosa, i que un no ha de trepitjar intentant anar al gra. En altres ocasions, el nostre interlocutor pot considerar necessari introduir-te en uns temes que fins i tot semblen improcedents o, simplement, derivar-te a una altra persona que al seu torn acabarà conduint-te a una tercera.

El que hauria de ser una operació d'uns minuts pot allargar-se hores.

No és per falta d'eficiència, no. Entre els treballadors es respira un ambient increïblement compromès, unes ganes de col·laborar i una disponibilitat que més d'un envejaria. Encara no he descobert del cert on s'amaga el misteri que fa d'aquest lloc un espai que transcorre com en una altra dimensió.

A vegades em pregunto què és el que fa que el nostre sistema occidental vagi tan de pressa, i en quin moment es van començar a eliminar els passos intermedis que ens connecten i uneixen com a persones.

A l'Índia, pot ser que els tràmits semblin més lents a ulls d'un novell en la matèria com jo... Però la realitat és que encara que potser no s'arriba tan ràpid a la resposta preguntada, aquesta acaba presentant-se amb molta més i millor informació de la que semblava estrictament necessària. I això, quan es comença a aprendre el ritme del compàs indi, en lloc d'una càrrega es transforma en un regal.

Treballar en una cultura diferent permet no només descobrir altres maneres de funcionar, sinó també posar en qüestió alguns dels nostres costums occidentals. I així, entre les dues civilitzacions, trobar a poc a poc l'equilibri que fa que malgrat les grans diferències, siguem tan semblants.