M'agrada fixar-me en els colors de les coses que m'envolten... la combinació, els tons i fins i tot associar-los amb records. No ho sé, és com un altre llenguatge. A Ahwar, el groc de la sorra es traça bé amb l'ocre de les cases torre, que pensant-ho bé s'assemblen a aquells castells de sorra que es fan a la platja, però són molt més grans... Des de la finestra de la meva habitació a la casa oficina, veig aquesta barreja amb una mica de verd i el sostre blau.

El mercat es pinta de taronja, terracota, verd ampolla i altres tons terra que vénen de les espècies, els préssecs, la papaia i les petites mongetes de temporada. Es veuen molts mocadors de quadrets al cap dels homes i el vel negre a la cara de les dones, excepte si són refugiades etíops o somalis. Als seus països no sempre es cobreixen i, en cas de fer-ho, usen altres colors.

Els seus mocadors són vermells, taronges o verds, traçats amb diferents dissenys que es distingeixen a distància... L'altre dia, les vaig veure assegudes al banc de la sala d'espera de la unitat mèdica del camp de refugiats, conversant amb la traductora. Eren set dones que havien arribat el dia anterior al Iemen en un d'aquests barcos que travessen el golf d'Aden des de Somàlia i esperaven per a consulta i per a la vacuna contra el tètanus. Somreien i feien broma entre elles perquè els feia por la injecció.

No vaig poder evitar acostar-m'hi i preguntar una mica sobre elles mateixes. Totes eren joves, no eren parentes i s'havien conegut durant el viatge. Una havia vingut amb dos dels seus quatre fills, una altra els va deixar amb la seva mare a Mogadiscio (Somàlia) i hi havia una embarassada de quatre mesos. Em va sorprendre perquè amb el seu vestit i mocador ¡¡no se li podia notar res!! Les altres eren solteres. Totes venien pensant a trobar feina al Iemen o a l'Aràbia Saudita, si hi aconseguien arribar.

Quan va tenir una mica més de confiança en mi, la mare que va portar els seus fills va començar a explicar-me alguns detalls sobre el viatge: "Els nens ploraven al barco, estava espantada perquè no decidissin tirar-los al mar... Ells [la tripulació] no volen sentir parlar ningú i encara menys, nens plorant...". "[Quan ens vam apropar a la riba] ens van forçar a saltar de la barca, pegant-nos." "Quan ens van tirar a l'aigua, patia pensant en els nens....  podien morir". Alguns homes, que ja eren a l'aigua, la van ajudar a agafar els nens i a portar-los fins a la vora.

Aquell dia vaig veure jugar els nens amb les ampolles de plàstic mentre la seva mare parlava amb mi.

¿Quants dies va durar el viatge al mar?, vaig preguntar. "Dos, ... però molt llargs..., només veia blau a dalt, blau a sota".