La tasca del personal local (els treballadors contractats al país per MSF) és un dels temes menys coneguts de l'organització i no obstant de màxima importància. De fet, els MSF del terreny és un MSF negre, malgrat que és habitual veure la foto del metge muzungu atenent un pacient. Per cada expatriat, MSF compta amb aproximadament 10 treballadors locals que ens ajuden a atendre els pacients, amb una millor entesa del context i aconseguint la proximitat necessària que comporta tot acte mèdic.
Doncs bé, aquesta setmana hem hagut de fer front al que semblava ser un motí a bord dels nostres col·legues locals a Gulu.
Fa un parell de setmanes, quan vam venir amb Brigitte, vam aprofitar per presentar l'actualització de les regulacions internes (RI), el marc laboral entre MSF i els seus treballadors. Per a la nostra sorpresa, la reunió va ser una mica tensa. La gent semblava no estar d'acord amb nosaltres en el fet que els canvis eren menors i també, hauria de dir-ho, en el fet que la manera com els vam presentar segurament va ser massa avassalladora.
Seguint la nostra trobada, el personal local va decidir tenir una reunió per valorar la proposta i d'allà va sortir un equip de portaveus, la petició d'una reunió extraordinària per al 13 de març, la negativa a acceptar les noves RI fins després de la reunió i unes minutes de cinc pàgines i vint-i-cinc punts dels quals demanaven aclariments.
He de confessar que al rebre la petició em vaig quedar sorprès i, per què negar-ho, una mica espantat (¡si jo acabo d'arribar!). En els següents dies, la meva feina va ser submergir-se, del principi al final, en les noves RI i a preparar la reunió del dia 13. Per a la meva tranquil·litat, de seguida vaig veure que, des del punt de vista tècnic, els aclariments que demanaven no semblaven gaire complicats, encara que sí que em preocupava el to del document, que mostrava un clar descontentament dels treballadors amb la situació.
Va arribar el moment de la veritat: dijous, 13 març, 11.00 hores. La reunió es va desenvolupar al centre de salut de Lalogi, amb aproximadament 50 companys locals. Els portaveus van agafar les regnes de la reunió i van agrair, en un perfecte i protocol·lari anglès, la presència de tots els que érem allà. A continuació, van proposar resar una oració pel bon fi de la reunió. Més endavant, durant la setmana, em van explicar que això és normal a la regió, on fins i tot les reunions oficials comencen sempre amb una oració, però la veritat és que no vaig poder evitar mirar Tere i que se'ns escapés un somriure al pensar en els valors de MSF de què tant he sentit parlar els últims anys... "MSF és una organització medicohumanitària, independent de tot poder polític, econòmic o religiós".
Després de més de quatre (llargues) hores de reunió, vam donar la trobada per acabada i sembla que vam aconseguir tranquil·litzar els nostres companys. Crec que vam aclarir els seus dubtes i, el més important, vam recuperar el bon clima entre nosaltres.
Afortunadament, durant la setmana no hi va haver només reunions. Dimarts a la tarda, vaig estar visitant un dels camps de desplaçats on estem treballant, Awoo. Allà hi treballa la nostra riallera infermera Alison, anglesa, que als 50 anys ha decidit tenir la seva primera experiència humanitària.
Awoo és un camp de desplaçats, a uns 45 minuts de Gulu, on viuen unes 3.000 persones, i que, en el seu moment, en va haver d'albergar entre 10.000 i 15.000 (sempre és difícil conèixer amb exactitud les xifres). El camp està compost per una gran quantitat de petits tukuls (les típiques cases de fang amb sostre de palla), separats poc més de dos metres l'un de l'altre, i, contràriament al que m'esperava, sense cap mena de tanca exterior.
Vam caminar pel centre del camp amb una cua de nens al darrere i amb dones amunt i avall carregant bidons d'aigua sobre el cap. De nou, penso que estar aquí em brinda una oportunitat incomparable d'aprendre i donar sentit a la meva feina. No obstant, tampoc negaré que al mateix temps em sentia com un turista furtiu que disfruta capturant amb els seus sentits (i la seva càmera) un tros de realitat que no li pertany.
Continuem el nostre passeig per la comunitat i ens asseiem sota un mango gegant on escoltem Charles, un dels nostres educadors socials, que fa una xerrada sobre malària a un grup de mares. La xerrada és en luo, la llengua de la regió, és a dir, que només arribem a comprendre algunes "malàries" soltes en el seu discurs. Això em permet observar la situació des de la distància i començar a endevinar el caràcter africà, de vida pausada, en comunitat i amanit sempre amb somriures i bon humor.
Acabem la setmana al DaPub, a Gulu, per acomiadar Piluca, que torna a Donostia després de nou mesos com a infermera a Lalogi. Devem ser una trentena entre expatriats i personal local, i aquí sembla que el bon ambient ha tornat a l'equip. M'admira veure la gent ballant i disfrutant de la festa. "Aquí tots tenim alguna mort a la família a causa del conflicte", em comentava Simon, un company local, fa uns dies. ¡Quin dolor deuen portar a dins i d'on treuen la força per tirar endavant i oblidar el passat! Demano una altra cervesa i continuem amb el comiat, no seré jo qui furgui avui en la seva profunda ferida... Aquesta nit estem aquí per Piluca.