És difícil imaginar que algú es pugui emocionar davant una planta d'extracció d'aigua. Però si saps que aquesta planta, sempre que funcioni, proporcionarà una barrera entre la teva comunitat i els fluids sense tractar, llavors canvies d'opinió.

Sis mesos enrere, van inaugurar aquesta planta depuradora al costat de casa meva. És part d'un sistema que aprovisiona el 60% de la població de Gaza. Vam sentir una gran satisfacció al saber la notícia ja que, fins a aquell moment, no teníem cap més opció que bombar l'aigua sense tractar dels pous. Com es poden imaginar, seguir utilitzant l'aigua sense tractar representava una amenaça per a la salut de tots els membres de la comunitat.

Quan va arribar la notícia que les nostres aigües serien tractades i ja no hauríem de llençar els residus a prop de casa nostra, vam respirar alleujats.

La nova estació rep diàriament entre 30 i 40 mil metres cúbics d'aigües residuals i està preparada per tractar 120 metres cúbics per hora a través de sis bombes d'aigua. Però això és Gaza. Des del principi, la planta només va disposar de tres bombes instal·lades, en comptes de les sis previstes. El tancament de les fronteres de Gaza des del juny del 2007 pel Govern d'Israel va impedir que les parts necessàries per construir les tres restants entressin a Gaza.

Els talls d'energia han afectat l'eficiència de l'estació. El generador d'emergència no funciona i necessita manteniment amb peces de recanvi. La quantitat limitada de combustible que entra a Gaza no és suficient per permetre que els generadors funcionin al llarg d'unes quantes hores.

Durant l'estiu, quan l'estació no donava l'abast amb la quantitat d'aigües residuals, es va decidir desviar-les a una muntanya on la comunitat havia plantat les seves oliveres i altres grans. Si has vist una olivera deus saber que són plantes rústiques que poden donar fruits fins i tot al desert. Ara, tots els cultius, incloses les 100 oliveres que poblen la muntanya, han mort a causa dels residus tòxics.

Les aigües residuals segueixen fluint. Els cultius d'aquesta zona solien ser la font d'ingressos i aliment per al veïnat. Ara és terra desaprofitada.

Se suposava que l'estació seria una benedicció per al veïnat; va resultar ser un insult, una amenaça per a la salut de tots nosaltres. I ara ens hem d'enfrontar a una crisi de salut pública.

Les aigües residuals estan arribant als carrers de la zona i inundant les cases, i la pudor és insuportable.

Els habitants de les plantes baixes s'han hagut de mudar a pisos superiors. La gent s'ha vist forçada a utilitzar sorra per absorbir les aigües residuals a casa seva. La quantitat de nens que s'han posat malalts s'incrementa considerablement. Casos de diarrea estan a l'ordre del dia, perquè ells continuen jugant a fora entre les aigües sense tractar. ¿On més podrien anar? El que em repugna és que tot això es podria haver evitat si els israelians haguessin permès l'obertura d'un punt de control per facilitar que les peces de recanvi i el combustible creuessin la frontera.

(Manal és un treballador humanitari que treballa en col·laboració amb Oxfam)