Tina Lavatxi s'acomiada dels amics que ha fet al centre de desplaçats de Tbilissi. Malgrat que es coneixen des de fa poc, compartir l'experiència del conflicte i les seves conseqüències els ha unit molt.

Els nous amics de Tina tornen a les seves cases, a les seves ciutats i pobles de Geòrgia, però ella es queda. Sap que, probablement, casa seva ja no existeix. El seu poble, Nikosi, és a només deu minuts en cotxe de la capital d'Ossètia del Sud, Tskhinvali, una ciutat que va ser devastada durant la guerra i ara està ocupada per les tropes russes. Nikosi es troba en el que ara, els russos, en diuen "zona de seguretat", un territori ubicat entre Gori i Ossètia del Sud.

Des del llarg i fosc passadís de l'escola on ara viu, Tina em fa gestos perquè entri a la seva habitació. Ens asseiem i em comença a explicar la seva història. M'explica que és mare de tres fills i que aviat serà àvia.

"La meva filla està embarassada de cinc mesos, així que quan van començar els trets, el primer que vaig pensar és que havia de treure-la d'allà. La vam portar al poble de Tirdzinsi, lluny del foc que queia sobre Tskhinvali. La meva idea era deixar-la allà i tornar a casa, però la situació va empitjorar i el caos que regnava a la zona no em permetia, físicament, tornar al meu poble. No vam tenir altra opció que fugir cap a la capital, sabíem que les nostres vides estaven en perill."

Tina m'explica com, malgrat els seus esforços, no va aconseguir convèncer la seva sogra per fugir amb ells. La dona estava terroritzada de deixar casa seva en mans dels assaltants, saquejadors o milícies que rondaven la zona sense llei. Així, que va decidir quedar-se en guàrdia, ocultant-se a la nit per protegir-se.

"Encara és allà, però no pot dormir a la casa, així que a la nit s'ajunta amb els veïns i el capellà del poble i s'amaguen a l'església o en algun soterrani. Tot i que casa seva ha estat totalment saquejada, encara creu que si es queda allà, evitarà que la destrossin completament. Em diu que vol deixar-la als seus fills sense destruir." 

De sobte, Tina deixa de parlar i m'ofereix un trago de vi en una tassa. Es disculpa per no poder acollir-me apropiadament en el que ara és casa seva, aquesta aula de l'escola.

Canvia d'humor i dirigeix la conversa cap a un altre tema, per distreure's de les circumstàncies que l'envolten. M'explica excitada:

"El meu fill Giorgi em va revelar un secret deu dies abans que comencés aquest malson. Em va dir que s'havia enamorat d'una noia molt guapa de Tamaraixeni. Em vaig emocionar quan em va dir que estava pensant a casar-se tan aviat com acabés la seva feina. És guàrdia de seguretat de l'hospital. Ni de bon tros s'imaginava que aquell moment arribaria abans del que pensava, a causa d'aquesta horrible guerra.

Giorgi estava de servei a l'hospital quan vam fugir a Tbilissi. Esperàvem que s'unís a nosaltres dos dies després, ja que se suposava que havia d'acabar la seva feina. Durant tres dies, no vam tenir notícies d'ell, fins que ens trucar un amic seu per dir-nos que ¡s'havia casat!"

El casament va ser l'11 d'agost, enmig del caos de desplaçaments de tots aquells que fugien de les seves cases. Els ulls de Tina s'humitegen i comença a plorar, amb una barreja d'alegria i tristesa.

"Giorgi sempre compleix les seves promeses. Tot i aquesta situació, ha estat capaç de fer-ho. Estic tan contenta per ells. Ho han perdut tot a causa d'aquest conflicte, però no han perdut els sentiments de l'un cap a l'altre. Això és important i un senyal que no importa en quina situació es trobin en el futur, tindran força per superar-la".

Els nuvis estan de viatge de noces al tercer pis de l'escola on ens trobem. La vida continua.