Des de la terra de Bilqis

Explicar les seves raons

lpalacios@elperiodico.com — Wed, 25 Jun 2008 11:51:00 GMT

Quan vaig escoltar el relat de Teshoma (nom fictici per raons de seguretat) que venia de travessar el golf d'Aden en pastera, em vaig quedar pensant en la manera en què les persones afrontem certes situacions en la vida. En el meu cas, a vegades em sorprenc de les meves reaccions o la forma en què afronto certs "fantasmes". He après a veure'ls de cares, però encara em costa entendre certes raons. Tinc dies en què és més fàcil dormir que altres, algunes vegades, també tinc malsons. M'espanto, però després, els miro de recordar, de donar-hi explicació o entendre’ls...

@MORE@

Per a Teshoma, l'estrès causat pel viatge fet en la part baixa del bot (tan congestionada i plena de fum com de gent; la mateixa que es dedica a l'emmagatzematge de peix i en què normalment els etíops són situats, discriminant-los respecte dels somalis) i l'expectativa de començar una nova vida a l’Aràbia Saudita el va portar a visualitzar un mar ple de dimonis (anomenats genils) que sortien a la recerca d’aquells que havien de ser jutjats i condemnats. Mentre s'enfrontava a un d'ells, els seus companys al bot es van espantar i la tripulació va considerar tirar-lo al mar si no parava els moviments de la seva lluita. Va dir que ni tan sols va poder agafar el son perquè els dimonis el perseguien despert o adormit.

Quan va explicar el seu relat estava espantat d'experimentar això per primera vegada en la seva vida, de creure's boig i, encara més, pel significat de les acusacions del Genil: la responsabilitat en la mort violenta d'un dels seus fills i el fet d’"abandonar" la seva família a Etiòpia per fer aquest viatge.

"El (el dimoni) em porta a una casa de tres nivells. En el primer, em jutja per la mort del meu fill... em declara culpable. En el segon, em qüestiona per deixarla meva dona i fills a Etiòpia, i una altra vegada sóc culpable". El que passava en el tercer no ho aconseguia recordar.

Els companys de viatge pensaven que havia embogit i com si fos alguna infecció, el deixaven a part, al seu aire. Això li feia sentir més por.

Una vegada va passar per la consulta psicològica del centre de salut de Metges Sense Fronteres i va expressar les seves pors, es va alliberar de part del pes i va sentir una mica d'alleujament. Li van demanar escriure el que recordava dels somnis i tornar. Quan ho va fer, el següent pas va ser preparar una defensa per al judici a què era sotmès. Una gran tasca. Al tercer dia i última sessió (el grup seria traslladat del centre de recepció d'Ahwar al camp de refugiats de Kharaz, destí definitiu dels refugiats, gestionat per ACNUR) va tornar a la consulta explicant que al tribunal havia estat capaç de refutar el dimoni i explicar les seves raons. Aquella nit va poder dormir, les seves culpes s'estaven fent menys pesades.

Teshoma se’n va anar i no he sabut més d'ell i les seves pors o de les seves noves experiències en el viatge que està fent. Tan sols espero que intentar explicar les raons del seu viatge en la realitat sigui més fàcil que en aquell jutjat dels seus somnis. I jo, em reafirmo en la idea que curar l'ànima és tan important com curar el cos.

Què tan lluny?

lpalacios@elperiodico.com — Thu, 22 May 2008 16:13:00 GMT

Avui a Sanà, capital del Iemen, en un matí habitual: m'he despertat amb la crida a l'oració de l'alba, però he tornat al son... Al voltant de les 6.30 o 7.00 he aconseguit desprendre'm de les flassades per estirar-me una mica amb alguns exercicis i, al mateix temps, he repassat la lliçó d'àrab que tinc enganxada a la paret (les variacions de l'alfabet en l'escriptura i algunes expressions bàsiques), m'he dutxat, he esmorzat ràpid i he estat a punt per començar la meva jornada d'oficina, al pis de sota.

"¡Bon dia!",... "Al-salam Alekum", "Sabah Ahnur"... als matiners de l'oficina.

Per començar, he revisat als mitjans i en algunes agències de notícies el que havia passat el dia anterior, he baixat els missatges a l'outlook, buscant especialment la informació relacionada amb Etiòpia, Somàlia i, per descomptat, Iemen. (Clic, clic) L'informe de la situació humanitària a Etiòpia parlava de diversos casos de meningitis, diarrea i xarampió a la zona sud, i que s'havien registrat morts. Pel que fa a Somàlia, es registrava un augment significatiu dels casos de diarrea amb sospita de còlera a la regió central. També es parlava d'algunes morts per això. Més a sota, un gran encapçalament anunciava l'eradicació, per segona vegada, de la pòlio a Somàlia, "un dels llocs més perillosos del planeta". (clic, clic)

Al llegir-lo m'ha semblat llunyà, però després he pensat en els vuit pacients que van arribar en l'últim desembarcament de refugiats al sud (just ahir) i que estan internats amb diarrea profusa a la nostra clínica d'Ahwar. Allà els donem un tractament de sèrum oral i líquids per via intravenosa per compensar la deshidratació, que ja pateixen per la falta d'aigua durant el viatge en vaixell i a sobre, la diarrea.

He trucat a l'altra unitat mèdica (ubicada a dues hores de la nostra), on s'han emportat els refugiats que van arribar ahir: "Sí, tenim 9 pacients amb els mateixos símptomes".

He continuat amb les notícies. En la secció del Iemen, a més d'alguna visita diplomàtica, s'anunciava l'avanç de la mangosta, que està atacant els cultius i afectant les collites des de la banya d'Àfrica (Etiòpia, especialment) i part de la península aràbiga, tot i que encara no s'ha identificat al país. Això tornava a aparèixer comentat en un apartat d'una altra notícia, que alertava de la sequera a la zona sud del Iemen i destacava el desplaçament d'alguna gent buscant menjar, i és clar, aigua.

"Això és a prop del gran camp de refugiats..." "ah, doncs s'haurà d'indagar", han dit els meus col·legues.

He pensat una altra vegada en els somalis i etíops que busquen arribar al Iemen per assentar-se, trobar feina i refer la seva vida. He imaginat els iemenites buscant el mateix a la seva pròpia terra. En aquest instant, no m'han estranyat els comentaris d'inconformitat o rebuig d'alguns iemenites cap a la immigració africana, que he sentit en converses informals acompanyades d'un te.

Després d'una estona, des de la segona unitat mèdica, m'ha arribat un missatge de text al telèfon: "No donem l'abast. Tres pacients han mort i tenim nou casos més".

"El que faltava", he pensat.

Blau a dalt, blau a sota...

lpalacios@elperiodico.com — Thu, 24 Apr 2008 09:57:00 GMT

M'agrada fixar-me en els colors de les coses que m'envolten... la combinació, els tons i fins i tot associar-los amb records. No ho sé, és com un altre llenguatge. A Ahwar, el groc de la sorra es traça bé amb l'ocre de les cases torre, que pensant-ho bé s'assemblen a aquells castells de sorra que es fan a la platja, però són molt més grans... Des de la finestra de la meva habitació a la casa oficina, veig aquesta barreja amb una mica de verd i el sostre blau.

El mercat es pinta de taronja, terracota, verd ampolla i altres tons terra que vénen de les espècies, els préssecs, la papaia i les petites mongetes de temporada. Es veuen molts mocadors de quadrets al cap dels homes i el vel negre a la cara de les dones, excepte si són refugiades etíops o somalis. Als seus països no sempre es cobreixen i, en cas de fer-ho, usen altres colors.

@MORE@

Els seus mocadors són vermells, taronges o verds, traçats amb diferents dissenys que es distingeixen a distància... L'altre dia, les vaig veure assegudes al banc de la sala d'espera de la unitat mèdica del camp de refugiats, conversant amb la traductora. Eren set dones que havien arribat el dia anterior al Iemen en un d'aquests barcos que travessen el golf d'Aden des de Somàlia i esperaven per a consulta i per a la vacuna contra el tètanus. Somreien i feien broma entre elles perquè els feia por la injecció.

No vaig poder evitar acostar-m'hi i preguntar una mica sobre elles mateixes. Totes eren joves, no eren parentes i s'havien conegut durant el viatge. Una havia vingut amb dos dels seus quatre fills, una altra els va deixar amb la seva mare a Mogadiscio (Somàlia) i hi havia una embarassada de quatre mesos. Em va sorprendre perquè amb el seu vestit i mocador ¡¡no se li podia notar res!! Les altres eren solteres. Totes venien pensant a trobar feina al Iemen o a l'Aràbia Saudita, si hi aconseguien arribar.

Quan va tenir una mica més de confiança en mi, la mare que va portar els seus fills va començar a explicar-me alguns detalls sobre el viatge: "Els nens ploraven al barco, estava espantada perquè no decidissin tirar-los al mar... Ells [la tripulació] no volen sentir parlar ningú i encara menys, nens plorant...". "[Quan ens vam apropar a la riba] ens van forçar a saltar de la barca, pegant-nos." "Quan ens van tirar a l'aigua, patia pensant en els nens.... podien morir". Alguns homes, que ja eren a l'aigua, la van ajudar a agafar els nens i a portar-los fins a la vora.

Aquell dia vaig veure jugar els nens amb les ampolles de plàstic mentre la seva mare parlava amb mi.

¿Quants dies va durar el viatge al mar?, vaig preguntar. "Dos, ... però molt llargs..., només veia blau a dalt, blau a sota".

Enmig del 'landing'

Anonymous — Wed, 02 Apr 2008 18:02:00 GMT

Vaig arribar al Iemen fa una mica més d'un mes i, de moment, els meus dies han estat molt variats. M'impressiona el que he vist, m'agrada el que he tastat (mmmmm...) i m'agrada bastant del que he sentit. Encara que, és clar, no ho entenc tot, ¡començant pel que sento!

Entre l'habitual d'arribar a un lloc nou (en molts sentits), intentar posar-se al dia in situ i ajustar-se als ritmes, he viscut el meu propi aterratge, o landing, una paraula molt utilitzada aquí per referir-nos a la dura arribada de moltes persones que travessen el mar fins al Iemen per buscar una situació millor de la que tenen a casa.

Per explicar-ho d'una manera breu. La situació que actualment es viu al sud d'Etiòpia i a Somàlia (a la Banya d'Àfrica) motiva que moltes persones travessin el golf d'Aden en condicions extremes per intentar arribar al Iemen. Una vegada allà, s'hi queden o, si les condicions els ho permeten, es dirigeixen a països veïns com l'Aràbia Saudita, Oman o Dubai.

@MORE@

Després d'una avaluació, MSF va iniciar el setembre passat un projecte d'assistència mèdica i humanitària per als refugiats que arriben a la costa del Iemen a les regions d'Abyan i Shabwa, àrees on es produeixen la majoria de les arribades. D'això ja fa sis mesos.

Vaig arribar a Ahwar (el lloc on es troba el projecte, a la regió d'Abyan) després d'agafar un avió des de Sanà, la capital, a Aden, i viatjar gairebé tres hores en cotxe per una carretera recta i llarga que travessa tota la part sud en direcció a Oman. Recordo especialment la immensitat groga a cada costat de la carretera i els camells que s'hi passegen tranquil·lament. Ahwar és una ciutat mitjana, amb la típica arquitectura iemenita de cases torres de fang i finestres petites. Té un mercat, un hospital i moltes farmàcies privades que cobreixen el que no inclou el sistema de salut.

Després de conèixer l'equip i donar-los la llauna amb els punts de la meva agenda tècnica que volia repassar, ens en anem a descansar. A les tres del matí, enmig d'un somni que ja no recordo, es cola la veu de Sasha, el nostre coordinador de projecte: "landing, landing...". Després de més de tres setmanes sense arribades de bots, ¡de sobte n'han arribat vuit, amb prop de 120 persones a bord cada un!

He de reconèixer que aquella matinada em vaig quedar una mica desconcertada: rumb al punt que ens han indicat (tenim persones identificades en algunes aldees al llarg de la costa que ens informen quan hi ha arribades), no es veu més que sorra, pedres i arbustos gairebé secs. Però a l'aturar-se el cotxe al punt indicat, comença a sortir gent --de no sé on-- que s'acosta tímidament. Al principi arriben un per un, però al cap d'una estona es van ajuntant.

En total, són prop de 30 persones, han arribat fa algunes hores i busquen camí cap a l'interior. La majoria són somalis, homes joves, però també hi ha etíops. Després de prendre l'aigua que els donem i menjar els dàtils amb galetes, es cobreixen amb la manta i comencen a explicar el seu viatge. Hi ha traductors, però en realitat no tinc manera de comunicar-m'hi: ni àrab, ni somali, ni oromo i a penes l'amhàric (idioma etíop), que em dóna per cinc frases.

Entre signes, mostren les ferides físiques del viatge: cops i talls. Els traductors ajuden l'equip mèdic a identificar els casos que requereixen atenció urgent (els ferits, les persones amb forts dolors al cos i el cap, la gent deshidratada...). ¡No em deixa de sorprendre l'aguant d'aquesta gent! També em crida l'atenció que les últimes a consultar són les dones, primer ho observen tot i tothom. Algunes d'elles també han rebut cops en el moment de saltar del bot.

Són atesos i esperem l'arribada del camió que els recull i els porta al centre de recepció, on passaran dos o tres dies abans d'anar a Kharaz, un camp de refugiats al sud del Iemen.

De sobte, tenim una altra trucada. Sembla que els bots han arribat en diferents punts al llarg de la costa. A les sis de la tarda, de camí a un altre punt on ha arribat un dels bots, trobem tres somalis. Surten a la carretera. Un d'ells, que parla molt bé anglès, té una ferida molt profunda a la mà. Mentre el curem, ens explica que treballava a Somàlia amb MSF, però al tancar-se el projecte (les activitats de MSF a Somàlia han estat suspeses recentment, a causa d'una sèrie de greus incidents de seguretat) i per la situació del lloc, va decidir travessar fins al Iemen, on té alguns coneguts. Vol anar a Sanà. No vol passar pel camp de refugiats. Segueix el seu camí a peu i, com altres, esperarà que passi algú i l'agafi amb autoestop fins a Aden, en un camió de síndries, els més freqüents en aquesta carretera. Se'ls pot veure, els he vist, enfilats a la cabina del camió, sobre moltes síndries o simplement caminant.

Se suposa que hi haurà landings fins al maig, quan comença el monsó i es fa difícil travessar el golf d'Aden. Aquesta temporada baixa pot durar fins a l'agost, per després tenir una quantitat d'arribades impressionant. L'any passat es van registrar més de 7.500 arribades només a l'octubre.

Havia llegit que les condicions del viatge eren extremes, que la gent ho fa perquè sembla l'única sortida clara al que tenen, que són molts els que arriben. Ara, penso que de les coses que he vist al Iemen, i fins i tot en altres llocs on he estat abans, és del que més m'ha impressionat.