Aquesta setmana estem molt ocupats aquí a Gaza. És la tornada al col·le dels nens i també el principi del Ramadà.

Després d'un estiu difícil, ple de talls de llum i aigua, i falta de gasoil, els nens estan contents de tornar a l'escola. No sé què és el que els fa més feliços: tornar al col·le o veure els seus amics. Tot i que els hem pogut comprar algunes coses noves per al col·le, els nostres fills hauran d'anar vestits amb el mateix que portaven l'any passat. No vull que es converteixin en uns nens mimats, però tampoc m'hauria pogut permetre renovar-los el vestuari.

Normalment ja és una època de l'any dura, perquè hi ha moltes despeses. Però aquest any tot és encara més car a causa del bloqueig de la Franja de Gaza, que va començar fa més d'un any. Quan vam anar a comprar motxilles per als nens, la meva dona i jo ens vam quedar atònits de veure que ara havíem de pagar 50 xéquels (gairebé 10 euros) per una borsa que costava 20 xéquels fa un any.

Afortunadament, els nostres fills no es veuran afectats per la vaga de professors a les escoles públiques perquè van a una escola per a refugiats de les Nacions Unides. Estic content i alleujat pel fet que l'inici del seu any escolar no es vegi afectat per la vaga del sector públic, que va començar fa un parell de dies com a conseqüència de la inestabilitat política a Gaza. Igual que amb el bloqueig israelià, són les persones les que pateixen més. Igual que els passa als escolars. 

Ahir, vaig visitar una de les escoles privades de Gaza per intentar entendre com pot afectar la vaga de professors al sistema escolar privat. Em vaig entrevistar amb el director i li vaig preguntar si esperaven augmentar el nombre d'inscripcions per part d'aquells pares que poden pagar amb els seus estalvis el preu de l'escola privada, per tal d'assegurar-se la permanència de les classes. Em va explicar que les inscripcions ja han excedit la capacitat de l'escola. "Tenim 300 nens que s'hi volen inscriure, però només en podem acceptar 120," em va dir.

Ahir, també vaig portar els meus fills al Vell Mercat de Gaza. M'agrada portar-los allà i ensenyar-los com comprar els productes adequats i com regatejar. És molt divertit. Els nens van d'una parada a una altra, fan preguntes i fan una mossegada d'allò que decideixo comprar. Em fan riure. Em pensava que el mercat estaria ple de gent comprant per al Ramadà. Però, sorprenentment, no hi vaig veure gaire gent. Els preus estan molt alts, i la gent no s'ho pot permetre.

Francament, no penso que res hagi millorat des de l'últim Ramadà, quan només feia tres mesos que havia començat el bloqueig. La fràgil treva amb Israel que es manté des del mes de juny ha aturat bona part de la violència, i alguns béns i gasoil han començat a entrar. Però feia 15 mesos que estàvem completament aïllats i això té un alt preu. L'any passat, si volies comprar formatge, podies triar entre tres o quatre varietats, però ara només hi ha un o dos tipus de formatge a la venda. Els preus dels dolços també estan pels núvols. La treva encara no ha tingut l'impacte positiu que esperàvem. A més dels alts preus i l'escassetat de gasoil, el moviment de les persones dins i fora de la Franja està limitat a mínims.

Saps, el Ramadà és una festa social. Quan algú et convida per a Iftar (final del dejuni quan el sol es pon), pots estar segur que tindràs tota la família i amics reunits. Se suposa que és un moment important, per compartir una àpat sumptuós a base de carn i arròs. ¡Imagina't que difícil deu ser tenir prou carn per alimentar centenars de persones!

És una llàstima, de veritat, perquè realment, m'encanta el menjar que tenim durant el Ramadà.

Malgrat aquestes frustracions sobre el Ramadà, em vaig alegrar molt quan vaig veure els dos vaixells del moviment Gaza Free (Gaza Lliure) flotant al Mediterrani, just al davant del nostre litoral. Els pacifistes que eren a bord es manifestaven en contra del bloqueig, i saber que hi ha gent allà a fora que es preocupa pel que ens passa, ens va donar un alè d'esperança.

Va ser una ocasió per celebrar.

Veia els dos vaixells des de la finestra. La BBC va informar que un dels vaixells acompanyava els pescadors de Gaza, i van poder anar més enllà del que havien pogut anar en els últims 40 anys, des que Israel va imposar la limitació d'accés a les aigües. Vaig veure un dels peixos que van pescar ¡i no em podia creure que fos tan gran! No havia vist mai un peix tan gran que sortís del nostre mar. ¿Et pots imaginar la quantitat de peixos grans que podrien pescar i la quantitat de persones que podrien alimentar si se'ls permetés anar lluny al mar cada dia?

Per acabar, la nostra família va rebre molt bones notícies. Al cap de vuit mesos d'intents frustrats per sortir de la Franja de Gaza, el nostre nebot finalment va aconseguir l'autorització del Govern israelià per anar a Bèlgica a estudiar. Ens va trucar des de Bèlgica fa dos dies. Ens sentim molt orgullosos, molt feliços per ell. Tota la família li va donar suport en els temps difícils i el va animar perquè perseverés en els seus somnis.

Aquesta és la nostra lliçó. Mai hem de deixar de tenir esperança.

Després d'un estiu difícil, ple de talls de llum i aigua, i falta de gasoil, els nens estan contents de tornar a l'escola. No sé què és el que els fa més feliços: tornar al col·le o veure els seus amics. Tot i que els hem pogut comprar algunes coses noves per al col·le, els nostres fills hauran d'anar vestits amb el mateix que portaven l'any passat. No vull que es converteixin en uns nens mimats, però tampoc m'hauria pogut permetre renovar-los el vestuari.