Falten dues setmanes perquè la meva dona doni a llum. Ara el bebè està feliç, encara dins de la panxa de la seva mare, protegit de la violència i del patiment que existeix a Gaza.

Naturalment, estic molt preocupat per la mare i pel fill. Quan la meva dona va donar a llum el nostre fill anterior va tenir moltes complicacions que, avui, ja no es poden tractar a Gaza. A conseqüència del bloqueig, la situació del sistema sanitari és pèssima i empitjora cada dia. Com que coneixem la situació, vam decidir que el bebè naixeria per cesària abans d'intentar un part natural. Almenys, a Gaza, encara es fan cesàries. Si sorgís algun problema durant el part natural no hi hauria possibilitat de tractar-la, i podríem perdre el nen i a ella.

L'altre dia em vaig preguntar què escriurien als registres de l'hospital quan el nostre fill naixés. Pes, altura, musulmà, ¿palestí? ¿Què significa avui dia ser palestí? Significa no tenir aigua potable, ni seguretat, ni llibertat de moviment ni cap certesa sobre què passarà.

Com a pare, em proposo intentar, el millor que pugui, garantir el futur dels meus fills, però el futur ha estat substituït per la incertesa, no només per a mi i la meva família, sinó per al milió i mig de persones que vivim aquí.

No tenim gasolina per als nostres cotxes. Fins ara me les he arreglat, però hauré de transformar el meu cotxe perquè pugui funcionar amb gas. No vull arriscar-me a no poder portar la meva dona a l'hospital. És perillós, però la majoria de la gent de Gaza s'ha vist obligada a fer el canvi, ja que no hi ha possibilitat d'aconseguir gasolina. No sabem quant durarà això, però no ens podem rendir. Hem de seguir endavant, el millor que puguem. La falta de gasolina té efectes devastadors als hospitals. Molts metges i infermeres no poden treballar, les ambulàncies tampoc tenen gasolina per poder arribar als malalts i ferits.

Avui he parlat amb un amic a qui no havia vist fa temps. Solíem parlar cada dia, però ara només ho fem de tant en tant, perquè s'ha passat nou mesos bloquejat a Egipte. M'ha alegrat sentir que estava content quan he parlat amb ell per telèfon. Està preparant el seu casament per segona vegada. L'any passat, el seu germà va ser ferit greument en unes disputes internes, així que se'l va emportar a Egipte perquè el poguessin tractar, ja que a Gaza no el podien ajudar. Va ser terrible, ja que a causa del bloqueig, ni ell ni el seu germà van poder tornar. Així que no hi va haver casament.

Fa nou mesos, quan van obrir la frontera amb Egipte, el seu germà va haver de fer front a un gran dilema: tornar a Gaza o continuar a Egipte, on el tractament li permetria tornar a caminar. La por a no tornar a veure els seus amics i familiars els va fer agafar el camí cap a Gaza. Ara, el seu germà no pot caminar, té la cama plena de munició i aquí no el poden tractar. Es passa bona part del dia al llit.

Des que el meu amic ha tornat a reunir-se amb la seva promesa, les preparacions per al casament han tornat a començar. Ahir vam anar a comprar la seva roba per al casament. Vam passar hores buscant a les botigues buides i no cal que us digui que quan finalment ho va trobar era caríssim. Quan li vam dir al propietari de la botiga que estàvem buscant altres coses per al casament, ens va dir: "No perdeu el temps, no trobareu res. Guardeu la roba que ara teniu i cuideu-la bé perquè us duri".

La pregunta que ens ronda per la ment és: ¿Quant temps durarà aquesta barbàrie? Després de tot, només som éssers humans.