Diaris des de la Franja

Deixa'm anar en bici a la platja...

omar@elperiodico.com — Fri, 13 Jun 2008 10:02:00 GMT

Us parlo una altra vegada de la meva família, de les coses que ens passen en el dia a dia, en la vida que senzillament intentem portar a terme en aquesta franja de Gaza, assetjada pel bloqueig. I perquè escrivint-vos sobre la meva família, us estic explicant el que els passa a moltes altres famílies a Gaza.

Aquesta setmana, els nostres bessons han començat les seves vacances d'estiu. Estaran tres mesos sense anar a col·legi, un temps de lleure suposadament dedicat perquè els nens desenvolupin la seva creativitat i la llibertat de l'entreteniment, una època per jugar i divertir-se. Quan els meus fills, Leila i Iàsser, van acabar l'escola la setmana passada em vaig agafar uns dies de vacances per estar amb ells. L'any passat, els vaig portar a la platja, ja que és l'únic lloc on es pot respirar a Gaza. Però aquest any, no podrà ser. Ara les platges representen un perill públic per a la salut. Cada dia es descarreguen quantitats ingents de residus al mar de maneta que, simplement, no puc portar els meus nens a nedar allà. Així que aquest any, passarem les nostres vacances familiars sense electricitat i sense moure'ns gaire per anar a jugar o visitar amics, ja que el meu cotxe no té gasolina.

En lloc d'això, igual que els passa a moltes altres famílies de Gaza, els meus nens es quedaran a casa. Podrem dedicar temps a repassar els temes de l'escola, dormir i menjar (sempre que sigui capaç de trobar prou carbó per encendre el foc del forn de fang). Però els nens necessiten divertir-se i em plantejo ¿quin tipus de diversió els podem donar? ¿Comprar-los joguines? Fins i tot ni això podem plantejar-ho perquè són massa cares.

Realment, el que ells volen és anar a la platja. Cada dia, vénen corrent cap a mi, mirant de convèncer-me perquè els hi porti. Al final, decideixo baixar a la botiga més pròxima i deixar-los que escullin uns caramels. Això els aparta la idea del cap. De totes maneres, ha estat bo tenir temps lliure per estar amb la família, encara que no pugui complir les meves promeses. A principi de curs, els vaig prometre que si estudiaven molt els donaria un premi, però pel bloqueig no puc aconseguir fer realitat els meus compromisos. I he de mentir-los, ja que, igual que els passa a molts pares aquí, volem preservar el poc que queda de la seva infància.

Els meus fills a vegades parlen com adults i això m'espanta. Saben el que passa a Gaza i em fan preguntes compromeses. Quan em pregunten per què la gent pateix o per què no poden fer certes coses, he de respondre'ls. Però, el que realment m'agradaria és veure'ls despreocupats sobre aquestes coses. Parlem molt cada nit. Almenys, tenim bastant temps per estar junts, jo i la meva dona amb els nens i això m'agrada. Són tan joves que no haurien de carregar amb cap responsabilitat ni injustícia sobre les seves petites espatlles. ¡Només tenen set anys! Em sento trist, perquè no es tracta només de la meva família, sinó que el mateix passa en moltes altres llars a Gaza.

Un dia va sortir de casa i mai més n'hem sabut res

omar@elperiodico.com — Mon, 02 Jun 2008 09:41:00 GMT

Ahir, em va sorprendre veure tants cotxes als carrers. Molts més dels que he vist en els últims mesos aquí a Gaza. ¿Passava alguna cosa de la qual no estava informat? ¿D'on treu la gent la gasolina? L'hi vaig preguntar a un conductor i em va contestar que "la gent està barrejant de tot per fer funcionar els seus cotxes: oli de motor, olis vegetals i gasolina".

Aquesta solució, que ha estat útil durant un temps, ara s'està girant en contra seu. Els cotxes s'espatllen i la gent no es pot permetre reparar-los. És impossible trobar peces de recanvi a tot Gaza.

@MORE@

Ahir també vaig anar a veure Feda, una dona que viu en una petita habitació amb els seus set fills. Aquesta habitació és tot casa seva, amb un petit lavabo en una cantonada. A la paret, uns forats rectangulars recorden els antics plans dels propietaris de construir unes finestres. El terra està al descobert, sense rajoles.

Em costa imaginar com vuit persones poden viure, rentar-se, menjar i dormir en tan pocs metres. Però encara se'm fa més difícil quan m'expliquen que el bany l'han de compartir amb 10 dels seus veïns.

Feda m'ofereix una tassa de te. Quan obro la boca per respondre al seu oferiment, un dels nens s'aixeca per dir alguna cosa. La seva mare li fa gestos perquè calli. Més tard m'adono que el problema és que no hi ha te, però no volia faltar a la cordialitat de donar la benvinguda.

Fa tres anys, el marit de Feda mantenia la família fent petites feines a Cisjordània i venent productes que portava d'Israel a Gaza. Quan les restriccions de moviments cap a fora de la Franja es van fer més intenses, Mohammad, el marit de Feda, no va poder seguir sortint amb tanta facilitat. Va perdre la feina, el seu mitjà de vida, i, pel que ella m'explica, les ganes de viure.

Feda continua: "El meu marit es va anar deprimint, cada dia estava més i més enfonsat, al veure com la condició de la nostra família es deteriorava i no era capaç de fer res per canviar les coses. La nostra situació va empitjorar fins a fer-se insostenible. Com a pare i com a marit se sentia totalment impotent. Un dia ja no va tornar a casa i des d'aleshores no n'hem sabut res més".

No és casualitat que les notes dels nens al col·legi i la seva salut hagin empitjorat des de la desaparició del seu pare. Una de les filles ha hagut de repetir curs durant els tres últims anys. Només mengen una vegada al dia, i els nens petits estan molt menys desenvolupats del que ho haurien d'estar per la seva edat. Aquest problema s'està tornant massa comú a Gaza.

Feda es passa tres hores al dia recollint escombraries per cremar i poder cuinar el menjar per a la seva família. El gasoil escasseja, però ella tampoc tindria diners per comprar-ne. M'explica que, ara, els nens han de caminar diversos quilòmetres per anar a l'escola perquè no hi ha transport públic, i això fa que les seves sabates es desgastin molt més ràpid, i ella no es pot permetre comprar-los-en de noves ni tampoc són fàcils de trobar a Gaza.

La seva cara s'il·lumina quan mira cap al tanc d'aigua que li ha entregat Oxfam, dins del programa d'acció humanitària que l'organització està portant a terme a la Franja. Sé per què se sent així, aquest dipòsit d'aigua pot significar la diferència entre la vida i la mort.

La zona només rep aigua unes quantes hores a la setmana, ja que no hi ha gasoil per fer funcionar el pou. Per això, Feda ha de recol·lectar aigua bruta per cuinar, netejar i rentar, fet que suposa un alt risc de salut per a la família. Per acabar de complicar les coses, a la zona on viu Feda hi ha incursions regulars dels israelians, de manera que una cosa tan senzilla com anar a buscar aigua es converteix en una feina perillosa amb risc de mort. No hi ha una xarxa central de subministrament d'aigua, ja que els materials que es necessiten per construir-la han estat bloquejats a la frontera pel govern israelià.

Amb aquest dipòsit, Feda podrà emmagatzemar grans quantitats d'aigua. Un subministrador d'aigua ve cada cert temps per omplir-lo. Feda somriu mentre apunta amb el seu dit a uns estris de cuina que hi ha apilats al voltant del tanc. "M'heu animat a tornar a muntar una cuina", diu.

A l'acomiadar-me, m'adono de com m'afecten encara aquestes situacions, malgrat que ja hi hauria d'estar acostumat. S'han convertit en un fet familiar. A més, aquest empresonament de Gaza ja fa massa temps que dura. D'acord, la família tampoc estava en una situació gaire còmoda abans del bloqueig, però almenys tenien un marit i un pare, una entrada de diners, tres àpats al dia, bones notes a l'escola, aigua corrent... i la llista podria seguir creixent interminablement. ¿Per què els ha tocat viure això?

Només 110 litres d'aigua per setmana

omar@elperiodico.com — Wed, 14 May 2008 12:05:00 GMT

Em considero afortunat en comparació amb molts altres habitants de Gaza. Ho vaig veure clar l'altre dia, quan vaig conèixer Hamyd, un refugiat al camp de Rafah. Hamyd té 36 anys, set fills i tota la família dorm en una mateixa habitació. Les parets de la casa estan fetes amb fang i amiant. El que Hamyd va creure que seria un allotjament temporal, s'ha convertit en casa seva. Ha estat gairebé tota la seva vida allà i és l'únic que han conegut els seus fills.

Al camp, com en molts altres llocs de Gaza, no hi ha gasolina per fer funcionar el pou. Els talls en el subministrament elèctric impliquen que només hi ha aigua un dia a la setmana de manera que és molt poca la quantitat que els habitants de Rafah poden obtenir.

@MORE@

L'Organització Mundial de la Salut estableix un mínim de 15 litres d'aigua diaris per persona per sobreviure. La família de Hamyd rep només 110 litres per a tota una setmana.

Hamyd ja no pot treballar ja que li van diagnosticar una profunda depressió. Ha estat envoltat de violència tota la seva vida i, finalment, ha caigut en un forat negre. La seva família es troba entre les 650.000 persones que reben menjar del programa d'assistència de Nacions Unides, que fa un parell de setmanes va haver de ser cancel·lat per la falta de carburant que afecta la regió. Si això segueix així, ¿com sobreviuran persones com Hamyd i la seva família?

Gaza fa olor de falàfel

omar@elperiodico.com — Tue, 06 May 2008 15:14:00 GMT

Gaza fa olor de falàfel: la gent utilitza l'oli de fregir com a carburant per als cotxes. Els burros tenen escrit al darrere la paraula "taxi". De sobte, és com si haguéssim tornat a l'edat de pedra. Són alguns dels "enginys" amb què els habitants de Gaza estan fent front a l'increment de restriccions en el subministrament de gasolina imposades pel Govern israelià.

Em vaig perdre el casament de la meva neboda; no vaig trobar cap burro que m'hi pogués portar prou ràpid per no perdre'm la cerimònia. Em vaig sentir tan decebut de perdre'm aquesta ocasió tan especial, tan important per a ella.

La falta de gasolina i d'electricitat m'han forçat a començar a recollir escombraries dels carrers. Les faig servir per cuinar el menjar. Intento evitar els plàstics perquè el fum que treuen és perillós i fan molta pudor! Ja comprem menjar que sigui de cocció ràpida, perquè si no, necessitem cremar massa escombraries. Normalment els carrers a Gaza estan nets, però ara, com que els escombriaires no tenen gasolina per fer funcionar els camions, en qualsevol cantonada trobes deixalles que et poden servir per al foc.

Durant aquests últims cinc dies, només hem menjat arròs, perquè necessita poc temps de cocció. No serveix de substitut del pa, que usualment és el que acompanya tots els nostres àpats. Els forns estan tancats, sense farina, blat ni forns de gas, els forners no tenen cap més opció que abaixar les persianes.

Hi ha hagut constants incursions a Gaza, han llançat coets i els helicòpters sobrevolen amenaçadorament la zona. Les últimes víctimes de la violència han estat quatre nens i la seva mare. Estaven esmorzant a casa seva quan els van matar, cosa que em fa pensar: "¿Què ha fet aquesta mare, què han fet aquests nens per ser víctimes d'aquesta violència?" Sense cap mena de dubte, qualsevol nen, qualsevol persona mereix viure en pau.

El govern israelià va demanar disculpes per aquesta matança, però ¿de què et serveixen aquestes paraules si ets el marit o el pare que ha perdut tota la seva família?

Els meus fills estan estudiant per als exàmens que tindran d'aquí a unes setmanes. Volen passar-los bé i jo m'he agafat uns dies per ajudar-los a preparar-los. L'altre dia, els van renyar per no haver fet tots els deures. Va ser estrany, però el seu mestre em va trucar per preguntar-me si tot anava bé.

Li vaig explicar que han hagut de limitar el temps d'estudi, perquè, quan es fa fosc, ja no tenen llum. No hi ha electricitat, no tenim espelmes, ni gas per al nostre llum. A estones cremo cartrons que trobo al carrer, perquè tinguin una mica de llum, però això no dura gens. Per moure'm per la casa, utilitzo la llum del meu telèfon mòbil (el puc carregar a l'oficina cada matí). Una matinada, el meu fill es va despertar perquè volia aigua. Amb el mòbil a la mà, n'hi vaig anar a buscar, però movent-me gairebé a les fosques, vaig ensopegar i em va caure el got a terra. Es va trencar a trossos.

Un dels meus dies lliures, vam anar al Ministeri de l'Interior per demanar un passaport per a la meva filla petita. Malgrat el bloqueig, algunes persones han aconseguit sortir per rebre tractaments mèdics, encara que a molts se'ls ha denegat. Però almenys amb un passaport tens la possibilitat de sortir. Si la nostra filla es posés malalata i necessités algun tractament especialitzat no disponible a Gaza, podria acabar en una situació greu o fins i tot arribar a morir.

Vam pagar les taxes i li van fer les fotos. Però quan vam anar a entregar la sol·licitud, no ens la van acceptar. ¿Per què? ¡No hi ha paper, ni per als passaports!

Al final, tots som éssers humans

omar@elperiodico.com — Tue, 29 Apr 2008 06:35:00 GMT

Falten dues setmanes perquè la meva dona doni a llum. Ara el bebè està feliç, encara dins de la panxa de la seva mare, protegit de la violència i del patiment que existeix a Gaza.

Naturalment, estic molt preocupat per la mare i pel fill. Quan la meva dona va donar a llum el nostre fill anterior va tenir moltes complicacions que, avui, ja no es poden tractar a Gaza. A conseqüència del bloqueig, la situació del sistema sanitari és pèssima i empitjora cada dia. Com que coneixem la situació, vam decidir que el bebè naixeria per cesària abans d'intentar un part natural. Almenys, a Gaza, encara es fan cesàries. Si sorgís algun problema durant el part natural no hi hauria possibilitat de tractar-la, i podríem perdre el nen i a ella.

@MORE@

L'altre dia em vaig preguntar què escriurien als registres de l'hospital quan el nostre fill naixés. Pes, altura, musulmà, ¿palestí? ¿Què significa avui dia ser palestí? Significa no tenir aigua potable, ni seguretat, ni llibertat de moviment ni cap certesa sobre què passarà.

Com a pare, em proposo intentar, el millor que pugui, garantir el futur dels meus fills, però el futur ha estat substituït per la incertesa, no només per a mi i la meva família, sinó per al milió i mig de persones que vivim aquí.

No tenim gasolina per als nostres cotxes. Fins ara me les he arreglat, però hauré de transformar el meu cotxe perquè pugui funcionar amb gas. No vull arriscar-me a no poder portar la meva dona a l'hospital. És perillós, però la majoria de la gent de Gaza s'ha vist obligada a fer el canvi, ja que no hi ha possibilitat d'aconseguir gasolina. No sabem quant durarà això, però no ens podem rendir. Hem de seguir endavant, el millor que puguem. La falta de gasolina té efectes devastadors als hospitals. Molts metges i infermeres no poden treballar, les ambulàncies tampoc tenen gasolina per poder arribar als malalts i ferits.

Avui he parlat amb un amic a qui no havia vist fa temps. Solíem parlar cada dia, però ara només ho fem de tant en tant, perquè s'ha passat nou mesos bloquejat a Egipte. M'ha alegrat sentir que estava content quan he parlat amb ell per telèfon. Està preparant el seu casament per segona vegada. L'any passat, el seu germà va ser ferit greument en unes disputes internes, així que se'l va emportar a Egipte perquè el poguessin tractar, ja que a Gaza no el podien ajudar. Va ser terrible, ja que a causa del bloqueig, ni ell ni el seu germà van poder tornar. Així que no hi va haver casament.

Fa nou mesos, quan van obrir la frontera amb Egipte, el seu germà va haver de fer front a un gran dilema: tornar a Gaza o continuar a Egipte, on el tractament li permetria tornar a caminar. La por a no tornar a veure els seus amics i familiars els va fer agafar el camí cap a Gaza. Ara, el seu germà no pot caminar, té la cama plena de munició i aquí no el poden tractar. Es passa bona part del dia al llit.

Des que el meu amic ha tornat a reunir-se amb la seva promesa, les preparacions per al casament han tornat a començar. Ahir vam anar a comprar la seva roba per al casament. Vam passar hores buscant a les botigues buides i no cal que us digui que quan finalment ho va trobar era caríssim. Quan li vam dir al propietari de la botiga que estàvem buscant altres coses per al casament, ens va dir: "No perdeu el temps, no trobareu res. Guardeu la roba que ara teniu i cuideu-la bé perquè us duri".

La pregunta que ens ronda per la ment és: ¿Quant temps durarà aquesta barbàrie? Després de tot, només som éssers humans.

Mar endins

lisa@elperiodico.com — Fri, 25 Apr 2008 14:12:00 GMT

"He sigut pescador durant 35 anys, des que en vaig fer 15. Vaig néixer a Il Jura, un lloc famós pels seus pescadors. Quan el meu pare va emigrar a Gaza el 1948, ho va fer amb el seu vaixell", m'explica Khamal Mohammad Bassalla, el portaveu dels 450 pescadors del Sindicat de Rafah, al sud de la Franja de Gaza.

Khamal és un dels 35.000 pescadors professionals que treballen en els 40 km de costa de Gaza. Sostenen 40.000 persones, entre les que es troben les seves famílies, els mecànics i els venedors de peix. "Però cada vegada resulta més difícil obtenir rendiment d'aquesta feina", es queixa Khamal. Durant els últims anys, la indústria pesquera de Gaza s'ha vist greument afectada per l'increment en les restriccions imposades pel Govern israelià, que és qui dictamina a quanta distància de la costa es pot pescar.

@MORE@

El 1995, els acords d'Oslo --que van significar un important avanç en el procés de pau-- van establir que els pescadors palestins tindrien permís per pescar fins a 20 milles nàutiques (37km) mar endins. Avui, només poden sortir 1,4 milles. "Si ens passem, els israelians poden disparar-nos i destruir els nostres vaixells i xarxes, o forçar-nos a tornar a la riba", m'explica Khamal.

Segons Israel, les restriccions de pesca formen part d'una estratègia de seguretat general per combatre el contraban d'armes i els atacs suïcides. Però mentre el contraban segueix sent un repte per a tots els països costaners del món, els pescadors de Gaza han de patir les conseqüències d'aquesta indiscriminada restricció. Khalil Xahin, del Centre Palestí de Drets Humans explica: "El més lluny que els israelians han permès als pescadors treballar és a 12 milles nàutiques de la riba. Això va ser el 1990, quan els pescadors de Gaza capturaven aproximadament 3.000 tones de peix a l'any. Però la productivitat ha caigut en picat des d'aleshores, a causa de l'increment en les restriccions. Ara es pesquen menys de 500 tones a l'any".

Khamal i els seus col·legues se senten frustrats, perquè ja no es poden guanyar la vida amb la pesca sense arriscar-la. Alguns ho han intentat. Abdul·là, un altre dels membres del sindicat, admet: "No tinc alternativa. Jo porto el meu vaixell quatre o cinc quilòmetres més enllà. Algunes vegades ho aconseguim, però altres, ens comencen a disparar quan estem recollint la captura".

Les restriccions sobre com de lluny poden anar els pescadors també han afectat el tipus d'espècies que capturen: ara depenen molt més del peix d'aigües poc profundes, com les sardines. Molts han començat a usar xarxes més petites per capturar peixos més petits o joves. Els pescadors argumenten que el bloqueig israelià no els deixa una altra elecció, malgrat que han de fer front a les crítiques dels estocs que es queden sense vendre. Irònicament, el nombre de pescadors a Gaza ha augmentat en els últims anys, ja que molts dels homes que treballaven a Israel han tornat i han trobat en la pesca professional una opció per sobreviure.

El mar és el recurs natural més gran de Gaza i per als homes del Sindicat de Rafah la solució a la crisi és ben simple: s'acolliran només als seus drets establerts als Acords. "Necessitem l'obertura de les aigües", diu Khamal. "Sóc un pescador amb educació, llicenciat en Geografia per la Universitat de Beirut, però vaig tornar a pescar perquè estimo el mar". Té dos germans i sis fills que també són pescadors. "Tenim els nostres vaixells i les nostres xarxes" explica. "Estem llestos per treballar".

La vida després de la festa

Omar — Thu, 27 Mar 2008 14:35:00 GMT

Avui, les meves dues filles compleixen set anys. He estat estalviant durant mesos per poder cobrir les despeses perquè el seu aniversari sigui especial. Hi ha molt poc que els nens puguin esperar en aquests dies, de manera que això és important tant per a elles com per a mi.

Vaig invitar la quantitat més gran de familiars i amics que podia a la seva festa. Però, finalment, només van venir uns quants. Alguns no em van dir res per què, potser perquè no volien admetre la trista veritat: no estaven en condicions de pagar el trasllat a la festa o fins i tot comprar regals. El transport és difícil pel degoteig de combustible que només es permet ingressar a Gaza en aquest moment. Això significa que els costos per viatjar s'han incrementat i moltes famílies, inclosa la meva, no tenen combustible per carregar els seus vehicles o diners per pagar taxis.

@MORE@

No obstant, vam passar un bon moment. Jo vaig estar feliç perquè feia molt temps que no teníem un esdeveniment feliç a la família. Hi ha tants problemes al nostre voltant i tan poques coses per celebrar. Les meves nenes van estar encantades i sorpreses al rebre xocolates i dolços (finalment vaig aconseguir comprar-ne) Fins i tot vaig comprar un pastís per a cada una d'elles. També estava satisfet, malgrat que vaig intentar trobar suc de taronja ja que és la seva beguda favorita però no n'hi havia a les botigues.

La botiga de la cantonada de casa meva és famosa a Gaza pels seus pastissos. Cada vegada que hi vaig està plena de coses dolces i plena de gent. Quan hi he anat avui, els prestatges estaven gairebé buits i jo era l'única clienta, un altre recordatori del que el bloqueig està provocant. Li he preguntat a l'amo per què hi havia tan poca cosa. Ell ha respost: "He tingut talls d'energia a la botiga, i això fa que sigui molt difícil enfornar. De qualsevol manera, no hi ha necessitat de fer molts pastissos, la gent no pot pagar-los i si en faig gaires, aniran a les escombraries i perdré diners."

També vaig buscar espelmes d'aniversari, però no en vaig trobar enlloc. Però vaig aconseguir una pols que ve en un tub i brilla quan l'encens. Les cares de les meves nenes es van il·luminar quan ho van veure, els seus somriures no tenien preu.

Generalment, els compro roba per al seu aniversari, però no hi ha gairebé res a la venda a les botigues de Gaza, ni tan sols roba de segona mà. No és sorprenent que la gent hagi començat a confeccionar la seva pròpia roba a partir d'una altra de més vella. Com a pare, m'entristeix dir-ho, compro roba per a la meva família feta de teles amb què generalment s'entapissen sofàs. Els fusters ja no tenen la fusta necessària per construir mobles, ja que el bloqueig ha aturat l'ingrés de gairebé tots els materials. Per això les teles que se suposava que serien utilitzades per fer mobles ara s'usen per a indumentària.

Després que van arribar tots vaig posar música de la petita col·lecció que tinc. La majoria de nosaltres va ballar amb els nens, rient i somrient. Jo vaig mirar de no posar el volum gaire alt. No volia molestar els veïns. Temia semblar insensible, fent una festa en temps de tristesa i desesperança. No obstant, va ser bonic per una tarda oblidar-se de la misèria que ens envolta. Si em paro i compto els dies de felicitat experimentats amb la família durant l'últim any, em caben en una sola mà. Era important, llavors, que ho disfrutéssim tal com ho vam fer.

L'endemà, els nens van celebrar les notes de l'últim període escolar. Em vaig comunicar amb el mestre dels meus nens per saber com ho organitzaria. Generalment, els pares es reuneixen a l'escola per celebrar els èxits dels seus fills. Em va dir: "Aquest any no tenim cap raó per estar contents, les notes són baixes i els nens no tenen gairebé res per celebrar. No és sorprenent, ja que compten amb poc menjar, protecció i seguretat. Gairebé no hi ha llibres per al nou període escolar a les escoles, els nens i mestres estan estressats pels efectes del bloqueig i els atacs a la nostra gent."

Els meus fills, als quals per sort els ha anat bé, es van llevar al matí i em van mirar somrient i van dir: "Papi, no t'oblidis de comprar dolços per a avui". No hi havia caramels a les tres botigues que hi ha a la vora de casa meva, tampoc paraules per explicar-los que la majoria dels seus companys havien suspès. Com a palestins, estem orgullosos del nivell d'educació de la nostra gent. Ara fins i tot això ens està sent negat.

Més tard, camí de retorn a la meva oficina, vaig sentir notícies d'última hora que hi havia hagut un assassinat a prop de casa meva, on unes persones resaven. Immediatament vaig trucar a la meva dona per assegurar-me que ella i els nens estaven bé i advertir-los que no sortissin. Estava preocupat per la seva seguretat. Les nostres finestres són de vidre i vibren cada vegada que hi ha explosions. Temem que puguin trencar-se i ferir-nos.

Se'm va presentar un altre dilema. ¿Deixo les finestres obertes perquè els vidres no es caiguin damunt d'ells? ¿O les tanco intentant mantenir els meus fills com més protegits millor però sense electricitat? Vaig haver de prendre una decisió: la que menys mal els causés. Aquesta és la classe de decisions que has de prendre cada dia, vivint a Gaza.

(Omar és treballador humanitari que col·labora amb Oxfam Internacional)

Aigües residuals a la nostra porta

Manal — Thu, 27 Mar 2008 14:20:00 GMT

És difícil imaginar que algú es pugui emocionar davant una planta d'extracció d'aigua. Però si saps que aquesta planta, sempre que funcioni, proporcionarà una barrera entre la teva comunitat i els fluids sense tractar, llavors canvies d'opinió.

Sis mesos enrere, van inaugurar aquesta planta depuradora al costat de casa meva. És part d'un sistema que aprovisiona el 60% de la població de Gaza. Vam sentir una gran satisfacció al saber la notícia ja que, fins a aquell moment, no teníem cap més opció que bombar l'aigua sense tractar dels pous. Com es poden imaginar, seguir utilitzant l'aigua sense tractar representava una amenaça per a la salut de tots els membres de la comunitat.

Quan va arribar la notícia que les nostres aigües serien tractades i ja no hauríem de llençar els residus a prop de casa nostra, vam respirar alleujats.

@MORE@

La nova estació rep diàriament entre 30 i 40 mil metres cúbics d'aigües residuals i està preparada per tractar 120 metres cúbics per hora a través de sis bombes d'aigua. Però això és Gaza. Des del principi, la planta només va disposar de tres bombes instal·lades, en comptes de les sis previstes. El tancament de les fronteres de Gaza des del juny del 2007 pel Govern d'Israel va impedir que les parts necessàries per construir les tres restants entressin a Gaza.

Els talls d'energia han afectat l'eficiència de l'estació. El generador d'emergència no funciona i necessita manteniment amb peces de recanvi. La quantitat limitada de combustible que entra a Gaza no és suficient per permetre que els generadors funcionin al llarg d'unes quantes hores.

Durant l'estiu, quan l'estació no donava l'abast amb la quantitat d'aigües residuals, es va decidir desviar-les a una muntanya on la comunitat havia plantat les seves oliveres i altres grans. Si has vist una olivera deus saber que són plantes rústiques que poden donar fruits fins i tot al desert. Ara, tots els cultius, incloses les 100 oliveres que poblen la muntanya, han mort a causa dels residus tòxics.

Les aigües residuals segueixen fluint. Els cultius d'aquesta zona solien ser la font d'ingressos i aliment per al veïnat. Ara és terra desaprofitada.

Se suposava que l'estació seria una benedicció per al veïnat; va resultar ser un insult, una amenaça per a la salut de tots nosaltres. I ara ens hem d'enfrontar a una crisi de salut pública.

Les aigües residuals estan arribant als carrers de la zona i inundant les cases, i la pudor és insuportable.

Els habitants de les plantes baixes s'han hagut de mudar a pisos superiors. La gent s'ha vist forçada a utilitzar sorra per absorbir les aigües residuals a casa seva. La quantitat de nens que s'han posat malalts s'incrementa considerablement. Casos de diarrea estan a l'ordre del dia, perquè ells continuen jugant a fora entre les aigües sense tractar. ¿On més podrien anar? El que em repugna és que tot això es podria haver evitat si els israelians haguessin permès l'obertura d'un punt de control per facilitar que les peces de recanvi i el combustible creuessin la frontera.

(Manal és un treballador humanitari que treballa en col·laboració amb Oxfam)

Viure amb càncer a Gaza

Abbas — Thu, 27 Mar 2008 11:06:00 GMT

¿Com et sentiries si sabessis que tens un estat de salut potencialment fatal i no tinguessis accés a un tractament per salvar la teva vida?

Amb aquesta idea al cap, avui m'he comunicat amb Tayseer Mahmoud Rajb, un home de 52 anys que viu a Gaza. La seva dona m'ha agafat el telèfon. M'ha dit que ell volia parlar amb mi, però que tenia vergonya. M'ha sorprès, però aviat ho he entès. Tayseer té un tumor cerebral. Un dels símptomes d'aquesta malaltia són els canvis involuntaris en el comportament.

@MORE@

Sé que d'aquí a uns dies o setmanes, la família podria no reconèixer més el Tayseer que coneixen. Pot arribar a ser totalment diferent: antisocial, depressiu i indiferent. La seva família deu estar destrossada, ho he vist moltes vegades. També he vist com ràpidament la gent pot retornar al seu estat normal un cop el tumor ha estat extret. Però el seu tumor, ¿serà extret algun dia? No tenim gaires expectatives que això passi, ja que no pot abandonar Gaza.

La dona de Tayseer em va dir que ell tenia por de posar-se agressiu o irritat amb mi al telèfon, tal com fa a vegades a casa seva. Així que, durant la conversa Tayseer es va quedar al costat de la seva dona, responent les preguntes que jo li feia.

Tayseer solia treballar d'electricista a Israel. El juny va començar el bloqueig de Gaza i ja no li van permetre ingressar a Israel. Ara, els seus dos fills treballen per alimentar la família. Un d'ells condueix un bus (cosa que no és rendible, a causa de l'augment de preus del combustible provocat pel bloqueig). L'altre ven brioixos al carrer. El petit ingrés que generen realment no és suficient per alimentar a tota la família.

Un mes després de perdre la seva feina, Tayseer va començar a tenir mal de cap i una visió borrosa. Els metges de Gaza li van dir que tenia un tumor cerebral, però no van poder avançar més amb el diagnòstic del seu cas. Ell necessitava uns equips de diagnòstic més avançats i cirurgians molt qualificats, impossibles d'obtenir a Gaza, on fins i tot, les provisions mèdiques més essencials són escasses. El van derivar als hospitals d'Israel perquè els metges poguessin saber-ne més sobre la seva malaltia i decidir la línia ideal de tractament per prolongar-li la vida.

El diagnòstic final va arribar al cap d'un parell de mesos i li van donar cita en un hospital israelià per al 2 de novembre. És febrer i a Tayseer no li han permès sortir de Gaza. No fa falta dir la importància de tractar els tumors, especialment els cerebrals com més aviat millor, perquè el dany no sigui irreversible i eventualment fatal.

El 2 de novembre, Tayseer va intentar travessar a Israel per Erez, però li van impedir fer-ho. Sembla que els soldats israelians de la frontera no es creien que estava malalt, malgrat que portava tots els seus informes mèdics i cartes de referència. A pesar de la poca força que tenia, va anar a organitzacions de drets humans per obtenir una ordre judicial que li permetés travessar la frontera. Tampoc va tenir èxit.

La seva cita va ser reprogramada, i el 2 de desembre es va tornar a acostar a la frontera però una vegada més no el van deixar passar. ¿Per què? La raó que li van donar era la mateixa que la vegada anterior.

Els últims mesos han sigut freds, i sense feina ha sigut difícil reunir els diners necessaris per mantenir-se calent i alimentat. Com moltes altres famílies de Gaza, avui, Tayseer ha fet servir fusta per escalfar-se la casa. Hi ha dies que ni tan sols pot comprar pa. Tot i això, el pa és una de les seves últimes preocupacions en aquest moment. A més de la seva malaltia, el seu fill està afectat per una forta psoriasi que l'obliga a tractar el seu cos amb ungüent cada nit.

El preu d'un tub d'ungüent és de 40 xéquels (uns 6,75 euros) i en necessita un cada dos dies. Com a metge, sé que aquest és un cas simple que no requereix ser derivat a un hospital avançat. Tot el que necessita és un ungüent que es pot trobar a qualsevol part del món. Però a Gaza, un ungüent com aquest, si està disponible, no se'l poden permetre les persones desocupades.

Tayseer no és l'única persona a Gaza a qui li han rebutjat tractament. A l'hospital de Shifa a la ciutat de Gaza, 135 pacients de càncer actualment no poden ser tractats a causa de la falta de medecines elementals. ¿Quantes morts veurem abans que Israel cedeixi i permeti que els malalts i persones grans accedeixin a la cura que necessiten?

Un total de 105 dels 460 medicaments essencials de la llista de l'Organització Mundial de la Salut ja no es troben en estoc a les farmàcies de Gaza.

(Abbas és metge i col.labora amb Oxfam)

Gaza: pa, tomàquets i desesperança

Lisa — Thu, 27 Mar 2008 10:28:00 GMT

"Ha estat un dia llarg. I ara estic enfornant. Quan estic cansada m'agrada enfornar pa i cuinar alguna cosa em relaxa". Avui tenim una mica de farina, cosa rara. Així doncs, estic fent pa de farina integral. I estic fent ratatouille. Tenim molta verdura que recullen els pagesos de la Franja de Gaza, ja que ara no tenen accés als mercats fora de la franja. També hi ha pebrots, cosa que significa que alguns aliments han pogut travessar el bloqueig, ja que els vegetals més especials provenen d'Israel.

Estic cuinant en un prototip de forn solar, un gran invent que tant de bo es pogués comercialitzar, ja que és crucial quan gairebé no hi ha gas. Una bombona de gas que dura dues setmanes en una casa de família nombrosa costa 10,10 euros, cosa que representa molts diners quan la major part de les persones estan a l'atur.

@MORE@

Hi ha altres projectes que ajuden els habitants de Gaza a ser autosuficients, per exemple, un pla per a la cria de conills. No obstant, aquest projecte també ha hagut de fer front a problemes, com el d'obtenir les vacunes necessàries per immunitzar els conills. Potser la solució seria posar les vacunes en un petit envàs refrigerat.

Des del mes de juny passat el bloqueig és complet, excepte per als aliments més essencials. No podem obtenir ciment o acer, tampoc recanvis de maquinària, com la de les bombes depuradores d'aigua. Es tem que puguin contenir potencials components de míssils.

La postura de la gent en aquests últims dies sobre el bloqueig complet ha estat més o menys la mateixa. La gent aquí és molt forta i ja hem tingut talls totals de subministraments prèviament, especialment en el 2006, quan va ser bombardejada l'estació elèctrica. El que sí que va generar pànic entre la gent va ser la carència de farina: mai abans ens havia passat. Per molta gent el pa és l'únic que mengen diàriament, potser amb una pasta de pebrots o si tens sort amb 'zatar' (una barreja de farigola amb altres herbes utilitzada per a l'esmorzar i entre àpats). La perspectiva de perdre aquest únic aliment és aterridora.

Intentem ajudar subministrant a les famílies una cistella setmanal de vegetals frescos, que provenen dels horts de la zona. Ens resulta molt difícil triar els beneficiaris, ja que tots estan igual de necessitats.

Les persones que realment ho estan passant més malament són aquells que abans del bloqueig tenien feines ben pagades, aquells que treballaven a Israel o a les fàbriques a la frontera pròxima al cruïlla d'Eretz. Es pot percebre el procés d'erosió psicosocial --atacs cardíacs, depressió, fúria, violència-- que els està afectant.

La situació és tan dolenta, i ha estat així durant tant de temps, que la falta de gas i de farina només semblen ser un altre símptoma d'una crisi prolongada. Gaza viu en un statu quo de desesperança. La gent aprèn a viure amb ella perquè no poden anar enlloc. No tenen alternatives.

(Lisa és treballadora humanitària associada a Oxfam)