Ahir a la tarda el meu correu electrònic i el telèfon mòbil treien fum. Multitud de correus i trucades se succeïen. I és que gran part de la comunitat sahrauí de Catalunya i amics afins estava alterada.

Cada vegada més persones coincidim que les noves tecnologies són un bon recurs i, encara que a vegades no estan exemptes de perill, també són globals i ràpides per fer arribar la informació i la denúncia a qualsevol lloc del planeta. Per això aplaudim intervencions i accions com les de http://www.todosconelsahara.com/.

Els que fa anys que batallem a favor del respecte a la legalitat internacional i a les resolucions de l'ONU, no podem en cap moment desaprofitar ni desmerèixer les intervencions de plataformes com la dels actors, actrius i directors que van participar en l'últim Festival Internacional de Cine del Sàhara, que es va celebrar a Dakhla fa unes setmanes.

Avui, dia de Sant Jordi, Dia Internacional del Llibre, tinc l'obligació d'oferir-vos una senzilla i humil llista de llibres sobre el Sàhara. Espero que m'ajudeu a completar-la amb les vostres lectures sobre el tema i que puguem fer entre tots un bon treball.

Avui, l'Ahmed s'ha aixecat d'hora. Surt a compte fer les tasques de Protocol a primera hora del matí. A partir de les 10, el sol comença a castigar tothom a Dakhla.

Ja van marxar periodistes, fotògrafs i artistes. Es va acabar el Festival de Cine del Sàhara, el FISAHARA.

Quan un s'embarca en un projecte com el nostre, un sap quan comença però no quan s'acaba. Ahir, dimarts, més de tres-centes persones es van concentrar a la plaça Sant Jaume de Barcelona, davant de la seu de la Generalitat, per fer patent el disgust per les declaracions del nostre President sobre el contenciós del Sàhara, abans i durant el viatge al país veí del Marroc.

L'entusiasme dels manifestants no amagava el seu nombre. Però a tots ens va sorprendre el desplegament de forces de seguretat, que va ser com a mínim exagerat. Gairebé hi havia més"lleteres" que persones. Potser ningú va informar el president i el conseller corresponent que els sahrauís són un poble pacífic i que els seus amics catalans els entenen, els respecten i més enllà dels convencionalismes i els negocis, els volen veure feliços a la seva terra.

Estimats amics:

Avui ens volem fer ressò d'una notícia molt important respecte a la situació del poble sahrauí, arran de les declaracions del president de la Generalitat, José Montilla, a l'agència oficial marroquina MAP.

L'èxit d'una missió com la nostra no només es mesura pels resultats finals, sinó també pel seu desenvolupament. En diem avaluació sumativa i formativa

Sens dubte, per assegurar-se un bon funcionament d'un projecte s'ha de tenir en compte la selecció de participants. Els programes concursos de televisió tenen un àmplia experiència en aquests temes.

Sí que coneixem als nostres nois, però què passa amb els adults que ens acompanyen. Bé, doncs és el cas de Beatriz, Bea per a tots els del grup.

A Mireia, Víctor A., Inma, Alba B., Daniel C., Alba C., Ainoha, Pau C., Daniel Cr., Xavi, Pau Ch., Albert, Eric, Maria Antònia, Laura, Narcís, Karen, Jonathan, Rachel, Pablo, Víctor G., Patricia, Sara, Bea G., Carlos, Julia, Andrea, Alex, Carla, Natalia, Beatriz M., Fanny, Ricky, Marc, Fran O., Sara P., Samuel, Albeta, Leonor, Doris, Dani P., Ana, Marta, Jan Marc, Esmeralda, Meritxell, Judit, Arlen, Víctor V., Esther, Sonia, Sergi, Fran L., Dagmar, Miquel Àngel, Beatriz, gràcies per la vostra feina i la vostra dedicació.

Si tot el projecte és un conjunt d'experiències, potser la més important és el dia de la partida i la tornada a casa.

El divendres 14, quan vam acabar el ritual diari de l'esmorzar, vam començar a fer-nos una mica la maleta. Miquel Àngel Para, l'ànima original del projecte i l'únic cooperant que ha fet les vuit edicions, va passar a buscar-me a primera hora a la meva haima. Havíem d'anar de visita per totes les haimes i comprovar que els nois s'havien portat bé, que les famílies sahrauís estaven contentes i que ens tornarien a convidar l'any que ve, i, en definitiva, a acomiadar-nos dels nostres amfitrions durant aquesta setmana.

Ens acomiadàvem ahir dient que el "desert no es mou, però nosaltres sí". Ja m'han rectificat diverses persones, però qui s'ho ha pres pitjor ha estat el desert. Avui, s'ha alçat un xaloc molt molest. La veritat és que algun any l'hem tingut pitjor i, encara que hi estem acostumats, mai deixa de ser com a mínim molest. Personalment, crec que ha estat una petita estiada d'orelles per la supèrbia que vaig manifestar ahir amb les meves paraules.

Avui, una miqueta de desert s'ha ficat en les nostres estances, en els nostres cabells, en la nostra boca. Crec que tinc sorra en parts del meu cos gairebé desconegudes.

Cada dia quan surto de la haima, una mica abans de les nou del matí, vaig amb una bossa lleugera, d'aquestes de la piscina, carregada a l'esquena. Hi porto la meva gorra, una ampolla petita d'aigua, les ulleres de sol, la meva llibreta i un o dos bolígrafs. Aquest és el meu únic equipatge.

Ja he esmorzat. Si m'afanyo puc esmorzar amb la Mbarca, la nena petita de la haima, abans que ella surti cap a l'escola.

Si em demoro o ens fem els ronsos, esmorzem els nois i jo sols. Hnaza ens ha preparat cafè, una mica de llet, una mica de mantega i melmelada, que acompanyem amb un pa boníssim, fet a casa, com els d'abans. A les nou, tots quedem davant l'alcaldia de la nostra 'daira' o barri. Allà ens espera Bah amb el seu camió. La majoria de nois pugen al camió que els porta a l'alberg de Protocolo.

Avui hem vist sortir el sol en el camió que ens portava de Tindouf fins a Dakhla.

Havíem sortit d'Alger amb una hora de retard, a les 00.30 de la matinada, fins a Tindouf. El vol va ser agradable i vam agrair els pastissets que Air Algerie va regalar durant el viatge.

A les tres de la matinada vam arribar a Tindouf i vam carregar els dos camions, ràpidament, que ens estaven esperant. En un moment, es va muntar una cadena, vam recollir el nostre equipatge, vam carregar les més de 179 caixes que portàvem i amb 2.166 quilos d'ajuda humanitària i tones d'il·lusió ens vam disposar a passar el nostre primer dia als campaments.

Llegir més

La setmana ja va començar amb carreres. A mig matí Josep Lluís Sánchez, tècnic de la Regidoria de Solidaritat i Cooperació, però per sobre de tot amic, ens va acompanyar a la companyia aèria Air Algerie, per recollir els passatges i negociar el pes. No va ser gens fàcil. Només podíem embarcar 1.800 quilograms d'ajuda humanitària.

Dimarts, vam començar a empaquetar per segona vegada. Després de les classes o en alguna hora lliure apareixien pel magatzem brigades improvisades de nois. Al principi, eren només els membres del projecte, al final de la tarda eren una gran majoria.

Dimecres, es va repetir la mateixa situació. Qualsevol moment era bo per baixar de les classes, agafar la cinta de precintar, pesar les caixes, reforçar-les i tancar-les, Ens volíem quedar fins a tarda, però no va ser possible.

Des del mes de setembre, cada dijous quan acabem les classes a les 14.35 hores, els alumnes, directament, van a la biblioteca de l'Institut i comencem la reunió setmanal.

Les primeres reunions serveixen per explicar el projecte i motivar els participants, a part de ser una excusa per al retrobament de velles promocions. Són els alumnes veterans, com el Cristian, l'Alba, el Fran i la Mireia, entre altres, els que fan la feina de motivar els "nous". La majoria de nois i noies ja coneixen el projecte, ja han vist el documental o tenen un amic, un germà o un conegut que va tornar content, entusiasmat i enamorat de Dakhla i de la seva gent.

A mitjans d'octubre el grup ja està pràcticament format. L'assistència regular a les reunions és obligatòria, encara que no cal recordar-ho a cap dels nois. Tots ells són prou responsables per assistir a les reunions i opinar. Com cada dijous hi ha temes per discutir, i la majoria de decisions es prenen per consens, el grau d'implicació en el projecte és molt elevat.

Fa uns mesos una exalumna, periodista que treballa a la Xarxa de Televisions Locals, Aura Castosa, ens va fer una entrevista sobre el Projecte Sàhara que va ser emesa per diferents televisions locals. Dies més tard, una senyora, Mari Carmen Martínez, va localitzar l'Institut protagonista de la gesta i es va posar en contacte amb nosaltres per oferir-nos material escolar i alguna màquina de cosir. Com que arribava l'estiu, li vam dir que si no li importava l'hi passaríem a recollir al setembre. Però va arribar el setembre i l'inici del curs i, malgrat la insistència de la senyora Martínez, no trobàvem mai el moment. A finals d'octubre, vam anar fins a Terrassa i vam passar a recollir tres caixes de material escolar i tèxtil i per baixar-lo als campaments en el nostre viatge del març. La seva amabilitat i el reconeixement de la nostra feina ens va servir d'estímul per començar la campanya 2008.

Avui sembla llunyà el dia que vam començar a recollir material , però la d'ella va ser la primera donació de les moltes que aquest any hem tingut. Com que només n'hi ha una de primera, quan ja falten pocs dies perquè marxem, creiem que és just reconèixer-l'hi. Gràcies, Mari Carmen.