Dilluns ens vam despertar amb el cel tenyit de gris. Finalment, sembla que plourà. Ens asseiem a la taula per esmorzar i no passa gaire temps abans que comenci la pluja. Primer, suaument i després de forma intensa. La gent està contenta. Fa dies que no plou a la zona de Kaboong.

L'únic aspecte negatiu de la pluja és que, segons m'explica Harriet, probablement aquesta setmana baixaran les consultes en el programa ambulatori. Hi ha hagut tan poca aigua aquest any que quan plou, encara que sigui una mica, la gent aprofita per anar a treballar la terra i deixa la consulta dels nens per a més endavant. En tot cas, esperem que almenys la pluja aguanti tot el dia perquè realment cali i reblaneixi la terra.

Al matí, treballo amb Innocent a l'oficina i, després de dinar, me’n vaig amb María a l'hospital. Abans de visitar l'ala pediàtrica passem pel quiròfan, on una "brigada" de cirurgians kenyans està operant els nens de la regió amb paladar dividit. Estaran aquí només una setmana i esperen operar prop de 30 pacients. María parla amb ells i els explica el cas d'un dels nostres pacients amb seqüeles de cremades que, mitjançant cirurgia podria recuperar el moviment de la cama. El cirurgià comenta que només han portat instrumental per a l'operació de paladar, però que si podem aconseguir-los el material necessari per a l'operació, per ells no hi haurà cap problema. Acompanyem la mare amb el seu fill a l'àrea pediàtrica i els allotgem allà a l'espera que María pugui aconseguir l'instrumental en algun dels hospitals de la zona.

A l'entrar en pediatria hi trobem les mares amb els seus nadons, assegudes als seus matalassos, escoltant la xerrada d'una Educadora de Salut del projecte. Mentre dura la xerrada, María em va explicant l'historial de cada pacient.

Veiem el nen que vam portar divendres. Sembla que evoluciona positivament. A continuació, m'ensenya una altra parella de bessons prematurs que van arribar al programa amb poc més d'1,5 quilos i que ara ja estan en 2 quilos. És increïble com aquests nens tiren endavant. Són tan petits que amb prou feines s'endevina la seva figura sota la manta que els cobreix, ocupant només una mínima part del matalàs.

El següent pacient és un nen d'un any que trobem als braços de la seva mare. El van ingressar fa quatre dies i sembla que no respon al tractament. Pesa quatre quilos. Veig com María obre la manta per auscultar-lo i em sorprenc de la seva extrema primesa. Em comenta María que és molt difícil diagnosticar aquests nens, perquè el seu cos ja és tan feble que no té força ni per mostrar els símptomes de la malaltia que pateixen. M'estremeixo al pensar que la meva filla Marta pesava gairebé quatre quilos al néixer, pràcticament el mateix que aquest petit, un any després.

Mentre María examina el nen em fixo en la seva cara. Té els ulls molt oberts, amb les conques enfonsades i la cara totalment inexpressiva. Pren aire amb esforç, en petites glopades, i en cada inspiració veig com s'infla el seu ossut pit. Recorro amb la mirada els seus braços, les seves cames, el seu cos... gairebé són os cobert de pell. Una de les proves que realitza María és pessigar-li la pell de la panxa, i el plec que se li crea triga uns segons a desaparèixer. M'explica que aquest és un símptoma clar de deshidratació unida a la desnutrició. María torna a mirar l'historial del pacient. No aconsegueix saber per què no es recupera.

Decideix realitzar-li una prova de malària, el 'paracheck'. La prova recorda un test d'embaràs. Es realitza amb una gota de sang del nen que s'extreu a través d'una petita punxada a la punta del dit. El nen no té força ni tan sols per queixar-se o plorar. El test surt negatiu.

María continua la ronda i jo em quedo una mica més observant el nadó als braços de la seva mare. M'acosto, l’acaricio, li somric però no reacciona.

Penso en els meus fills Marc i Marta. M'imagino que dur que deu ser per a un pare veure que no és capaç d'aconseguir prou menjar per al seu fill. Quanta impotència. Quina desesperació al veure que, a poc a poc, es va apagant sense que puguis procurar-li aliment.

Acabem la ronda i tornem a casa. De camí de tornada María m'explica que el nen està molt malament, que veu difícil que pugui superar aquesta nit. La notícia em torna, com una bufetada, a la realitat. "¿Es morirà?". Em quedo sense parla. "No crec que superi la nit". Suposo que la diferència és que ja no es tracta d'una estadística, d'una fotografia o d'una imatge a la televisió. Es tracta del nen que estava acariciant fa tot just uns minuts.

Abans d'arribar a casa decidim acostar-nos al riu. Finalment ha estat plovent tot el dia i sembla que ara baixa ple d'aigua. Me n'alegro.

A la nit, María truca a l'hospital per preguntar a l'infermer de guàrdia sobre el nadó. Li diuen que han hagut de posar-li una sonda per alimentar-lo i que té el pols molt feble. Ens en anem a dormir.

L’endemà, María em confirma que el petit no ha superat la nit, va morir a les 4 de la matinada. Sembla impossible. En ple segle XXI, el petit karamojong, com milers de nens cada dia, va morir. Va morir de fam.