Així és com em sento en aquest moment !

Tinc la sensació que estem a punt de fer realitat un somni pel qual hem hagut de lluitar (i esperar) molt de temps.

No canviaria aquest moment per res, i per això intento assaborir cada instant, cada trobada amb els amics, cada abraçada de comiat, cada estona amb la família...

Sento l'excitació d'estar a punt de començar una aventura, em sento amb ganes d'assaborir la vida i sortir a descobrir el món.

I, sincerament, tampoc és una excitació naïf. Sé que no tot serà fàcil, que tindrem moments durs, que patirem quan els nens tornin de l'escola les primeres setmanes tristos perquè no entenen res i no es poden comunicar. Sé que tampoc serà fàcil per a Silvia, que haurà de renunciar a moltes coses per estar aquí, i sé que tampoc per a mi serà tot de color de rosa, que veuré coses que no m'agraden, que una vegada més descobriré que per molt ‘cooperants' que siguem, al final tots som persones i tots tenim les nostres coses, i que sentiré indignació, culpabilitat, hipocresia quan miri el sofriment dels nostres pacients des de la meva còmoda posició d'‘expatriat'.

També sé que serà diferent de tot el que em pugui imaginar, però això no treu que ara senti que sóc allà on voldria ser. És com si pogués assaborir per endavant totes les coses bones del camí sense haver d'ensopegar amb les pedres que segur que trobarem.

Evidentment, no tota la gent del nostre entorn està tan convençuda com nosaltres sobre aquest viatge (¡i si no que els ho preguntin als nostres pares!), però nosaltres ho veiem com una verdadera oportunitat, i ens fa molta il·lusió poder-ho compartir amb els nostres fills.

Pensem que és una experiència que ens unirà com a família, i que també als nens els servirà per veure que al món hi ha gent de tots els colors, costums, religions, que tots som diferents i que això suposa una gran riquesa i no una amenaça. Els ajudarà a descobrir recursos propis de què disposen per afrontar els reptes que els presenti la vida i a tenir una altra visió del món i de l'Àfrica en concret, lluny de les imatges que rebem pels mitjans de comunicació de guerra, sofriment i matxets.

En definitiva, ens sentim a punt de començar una aventura que no sabem on ens portarà, però que estem segurs que ens canviarà i ens ajudarà a créixer com a persones, que al cap i a la fi és del que es tracta, ¿no?

I així que ara sóc aquí, assegut davant de l'ordinador, mirant aquest mar Mediterrani que tant trobaré a faltar, escoltant ‘Thunder road' de Bruce i una mica trist quan penso en tota la gent que deixarem aquí, però sense poder evitar que se m'escapi un somriure i sentint-me ple de vida.