Vaig arribar al Iemen fa una mica més d'un mes i, de moment, els meus dies han estat molt variats. M'impressiona el que he vist, m'agrada el que he tastat (mmmmm...) i m'agrada bastant del que he sentit. Encara que, és clar, no ho entenc tot, ¡començant pel que sento!

Entre l'habitual d'arribar a un lloc nou (en molts sentits), intentar posar-se al dia in situ i ajustar-se als ritmes, he viscut el meu propi aterratge, o landing, una paraula molt utilitzada aquí per referir-nos a la dura arribada de moltes persones que travessen el mar fins al Iemen per buscar una situació millor de la que tenen a casa.

Per explicar-ho d'una manera breu. La situació que actualment es viu al sud d'Etiòpia i a Somàlia (a la Banya d'Àfrica) motiva que moltes persones travessin el golf d'Aden en condicions extremes per intentar arribar al Iemen. Una vegada allà, s'hi queden o, si les condicions els ho permeten, es dirigeixen a països veïns com l'Aràbia Saudita, Oman o Dubai.

Després d'una avaluació, MSF va iniciar el setembre passat un projecte d'assistència mèdica i humanitària per als refugiats que arriben a la costa del Iemen a les regions d'Abyan i Shabwa, àrees on es produeixen la majoria de les arribades. D'això ja fa sis mesos.

Vaig arribar a Ahwar (el lloc on es troba el projecte, a la regió d'Abyan) després d'agafar un avió des de Sanà, la capital, a Aden, i viatjar gairebé tres hores en cotxe per una carretera recta i llarga que travessa tota la part sud en direcció a Oman. Recordo especialment la immensitat groga a cada costat de la carretera i els camells que s'hi passegen tranquil·lament. Ahwar és una ciutat mitjana, amb la típica arquitectura iemenita de cases torres de fang i finestres petites. Té un mercat, un hospital i moltes farmàcies privades que cobreixen el que no inclou el sistema de salut.

Després de conèixer l'equip i donar-los la llauna amb els punts de la meva agenda tècnica que volia repassar, ens en anem a descansar. A les tres del matí, enmig d'un somni que ja no recordo, es cola la veu de Sasha, el nostre coordinador de projecte: "landing, landing...". Després de més de tres setmanes sense arribades de bots, ¡de sobte n'han arribat vuit, amb  prop de 120 persones a bord cada un!

He de reconèixer que aquella matinada em vaig quedar una mica desconcertada: rumb al punt que ens han indicat (tenim persones identificades en algunes aldees al llarg de la costa que ens informen quan hi ha arribades), no es veu més que sorra, pedres i arbustos gairebé secs. Però a l'aturar-se el cotxe al punt indicat, comença a sortir gent --de no sé on-- que s'acosta tímidament. Al principi arriben un per un, però al cap d'una estona es van ajuntant.

En total, són prop de 30 persones, han arribat fa algunes hores i busquen camí cap a l'interior. La majoria són somalis, homes joves, però també hi ha etíops. Després de prendre l'aigua que els donem i menjar els dàtils amb galetes, es cobreixen amb la manta i comencen a explicar el seu viatge. Hi ha traductors, però en realitat no tinc manera de comunicar-m'hi: ni àrab, ni somali, ni oromo i a penes l'amhàric (idioma etíop), que em dóna per cinc frases.

Entre signes, mostren les ferides físiques del viatge: cops i talls. Els traductors ajuden l'equip mèdic a identificar els casos que requereixen atenció urgent (els ferits, les persones amb forts dolors al cos i el cap, la gent deshidratada...). ¡No em deixa de sorprendre l'aguant d'aquesta gent! També em crida l'atenció que les últimes a consultar són les dones, primer ho observen tot i tothom. Algunes d'elles també han rebut cops en el moment de saltar del bot.

Són atesos i esperem l'arribada del camió que els recull i els porta al centre de recepció, on passaran dos o tres dies abans d'anar a Kharaz, un camp de refugiats al sud del Iemen.

De sobte, tenim una altra trucada. Sembla que els bots han arribat en diferents punts al llarg de la costa. A les sis de la tarda, de camí a un altre punt on ha arribat un dels bots, trobem tres somalis. Surten a la carretera. Un d'ells, que parla molt bé anglès, té una ferida molt profunda a la mà. Mentre el curem, ens explica que treballava a Somàlia amb MSF, però al tancar-se el projecte (les activitats de MSF a Somàlia han estat suspeses recentment, a causa d'una sèrie de greus incidents de seguretat) i per la situació del lloc, va decidir travessar fins al Iemen, on té alguns coneguts. Vol anar a Sanà. No vol passar pel camp de refugiats. Segueix el seu camí a peu i, com altres, esperarà que passi algú i l'agafi amb autoestop fins a Aden, en un camió de síndries, els més freqüents en aquesta carretera. Se'ls pot veure, els he vist, enfilats a la cabina del camió, sobre moltes síndries o simplement caminant.

Se suposa que hi haurà landings fins al maig, quan comença el monsó i es fa difícil travessar el golf d'Aden. Aquesta temporada baixa pot durar fins a l'agost, per després tenir una quantitat d'arribades impressionant. L'any passat es van registrar més de 7.500 arribades només a l'octubre.

Havia llegit que les condicions del viatge eren extremes, que la gent ho fa perquè sembla l'única sortida clara al que tenen, que són molts els que arriben. Ara, penso que de les coses que he vist al Iemen, i fins i tot en altres llocs on he estat abans, és del que més m'ha impressionat.