La sort de participar en un projecte sòlid i en una causa justa és que et permet conèixer i compartir experiències amb persones d'una talla especial. Una d'elles és el nostre amic Sergi Bernal, un bon fotògraf, però una millor persona.

Sergi es va acostar al projecte fa més d'un any. Ens vam entrevistar una tarda a l'institut, posteriorment ens va acompanyar a la manifestació celebrada al novembre, per recordar el trist aniversari dels acords de Madrid del 1975.

Encara que només sigui per refrescar la memòria, els acords van donar carta blanca al repartiment del territori del Sàhara i a l'ocupació per part del Marroc i Mauritània del territori de l'excolònia, en un moment de gran incertesa política a punt de morir l'anterior cap de l'Estat, el general Franco.

Fruit de la convulsa situació va ser la mobilització demagògica de la població marroquina amb l'ocupació coneguda com a Marxa verda i la sortida vergonyosa de les tropes colonials espanyoles, cosa que va provocar l'incompliment de les resolucions de Nacions Unides, l'inici de la guerra d'alliberament del Front Polisario i l'èxode de la majoria de la població sahrauí cap al desert algerià.

La manifestació de cada any al novembre a Madrid és una de les activitats importants per conèixer el grau de sensibilització i motivació del nostre alumnat. També serveix perquè coneguin altres entitats que treballen a favor de la causa sahrauí. Per això, ens va semblar interessant que ens acompanyés i valorés el projecte i la causa i després decidís si volia sumar-se al nostre projecte.

Sergi va tornar entusiasmat. Durant el viatge de tornada ja vam començar a marcar-nos certs objectius i es va comprometre a cobrir amb les seves càmeres el viatge i tots els actes previs com la recollida de material, el sopar solidari, l'empaquetat del material, les reunions setmanals i per descomptat el projecte.

Però a més, a ell li devem també la donació d'ordinadors de la UOC el febrer de 2008 per al projecte. No cal dir que durant el viatge va ser un dels elements més positius i aglutinadors del grup, a més d'una ser una persona amb una fermesa i uns valors dignes de ressaltar. Gran part de les fotografies del bloc són de Sergi i, és clar, les de la manifestació de Barcelona de diumenge passat 20 de juliol també. Així que és just que reconeguem el treball dels nostres col·laboradors i companys.

Sergi a part de ser un bon amic que està a les verdes i a les madures és una persona amb una increïble generositat i amb un gran talent. Per dir-ho d'alguna manera va ser un gran fitxatge. Potser alguns directius de futbol i, en concret, el senyor Laporta en podrien aprendre. És broma.

A vegades em sap greu predir les coses. Tenir la raó no assegura aconseguir els objectius. Així que, com ja vaig apuntar, la manifestació que va transcórrer entre l'alegria dels nens i les reivindicacions sahrauís no va arrencar compromisos importants per part dels oradors finals, els polítics.

Per això potser, és el moment de fer un pas endavant i comprometre'ns amb la causa sahrauí, d'abandonar posicions políticament correctes que ens limiten i separen del nostre objectiu final, que és el compliment de les resolucions de Nacions Unides i la celebració de l'anhelat referèndum.

Creiem que la reivindicació de la celebració de l'anhelat referèndum és l'única manera de solucionar molts altres problemes dins i fora dels campaments.

Avui em semblava interessant que coneguéssiu Sergi Bernal, un altre dels personatges de la nostra petita galeria de voluntaris que fan possible el projecte i que ja estan escalfant motors per al Projecte Dakhla 2009, que valoréssiu les seves fotografies, la seva dedicació i el seu treball.

Però a més, que tinguéssiu en compte que el que de veritat importa no són els projectes humanitaris, ni les visites estel·lars, ni les bones paraules dels discursos sinó que els sahrauís tornin a la seva terra, a les seves cases, que abandonin l'infern que és aquell tros de desert i que els seus nens tinguin la possibilitat d'alimentar-se, de créixer i de formar-se, que els avis puguin descansar, finalment, a la terra dels seus avantpassats i que els joves coneguin el seu país, la seva costa, les seves ciutats.

D'aquí a uns anys, pot ser difícil fer-los entendre a aquests nens que vénen a Barcelona, a Cadis o a Madrid de colònies que el nostre compromís s'acabava ràpidament, que només els acollíem durant les vacances i que allò altre l'hi deixàvem als altres, a aquests polítics que no són ni capaços de plantejar preguntes parlamentàries i que amb els seus discursos i les seves compareixences en sopars i actes fan acte de cumplimiento, o sigui de cumplo i miento.