(22 d'Agost)

Avui he conegut a qui possiblement és una de les víctimes més joves del conflicte entre Geòrgia i Rússia. Només té 10 dies i dorm plàcidament al seu bressol.

El trobo en un edifici en ruïnes, als afores de Tblissi, la capital de Geòrgia, on 200 persones estan buscant refugi i assistència d'agències humanitàries com Oxfam Internacional.

La seva mare, Tsira m'explica que tenia previst donar a llum a la seva ciutat natal, Gori, durament castigada durant el conflicte a Ossètia del Sud.

Però, la seva filla Salomé va arribar al món abans del previst i Tsira va acabar donant a llum en un hospital de Tbilissi que estava millor equipat per fer front a possibles complicacions en el part. Així que quan les bombes van començar a caure sobre Gori, i sobre la casa de Tsira, ella estava estàlvia a Tbilissi, recuperant-se del part. Aquests pocs dies d'avançament en el naixement han fet possible que ara Salome i Tsira estiguin bé.

"Quan va néixer Salome, no sabia res de la guerra. Fins que, dos dies després del naixement, els metges em van dir que havia de sortir de l'hospital, per deixar lloc als ferits de guerra. ¿Quina guerra? vaig preguntar jo. Aviat vaig saber el que estava passant. Vaig tenir molta por per la meva família a Gori, però havia de cuidar la meva filla. No tenia una altra sortida que ser valenta. Tan aviat com vaig descobrir el que passava, la meva prioritat va ser trobar un lloc on viure i assegurar-me que la meva família estava fora de perill".

La mare de Salomé va passar tres dies fent cua en un edifici públic en què els desplaçats pels combats esperaven que se'ls assignés un lloc per poder refugiar-se. Mentre esperava, va intentar frenèticament saber alguna cosa dels seus parents que seguien a Gori.

"El sol estiuenc cremava. M'estava trobant malament i portava Salomé en braços. Jo no sabia si la meva família hauria aconseguit arribar fins a Tbilissi, perquè sentia històries de la gent que n'arribava, sobre els bombardejos i les atrocitats que s'estaven portant a terme en poblacions com {Gori}."

"La gent estava tan commocionada pel que els havia passat, tan desesperats per trobar refugi i en un estat tan deplorable... era horrible. Jo em vaig quedar allà, amb els altres desplaçats, durant tres llargs dies, inentant buscar protecció a l'ombra."

La pell delicada del seu nadó es va cremar amb el sol abrasador, però ella no es va atrevir ni a sortir de la cua per por de no aconseguir un lloc per dormir. Finalment, se'ls va assignar una habitació a la guarderia en què les vaig conèixer.

El marit de Tsira, que també va aconseguir arribar amb els seus altres quatre fills, m'explica la por que va passar quan van començar a atacar Gori. "Va ser terrible. Les bombes esclataven al voltant nostre, se sentien trets per tot arreu i hi havia saquejos a totes les cases i comerços", diu.

"Estàvem petrificats, el que passava al voltant nostre era horrible. Vaig enviar el meu fill petit a Tbilissi primer, només té set anys. Se'n va anar amb altres persones que fugien. Cap de nosaltres sabia si tindríem la mateixa sort que les persones que vam veure morir durant el caos."

Ell diu que més membres de la família han fugit amb ells, després de caminar més de 70 quilòmetres des de Gori. "Estem contents d'haver-nos trobat aquí tots, però ara ¿què passarà? Ni tan sols sabem si la nostra casa segueix dreta", afegeix.