Terra guaraní

Les 'chipas' de Doña María Ana

mgarcia@elperiodico.com — Wed, 25 Jun 2008 14:48:00 GMT

Cobrir les necessitats alimentàries de 850 milions de persones víctimes de la fam, o augmentar els ingressos dels 3.000 milions d'éssers humans que disposen de menys de dos euros al dia, són desafiaments immensos, on l'expressió "sumar esforços", adquireix tot el seu significat més enllà de la tradicional retòrica.

En la tasca per millorar les condicions de vida de l'alt percentatge de població mundial que avui viu en situació de pobresa és necessària la participació d'organismes internacionals, Estats, oenagés, societat civil i, per descomptat, el sector privat.

@MORE@

Precisament ha estat al Paraguai on he pogut conèixer un exemple d'empresa, que com poques, uneix l'objectiu de crear riquesa, amb el principi de Responsabilitat Social, un terme molt de moda avui dia, del qual potser no hagi sentit parlar la protagonista d'aquest text, però del qual sens dubte podria donar càtedra sincera en alguna de les exclusives escoles de negocis tan en voga en països del Nord.

Doña María Ana va aprendre aviat a tirar endavant la seva família fent cercles amb massa de farina de blat de moro, midó de mandioca, ou, llard i formatge... Les seves mans donaven així forma a <i>chipas</i>, element senzill i essencial de la cultura i gastronomia paraguaianes, sense el qual no poden entendre's els viatges per carretera en la terra guaraní.

En una primera etapa, Doña María Ana només va comptar amb el suport de la seva germana. Més tard s’hi van sumar quatre 'chiperas' per ajudar-los amb la feina. La plantilla va anar incrementant-se a mesura que augmentaven les vendes a la vera de la Ruta número 2, a l'altura del quilòmetre 65. En l'actualitat, ja són 28 les dones de les comunitats de l'entorn que han aconseguit una feina estable a la 'chipería' més famosa del país, i totes amb una circumstància personal especial; són mares solteres.

Doña María Ana també va passar per aquesta situació i va experimentar en carn pròpia les dificultats que comportava aconseguir feina, alhora que assumir el càrrec d'una família. Aquests problemes amb què conviuen milers de dones al Paraguai, van ser una de les principals motivacions de Doña María Ana a l'hora de fer créixer la seva empresa. A més de crear ocupació amb la seva iniciativa entre el col·lectiu de dones, la senyora María Ana compta a més amb 54 fillols, molts dels quals treballen en l'àrea de producció de la seva empresa com a pastadors, modeladors o forners.

En el dia a dia dels membres d'aquesta empresa es fomenta l'ajuda mútua en cas de malaltia o problemes inesperats i en la compra de matèria primera prevalen dos criteris: la qualitat, i sempre que sigui possible, la producció d'origen pagès.

Aquesta senzilla emprenedora ha aconseguit amb el seu esforç millorar de forma sostenible la vida de desenes de famílies, d'aquelles famílies que més ho necessiten, a qui a vegades es destinen, sense sort, tants bons propòsits d'organismes internacionals, Estats, oenagés, societat civil... ¿Encara algú dubta que per estirar el carro fan falta tots els bous?

La blanca història de Samuel Benítez

mgarcia@elperiodico.com — Tue, 20 May 2008 13:52:00 GMT

Samuel Benítez va néixer fa 40 anys en una comunitat camperola del departament de Caazapá. Els seus primers records tenen un tacte agradable i són de color blanc... ¡¡cotó!!, amb què les seves mans van aprendre a jugar, i amb la collita del qual, entre els mesos de març i abril, la seva família obtenia els únics ingressos econòmics de tot l'any.

Samuel es va casar el 1989, el mateix any que el general Strossner va ser enderrocat pel seu consogre, el general Rodríguez; canvi que va permetre el retorn de la democràcia al Paraguai.

@MORE@

D'una sola vegada, Samuel va estrenar estat civil, règim polític, casa de fusta i el més important per a qualsevol pagès... una bonica granja de quatre hectàrees. Els seus propis pares hi van posar la terra, i ell i la seva dona, la suor... molta suor. Amb l'ajuda de dos matxets i una aixada, van cultivar mandioca, blat de moro, poroto... van criar gallines, porcs, vaques... només una miqueta de cada cosa, però prou perquè a la taula no es trobés mai a faltar res.

Sense preocupacions pel rebost, el millor tros de terra i les principals atencions sempre van estar dedicades al cotó, l'únic cultiu que tenia la venda assegurada any rere any. L'Estat promovia la seva sembra, s'atorgaven ajudes i fins i tot s'arribava a garantir un preu mínim de venda. El cotó era, per tant, una de les poques alternatives amb què Samuel i 270.000 famílies camperoles més podien costejar la compra d'eines, roba, medicines, passatges d'autobús, material escolar...

A mesura que el monocultiu s'imposava, els sòls es van anar esgotant, els rendiments van disminuir i el poc transparent aparell d'ajuda, incrementava la seva ineficiència. Finalment, el cultiu d'aquesta fibra, tal com es feia, va deixar de ser rendible. El cost de fer produir manualment una hectàrea de cotó es de gairebé 350 dòlars, la collita no sol passar dels 1.200 quilos per hectàrea, mentre que el preu de venda percebut pels pagesos s'ha estancat en els 0,3 dòlars el quilo. Els comptes són senzills, després de treballar durant els sis mesos que sol durar el cicle del cotó, les dues hectàrees que Samuel sembra cada any li proporcionen uns beneficis nets de... 40 dòlars.

Malgrat treballar molt, Samuel i la majoria dels seus veïns no aconsegueixen sortir del cercle de la pobresa. Si decidís reconvertir la seva finca, hauria de buscar finançament per fer-ho. En el difícil cas que pogués aconseguir un petit crèdit, la suma prestada no superaria els 300 dòlars, i hauria de ser retornada al cap de dotze mesos, a un 20% d'interès. Si decidís produir soja, tan de moda ara al camp paraguaià, hauria de comprar o llogar un mínim d'entre 50 i 100 hectàrees, a més de la maquinària i els equips que el cultiu mecanitzat comporta. Sense accés a crèdit, Samuel hauria d'estalviar tots els seus ingressos durant dècades, abans de poder embarcar-se en el rendible món de la soja.

És probable que la pròxima vegada que torni al departament de Caazapá no trobi Samuel Benítez a la seva casa de fusta. Potser s'haurà venut les seves quatre hectàrees per emigrar a Asunción amb la seva dona i els seus fills, com ja van fer a la seva comunitat els Gamarra, els {Areco, els Maldonado.... Potser ja no tornarà a oferir-me tereré sota l'ombra del mango que refrescava la seva casa de fusta. La pròxima vegada que em trobi amb Samuel, potser m'oferirà pomes argentines, sota l'estreta i càlida ombra de qualsevol semàfor de l'avinguda Mariscal López.

Sembla difícil de creure, però aquestes són algunes de les moltes asimetries quotidianes entre països del Nord i el Sud. Totes les dades i xifres mostrades en aquest article procedeixen d'organismes oficials:

Cost de producció del cotó al Paraguai: http://www.iica.org.py/observatorio/producto-paraguay-algodon-costos.htm

Cost de producció de la soja al Paraguai: http://www.iica.org.py/observatorio/producto-paraguay-soja-costos.htm

Subvencions de la Unió Europea al cultiu de cotó: http://ec.europa.eu/agriculture/capreform/cotton/index_en.htm

Subvencions atorgades pel Govern dels EUA als productors de cotó: http://www.ers.usda.gov/publications/CWS/2007/03Mar/CWS07B01/cws07B01.pdf

Suports del Govern dels EUA als productors pagesos de cotó en països de l'Àfrica Occidental (10 milions de dòlars anuals): http://www.usaid.gov/press/releases/2006/pr060615.html

Impacte dels subsidis al cotó en països desenvolupats sobre l'economia de països productors: http://www.fao.org/newsroom/es/focus/2005/89746/article_89759es.html

Consum d'aigua del cultiu de cotó a Espanya: http://assets.wwf.es/downloads/consumo_agua_por_excedentes_agricolas_sep05_1.pdf

Altres dades

Cent milions de famílies rurals situades en països del sud, com Paraguai, Benín, Sudan, Mali, Burkina Faso, etcètera, depenen per a la seva subsistència del cultiu del cotó. Des de la dècada dels 80, el preu internacional del cotó s'ha dividit a la meitat, mentre que bona part de les entrades bàsiques per produir-lo, almenys han doblat el seu cost.

La caiguda en el preu del cotó s'explica en part pel notable augment de la productivitat en països com els EUA on, a més, el govern subvenciona el cultiu d'aquesta planta amb 3.500 milions de dòlars anuals, que són distribuïts entre 25.000 productors. El programa d'ajuda dels EUA als productors de cotó a l'Àfrica subsahariana puja a 10 milions de dòlars anuals.

A Espanya, els 10.000 agricultors que tradicionalment cultiven 70.000 hectàrees de cotó perceben una subvenció de la Unió Europea de 1.039 euros per cada hectàrea. Bona part del cotó espanyol se sembra a Andalusia, on només és possible el seu cultiu mitjançant regadiu, (6.000 m3 d'aigua / ha). La superfície de cotó espanyola consumeix anualment tanta aigua com set milions de persones.

Sense les subvencions de països com els EUA i Espanya, el preu mundial del cotó i amb ell els ingressos de milions de pagesos s'incrementaria en almenys un 11%, segons càlculs de FAO.

El Paraguai i Espanya, una relació insospitada

mgarcia@elperiodico.com — Wed, 16 Apr 2008 11:19:00 GMT

La meva feina al Paraguai amb l'oenagé Acció contra la Fam guarda una estreta relació amb les difícils condicions de vida de bona part de les 270.000 famílies camperoles amb què compta el país, un terç dels seus habitants totals. Les raons d'aquesta crisi són múltiples, i sobre elles parlaré en les pròximes actualitzacions d'aquest bloc. En aquesta ocasió em centraré en el cultiu de més èxit al Paraguai en els últims anys, la soja, però els beneficis de la qual, lamentablement, estan deixant de costat la immensa majoria de les famílies camperoles, mentre que els perjudicis sí que es redistribueixen entre el conjunt de la població paraguaiana.

Els consumidors espanyols han descobert en els últims anys les formidables propietats nutricionals de la soja i, amb això, una gran varietat d'aliments derivats seus: begudes, iogurts, refrescos, complements dietètics com la lecitina o les isoflavones de soja, entre altres. La publicitat s'ha encarregat d'atorgar-los unes propietats gairebé màgiques i, en conseqüència, el consum ha crescut exponencialment. @MORE@

En pocs anys, la soja s'ha convertit també en un component bàsic de la majoria dels pinsos amb què s'alimenta el bestiar mundial, a més de representar una quarta part dels olis d'origen vegetal que es consumeixen al món. Tot plegat ha donat lloc a un extraordinari increment de la superfície cultivada amb soja, sobretot en països d'Amèrica del Sud com l'Argentina, el Brasil, Bolívia o el Paraguai, país que s'ha convertit en el primer productor mundial per càpita de soja, amb 750 quilos per habitant, cosa que no impedeix que el 20% dels paraguaians es trobin en situació de desnutrició.

En termes generals, l'impacte negatiu que comporta l'actual model de producció de soja passa desapercebut en països consumidors com Espanya. Així, per exemple, l'augment de la superfície cultivada sota la forma de grans finques mecanitzades, ha estat possible per la desaparició de milers de petites explotacions familiars i la pèrdua de milions d'hectàrees de boscos i sabanes tropicals.

El cultiu de soja, com succeeix amb altres cultius de grans bàsics (blat de moro, blat, arròs...), tan d'actualitat per la seva pujada de preus, és rendible en la mesura que es disposa de grans superfícies. Per al pagès paraguaià, la finca familiar del qual rarament supera les 10 hectàrees, l'ingrés net que pot obtenir en el cas de cultivar totes les seves parcel·les amb soja oscil·la entre els 1.250 i 2.000 euros anuals, a raó de 125 a 200 euros per hectàrea. Amb aquest capital, és molt difícil cobrir les necessitats bàsiques de la família, com disposar d'una vivenda digna o l'accés efectiu a salut i educació, entre altres coses, la compra de fàrmacs i de material escolar.

No obstant, per a un gran propietari amb només 1.000 hectàrees de soja, la rendibilitat mínima proporciona uns ingressos anuals per valor de 125.000 euros, sense que això repercuteixi en l'ocupació generada, ja que 100 hectàrees mecanitzades de soja tan sols requereixen el treball a temps complet d'una sola persona. Sota aquestes condicions, resulta molt atractiu acumular la màxima quantitat possible de terres, fins al punt que 1.000 propietaris paraguaians posseeixen 15,8 milions d'hectàrees, davant de 190.000 explotacions familiars que no sumen en conjunt ni un milió d'elles.

En el cas de la veïna Argentina, l'espectacular augment de la producció de soja ha transcorregut en paral·lel a la disminució del nombre d'explotacions agropecuàries, especialment aquelles pertanyents a petits productors pagesos. El 1988, estaven censades 421.221 explotacions, mentre que el 2002 eren 333.533. No obstant, en aquest mateix període la superfície ocupada per cultius anuals com la soja o el blat de moro, s'ha incrementat en un 28%.

Les famílies camperoles que en els últims anys abandonen les seves explotacions agropecuàries al Paraguai, l'Argentina o Bolívia no tenen, de moment, suficients alternatives d'ocupació en altres sectors econòmics dels seus respectius països, i s'aboquen per tant a l'emigració exterior o al reassentament als cinturons de misèria de les principals ciutats llatinoamericanes.

Això ajuda a entendre, en part, el perquè els immigrants paraguaians a Espanya han augmentat en un 3.000 % en els últims sis anys, i demostra a la pràctica com les realitats de dos països en aparença tan allunyats, poden confluir de forma insospitada.