Em considero afortunat en comparació amb molts altres habitants de Gaza. Ho vaig veure clar l'altre dia, quan vaig conèixer Hamyd, un refugiat al camp de Rafah. Hamyd té 36 anys, set fills i tota la família dorm en una mateixa habitació. Les parets de la casa estan fetes amb fang i amiant. El que Hamyd va creure que seria un allotjament temporal, s'ha convertit en casa seva. Ha estat gairebé tota la seva vida allà i és l'únic que han conegut els seus fills.

Al camp, com en molts altres llocs de Gaza, no hi ha gasolina per fer funcionar el pou. Els talls en el subministrament elèctric impliquen que només hi ha aigua un dia a la setmana de manera que és molt poca la quantitat que els habitants de Rafah poden obtenir.

Gaza fa olor de falàfel: la gent utilitza l'oli de fregir com a carburant per als cotxes. Els burros tenen escrit al darrere la paraula "taxi". De sobte, és com si haguéssim tornat a l'edat de pedra. Són alguns dels "enginys" amb què els habitants de Gaza estan fent front a l'increment de restriccions en el subministrament de gasolina imposades pel Govern israelià.

Em vaig perdre el casament de la meva neboda; no vaig trobar cap burro que m'hi pogués portar prou ràpid per no perdre'm la cerimònia. Em vaig sentir tan decebut de perdre'm aquesta ocasió tan especial, tan important per a ella.

La falta de gasolina i d'electricitat m'han forçat a començar a recollir escombraries dels carrers. Les faig servir per cuinar el menjar. Intento evitar els plàstics perquè el fum que treuen és perillós i fan molta pudor! Ja comprem menjar que sigui de cocció ràpida, perquè si no, necessitem cremar massa escombraries. Normalment els carrers a Gaza estan nets, però ara, com que els escombriaires no tenen gasolina per fer funcionar els camions, en qualsevol cantonada trobes deixalles que et poden servir per al foc.

Durant aquests últims cinc dies, només hem menjat arròs, perquè necessita poc temps de cocció. No serveix de substitut del pa, que usualment és el que acompanya tots els nostres àpats. Els forns estan tancats, sense farina, blat ni forns de gas, els forners no tenen cap més opció que abaixar les persianes.

Hi ha hagut constants incursions a Gaza, han llançat coets i els helicòpters sobrevolen amenaçadorament la zona. Les últimes víctimes de la violència han estat quatre nens i la seva mare. Estaven esmorzant a casa seva quan els van matar, cosa que em fa pensar: "¿Què ha fet aquesta mare, què han fet aquests nens per ser víctimes d'aquesta violència?" Sense cap mena de dubte, qualsevol nen, qualsevol persona mereix viure en pau.

El govern israelià va demanar disculpes per aquesta matança, però ¿de què et serveixen aquestes paraules si ets el marit o el pare que ha perdut tota la seva família?

Els meus fills estan estudiant per als exàmens que tindran d'aquí a unes setmanes. Volen passar-los bé i jo m'he agafat uns dies per ajudar-los a preparar-los. L'altre dia, els van renyar per no haver fet tots els deures. Va ser estrany, però el seu mestre em va trucar per preguntar-me si tot anava bé.

Li vaig explicar que han hagut de limitar el temps d'estudi, perquè, quan es fa fosc, ja no tenen llum. No hi ha electricitat, no tenim espelmes, ni gas per al nostre llum. A estones cremo cartrons que trobo al carrer, perquè tinguin una mica de llum, però això no dura gens. Per moure'm per la casa, utilitzo la llum del meu telèfon mòbil (el puc carregar a l'oficina cada matí). Una matinada, el meu fill es va despertar perquè volia aigua. Amb el mòbil a la mà, n'hi vaig anar a buscar, però movent-me gairebé a les fosques, vaig ensopegar i em va caure el got a terra. Es va trencar a trossos.

Un dels meus dies lliures, vam anar al Ministeri de l'Interior per demanar un passaport per a la meva filla petita. Malgrat el bloqueig, algunes persones han aconseguit sortir per rebre tractaments mèdics, encara que a molts se'ls ha denegat. Però almenys amb un passaport tens la possibilitat de sortir. Si la nostra filla es posés malalata i necessités algun tractament especialitzat no disponible a Gaza, podria acabar en una situació greu o fins i tot arribar a morir.

Vam pagar les taxes i li van fer les fotos. Però quan vam anar a entregar la sol·licitud, no ens la van acceptar. ¿Per què? ¡No hi ha paper, ni per als passaports!

Falten dues setmanes perquè la meva dona doni a llum. Ara el bebè està feliç, encara dins de la panxa de la seva mare, protegit de la violència i del patiment que existeix a Gaza.

Naturalment, estic molt preocupat per la mare i pel fill. Quan la meva dona va donar a llum el nostre fill anterior va tenir moltes complicacions que, avui, ja no es poden tractar a Gaza. A conseqüència del bloqueig, la situació del sistema sanitari és pèssima i empitjora cada dia. Com que coneixem la situació, vam decidir que el bebè naixeria per cesària abans d'intentar un part natural. Almenys, a Gaza, encara es fan cesàries. Si sorgís algun problema durant el part natural no hi hauria possibilitat de tractar-la, i podríem perdre el nen i a ella.

"He sigut pescador durant 35 anys, des que en vaig fer 15. Vaig néixer a Il Jura, un lloc famós pels seus pescadors. Quan el meu pare va emigrar a Gaza el 1948, ho va fer amb el seu vaixell", m'explica Khamal Mohammad Bassalla, el portaveu dels 450 pescadors del Sindicat de Rafah, al sud de la Franja de Gaza.

Khamal és un dels 35.000 pescadors professionals que treballen en els 40 km de costa de Gaza. Sostenen 40.000 persones, entre les que es troben les seves famílies, els mecànics i els venedors de peix. "Però cada vegada resulta més difícil obtenir rendiment d'aquesta feina", es queixa Khamal. Durant els últims anys, la indústria pesquera de Gaza s'ha vist greument afectada per l'increment en les restriccions imposades pel Govern israelià, que és qui dictamina a quanta distància de la costa es pot pescar.

Avui, les meves dues filles compleixen set anys. He estat estalviant durant mesos per poder cobrir les despeses perquè el seu aniversari sigui especial. Hi ha molt poc que els nens puguin esperar en aquests dies, de manera que això és important tant per a elles com per a mi.

Vaig invitar la quantitat més gran de familiars i amics que podia a la seva festa. Però, finalment, només van venir uns quants. Alguns no em van dir res per què, potser perquè no volien admetre la trista veritat: no estaven en condicions de pagar el trasllat a la festa o fins i tot comprar regals. El transport és difícil pel degoteig de combustible que només es permet ingressar a Gaza en aquest moment. Això significa que els costos per viatjar s'han incrementat i moltes famílies, inclosa la meva, no tenen combustible per carregar els seus vehicles o diners per pagar taxis.

És difícil imaginar que algú es pugui emocionar davant una planta d'extracció d'aigua. Però si saps que aquesta planta, sempre que funcioni, proporcionarà una barrera entre la teva comunitat i els fluids sense tractar, llavors canvies d'opinió.

Sis mesos enrere, van inaugurar aquesta planta depuradora al costat de casa meva. És part d'un sistema que aprovisiona el 60% de la població de Gaza. Vam sentir una gran satisfacció al saber la notícia ja que, fins a aquell moment, no teníem cap més opció que bombar l'aigua sense tractar dels pous. Com es poden imaginar, seguir utilitzant l'aigua sense tractar representava una amenaça per a la salut de tots els membres de la comunitat.

Quan va arribar la notícia que les nostres aigües serien tractades i ja no hauríem de llençar els residus a prop de casa nostra, vam respirar alleujats.

¿Com et sentiries si sabessis que tens un estat de salut potencialment fatal i no tinguessis accés a un tractament per salvar la teva vida?

Amb aquesta idea al cap, avui m'he comunicat amb Tayseer Mahmoud Rajb, un home de 52 anys que viu a Gaza. La seva dona m'ha agafat el telèfon. M'ha dit que ell volia parlar amb mi, però que tenia vergonya. M'ha sorprès, però aviat ho he entès. Tayseer té un tumor cerebral. Un dels símptomes d'aquesta malaltia són els canvis involuntaris en el comportament.

"Ha estat un dia llarg. I ara estic enfornant. Quan estic cansada m'agrada enfornar pa i cuinar alguna cosa em relaxa".  Avui tenim una mica de farina, cosa rara. Així doncs, estic fent pa de farina integral. I estic fent ratatouille. Tenim molta verdura que recullen els pagesos de la Franja de Gaza, ja que ara no tenen accés als mercats fora de la franja. També hi ha pebrots, cosa que significa que alguns aliments han pogut travessar el bloqueig, ja que els vegetals més especials provenen d'Israel.

Estic cuinant en un prototip de forn solar, un gran invent que tant de bo es pogués comercialitzar, ja que és crucial quan gairebé no hi ha gas. Una bombona de gas que dura dues setmanes en una casa de família nombrosa costa 10,10 euros, cosa que representa molts diners quan la major part de les persones estan a l'atur.