Per a dimarts hem organitzat un "kiss contact" amb el projecte de Gulu. Aquest és el terme tècnic que s'utilitza per identificar el moviment en el qual dos cotxes surten de punts diferents, es troben a mig camí, intercanvien passatgers i/o mercaderies i després tornen al punt d'origen.

La traducció literal al català seria una cosa així com "petó de contacte", així que cada vegada que sento el terme no puc evitar de somriure i convèncer-me, una vegada més, ¡que algunes coses, dites en anglès sonen molt millor!

Inicialment no havia previst aquest moviment i havia de tornar a Kampala el dimecres, però després de parlar amb Rodd, a Gulu, hem decidit que valia la pena que hi passés un parell de dies per poder treballar junts a la instal·lació d'Homere. El retorn a Kampala l'ajorno fins divendres a la tarda. El problema amb el canvi de dates és que dijous és el meu aniversari de casaments, el desè!

Truco a la Silvia i com sempre, es mostra molt comprensiva. "Ja m'ho pagaràs a la tornada!", em diu entre rialles, "però endavant ja ho celebrarem divendres amb un bon sopar".

El trajecte a Gulu dura unes set hores, així que tinc temps per pensar i fer balanç d'aquestes últimes setmanes, mesos, anys...

El primer que em ve al cap és com m'ha anat de bé aquesta visita al terreny. L'últim mes i mig ha estat absolutament de bojos a Kampala. S'han ajuntat un munt de canvis i projectes a l'àrea d'administració i finances i la veritat és que ha estat molt dur a nivell de treball. Afortunadament, sembla que ara ja ha passat la punta i tot hauria de tornar a la normalitat, així que la visita al terreny ha estat una bona manera de girar full i agafar aire fresc.

Les visites al terreny, a més de la part professional, serveixen també per carregar piles, recuperar la il·lusió pel treball i estar més a prop dels nostres pacients. El dia a dia a Kampala està bé, però lluny dels projectes i al final els pacients a poc a poc es van difuminant darrere dels números i les factures apilades sobre la taula.

El viatge continua... travessem Oromo, Kitgum, Pader...

Penso ara en els últims anys: el casament, el naixement del Marc, de la Marta. Em recordo dels amics que ens han acompanyat en aquests deu anys... Penso en totes les coses que hem viscuts junts, la il·lusió amb què esperàvem el viatge a l'Àfrica, l'arribada a Kampala, els primers dies a Uganda... Uff! quantes coses han passat en aquests deu anys!

M'alegro del camí recorregut, m'alegro, d'estar aquí.