El tema del governador Ivo Cassol s'ha convertit en una novel·la. El tema de les hidroelèctriques del Río Madeira també.

Els tribunals electorals fan fora el governador, però amb recursos els seus advocats el mantenen. El Tribunal Suprem diu que aquí no ha passat res, i es queda. Altres diuen que el procés a Brasília contínua. Mentrestant, el governador de Paraíba, un altre Estat brasiler, cau i allà sí que manen fer noves eleccions. Aquí s'espanten i un assessor de Cassol amenaça de divulgar gravacions comprometedores per als magistrats de Rondônia. Ells diuen que si en té, que les mostri.... Una novel·la amb trama de poder, corrupció i amenaces. Com diuen aquí: "Lluita de poderosos". I el poble patint, com sempre.

Gairebé res a Rondônia m'ha espantat tant com veure l'hospital João Paulo II de Porto Velho. Reixes per tot arreu, ferits i moribunds als passadissos, en lliteres i per terra. Metges i infermeres plenes de sang. Bojos lligats per terra i cridant sense parar. Al voltant de l'hospital, el carrer ple de funeràries... Si algú pensa que, almenys, una part del Brasil no mereix encara definir-se com a Tercer món, que el visiti.

Una altra cosa pitjor, el penal Urso Branco, també a Porto Velho. En sis anys, més de 80 morts i una condemna del Tribunal Internacional dels Drets Humans. El grup de Justicia y Paz del Arquidiocese està fent un excel·lent treball amb el seguiment de la situació i encaminant denúncies sobre el que hi està passant. El Brasil, condemnat per l'ONU, té dificultats per a asseure's al Consell de Seguretat per culpa de com tracta els seus presos.

Foto: Execució pública d'un pres, en un motí del Presídio Urso Branco. Llegir més

Sortim per visitar l'àrea indígena del Rio Branco-Rivoredo, un afluent brasiler del Guaporé.

A la riba hi viuen els indígenes del poble tuparí, aruá, macurap, jabutí, aricapú, i alguns altres. A més d'un grup amagat a la selva. En aquest temps el riu, malgrat que ja han començat les pluges, encara està molt sec i fa temps que ningú passa per allà. Els indígenes normalment no utilitzen aquesta via de comunicació, ja que es desplacen riu amunt a través d'una carretera fins a Alta Floresta d'Oeste. A nosaltres ens cau molt lluny i per això intentem pujar des de la boca del Branco, a prop de Pau d'Olho, però no aconseguim arribar ni a la primera aldea.

A Pau d'Olho deixem el vaixell gran i mitjançant una canoa, amb motor, pugem cinc hores pel Branco travessant la Reserva Biològica del Guaporé. La vegetació és exuberant, i molts ocells fugen espantats al nostre pas: bernats pescaires, ànecs salvatges, maguaris (un tipus de cigonyes), biguás... També els tracajás, un tipus de tortugues que treuen el cap fora de l'aigua, curioses per veure el que està passant, i enfonsar-se després ràpidament en les aigües grogoses.

Llegir més

Van ser anul·lades les eleccions del 2006 a Rondônia. Han estat destituïts el governador Ivo Cassol i el seu vicegovernador, així com el diputat federal Expedito Junior. S'han convocat noves eleccions a l'Estat per al dia 14 de desembre.

Finalment, Dom Antônio Possamai, bisbe emèrit de Ji Paraná, que havia denunciat Cassol per corrupció, dos anys abans, ha vist com es feia justícia.

Les eleccions de l'octubre del 2006 van ser polèmiques per causa d'un cartell publicat per les pastorals socials de la diòcesi de Ji Paraná. Un cartell on es qualificava de corruptes i sortien les fotografies i els noms de 23 dels 24 diputats estatals de Rondônia, implicats en un escàndol de contractació de falsos funcionaris.

Llegir més

No sé el que acabarà arribant per Rondônia de la crisi. Sempre solen ser els pobres els que acaben pagant més car. Però de moment, el que ens arriba no està malament: la crisi està frenant l'avanç salvatge del món dels negocis, que sempre perjudicava els més humils.

Per al Brasil, la retirada massiva de capital especulatiu ha fet baixar la moneda i pujar el dòlar i l'euro. Per a nosaltres, que treballem en projectes socials amb les engrunes dels països més desenvolupats, almenys ha millorat el canvi de la moneda i les ajudes donen per més. I una mica de fre per als projectes de les grans multinacionals és un alleujament per a les comunitats perjudicades.

Llegir més

"El dia 19 de gener del 2008 moria a Guajará Mirim Antônio Marcirilo Maciel Miguelém, de 82 anys, l'últim indígena que parlava la llengua miquelém, que ells anomenaven de poble "wanyam".

El dia abans de ser internat a l'hospital, Marcirilo va explicar que no havia dormit durant la nit, intentant recordar com es deia "periquito" en la seva llengua materna. Per casualitat, aquell dia l'equip del CIMI (Comissió Missionera Indigenista) havia rebut un treball lingüístic perdut, realitzat el 1996, amb el diccionari de la llengua miquelém.

Llegir més

Aquest dissabte i diumenge vaig ser convidat a participar en l'assemblea dels indígenes miquelenos, a Porto Murtinho. Els miquelenos són un poble indígena ressorgit. Gairebé ja havien desaparegut del mapa. Fa alguns anys van començar a reivindicar la seva identitat, demanant que fossin reconeguts oficialment com a indígenes que són, malgrat viure barrejats amb la resta de població brasilera. Els miquelenos reivindiquen el reconeixement de la seva identitat indígena i la recuperació del seu territori tradicional, a la vora del riu San Miguel.

La majoria dels miquelenos actuals viuen dispersos per l'estat de Rondônia: a Costa Marques, Surpresa, Guajará Mirim, Porto Velho... Però un grup significatiu encara viu a Porto Murtinho, una antiga comunitat situada a la vora del riu San Miguel, que ara pertany al municipi de São Francisco del Guaporé.

Llegir més

La ciutat de Guajará Mirim és la seu del meu bisbat. L'evolució que ha seguit Rondônia està reflectida en la seva història.

Va ser creat l'any 1929, quan a la regió amazònica només hi havia comunicacions pels rius. Guajará Mirim era el centre econòmic i de mercat de les conques brasileres dels rius Guaporé i Mamoré, en plena època d'exploració del cautxú pels "seringuers". El territori delimitat per aquests rius va marcar els límits de la "prelazia" de Guajará Mirim.

Només el 1980 va passar a diòcesi formal, després que s'obrís la carretera Cuiabá - Porto Velho - Rio Branco (anomenada BR 364), amb ramals que entraven a les conques del Guaporé i Mamoré. Amb l'arribada massiva de milers de colons, i una terrible desforestació, es van formar unes deu noves ciutats: Colorado do Oeste, Cerejeiras, Cabixi, Corumbiara, Pimenteiras, São Miguel do Guaporé, Seringueiras, São Francisco do Guaporé, Costa Marques, Nova Mamoré...

Tot seguit, el riu va passar a no ser gaire utilitzat. Al final, les parròquies de la Diòcesi de Guajará Mirim van quedar aïllades en tres regions, (regional sud, regional centre i regional seu) amb la paradoxa que no hi havia carreteres que les comuniquessin.

Per anar a Guajará s'ha de fer una grana marrada, de 800 a 1200 km, passant per les ciutats de Ji-Paraná i de Porto Velho, seu de dues altres diòcesis rondonienques.

Aquests dies acabem de celebrar l'assemblea diocesana. Per transportar els participants van sortir dos autobusos: del sud i del centre, que van recórrer centenars de quilòmetres. Quina bogeria!

A Guajará vam revisar la marxa dels últims anys i vam redactar un pla de pastoral per al pròxim sexenni. Com a prioritat es va tornar a escollir el tema de la família, que preocupa molt la gent.

Envoltada d'hisendes ocupades per "grileiros", la Comunitat Quilombola do Seu Jesus, a les ribes del riu Sao Miguel, espera que es compleixi la promesa del Govern de donar-los un territori, reconeixent els seus drets sobre la terra on viuen i treballen des de segles.

 

El "Projecte Primavera", de Sao Miguel do Guaporé, és un exemple de com les terres amazòniques van ser abandonades pel Govern, es van entregar de fet als oportunistes i poderosos de torn.

 

 

Destinades a reforma agrària, en realitat els grans hisendats es van apoderar violentament de la zona, van vendre les fustes nobles, van enderrocar i van cremar la selva, la van transformar en zona per a la pastura i se'n van proclamar els amos, amb el suport de jutges i policies. Fins i tot van instal·lar casetes amb guardes armats a les entrades.

 

Un grup de famílies liderades per un vell caboclo, Seu Jesús, es van veure arraconades i amenaçades, malgrat estar-hi vivint des de sempre.

 

Amb el reconeixement oficial de la seva identitat quilombola, com a descendents dels antics esclaus negres, va arribar l'esperança i la possibilitat que el seu territori els sigui oficialment delimitat i se'ls reconegui legalment la seva propietat. Això també va ajudar a parar els peus als hisendats, que els amenaçaven i pressionaven per fer-los-en fora.

 

Els mapes ja estan fets per l'INCRA (Institut de Terres i Reforma Agrària); falta el reconeixement oficial.

 

Mentre esperen, els que s'apoderen de les terres sense amo oficial no es queden aturats. Dins del "Projecte Primavera", noves cremades de la selva avancen, expandint de fet el seu domini a unes terres que oficialment són Terres de la Unió Brasilera, terres públiques.Sembla que de res han servit les multes i les inspeccions portades a terme durant els mesos precedents. Mentrestant, a Brasília, els ministres de Medi Ambient i el responsable de la reforma agrària es culpen mútuament del creixement de la desforestació amazònica. Les fotos de les cremades i de la comunitat de Seu Jesús, me les ha enviat la minera Eliana, que la setmana passada va visitar la comunitat quilombola, juntament amb el Pare Luís, de Sao Miguel. Jo no els he pogut visitar mai fins ara. Ho vaig intentar al febrer, però el Toyota que m'havien deixat es va encallar al fang i va ser molt difícil tornar.

San Francisco del Guaporé és la ciutat on visc. La veritat és que no hi sóc gaire pel meu treball amb els riberinhos. Però ara fa unes setmanes que estic substituint el meu company Francisco a la parròquia. A més de l'església principal de Sao Francisco i de tres capelles a la ciutat, la parròquia té unes 38 capelles rurals. Amb la germana, cada setmana visitem algunes comunitats i hi diem missa. Mentrestant, anem acompanyant la vida de la gent. Comentaré a continuació algunes de les situacions actuals: les cremades, les eleccions municipals, l'accident del vicegovernador de Rondônia i la vaga de la llet.

Llegir més

A finals d'agost hem arribat a Guajará amb un grup d'amics catalans. Al cap del grup hi havia el Ramon i la Cèlia, que havien estat treballant aquí dos anys de cooperants, al centre "Despertar". Aquí a Guajará és on va néixer l'Oriol, el seu fill gran, fa dotze anys. Viatjant pel riu, a més de pescar i descansar, també hem estat acabat alguns petits projectes.

Llegir més

Aquí solem treballar en equip amb religioses brasileres. La germana Thereza Catarina Canossa n'és una. Teresa va néixer al sud del Brasil i la seva família procedeix d'emigrants italians. Fa dos anys que és a la parròquia de Sao Francisco del Guaporé.

Aquest diumenge va celebrar els seus 25 anys de vida religiosa amb les Misionarias de Jesús Crucificado, una congregació religiosa d'origen brasiler, que va començar fa 80 anys en una ciutat de la regió de Sao Paulo. Actualment, aquesta congregació treballa també per diversos països d'Amèrica Llatina i de l'Àfrica, a més del Brasil. Llegir més

Aquestes setmanes, amb el vaixell Dom Roberto, vaig tornar a visitar algunes comunitats del riu Guaporé. A San Antônio do Guaporé vam passar alguns dies instal·lant les finestres de la capella, i en una altra dotzena de cases, més plaques solars. Feia anys que els prometien motors de llum i fins ara no els havia arribat res. Van estar amb nosaltres sis companys claretians de Catalunya. Estava pensant que eren els primers companys claretians que m'acompanyaven pel riu Guaporé. Però no: el primer va ser el pare Xavier Saigí, el 2002. Durant la visita, a la comunitat boliviana de Versalles, menys aristocràtica que la seva homònima francesa, on vam celebrar el dia 6 d'agost, la festa de la pàtria boliviana.
Llegir més

 El Brasil, per un costat tan modern i desenvolupat i, per l’altre, sorprenentment precari, amb situacions de pobresa humana i de mitjans, que et fan sentir molt impotent. Un ja sap que hi ha racons, com la gent del nostre Río Guaporé, amb indigència total. Sectors de gran marginació i pobresa. Però un s'espanta de veure com estan les coses també en les ciutats amb productes de consum de primera línia, com Porto Velho, la capital de Rondônia.

La setmana passada, el dia 11 de juliol, hi va haver un greu un accident d'autobús en la carretera principal de l'estat, la carretera BR 364. Va quedar malferit un company i amic de Porto Velho. La seva dona i el seu fill van morir carbonitzats. Amb un grup de mestres i professors hi anaven per a un curs d'alfabetització i educació popular. De matinada, sense que se’n sàpiga el motiu, en una recta, l'autobús va sortir del seu costat de la carretera i va envestir frontalment un camió carregat de gasolina. El camió va explotar i tot l'autobús es va incendiar. Hi va haver 14 morts. Llegir més

El dilluns 30 de juny a la nit vam aconseguir embarcar i sortir de Costa Marques per visitar el riu Guaporé. Durant tot el dia vam estar acabant de posar a punt el vaixell Dom Roberto, que estava en dic sec amb alguns problemes de filtracions.

Van venir amb nosaltres, a més del pilot Víctor Cojubim, la seva dona i el seu gendre i dos infermers voluntaris del Ceusol (organització solidària del centre universitari dels claretians de Batatais, Estat de Sao Paulo): Sandra Toloi i Ivan O. Gomes. Vam viatjar de nit per aprofitar els pocs dies disponibles.

L'endemà a la tarda vam arribar a la primera comunitat, Sant Antônio do Guaporé, comunitat quilombola. Els infermers van passar casa per casa prenent la tensió, fent anàlitiques de sucre i prenent nota dels problemes de salut dels habitants d'aquest assentament de poc més de 12 famílies.

Llegir més

Així s'anomena el projecte d'agricultura ecològica que vam començar a projectar fa més de cinc anys. La veritat és que jo ja estic cansat i amb ganes de deixar-ho fa temps, però cada vegada que em poso a treballar amb ells me'n penedeixo.

El Projecte Naturalesa Viva el vam copiar d'un altre projecte de la Comissió Pastoral de la Terra de Rondônia, anomenat Terra Sense Mals, i està finançat per la Conferència Episcopal Italiana.

Aquí, on la majoria d'agricultors ve del sud del Brasil, l'agricultura encara no ha sabut adaptar-se al clima amazònic. Els agricultors segueixen el sistema dels indígenes, de fer caure i cremar la muntanya per fer els seus camps. Però els indígenes, després de dos o tres anys, abandonen els camps i deixen que la selva creixi de nou.

Llegir més