Surto de Kampala amb el ressò de les notícies sobre l'empitjorament de la situació nutricional a Karamoja. L'estació de pluges arriba al final i amb prou feines ha plogut aquest any a la regió. La falta d'aigua fa que la terra estigui massa dura per treballar-la, i amb això ja s'ha perdut la sembra de dos dels seus cultius.

Després d'aterrar, de camí al projecte, comprovo els efectes de la falta d'aigua d'aquests mesos, amb el paisatge tenyit del marró de l'herba seca i la terra àrida. Recordo que l'última vegada que vaig ser aquí, fa un parell de mesos, em parlaven de com en l'època de pluges tot es tornava verd, però és clar que aquest any no ha estat així. Com a última confirmació travessem el curs del riu, un traçat d'uns 20 metres d'ample i dos metres d'alt, totalment sec ara.

A l'arribar a l'oficina, Harriet, la nostra coordinadora de projecte, em confirma la situació extrema de la regió. A la falta de pluja hi cal afegir una alarmant pujada de preus dels aliments a tot el país, que fa que cada vegada hagi més gent amb risc de fam. Fa uns dies l'alcalde li explicava que ja havien registrat 16 morts al poble relacionades amb la falta d'aliment. Segons comenta la gent, no es recorda una situació tan crítica des de principis dels 90.

Repassem amb Harriet l'agenda per a la setmana i em comenta que ara tenim en el programa uns 1.300 nens a qui estem donant tractament: 1.000 amb desnutrició moderada i 300 amb desnutrició severa. A més, a l'hospital hi tenim uns 30 nens ingressats amb alguna complicació addicional. Respecte a les activitats, recentment ens han aprovat l'ampliació fins al final del "hunger gap", època de fam, és a dir novembre i desembre. Després caldrà reavaluar la situació i decidir per als següents mesos. En paral·lel, i com a resultat de la missió exploratòria que va realitzar Albert fa unes setmanes, MSF Holanda ha obert aquesta setmana un projecte nutricional a Moroto.

Els dos primers dies els passo treballant a l'oficina amb Innocent instal·lant 'Homere', un nou programa de gestió de recursos humans que estem implementant en totes les missions de MSF Espanya. Després, repassem la comptabilitat de l'últim mes i comprovem que tota la informació s'ha registrat correctament. La veritat és que em quedo tranquil al comprovar que tota la part de finances i administració del projecte s'està portant de forma molt estricta.

Arriba el divendres i m'uneixo a l'equip ambulatori per veure el treball en el terreny. Avui, visitarem Karenga. L'equip està il·lusionat perquè és una nova aldea que s'incorpora al programa. Fa un parell de mesos, Clara i Akiko van realitzar una avaluació nutricional a la zona i van identificar un preocupant 12% de taxa de desnutrició aguda entre els menors de 5 anys. És a dir, més d'1 de cada 10 nens patia desnutrició.

Karenga és un dels districtes més poblats, així que s'espera una gran afluència de mares amb els seus fills. Per donar a conèixer l'inici de les activitats, les últimes setmanes, un equip de Visitadors Comunitaris ha estat realitzant tasques de sensibilització i mobilització en les aldees de la zona perquè totes les mares amb nens menors de 5 anys vinguin perquè puguin ser visitats.

A les 7.30 del matí comença a arribar tot el personal i acabem de preparar la sortida. Com que no estem segurs del número de nens que es presentaran anirem els dos equips ambulatoris al complet. Mitja hora més tard ja està tot a punt i sortim de la base en comboi: un total de tres cotxes, dos 'pick up' i unes 25 persones. Als 'pick up' hi portem les dosis de menjar per a les possibles altes en el programa. En total, són uns 1.200 quilos de menjar terapèutic que haurien de cobrir aproximadament dues setmanes per a uns 50 nens amb malnutrició severa i 200 de moderats.

Són dues hores de viatge fins a Karenga i en el camí parem a Kathele per deixar-hi quatre nens que han estat donats d'alta de l'hospital aquest matí.

Arribem a l'aldea i comença el desplegament per poder començar com més aviat millor. Aquesta vegada estaré ajudant en la part d'admissions, on avaluarem amb el MUAC (cinta per avaluar l'estat nutricional del nen) tots els nens que es presentin, identificant aquells amb desnutrició que després seran pesats i mesurats, per finalment rebre consulta.

Cap a les 14.00 hores acabem la nostra part de la feina. En total, hem avaluat uns 500 nens, 75 dels quals pateixen desnutrició (15 severa i 65 moderada). Això significa un 15% de taxa de desnutrició aguda, una xifra pitjor a la de fa només dos mesos. A més, 75 nens més estan en la zona "groga" del MUAC, és a dir, amb risc de desnutrició.

Els nens identificats amb desnutrició entraran en el programa i començaran a rebre des d'avui les seves dosis de menjar terapèutic. Després, els Visitadors Comunitaris hauran de realitzar un seguiment de la mainada i, finalment, cada setmana, se'ls demanarà a les mares que tornin a portar els nens a la visita de l'equip per passar consulta i veure com evolucionen.

De tornada a Kaabong, ens emportem tres nens que hauran de ser ingressats a l'hospital. Un d'ells, és un nadó acabat de néixer que pesa tan sols 1,3 quilos. Quan li comento a María quin tipus d'atenció rebrà el nen: incubadora, cures intensives, María m'explica que desafortunadament els recursos disponibles a l'hospital són molt limitats, així que el nadó serà ingressat a l'àrea pediàtrica amb la resta de nens, i rebrà màxima atenció per part del nostre equip. Dilluns m'acostaré a l'hospital a veure com evoluciona.

Arriba el cap de setmana. Dissabte al matí seguim treballant i després diumenge podem descansar. Sens dubte, Kaabong no és un poble que ofereixi gaires opcions d'entreteniment, així que el temps de descans l'aprofitem bàsicament per passejar pel poble, menjar alguna cosa en un dels tres restaurants locals i finalment diumenge a la tarda ens veiem amb l'equip de Medair, una altra oenagé que treballa a la zona, per compartir una mica de gelat que ha preparat Jacob, el coordinador de projecte.

De tornada a casa, m'assec al tukul i em poso a mirar una de les revistes que algú ha portat quan venia d'Espanya. És una revista de desembre passat, però la "devoro" com si fos "fresca" d'aquesta mateixa setmana. Se'm fa estranya la gran quantitat de publicitat que porta la revista: rellotges, perfums, roba de marca, sabates... què lluny que em sembla tot de sobte. Miro al meu voltant, penso en la mainada que estàvem veient fa tan sols dos dies, en les seves mares, en les seves cases, en el seu entorn i de sobte em sembla irreal que allà puguem viure tan lluny d'aquesta realitat. És com si estiguéssim en dos mons, en dos planetes, en dos universos diferents... ¿Com pot ser que visquem tan lluny? ¿com pot ser que en visquem tant al marge? ¿hem perdut el contacte amb la realitat?