Us parlo una altra vegada de la meva família, de les coses que ens passen en el dia a dia, en la vida que senzillament intentem portar a terme en aquesta franja de Gaza, assetjada pel bloqueig. I perquè escrivint-vos sobre la meva família, us estic explicant el que els passa a moltes altres famílies a Gaza.

Aquesta setmana, els nostres bessons han començat les seves vacances d'estiu. Estaran tres mesos sense anar a col·legi, un temps de lleure suposadament dedicat perquè els nens desenvolupin la seva creativitat i la llibertat de l'entreteniment, una època per jugar i divertir-se. Quan els meus fills, Leila i Iàsser, van acabar l'escola la setmana passada em vaig agafar uns dies de vacances per estar amb ells. L'any passat, els vaig portar a la platja, ja que és l'únic lloc on es pot respirar a Gaza. Però aquest any, no podrà ser. Ara les platges representen un perill públic per a la salut. Cada dia es descarreguen quantitats ingents de residus al mar de maneta que, simplement, no puc portar els meus nens a nedar allà. Així que aquest any, passarem les nostres vacances familiars sense electricitat i sense moure'ns gaire per anar a jugar o visitar amics, ja que el meu cotxe no té gasolina.

En lloc d'això, igual que els passa a moltes altres famílies de Gaza, els meus nens es quedaran a casa. Podrem dedicar temps a repassar els temes de l'escola, dormir i menjar (sempre que sigui capaç de trobar prou carbó per encendre el foc del forn de fang). Però els nens necessiten divertir-se i em plantejo ¿quin tipus de diversió els podem donar? ¿Comprar-los joguines? Fins i tot ni això podem plantejar-ho perquè són massa cares.

Realment, el que ells volen és anar a la platja. Cada dia, vénen corrent cap a mi, mirant de convèncer-me perquè els hi porti. Al final, decideixo baixar a la botiga més pròxima i deixar-los que escullin uns caramels. Això els aparta la idea del cap. De totes maneres, ha estat bo tenir temps lliure per estar amb la família, encara que no pugui complir les meves promeses. A principi de curs, els vaig prometre que si estudiaven molt els donaria un premi, però pel bloqueig no puc aconseguir fer realitat els meus compromisos. I he de mentir-los, ja que, igual que els passa a molts pares aquí, volem preservar el poc que queda de la seva infància.

Els meus fills a vegades parlen com adults i això m'espanta. Saben el que passa a Gaza i em fan preguntes compromeses. Quan em pregunten per què la gent pateix o per què no poden fer certes coses, he de respondre'ls. Però, el que realment m'agradaria és veure'ls despreocupats sobre aquestes coses. Parlem molt cada nit. Almenys, tenim bastant temps per estar junts, jo i la meva dona amb els nens i això m'agrada. Són tan joves que no haurien de carregar amb cap responsabilitat ni injustícia sobre les seves petites espatlles. ¡Només tenen set anys! Em sento trist, perquè no es tracta només de la meva família, sinó que el mateix passa en moltes altres llars a Gaza.