Uganda, en primera persona

Diaris de Karamoja (2): morir de fam

2008-06-25T14:13:00Z

Dilluns ens vam despertar amb el cel tenyit de gris. Finalment, sembla que plourà. Ens asseiem a la taula per esmorzar i no passa gaire temps abans que comenci la pluja. Primer, suaument i després de forma intensa. La gent està contenta. Fa dies que no plou a la zona de Kaboong.

L'únic aspecte negatiu de la pluja és que, segons m'explica Harriet, probablement aquesta setmana baixaran les consultes en el programa ambulatori. Hi ha hagut tan poca aigua aquest any que quan plou, encara que sigui una mica, la gent aprofita per anar a treballar la terra i deixa la consulta dels nens per a més endavant. En tot cas, esperem que almenys la pluja aguanti tot el dia perquè realment cali i reblaneixi la terra.

@MORE@

Al matí, treballo amb Innocent a l'oficina i, després de dinar, me’n vaig amb María a l'hospital. Abans de visitar l'ala pediàtrica passem pel quiròfan, on una "brigada" de cirurgians kenyans està operant els nens de la regió amb paladar dividit. Estaran aquí només una setmana i esperen operar prop de 30 pacients. María parla amb ells i els explica el cas d'un dels nostres pacients amb seqüeles de cremades que, mitjançant cirurgia podria recuperar el moviment de la cama. El cirurgià comenta que només han portat instrumental per a l'operació de paladar, però que si podem aconseguir-los el material necessari per a l'operació, per ells no hi haurà cap problema. Acompanyem la mare amb el seu fill a l'àrea pediàtrica i els allotgem allà a l'espera que María pugui aconseguir l'instrumental en algun dels hospitals de la zona.

A l'entrar en pediatria hi trobem les mares amb els seus nadons, assegudes als seus matalassos, escoltant la xerrada d'una Educadora de Salut del projecte. Mentre dura la xerrada, María em va explicant l'historial de cada pacient.

Veiem el nen que vam portar divendres. Sembla que evoluciona positivament. A continuació, m'ensenya una altra parella de bessons prematurs que van arribar al programa amb poc més d'1,5 quilos i que ara ja estan en 2 quilos. És increïble com aquests nens tiren endavant. Són tan petits que amb prou feines s'endevina la seva figura sota la manta que els cobreix, ocupant només una mínima part del matalàs.

El següent pacient és un nen d'un any que trobem als braços de la seva mare. El van ingressar fa quatre dies i sembla que no respon al tractament. Pesa quatre quilos. Veig com María obre la manta per auscultar-lo i em sorprenc de la seva extrema primesa. Em comenta María que és molt difícil diagnosticar aquests nens, perquè el seu cos ja és tan feble que no té força ni per mostrar els símptomes de la malaltia que pateixen. M'estremeixo al pensar que la meva filla Marta pesava gairebé quatre quilos al néixer, pràcticament el mateix que aquest petit, un any després.

Mentre María examina el nen em fixo en la seva cara. Té els ulls molt oberts, amb les conques enfonsades i la cara totalment inexpressiva. Pren aire amb esforç, en petites glopades, i en cada inspiració veig com s'infla el seu ossut pit. Recorro amb la mirada els seus braços, les seves cames, el seu cos... gairebé són os cobert de pell. Una de les proves que realitza María és pessigar-li la pell de la panxa, i el plec que se li crea triga uns segons a desaparèixer. M'explica que aquest és un símptoma clar de deshidratació unida a la desnutrició. María torna a mirar l'historial del pacient. No aconsegueix saber per què no es recupera.

Decideix realitzar-li una prova de malària, el 'paracheck'. La prova recorda un test d'embaràs. Es realitza amb una gota de sang del nen que s'extreu a través d'una petita punxada a la punta del dit. El nen no té força ni tan sols per queixar-se o plorar. El test surt negatiu.

María continua la ronda i jo em quedo una mica més observant el nadó als braços de la seva mare. M'acosto, l’acaricio, li somric però no reacciona.

Penso en els meus fills Marc i Marta. M'imagino que dur que deu ser per a un pare veure que no és capaç d'aconseguir prou menjar per al seu fill. Quanta impotència. Quina desesperació al veure que, a poc a poc, es va apagant sense que puguis procurar-li aliment.

Acabem la ronda i tornem a casa. De camí de tornada María m'explica que el nen està molt malament, que veu difícil que pugui superar aquesta nit. La notícia em torna, com una bufetada, a la realitat. "¿Es morirà?". Em quedo sense parla. "No crec que superi la nit". Suposo que la diferència és que ja no es tracta d'una estadística, d'una fotografia o d'una imatge a la televisió. Es tracta del nen que estava acariciant fa tot just uns minuts.

Abans d'arribar a casa decidim acostar-nos al riu. Finalment ha estat plovent tot el dia i sembla que ara baixa ple d'aigua. Me n'alegro.

A la nit, María truca a l'hospital per preguntar a l'infermer de guàrdia sobre el nadó. Li diuen que han hagut de posar-li una sonda per alimentar-lo i que té el pols molt feble. Ens en anem a dormir.

L’endemà, María em confirma que el petit no ha superat la nit, va morir a les 4 de la matinada. Sembla impossible. En ple segle XXI, el petit karamojong, com milers de nens cada dia, va morir. Va morir de fam.

Diaris de Karamoja (1): i la pluja que no arriba

2008-06-09T14:33:00Z

Surto de Kampala amb el ressò de les notícies sobre l'empitjorament de la situació nutricional a Karamoja. L'estació de pluges arriba al final i amb prou feines ha plogut aquest any a la regió. La falta d'aigua fa que la terra estigui massa dura per treballar-la, i amb això ja s'ha perdut la sembra de dos dels seus cultius.

Després d'aterrar, de camí al projecte, comprovo els efectes de la falta d'aigua d'aquests mesos, amb el paisatge tenyit del marró de l'herba seca i la terra àrida. Recordo que l'última vegada que vaig ser aquí, fa un parell de mesos, em parlaven de com en l'època de pluges tot es tornava verd, però és clar que aquest any no ha estat així. Com a última confirmació travessem el curs del riu, un traçat d'uns 20 metres d'ample i dos metres d'alt, totalment sec ara.

@MORE@

A l'arribar a l'oficina, Harriet, la nostra coordinadora de projecte, em confirma la situació extrema de la regió. A la falta de pluja hi cal afegir una alarmant pujada de preus dels aliments a tot el país, que fa que cada vegada hagi més gent amb risc de fam. Fa uns dies l'alcalde li explicava que ja havien registrat 16 morts al poble relacionades amb la falta d'aliment. Segons comenta la gent, no es recorda una situació tan crítica des de principis dels 90.

Repassem amb Harriet l'agenda per a la setmana i em comenta que ara tenim en el programa uns 1.300 nens a qui estem donant tractament: 1.000 amb desnutrició moderada i 300 amb desnutrició severa. A més, a l'hospital hi tenim uns 30 nens ingressats amb alguna complicació addicional. Respecte a les activitats, recentment ens han aprovat l'ampliació fins al final del "hunger gap", època de fam, és a dir novembre i desembre. Després caldrà reavaluar la situació i decidir per als següents mesos. En paral·lel, i com a resultat de la missió exploratòria que va realitzar Albert fa unes setmanes, MSF Holanda ha obert aquesta setmana un projecte nutricional a Moroto.

Els dos primers dies els passo treballant a l'oficina amb Innocent instal·lant 'Homere', un nou programa de gestió de recursos humans que estem implementant en totes les missions de MSF Espanya. Després, repassem la comptabilitat de l'últim mes i comprovem que tota la informació s'ha registrat correctament. La veritat és que em quedo tranquil al comprovar que tota la part de finances i administració del projecte s'està portant de forma molt estricta.

Arriba el divendres i m'uneixo a l'equip ambulatori per veure el treball en el terreny. Avui, visitarem Karenga. L'equip està il·lusionat perquè és una nova aldea que s'incorpora al programa. Fa un parell de mesos, Clara i Akiko van realitzar una avaluació nutricional a la zona i van identificar un preocupant 12% de taxa de desnutrició aguda entre els menors de 5 anys. És a dir, més d'1 de cada 10 nens patia desnutrició.

Karenga és un dels districtes més poblats, així que s'espera una gran afluència de mares amb els seus fills. Per donar a conèixer l'inici de les activitats, les últimes setmanes, un equip de Visitadors Comunitaris ha estat realitzant tasques de sensibilització i mobilització en les aldees de la zona perquè totes les mares amb nens menors de 5 anys vinguin perquè puguin ser visitats.

A les 7.30 del matí comença a arribar tot el personal i acabem de preparar la sortida. Com que no estem segurs del número de nens que es presentaran anirem els dos equips ambulatoris al complet. Mitja hora més tard ja està tot a punt i sortim de la base en comboi: un total de tres cotxes, dos 'pick up' i unes 25 persones. Als 'pick up' hi portem les dosis de menjar per a les possibles altes en el programa. En total, són uns 1.200 quilos de menjar terapèutic que haurien de cobrir aproximadament dues setmanes per a uns 50 nens amb malnutrició severa i 200 de moderats.

Són dues hores de viatge fins a Karenga i en el camí parem a Kathele per deixar-hi quatre nens que han estat donats d'alta de l'hospital aquest matí.

Arribem a l'aldea i comença el desplegament per poder començar com més aviat millor. Aquesta vegada estaré ajudant en la part d'admissions, on avaluarem amb el MUAC (cinta per avaluar l'estat nutricional del nen) tots els nens que es presentin, identificant aquells amb desnutrició que després seran pesats i mesurats, per finalment rebre consulta.

Cap a les 14.00 hores acabem la nostra part de la feina. En total, hem avaluat uns 500 nens, 75 dels quals pateixen desnutrició (15 severa i 65 moderada). Això significa un 15% de taxa de desnutrició aguda, una xifra pitjor a la de fa només dos mesos. A més, 75 nens més estan en la zona "groga" del MUAC, és a dir, amb risc de desnutrició.

Els nens identificats amb desnutrició entraran en el programa i començaran a rebre des d'avui les seves dosis de menjar terapèutic. Després, els Visitadors Comunitaris hauran de realitzar un seguiment de la mainada i, finalment, cada setmana, se'ls demanarà a les mares que tornin a portar els nens a la visita de l'equip per passar consulta i veure com evolucionen.

De tornada a Kaabong, ens emportem tres nens que hauran de ser ingressats a l'hospital. Un d'ells, és un nadó acabat de néixer que pesa tan sols 1,3 quilos. Quan li comento a María quin tipus d'atenció rebrà el nen: incubadora, cures intensives, María m'explica que desafortunadament els recursos disponibles a l'hospital són molt limitats, així que el nadó serà ingressat a l'àrea pediàtrica amb la resta de nens, i rebrà màxima atenció per part del nostre equip. Dilluns m'acostaré a l'hospital a veure com evoluciona.

Arriba el cap de setmana. Dissabte al matí seguim treballant i després diumenge podem descansar. Sens dubte, Kaabong no és un poble que ofereixi gaires opcions d'entreteniment, així que el temps de descans l'aprofitem bàsicament per passejar pel poble, menjar alguna cosa en un dels tres restaurants locals i finalment diumenge a la tarda ens veiem amb l'equip de Medair, una altra oenagé que treballa a la zona, per compartir una mica de gelat que ha preparat Jacob, el coordinador de projecte.

De tornada a casa, m'assec al tukul i em poso a mirar una de les revistes que algú ha portat quan venia d'Espanya. És una revista de desembre passat, però la "devoro" com si fos "fresca" d'aquesta mateixa setmana. Se'm fa estranya la gran quantitat de publicitat que porta la revista: rellotges, perfums, roba de marca, sabates... què lluny que em sembla tot de sobte. Miro al meu voltant, penso en la mainada que estàvem veient fa tan sols dos dies, en les seves mares, en les seves cases, en el seu entorn i de sobte em sembla irreal que allà puguem viure tan lluny d'aquesta realitat. És com si estiguéssim en dos mons, en dos planetes, en dos universos diferents... ¿Com pot ser que visquem tan lluny? ¿com pot ser que en visquem tant al marge? ¿hem perdut el contacte amb la realitat?

Els debats del terreny

2008-05-14T11:01:00Z

Fa uns quants dies vam tenir el debat associatiu a Uganda. Una vegada a l'any, els responsables dels diferents projectes de MSF es reuneixen per debatre i reflexionar sobre una sèrie de temes. Després, les conclusions s'envien a Barcelona i serveixen com a base per a l'Assemblea General.

MSF és una organització assembleària, és a dir, que el màxim òrgan de l'oenagé és l'Assemblea General formada pels associats. Per ser-ne associat cal haver treballat amb MSF i tenir ganes d'implicar-se en l'evolució de l'organització.

@MORE@

L'Assemblea General es reuneix una vegada a l'any a Barcelona, on s'elegeix una junta que és l'encarregada de supervisar la feina de l'equip directiu, promoure el debat intern i assegurar que les nostres accions són coherents amb els valors i la missió de MSF.

El primer dia vam tenir la trobada internacional amb la resta de seccions presents al país --MSF França, Suïssa, Holanda i Espanya-- i el segon dia es va celebrar la reunió de la secció espanyola.

Els temes per a les sessions han estat interessants: la innovació en els projectes i la denúncia com a part de la nostra acció.

La innovació és, sens dubte, un dels valors que des de totes les seccions s'està impulsant a l'hora de plantejar la nostra feina. Com a presentació del debat, es van explicar casos recents d'innovacions que han canviat de forma radical la manera de treballar en els projectes: la introducció del tractament antiretroviral per lluitar contra la sida, quan tothom deia que no tenia sentit donar un tractament tan llarg i complex a pacients africans, o la implementació del seguiment ambulatori en els programes nutricionals, que permet que els pacients es puguin recuperar a casa, i trencar amb l'esquema anterior que obligava a hospitalitzar els nens durant gairebé dos mesos.

L'altre tema de debat era la denúncia. MSF acompanya l'acció mèdica directa amb el compromís de donar a conèixer la realitat que viuen diàriament els nostres pacients. Aquest sempre és un tema delicat, especialment quan es baixa al nivell del terreny, perquè s'ha de valorar molt detingudament l'impacte de la nostra denúncia. Cal assegurar-se que es canalitza de la manera correcta i que tindrà un impacte directe sobre les condicions de vida dels nostres pacients, perquè algunes vegades la denúncia pot significar que ens vegem obligats a deixar de treballar en una zona. En aquest sentit, ha estat molt interessant escoltar l'opinió del nostre equip de Kaabong, on les nostres activitats tenen un component de denúncia per donar a conèixer la realitat de la regió a l'opinió pública, i alhora mobilitzar altres organitzacions perquè entrin a treballar a la zona.

Com a resultat de les diferents sessions, s'ha preparat un document que després s'afegirà a les reflexions dels altres equips de MSF en diferents països i que, finalment, serà presentat i debatut a principis de juny, en l'assemblea general a Barcelona.

Per cert, Ronald, el nostre tècnic d'administració a Gulu ha estat elegit per anar a l'Assemblea General de Barcelona com a representant del personal local d'Uganda. Ronald fa dos anys que treballa amb nosaltres i el seu desig seria poder continuar més endavant la seva feina dins de MSF com a expatriat, en un altre país. Aquesta és una política que s'està potenciant per poder donar oportunitats de desenvolupament a la nostra gent, i alhora aprofitar tot el potencial i coneixement del nostre personal local per a altres contextos. Serà el seu primer viatge fora del país, a veure què explica quan torni (!). Serà interessant veure què li sembla l'Assemblea i, encara més, veure què pensa de la nostra societat tan diferent de la ugandesa.

Exploratòria nutricional a Moroto

2008-04-29T14:15:00Z

Aquesta setmana ha arribat l'Albert per fer una missió exploratòria a la regió de Karamoja.

L'Albert està a càrrec del NET (Nairobi Emergency Team), que és un equip de MSF situat de forma permanent a Kenya amb l'objectiu de donar resposta immediata a qualsevol emergència que sorgeixi a la zona de l'Est d'Àfrica i poder estar operatius en el lloc de la crisi des del primer moment. Entre altres, l'equip de l'Albert supervisa de forma constant la situació de Somàlia, Kenya, Uganda, Etiòpia, el Congo, el Sudan, Zàmbia i Zimbabue. El NET és un equip creat recentment i està format per sis persones amb llarga experiència en atenció en emergències. Si a finals d'any la valoració és positiva, és probable que es creïn nous equips d'emergència en altres zones "calentes" del planeta, com Amèrica Llatina, Àfrica de l'Oest o el sud d'Àsia.

@MORE@

En aquest cas, el treball per al NET no serà una intervenció mèdica directa, sinó una avaluació de la situació nutricional al nord-est d'Uganda. De fet, totes les nostres intervencions comencen sempre amb una missió exploratòria que té com a objectiu fer una valoració objectiva i en primera persona de la situació. L'equip que fa l'exploratòria sol estar format per dues persones: un sanitari i un logista que es desplacen a la zona en crisi per recollir dades, avaluar la situació, valorar si hauríem de fer una intervenció i, en aquest cas, estimar quins recursos humans, materials i econòmics serien necessaris.

La llum d'alarma que ens fa plantejar una exploratòria pot tenir orígens molt variats. A vegades procedeix directament dels nostres equips en el projecte. Altres vegades, d'agències de notícies internacionals, altres, de governs que no es veuen capaços de fer front a una situació, de contactes d'algun projecte antic, d'altres seccions de MSF, etcètera

En aquest cas, l'avís ha vingut del Programa d'Alimentació Mundial, que recentment ha publicat un estudi nutricional per al districte de Moroto, al sud del nostre projecte a Kaabong, amb dades preocupants sobre la situació alimentària de la regió. Com que a més ara entrem en el que s'anomena el hunger gap (època de fam), que durarà aproximadament fins a finals de setembre, hem decidit fer aquesta exploratòria per valorar la necessitat d'una intervenció. En cas afirmatiu, s'haurà de decidir quin tipus d'acció hem de fer: des d'estendre el projecte actual a fer una distribució puntual de menjar en alguna zona o accions de lobby per aconseguir que altres actors intervinguin en la situació...

L'Albert va sortir de Kampala dilluns al matí direcció a Karamoja. Una vegada allà, es trobarà amb Akiko, infermera del projecte de Kaabong, i junts passaran una setmana avaluant la situació. Les principals activitats que portaran a terme seran contactar amb les autoritats, visitar les aldees i reunir-se amb líders comunitaris i, finalment, la més important, estimar el percentatge de nens menors de 5 anys amb desnutrició severa.

Aquesta última activitat és el que anomenem screening nutricional i per fer-la utilitzem el mesurador MUAC (middle upper arm circumference). El MUAC és una petita cinta de colors que es col·loca al voltant de la part alta del braç, a l'altura del bíceps i que a través de colors dóna una aproximació de la situació nutricional del nen. Verd per a situació correcta, groc en cas de desnutrició moderada i vermella per a desnutrició severa. Sembla impossible quan es té un MUAC a les mans que el braç d'un nen pugui arribar a ser tan petit diàmetre, amb prou feines un parell de dits d'adult.

De les dades que recullin l'Albert i Akiko en sortirà finalment un informe que es compartirà amb l'equip de coordinació aquí, a Kampala, i després amb la gent de la seu a Barcelona, per decidir què hem de fer. Divendres sortirem de dubtes.

I la Ventafocs va seguir netejant l'oficina

2008-04-17T15:23:00Z

Aquesta setmana he estat fent entrevistes per cobrir el lloc de tècnic d'administració per a l'oficina. Entre els currículums que hem rebut en destacaven dos: un era el d'una persona que ha estat treballant dos anys en la missió de MSF-Suïssa en un lloc similar, i l'altre era d'un dels nostres empleats que treballen netejant l'oficina. "Jo estic estudiant perquè no em vull passar la resta de la vida netejant... Sé que sóc capaç de fer molt més... Si tinc una bona formació algun dia podré trobar una feina millor", em comentava fa uns dies.

@MORE@

Vaig estar revisant totes les candidatures i, sens dubte, la persona amb experiència era la millor a priori. Vaig trucar a Wang Ya (la financera dels suïssos) per demanar-li referències i em va comentar que era molt bona. A més, estava encantada de poder ajudar-la a trobar una feina ara que ells tanquen els seus projectes al país. Vaig pensar: "Aquesta serà, sens dubte, la millor opció, una persona de confiança, amb experiència al lloc de treball, amb coneixement de MSF... Què més puc demanar". Ho tenia molt clar, no hi havia dubtes. Això era dilluns a la tarda.

Dimarts al matí ens vam posar amb Carol a revisar la comptabilitat. D'un en un miràvem els assentament dels projectes. Carol llegeix en veu alta el que figura als rebuts i jo confirmo la informació entrada en el programa de comptabilitat. Aixeco el cap i veig que la nostra candidata està netejant les finestres del despatx. Mentre sento Carol recitar les despeses no puc evitar pensar què deu estar passant pel seu cap al veure'ns treballant davant de l'ordinador. Me la imagino com una Ventafocs a qui el destí (la seva madrastra) ha condemnat a mirar des de darrere de la finestra el que a ella li agradaria ser. Me la imagino somiant poder deixar de banda els seus draps i el seu vestit ratat de tant netejar per poder aconseguir la seva millor feina.

Aquella nit no deixava de rondar-me una idea pel cap: "¿Ha de ser ella qui s'ha de quedar amb el lloc? La persona de MSF-Suïssa és bona, té molta experiència i segur que no tindrà problemes per trobar una nova feina. En canvi, ¿qui donarà una oportunitat a la nostra ventafocs? ¿No hem de ser nosaltres, des de MSF, els que apostem per ella? Pensa en la diferència que aquesta decisió pot suposar per a la seva vida ".

Dimecres a la tarda comencem les entrevistes. Són quatre en total.

La persona de MSF-Suïssa fa una entrevista excel·lent. Quan m'explica la seva experiència en els últims anys veig reflectida en les seves explicacions cada un dels punts que havia anotat en el perfil del càrrec. És jove, agradable i, a la vegada, transmet seguretat i fermesa.

Acabo l'entrevista, torno a la meva taula i li explico els meus dilemes a Carol. Ella tampoc s'atreveix a definir-se i m'anima a prendre la "millor" decisió. ¡Que fàcil ! No obstant, em fa una reflexió interessant. "Crec que la part de vises, tràmits, etcètera, es pot aprendre en poc temps, però hauries d'assegurar-te que els seus coneixements informàtics són bons. El programa de gestió de personal és complicat i per les altres tasques necessitarà usar Word i Excel assíduament, i això és una mica més lent d'aprendre".

A les 17.00 hores vam començar l'entrevista. Li explico detalladament en què consisteix el lloc de treball i veig que comença a canviar la mirada, sembla desanimada. Li dic que he revisat el seu currículum i que no es preocupi, que sé que no té experiència prèvia en aquests temes però que no és problema, que m'expliqui el seu historial acadèmic i la seva experiència professional i després ja veurem com ho podem arreglar. La seva cara es relaxa, i comença a parlar.

"Tinc 28 anys. Vaig néixer en una família amb pocs recursos i molts germans. El meu pare aviat ens va abandonar, la meva mare és analfabeta. Vaig aconseguir una plaça en un col·legi de missioners i vaig acabar la primera etapa amb molt bones notes. Per continuar, un doctor del barri es va oferir a pagar els meus estudis els següents dos anys. A l'acabar el segon trimestre, el senyor va morir. Vaig haver de deixar el curs a la meitat perquè no em podia pagar la matrícula. Després, vaig estar un temps més al poble, però al veure que no podia seguir estudiant vaig decidir mudar-me a Kampala.

Vaig estar un temps buscant feina sense gaire sort. Finalment, vaig trobar un altre senyor, un empresari sud-africà, que es va oferir per pagar els meus estudis. Desgraciadament, el senyor es va mudar al cap d'un temps i vaig haver d'abandonar de nou l'escola.

Vaig tornar al poble i la meva mare em va parlar de buscar un marit, deixar-me de tonteries i assegurar-me un futur. Jo m'hi vaig negar en rodó. Volia aconseguir el meu somni. Penso que si un s'esforça i realment creu en el que fa, al final aconsegueix allò que es proposa.

Poc temps després, vaig tornar a Kampala, on vaig trobar feina a MSF-Espanya com a netejadora de l'oficina. En paral·lel, els últims dos anys, m'he tret un certificat en comptabilitat i ara estic estudiant per treure'm el diploma".

Em vaig quedar de pedra, i amb el cor encongit. Ara encara tenia més dubtes sobre la decisió a prendre. De nou, el meu cap i el meu cor en plena lluita. Era evident que el seu perfil professional era inferior al de l'altra candidata, però aquesta tenia un màster en superació personal, era una lluitadora.

"Molt bé", li vaig comentar. "Ara si et sembla, m'agradaria fer un petit test d'informàtica".

Ens asseiem davant de l'ordinador i li demano que obri el Word i escrigui una carta tipus per al ministeri sol·licitant un permís de treball per a un expatriat. La veig dubtar a l'hora de trobar la icona d'inici del programa. Arxiu-panel de control-ajustos-programes-word-obrir (¡uf!).

Comença a escriure la carta, lentament, buscant les lletres al teclat. No sap què escriure. Em mira. Li comento que improvisi un text tipus "li faig arribar l'expedient de XXX per tramitar el permís de treball...". De nou la mirada perduda, espantada. Ho deixem en una breu línia per no allargar l'exercici. Li dic que li posi data i firma a la carta, i que la guardi.

Després, li demano que obri l'Excel i prepari una taula per registrar les arribades i sortides d'expatriats. De nou, queda clara la seva poca familiaritat amb la informàtica i amb aquests programes en concret. Deixem l'exercici.

Tornem a la taula i em sento en l'obligació de dir-li que no podrà aconseguir el lloc de treball. No vull que es faci falses il·lusions. Li explico la importància de la part informàtica per al càrrerc i de la necessitat d'assumir les tasques des del primer moment, sense poder esperar que ella aconsegueixi l'experiència amb els programes. L'animo que practiqui a l'hora de dinar i a l'acabar la jornada amb els ordinadors de l'oficina per millorar en aquest aspecte.

Finalment, he seleccionat la persona de MSF-Suïssa per a la feina. El tema informàtic era molt clar i m'ha estat una mica més fàcil prendre la decisió. No obstant, per què negar-ho, en algun lloc del meu interior ressona encara la veueta que em qüestiona si he decidit correctament.

Esperant la pau

2008-04-03T14:41:00Z

Dissabte passat era el dia que s'havia fixat per a la firma de l'acord de pau entre el Govern i l'LRA. Finalment, es va endarrerir al 5 d'abril i ara sembla que s'ha tornat a posposar fins al 10 d'abril.

L'acord no serà fàcil, ja que una de les condicions que ha imposat Joseph Kony, el líder de l'LRA (Exèrcit de Resistència del Senyor), és que es retirin els càrrecs que el Tribunal Penal Internacional té en contra seu. Al ser aquest un organisme independent sembla complicat que pugui retirar els càrrecs, ja que estaria establint un precedent perillós per altres "presumptes" criminals que hi ha en aquests moments en el panorama internacional.

Parlant amb la gent, és clar que el que més desitgen és la pau. La lluita de l'LRA tampoc ha tingut una agenda política clara, i el poble està fastiguejat d'un conflicte que sembla inacabable i que ha castigat el nord d'Uganda durant més de 20 anys.

@MORE@

En aquests moments, l'LRA ha concedit una treva mentre es porten a terme les negociacions i està respectant l'alto el foc. La majoria dels seus combatents s'han desplaçat a un camp d'acollida al sud del Sudan i a un amagatall a la República Democràtica del Congo, on s'estan portant a terme les negociacions.

Tot i ser aquesta l'enèsima ocasió que les dues parts s'asseuen a negociar, la gent sembla tenir confiança que aquesta vegada arribin a bon fi.

Moltes famílies han començat el camí de tornada. No arriben als seus pobles, sinó que s'estableixen en camps intermedis (resettlement sites). En part, perquè tenen dubtes sobre el resultat final de les negociacions i, també, perquè a l'agrupar-se tenen més força i pes a l'hora d'accedir a serveis com ara accés a salut, escoles, aigua, etcètera, que no tenen als seus pobles d'origen.

Un altre tema a tenir en compte, una vegada finalitzin les negociacions, és el repartiment de la terra. Com m'explicava un company de la zona, les famílies fa anys que van abandonar les seves aldees, i les demarcacions del territori no estan escrites en paper. La majoria de vegades era la gent gran del lloc (els elders) els que coneixien els límits de cada parcel·la de terra o, més, el dret de cada un a accedir a treballar una terra. Ara, després d'anys fora dels pobles, no serà fàcil posar-se d'acord sobre el repartiment de les terres.

Ara, s'hauran d'esperar els resultats final de les converses, però sobretot caldrà esperar la pau.

D''expatriats' i locals

2008-03-25T10:49:00Z

La tasca del personal local (els treballadors contractats al país per MSF) és un dels temes menys coneguts de l'organització i no obstant de màxima importància. De fet, els MSF del terreny és un MSF negre, malgrat que és habitual veure la foto del metge muzungu atenent un pacient. Per cada expatriat, MSF compta amb aproximadament 10 treballadors locals que ens ajuden a atendre els pacients, amb una millor entesa del context i aconseguint la proximitat necessària que comporta tot acte mèdic.

Doncs bé, aquesta setmana hem hagut de fer front al que semblava ser un motí a bord dels nostres col·legues locals a Gulu.

@MORE@

Fa un parell de setmanes, quan vam venir amb Brigitte, vam aprofitar per presentar l'actualització de les regulacions internes (RI), el marc laboral entre MSF i els seus treballadors. Per a la nostra sorpresa, la reunió va ser una mica tensa. La gent semblava no estar d'acord amb nosaltres en el fet que els canvis eren menors i també, hauria de dir-ho, en el fet que la manera com els vam presentar segurament va ser massa avassalladora.

Seguint la nostra trobada, el personal local va decidir tenir una reunió per valorar la proposta i d'allà va sortir un equip de portaveus, la petició d'una reunió extraordinària per al 13 de març, la negativa a acceptar les noves RI fins després de la reunió i unes minutes de cinc pàgines i vint-i-cinc punts dels quals demanaven aclariments.

He de confessar que al rebre la petició em vaig quedar sorprès i, per què negar-ho, una mica espantat (¡si jo acabo d'arribar!). En els següents dies, la meva feina va ser submergir-se, del principi al final, en les noves RI i a preparar la reunió del dia 13. Per a la meva tranquil·litat, de seguida vaig veure que, des del punt de vista tècnic, els aclariments que demanaven no semblaven gaire complicats, encara que sí que em preocupava el to del document, que mostrava un clar descontentament dels treballadors amb la situació.

Va arribar el moment de la veritat: dijous, 13 març, 11.00 hores. La reunió es va desenvolupar al centre de salut de Lalogi, amb aproximadament 50 companys locals. Els portaveus van agafar les regnes de la reunió i van agrair, en un perfecte i protocol·lari anglès, la presència de tots els que érem allà. A continuació, van proposar resar una oració pel bon fi de la reunió. Més endavant, durant la setmana, em van explicar que això és normal a la regió, on fins i tot les reunions oficials comencen sempre amb una oració, però la veritat és que no vaig poder evitar mirar Tere i que se'ns escapés un somriure al pensar en els valors de MSF de què tant he sentit parlar els últims anys... "MSF és una organització medicohumanitària, independent de tot poder polític, econòmic o religiós".

Després de més de quatre (llargues) hores de reunió, vam donar la trobada per acabada i sembla que vam aconseguir tranquil·litzar els nostres companys. Crec que vam aclarir els seus dubtes i, el més important, vam recuperar el bon clima entre nosaltres.

Afortunadament, durant la setmana no hi va haver només reunions. Dimarts a la tarda, vaig estar visitant un dels camps de desplaçats on estem treballant, Awoo. Allà hi treballa la nostra riallera infermera Alison, anglesa, que als 50 anys ha decidit tenir la seva primera experiència humanitària.

Awoo és un camp de desplaçats, a uns 45 minuts de Gulu, on viuen unes 3.000 persones, i que, en el seu moment, en va haver d'albergar entre 10.000 i 15.000 (sempre és difícil conèixer amb exactitud les xifres). El camp està compost per una gran quantitat de petits tukuls (les típiques cases de fang amb sostre de palla), separats poc més de dos metres l'un de l'altre, i, contràriament al que m'esperava, sense cap mena de tanca exterior.

Vam caminar pel centre del camp amb una cua de nens al darrere i amb dones amunt i avall carregant bidons d'aigua sobre el cap. De nou, penso que estar aquí em brinda una oportunitat incomparable d'aprendre i donar sentit a la meva feina. No obstant, tampoc negaré que al mateix temps em sentia com un turista furtiu que disfruta capturant amb els seus sentits (i la seva càmera) un tros de realitat que no li pertany.

Continuem el nostre passeig per la comunitat i ens asseiem sota un mango gegant on escoltem Charles, un dels nostres educadors socials, que fa una xerrada sobre malària a un grup de mares. La xerrada és en luo, la llengua de la regió, és a dir, que només arribem a comprendre algunes "malàries" soltes en el seu discurs. Això em permet observar la situació des de la distància i començar a endevinar el caràcter africà, de vida pausada, en comunitat i amanit sempre amb somriures i bon humor.

Acabem la setmana al DaPub, a Gulu, per acomiadar Piluca, que torna a Donostia després de nou mesos com a infermera a Lalogi. Devem ser una trentena entre expatriats i personal local, i aquí sembla que el bon ambient ha tornat a l'equip. M'admira veure la gent ballant i disfrutant de la festa. "Aquí tots tenim alguna mort a la família a causa del conflicte", em comentava Simon, un company local, fa uns dies. ¡Quin dolor deuen portar a dins i d'on treuen la força per tirar endavant i oblidar el passat! Demano una altra cervesa i continuem amb el comiat, no seré jo qui furgui avui en la seva profunda ferida... Aquesta nit estem aquí per Piluca.

"kilo bravo, kilo bravo... this is mobile..."

2008-03-12T14:59:00Z

Així és com comença qualsevol moviment dels nostres equips a Kaabong, poble de la regió de Karamoja al nord-est del país, on he estat treballant aquesta setmana.

La regió està habitada per diverses tribus seminòmades (dodoth, gie, ik,..), que viuen de la ramaderia i que fa temps que tenen disputes contínues. A aquesta delicada situació s'hi sumen ara les violentes operacions de desarmament del Govern, que converteixen la zona en altament inestable. Per això, tots els moviments de l'equip han de ser comunicats per ràdio i és necessari extremar al màxim les mesures de seguretat. No tant perquè les oenagés s'hagin convertit en objectiu d'atac, sinó per evitar estar en el lloc equivocat en el moment equivocat, ja que els atacs d'una tribu a una altra per robar el bestiar (màxim símbol de riquesa per a la regió) són violents, amb armes i sense testimonis.

@MORE@

El projecte de MSF té com a objectiu atendre nens afectats per desnutrició i es va obrir a mitjans del 2007, després d'identificar a la zona taxes pròximes al 20% en menors de 5 anys. És a dir, un de cada cinc nens patia desnutrició.

La nostra feina té dues grans àrees d'intervenció: el programa ambulatori i el centre d'estabilització.

En el programa ambulatori es visiten de forma setmanal vuit localitats i l'equip està pensant a ampliar la seva intervenció a noves zones. Cada dia surten de la base en direcció a una de les poblacions dos equips de 20 persones, liderats per les nostres incansables infermeres Clara i Akiko. Allà es donarà seguiment als nens del programa, s'identificaran nous pacients i es derivaran al centre d'estabilització els nens que no responguin al tractament o que pateixin alguna malaltia afegida com tuberculosi, malària,...

Per una altra part, el centre d'estabilització s'encarrega de donar tractament als nens que no poden seguir el programa des de casa seva i que són ingressats fins que es recuperen. El centre està situat dins de l'hospital de Kaabong i hi treballa María, una pediatra argentina.

Sens dubte, dimecres va ser el millor dia de la setmana... "kilo bravo, kilo bravo... this is mobile 4, mobile 10 and mobile 12 leaving for Alfa3 and Alfa 4... with 30 people on board... over."

Avui és dimecres i, puntualment, a les 9 del matí, sortim amb tres vehicles per a la visita setmanal a Kalapata i Kamion. En el trajecte no deixo de sorprendre'm de la bellesa de la zona, ara seca i tenyida del marró de la terra fins que comenci l'època de pluges, amb muntanyes rocoses a tot el recorregut i cactus de la mida d'arbres que voregen el nostre camí fins a les aldees.

Després d'una hora de cotxe, arribem a Kamion. Sota d'una estructura de fusta semipermanent ja ens estan esperant una cinquantena de mares amb els seus fills. En pocs minuts estem passant revisió a tots els nens del programa.

"Crec que hauràs de treballar... avui estem una mica curts de personal", em comenta Clara entre rialles. "Per mi encantat, però ja et dic que molt més enllà de números...". Així que ajudo Emanuel a pesar cada un dels petits que s'acosten al centre i després al registre, entregant la polsera que identifica la situació de cada nen (blau per als desnodrits moderats i vermella per als severs).

Tot està perfectament organitzat. Primer, s'entrega la fitxa de seguiment del nen a cada mare. Segon, se'l pesa i mesura per veure com està responent al tractament. Tercer, el metge o l'infermer passa consulta, Quart, a l'àrea de la farmàcia se'ls dóna una pastilla per desparasitar les seves panxes inflades, una dosi de vitamina A i la vacuna contra el xarampió. Cinquè, se'ls entreguen les racions de menjar terapèutic (pumply nut) per a la setmana. I sisè, se sensibilitzen les mares sobre temes diversos d'higiene bàsica i alimentació.

Com a seguiment del programa, a cada una de les aldees tenim el nostre equip d'"home visitors", que visitaran durant la setmana els nens del programa per veure la seva evolució i assegurar que reben les racions de menjar. La població disposa de tan pocs recursos que moltes vegades les mares acaben per repartir la ració entre la resta dels seus fills, cosa que dificulta la recuperació del malalt. Per evitar-ho, hem començat a donar a les famílies racions suplementàries de menjar per assegurar que el nen afectat pot completar la dosi de pumply nut.

Al final del (llarg) dia, hem visitat més de 200 nens. L'equip està cansat però content pel treball realitzat. Decidim endur-nos tres dels nens que no estan responent al tractament perquè puguin ingressar al centre d'estabilització i aconseguir que millorin. Com a agraïment, les mares del programa ens han portat productes que cultiven a les aldees, tomàquets cherry, carbasses i pipes de meló torrades. Tornem a carregar tot als cotxes. Just abans de marxar m'inviten a pujar a la muntanya que queda darrere del centre i puc disfrutar de la fresca brisa i la immensitat del Rift Valley (Kenya) als nostres peus.

De tornada a Kaabong, vaig amb María a l'hospital, on ens han deixat un espai per ubicar el centre d'estabilització. A l'arribar, em crida l'atenció el bon estat en què està l'hospital, un edifici gran i ben conservat.

Tot canvia a l'entrar dins... la situació és bastant depriment. Una forta pudor arriba així que hi entrem i els pacients estan en estances brutes, estirats en llits vells i sense semblar obtenir massa atenció per part del personal... la falta de recursos es fa molt evident.

Visitem l'àrea on està el nostre centre i em sorprèn veure un gronxador de fusta al pati interior. M'expliquen que va ser una idea de l'anterior doctora del projecte, Sahar, i que Miquel --el nostre expert en logística mallorquí-- va muntar dret fa uns dies. Al principi, els nens no s'atrevien a balancejar-se en aquest estrany objecte, però ara ja es bressolen amb molta traça.

María m'explica el seu treball al centre, m'explica la història de cada un dels nens i veig com brillen els seus ulls al parlar-me del nen que només fa un parell de dies va arribar al centre en un estat molt delicat i que avui, ja en braços de la seva mare, veiem com pren una mica de llet. M'emociona veure la seva passió per la feina i com sent seu cada un dels petits. Em parla també de la seva primera missió, a Somàlia, i de la seva frustració al veure com els seus pacients morien sense poder fer més per ells. De com el seu coordinador metge li feia pensar en tots els que no havien mort aquell dia gràcies a la seva feina, i de la seva lluita interior per mai convertir en normal la mort d'un pacient...

Sens dubte, ha estat una setmana intensa. Tinc la sensació d'haver après, d'haver-me acostat a una realitat totalment diferent. D'haver-me enriquit amb imatges, sensacions, olors i xerrades que mai podria tenir a la meva estimada Barcelona. Estic content d'estar aquí.

"...una de finances"

2008-03-07T15:10:00Z

Aquesta ha estat una setmana d'"oficina", així que no hi ha hagut grans novetats. El més destacable és que Brigitte se'n va anar dimecres i ara ja em quedo "sol davant el perill (!)".

Per la meva part, encara m'estic posant al dia i la meva llibreta treu fum amb tantes anotacions, destacats i avisos... La veritat és que hi ha molts temes sobre els quals he d'estar pendent, però espero que no sigui res que no es pugui superar amb una bona agenda i hores de dedicació.

Pel que fa a la família, les coses segueixen bé. Aquesta setmana hem anat a veure l'escola on aniran els nens i ens ha agradat molt. Ja comencen dilluns i la veritat és que se'ls veu molt tranquils, i no semblen gaire preocupats pel tema de l'idioma.

La directora del col·legi ens va comentar que en un parell de setmanes haurien de començar a entendre el que se'ls diu, i que després, en un parell de setmanes més, segurament ja es deixaran anar a parlar ells. Serà divertit sentir-los parlar en anglès.

De moment, ja han començat a deixar anar alguna parauleta en anglès, "hello", "bye" ,"I'm fine thank you...", "My name is...", però segur que aquesta no serà una setmana fàcil per a ells... haurem d'estar pendents.

Aprofito aquesta setmana "tranquil·la" per explicar-vos breument en què consistirà la meva feina... El meu càrrec es diu Coordinador de Finances i Administració (CFA en l'argot MSF). És un lloc ubicat a la capital del país, i des d'on se supervisen la comptabilitat i les finances i els recursos humans dels projectes.

Per la part financera, he de vetllar perquè tot moviment de diners quedi degudament registrat en la comptabilitat, que compleixi amb els requisits de transparència i veracitat i que sigui utilitzat de forma ètica i responsable. Per a això, compto amb el suport dels logistes administradors en el terreny, que són els que fan les transaccions. Periòdicament, he de desplaçar-me als projectes per donar suport a l'equip i veure, en primera persona, que realment tot el procés funciona correctament.

Per la part de recursos humans, he d'assegurar que MSF exerceix com a ocupador responsable a l'hora de contractar el personal local, complint amb les lleis laborals del país i, com a política general de MSF, oferint al personal nacional i a les seves famílies un conjunt de mesures socials addicionals perquè disposin de cobertura mèdica gratuïta, assegurances, etcètera... En aquests moments, tenim contractades prop de 250 persones del país (metges, infermeres, logistes...), sens dubte imprescindibles per portar a terme els projectes.

En definitiva, una feina bastant completa i que penso que em permetrà contribuir, des de la meva àrea professional, a fer que els projectes MSF siguin rellevants, que l'ajuda medicohumanitària d'emergència arribi a qui més la necessita i, a la vegada, siguem capaços de retre comptes de la nostra feina de forma clara i transparent.

¿...què tal la primera setmana?

2008-02-26T11:02:00Z

(...Agafo aire) quatre del matí a l'aeroport, barcelona-amsterdam-entebe, onze de la nit a kampala, dia lliure per desfer maletes, primer dia de feina, nova oficina, comença el traspàs, brigitte-mattieu-carol-john-allan-florence-veasilea-..., cap de setmana, compra al súper, descans, ens en anem al centre en matatu, muzungu-muzungu, caos-gent-mercat-soroll-pols, sopar a casa de mattieu i ana, arriba juan-ragoût-john-harriet-jorge-bea (...expulso aire)

(...Inspiro) dilluns, avió fins al projecte a gulu, llac victòria, setmana de treball molt intens: de 8a23h - de8a24h - de8a20h - de8-22h, visita al camp de desplaçats de lalogi, cotxe-terra-vermell-verd, gent caminant-en bici-en moto, reunió amb personal a gulu, uganda-espanya-alemanya-anglaterra-eua-frança-kenya-grècia, avió a kampala, torno a l'oficina, sopar de comiat de brigitte, cap de setmana de nou, itotaixòennomésunasetmana !! (...expiro)

@MORE@

Sens dubte, aquesta primera setmana ha estat intensa encara que ha passat volant. Em fa la sensació que fa molt temps que sóc aquí. És curiós que familiar que em sembla tot el que veig i que ràpid que hem normalitzat la nostra vida aquí. Per casa les coses molt bé, els nens estan contents, i la Sílvia, tranquil·la...

Hem començat el traspàs amb Brigitte, que se’n va dimecres a un altre projecte de MSF a Moçambic. Després d’un primer dia a l'oficina a Kampala he passat tota la setmana de visita a Gulu (Nord d'Uganda), on hem treballat en tres camps de desplaçats: Lalogi, Awere i Awoo. La població de la zona s'ha acabat assentant en aquests camps a causa del conflicte amb l’LRA i, malgrat que ara les coses estan molt més tranquil·les, la gent encara no s'atreveix a tornar a les seves aldees.

La nostra feina als camps d'Awere i Awoo consisteix a prestar atenció mèdica en petits centres de salut, mentre que a Lalogi, l'objectiu és convertir el centre en l'hospital de referència per a tota la població de la zona.

Pel que fa a Gulu, és impossible passejar pels seus carrers i no pensar en els testimonis dels nens soldat del documental 'Invisibles'. Quan veus la gent caminant tranquil·lament, quan des de l'oficina se sent la cridòria dels nens que surten de l'escola, sembla impossible pensar en la realitat d'aquesta zona fa poc més d'un any... M’esgarrifa imaginar el sofriment que ha passat aquesta gent, i en certa manera m'incomoda no poder preguntar-li, durant aquesta primera setmana, a Ronald --el meu company ugandès a Gulu-- per la seva experiència personal. Em sembla frívol preguntar-l'hi directament i al final tinc la sensació que els “muzungus" (els blancs) ens quedem una mica en la superfície del que passa, i que realment serà difícil poder conèixer en profunditat les seves històries... Intentaré que no.

Aquesta visita m'ha permès tenir un primer contacte amb la 'veritable' Àfrica, la de camins de terra vermella, de vegetació de verd intens, de tukuls (les típiques" cases amb sostre de palla) i de gent que (sobre)viu amb poca cosa menys que la justa.

Crec que m'agradarà la feina i el context sembla sens dubte molt interessant... ¡A veure què ens porta aquesta nova setmana!

Demà dormim a Kampala

2008-02-13T18:17:00Z

...últim dia a l'oficina, última passejada per les Rambles, últim sopar de comiat, últims dubtes, últims nervis, últimes abraçades, última maleta que tanca, última lluna sobre el mar, últim petó de bona nit...

... primera sortida de sol a Kampala... bon dia Àfrica !!

'No voldria estar en cap altre lloc que no fos aquest'

2008-02-13T18:08:00Z

Així és com em sento en aquest moment !

Tinc la sensació que estem a punt de fer realitat un somni pel qual hem hagut de lluitar (i esperar) molt de temps.

No canviaria aquest moment per res, i per això intento assaborir cada instant, cada trobada amb els amics, cada abraçada de comiat, cada estona amb la família...

Sento l'excitació d'estar a punt de començar una aventura, em sento amb ganes d'assaborir la vida i sortir a descobrir el món.

@MORE@

I, sincerament, tampoc és una excitació naïf. Sé que no tot serà fàcil, que tindrem moments durs, que patirem quan els nens tornin de l'escola les primeres setmanes tristos perquè no entenen res i no es poden comunicar. Sé que tampoc serà fàcil per a Silvia, que haurà de renunciar a moltes coses per estar aquí, i sé que tampoc per a mi serà tot de color de rosa, que veuré coses que no m'agraden, que una vegada més descobriré que per molt ‘cooperants' que siguem, al final tots som persones i tots tenim les nostres coses, i que sentiré indignació, culpabilitat, hipocresia quan miri el sofriment dels nostres pacients des de la meva còmoda posició d'‘expatriat'.

També sé que serà diferent de tot el que em pugui imaginar, però això no treu que ara senti que sóc allà on voldria ser. És com si pogués assaborir per endavant totes les coses bones del camí sense haver d'ensopegar amb les pedres que segur que trobarem.

Evidentment, no tota la gent del nostre entorn està tan convençuda com nosaltres sobre aquest viatge (¡i si no que els ho preguntin als nostres pares!), però nosaltres ho veiem com una verdadera oportunitat, i ens fa molta il·lusió poder-ho compartir amb els nostres fills.

Pensem que és una experiència que ens unirà com a família, i que també als nens els servirà per veure que al món hi ha gent de tots els colors, costums, religions, que tots som diferents i que això suposa una gran riquesa i no una amenaça. Els ajudarà a descobrir recursos propis de què disposen per afrontar els reptes que els presenti la vida i a tenir una altra visió del món i de l'Àfrica en concret, lluny de les imatges que rebem pels mitjans de comunicació de guerra, sofriment i matxets.

En definitiva, ens sentim a punt de començar una aventura que no sabem on ens portarà, però que estem segurs que ens canviarà i ens ajudarà a créixer com a persones, que al cap i a la fi és del que es tracta, ¿no?

I així que ara sóc aquí, assegut davant de l'ordinador, mirant aquest mar Mediterrani que tant trobaré a faltar, escoltant ‘Thunder road' de Bruce i una mica trist quan penso en tota la gent que deixarem aquí, però sense poder evitar que se m'escapi un somriure i sentint-me ple de vida.