Ahir, em va sorprendre veure tants cotxes als carrers. Molts més dels que he vist en els últims mesos aquí a Gaza. ¿Passava alguna cosa de la qual no estava informat? ¿D'on treu la gent la gasolina? L'hi vaig preguntar a un conductor i em va contestar que "la gent està barrejant de tot per fer funcionar els seus cotxes: oli de motor, olis vegetals i gasolina".

Aquesta solució, que ha estat útil durant un temps, ara s'està girant en contra seu. Els cotxes s'espatllen i la gent no es pot permetre reparar-los. És impossible trobar peces de recanvi a tot Gaza.

Ahir també vaig anar a veure Feda, una dona que viu en una petita habitació amb els seus set fills. Aquesta habitació és tot casa seva, amb un petit lavabo en una cantonada. A la paret, uns forats rectangulars recorden els antics plans dels propietaris de construir unes finestres. El terra està al descobert, sense rajoles.

Em costa imaginar com vuit persones poden viure, rentar-se, menjar i dormir en tan pocs metres. Però encara se'm fa més difícil quan m'expliquen que el bany l'han de compartir amb 10 dels seus veïns.

Feda m'ofereix una tassa de te. Quan obro la boca per respondre al seu oferiment, un dels nens s'aixeca per dir alguna cosa. La seva mare li fa gestos perquè calli. Més tard m'adono que el problema és que no hi ha te, però no volia faltar a la cordialitat de donar la benvinguda.

Fa tres anys, el marit de Feda mantenia la família fent petites feines a Cisjordània i venent productes que portava d'Israel a Gaza. Quan les restriccions de moviments cap a fora de la Franja es van fer més intenses, Mohammad, el marit de Feda, no va poder seguir sortint amb tanta facilitat. Va perdre la feina, el seu mitjà de vida, i, pel que ella m'explica, les ganes de viure.

Feda continua: "El meu marit es va anar deprimint, cada dia estava més i més enfonsat, al veure com la condició de la nostra família es deteriorava i no era capaç de fer res per canviar les coses. La nostra situació va empitjorar fins a fer-se insostenible. Com a pare i com a marit se sentia totalment impotent. Un dia ja no va tornar a casa i des d'aleshores no n'hem sabut res més".

No és casualitat que les notes dels nens al col·legi i la seva salut hagin empitjorat des de la desaparició del seu pare. Una de les filles ha hagut de repetir curs durant els tres últims anys. Només mengen una vegada al dia, i els nens petits estan molt menys desenvolupats del que ho haurien d'estar per la seva edat. Aquest problema s'està tornant massa comú a Gaza.

Feda es passa tres hores al dia recollint escombraries per cremar i poder cuinar el menjar per a la seva família. El gasoil escasseja, però ella tampoc tindria diners per comprar-ne. M'explica que, ara, els nens han de caminar diversos quilòmetres per anar a l'escola perquè no hi ha transport públic, i això fa que les seves sabates es desgastin molt més ràpid, i ella no es pot permetre comprar-los-en de noves ni tampoc són fàcils de trobar a Gaza.

La seva cara s'il·lumina quan mira cap al tanc d'aigua que li ha entregat Oxfam, dins del programa d'acció humanitària que l'organització està portant a terme a la Franja. Sé per què se sent així, aquest dipòsit d'aigua pot significar la diferència entre la vida i la mort.

La zona només rep aigua unes quantes hores a la setmana, ja que no hi ha gasoil per fer funcionar el pou. Per això, Feda ha de recol·lectar aigua bruta per cuinar, netejar i rentar, fet que suposa un alt risc de salut per a la família. Per acabar de complicar les coses, a la zona on viu Feda hi ha incursions regulars dels israelians, de manera que una cosa tan senzilla com anar a buscar aigua es converteix en una feina perillosa amb risc de mort. No hi ha una xarxa central de subministrament d'aigua, ja que els materials que es necessiten per construir-la han estat bloquejats a la frontera pel govern israelià.

Amb aquest dipòsit, Feda podrà emmagatzemar grans quantitats d'aigua. Un subministrador d'aigua ve cada cert temps per omplir-lo. Feda somriu mentre apunta amb el seu dit a uns estris de cuina que hi ha apilats al voltant del tanc. "M'heu animat a tornar a muntar una cuina", diu.

A l'acomiadar-me, m'adono de com m'afecten encara aquestes situacions, malgrat que ja hi hauria d'estar acostumat. S'han convertit en un fet familiar. A més, aquest empresonament de Gaza ja fa massa temps que dura. D'acord, la família tampoc estava en una situació gaire còmoda abans del bloqueig, però almenys tenien un marit i un pare, una entrada de diners, tres àpats al dia, bones notes a l'escola, aigua corrent... i la llista podria seguir creixent interminablement. ¿Per què els ha tocat viure això?