Així és com comença qualsevol moviment dels nostres equips a Kaabong, poble de la regió de Karamoja al nord-est del país, on he estat treballant aquesta setmana.

La regió està habitada per diverses tribus seminòmades (dodoth, gie, ik,..), que viuen de la ramaderia i que fa temps que tenen disputes contínues. A aquesta delicada situació s'hi sumen ara les violentes operacions de desarmament del Govern, que converteixen la zona en altament inestable. Per això, tots els moviments de l'equip han de ser comunicats per ràdio i és necessari extremar al màxim les mesures de seguretat. No tant perquè les oenagés s'hagin convertit en objectiu d'atac, sinó per evitar estar en el lloc equivocat en el moment equivocat, ja que els atacs d'una tribu a una altra per robar el bestiar (màxim símbol de riquesa per a la regió) són violents, amb armes i sense testimonis.

El projecte de MSF té com a objectiu atendre nens afectats per desnutrició i es va obrir a mitjans del 2007, després d'identificar a la zona taxes pròximes al 20% en menors de 5 anys. És a dir, un de cada cinc nens patia desnutrició.

La nostra feina té dues grans àrees d'intervenció: el programa ambulatori i el centre d'estabilització.

En el programa ambulatori es visiten de forma setmanal vuit localitats i l'equip està pensant a ampliar la seva intervenció a noves zones. Cada dia surten de la base en direcció a una de les poblacions dos equips de 20 persones, liderats per les nostres incansables infermeres Clara i Akiko. Allà es donarà seguiment als nens del programa, s'identificaran nous pacients i es derivaran al centre d'estabilització els nens que no responguin al tractament o que pateixin alguna malaltia afegida com tuberculosi, malària,...

Per una altra part, el centre d'estabilització s'encarrega de donar tractament als nens que no poden seguir el programa des de casa seva i que són ingressats fins que es recuperen. El centre està situat dins de l'hospital de Kaabong i hi treballa María, una pediatra argentina.

Sens dubte, dimecres va ser el millor dia de la setmana... "kilo bravo, kilo bravo... this is mobile 4, mobile 10 and mobile 12 leaving for Alfa3 and Alfa 4... with 30 people on board... over."

Avui és dimecres i, puntualment, a les 9 del matí, sortim amb tres vehicles per a la visita setmanal a Kalapata i Kamion. En el trajecte no deixo de sorprendre'm de la bellesa de la zona, ara seca i tenyida del marró de la terra fins que comenci l'època de pluges, amb muntanyes rocoses a tot el recorregut i cactus de la mida d'arbres que voregen el nostre camí fins a les aldees.

Després d'una hora de cotxe, arribem a Kamion. Sota d'una estructura de fusta semipermanent ja ens estan esperant una cinquantena de mares amb els seus fills. En pocs minuts estem passant revisió a tots els nens del programa.

"Crec que hauràs de treballar... avui estem una mica curts de personal", em comenta Clara entre rialles. "Per mi encantat, però ja et dic que molt més enllà de números...". Així que ajudo Emanuel a pesar cada un dels petits que s'acosten al centre i després al registre, entregant la polsera que identifica la situació de cada nen (blau per als desnodrits moderats i vermella per als severs).

Tot està perfectament organitzat. Primer, s'entrega la fitxa de seguiment del nen a cada mare. Segon, se'l pesa i mesura per veure com està responent al tractament. Tercer, el metge o l'infermer passa consulta, Quart, a l'àrea de la farmàcia se'ls dóna una pastilla per desparasitar les seves panxes inflades, una dosi de vitamina A i la vacuna contra el xarampió. Cinquè, se'ls entreguen les racions de menjar terapèutic (pumply nut) per a la setmana. I sisè, se sensibilitzen les mares sobre temes diversos d'higiene bàsica i alimentació.

Com a seguiment del programa, a cada una de les aldees tenim el nostre equip d'"home visitors", que visitaran durant la setmana els nens del programa per veure la seva evolució i assegurar que reben les racions de menjar. La població disposa de tan pocs recursos que moltes vegades les mares acaben per repartir la ració entre la resta dels seus fills, cosa que dificulta la recuperació del malalt. Per evitar-ho, hem començat a donar a les famílies racions suplementàries de menjar per assegurar que el nen afectat pot completar la dosi de pumply nut.

Al final del (llarg) dia, hem visitat més de 200 nens. L'equip està cansat però content pel treball realitzat. Decidim endur-nos tres dels nens que no estan responent al tractament perquè puguin ingressar al centre d'estabilització i aconseguir que millorin. Com a agraïment, les mares del programa ens han portat productes que cultiven a les aldees, tomàquets cherry, carbasses i pipes de meló torrades. Tornem a carregar tot als cotxes. Just abans de marxar m'inviten a pujar a la muntanya que queda darrere del centre i puc disfrutar de la fresca brisa i la immensitat del Rift Valley (Kenya) als nostres peus.

De tornada a Kaabong, vaig amb María a l'hospital, on ens han deixat un espai per ubicar el centre d'estabilització. A l'arribar, em crida l'atenció el bon estat en què està l'hospital, un edifici gran i ben conservat.

Tot canvia a l'entrar dins... la situació és bastant depriment. Una forta pudor arriba així que hi entrem i els pacients estan en estances brutes, estirats en llits vells i sense semblar obtenir massa atenció per part del personal... la falta de recursos es fa molt evident.

Visitem l'àrea on està el nostre centre i em sorprèn veure un gronxador de fusta al pati interior. M'expliquen que va ser una idea de l'anterior doctora del projecte, Sahar, i que Miquel --el nostre expert en logística mallorquí-- va muntar dret fa uns dies. Al principi, els nens no s'atrevien a balancejar-se en aquest estrany objecte, però ara ja es bressolen amb molta traça.

María m'explica el seu treball al centre, m'explica la història de cada un dels nens i veig com brillen els seus ulls al parlar-me del nen que només fa un parell de dies va arribar al centre en un estat molt delicat i que avui, ja en braços de la seva mare, veiem com pren una mica de llet. M'emociona veure la seva passió per la feina i com sent seu cada un dels petits. Em parla també de la seva primera missió, a Somàlia, i de la seva frustració al veure com els seus pacients morien sense poder fer més per ells. De com el seu coordinador metge li feia pensar en tots els que no havien mort aquell dia gràcies a la seva feina, i de la seva lluita interior per mai convertir en normal la mort d'un pacient...

Sens dubte, ha estat una setmana intensa. Tinc la sensació d'haver après, d'haver-me acostat a una realitat totalment diferent. D'haver-me enriquit amb imatges, sensacions, olors i xerrades que mai podria tenir a la meva estimada Barcelona. Estic content d'estar aquí.