Per alguna raó vaig pensar que les coses havien de ser diferents, que alguna cosa canviaria. El meu optimisme, no obstant, està debilitant-se. Res sembla haver canviat, ja que el milió i mig de persones que viuen aquí, a la franja de Gaza, encara estan engabiades en una de les franges de terra més poblades del planeta. Malgrat la treva, no hi ha res nou.

Milers de persones no poden treballar, milers estan sense aigua corrent ni electricitat i centenars de metges no poden fer la seva feina per falta de recursos. De fet, des de l'alto al foc, sembla que està entrant menys a Gaza que abans. No obstant, algunes coses en el terreny sí que han canviat. No sé si té res a veure amb la treva. L'últim canvi ha estat el racionament de gasolina. Has de registrar-te i inscriure el teu vehicle al Ministeri de Transport i t'entreguen un cupó intercanviable a les gasolineres, que et dóna dret a 10 litres de gasolina. Només pots obtenir un cupó en diverses setmanes, i 10 litres de gasolina no arriben gaire lluny.

Així que he decidit deixar d'usar el cotxe, deixar-lo en reserva per a la meva família, per si passés una emergència. Jo estic bé, però últimament em preocupa la meva dona. Continua tenint mal de cap i cansament. Hem visitat diversos metges per mirar de saber què li està provocant aquest malestar. Per sort, li van poder fer un escàner i els resultats van mostrar un bony a la part posterior del coll. Afortunadament, ens han dit que no és greu. El metge ens va dir que ell també tenia símptomes semblants, i el mateix li passa al 80% dels pacients que ell tracta. El bony al coll és símptoma de l'estrès acumulat.

Si mires les nostres vides, especialment durant l'últim any, no et sorprèn. La nostra vida, la nostra història, és plena d'estrès, por, preocupacions.... "¿Què es pot fer per lidiar amb l'estrès?", li vaig preguntar al metge, amb l'esperança de trobar un alleujament per a la meva dona. "Jo estic planejant anar-me’n de Gaza", em va respondre.

Malgrat tot, avui és un dia fantàstic. Els han donat les notes als meus fills i ho han aprovat tot. Sóc feliç i em sento orgullós dels seus èxits. Ha estat un any molt difícil per a ells. Molts dies havien de fer els deures a la llum de les espelmes, amb els peus en una palangana d'aigua calenta perquè sentissin una mica d’escalfor. Ara hem de pensar en maneres d'ocupar els nens. La platja no entra com a opció, per la contaminació de l'aigua i fora d'això hi ha molt poc a fer. Els he comprat un estel. També deixaré que m'ajudin al petit hort orgànic que vaig començar a plantar fa temps. Serà el substitut de la platja aquest estiu. Els encanta embrutar-se les mans amb la terra i després poder menjar-se la síndria acabada d’arrencar de terra.

Aquests últims dies, els meus fills han començat a mirar sèries de la televisió turca, que són traduïdes a l'àrab. A vegades les miro amb ells i em fan moltes preguntes pertinents. "Papa, ¿quan obriran la frontera perquè puguem anar a Turquia?" Veuen que tenen moltes coses en comú amb els nens turcs que surten a la pantalla, però també veuen les diferències. Em diuen: "¿Per què els nens turcs poden viatjar i nosaltres no?" Els contesto que les fronteres estan tancades i per això no podem viatjar a Turquia. I quan em pregunten "¿Per què?" ja no tinc resposta.