"He sigut pescador durant 35 anys, des que en vaig fer 15. Vaig néixer a Il Jura, un lloc famós pels seus pescadors. Quan el meu pare va emigrar a Gaza el 1948, ho va fer amb el seu vaixell", m'explica Khamal Mohammad Bassalla, el portaveu dels 450 pescadors del Sindicat de Rafah, al sud de la Franja de Gaza.

Khamal és un dels 35.000 pescadors professionals que treballen en els 40 km de costa de Gaza. Sostenen 40.000 persones, entre les que es troben les seves famílies, els mecànics i els venedors de peix. "Però cada vegada resulta més difícil obtenir rendiment d'aquesta feina", es queixa Khamal. Durant els últims anys, la indústria pesquera de Gaza s'ha vist greument afectada per l'increment en les restriccions imposades pel Govern israelià, que és qui dictamina a quanta distància de la costa es pot pescar.

El 1995, els acords d'Oslo --que van significar un important avanç en el procés de pau-- van establir que els pescadors palestins tindrien permís per pescar fins a 20 milles nàutiques (37km) mar endins. Avui, només poden sortir 1,4 milles. "Si ens passem, els israelians poden disparar-nos i destruir els nostres vaixells i xarxes, o forçar-nos a tornar a la riba", m'explica Khamal.

Segons Israel, les restriccions de pesca formen part d'una estratègia de seguretat general per combatre el contraban d'armes i els atacs suïcides. Però mentre el contraban segueix sent un repte per a tots els països costaners del món, els pescadors de Gaza han de patir les conseqüències d'aquesta indiscriminada restricció. Khalil Xahin, del Centre Palestí de Drets Humans explica: "El més lluny que els israelians han permès als pescadors treballar és a 12 milles nàutiques de la riba. Això va ser el 1990, quan els pescadors de Gaza capturaven aproximadament 3.000 tones de peix a l'any. Però la productivitat ha caigut en picat des d'aleshores, a causa de l'increment en les restriccions. Ara es pesquen menys de 500 tones a l'any".

Khamal i els seus col·legues se senten frustrats, perquè ja no es poden guanyar la vida amb la pesca sense arriscar-la. Alguns ho han intentat. Abdul·là, un altre dels membres del sindicat, admet: "No tinc alternativa. Jo porto el meu vaixell quatre o cinc quilòmetres més enllà. Algunes vegades ho aconseguim, però altres, ens comencen a disparar quan estem recollint la captura".

Les restriccions sobre com de lluny poden anar els pescadors també han afectat el tipus d'espècies que capturen: ara depenen molt més del peix d'aigües poc profundes, com les sardines. Molts han començat a usar xarxes més petites per capturar peixos més petits o joves. Els pescadors argumenten que el bloqueig israelià no els deixa una altra elecció, malgrat que han de fer front a les crítiques dels estocs que es queden sense vendre. Irònicament, el nombre de pescadors a Gaza ha augmentat en els últims anys, ja que molts dels homes que treballaven a Israel han tornat i han trobat en la pesca professional una opció per sobreviure.

El mar és el recurs natural més gran de Gaza i per als homes del Sindicat de Rafah la solució a la crisi és ben simple: s'acolliran només als seus drets establerts als Acords. "Necessitem l'obertura de les aigües", diu Khamal. "Sóc un pescador amb educació, llicenciat en Geografia per la Universitat de Beirut, però vaig tornar a pescar perquè estimo el mar". Té dos germans i sis fills que també són pescadors. "Tenim els nostres vaixells i les nostres xarxes" explica. "Estem llestos per treballar".