Li va costar decidir-se. Mentre preparava la maleta, va pensar en l'edat dels seus pares, en les feines que haurien de seguir fent sense la seva ajuda; l'horta, el petit ramat, la casa... Va pensar en l'esquena del seu pare després de 50 anys de pagès... va pensar en les mans adolorides i incansables de la seva mare cosidora.

Li feia pena haver de deixar-los, just ara que l'aixada començava a fer-se més pesada i que l'agulla s'enfilava amb més lentitud. Però Marta era conscient que no hi havia alternativa; l'última malaltia del pare es va emportar els escassos estalvis, mentre que horta, ramat i costura ja no arribaven per cobrir les despeses de l’atrotinada casa. El seu viatge era la solució.

Marta va pensar en ella mateixa, en aquella vella escola a què anava, plena d'amigues i rialles, en l'ànim que li donaven els mestres com a bona alumna que era, en la il·lusió per estudiar, en aquells ingenus dubtes; "¿seré infermera o professora?". Els llibres es van tancar quan Marta tenia 14 anys. La universitat va quedar molt lluny; la van substituir alguns cursos de tall i confecció organitzats per la parròquia. Li van ser útils... però va pensar que les hores, els dies sencers dedicats a cosir roba a cèntims la peça, sobretot van ajudar a la prosperitat de l'únic intermediari que repartia el gènere pel poble. Al final, va pensar que a ella tampoc li havia anat tan malament, almenys va acabar la primària. La seva germana gran va haver d'acontentar-se amb unes quantes classes abans de començar a treballar d’interna en una casa aliena, amb només 12 anys... cinc germans menors i una obligació; ajudar la seva família.

Amb la maleta preparada, va aprofitar per fer una repassada a l'habitació a la qual segur que trigaria bastant temps a tornar. Va pensar en el viatge i en el seu lloc de destí. Allà esperaven parents i fins i tot alguna amiga. A través d'ells trobaria allotjament i el més important, una primera feina amb què cobrir despeses i unes quantes necessitats a la llar que ara deixava. Va pensar que també allà esperaven oportunitats, sabia que seria dur, però no tenia dubte que podria estar més a prop d'aquells somnis d'infància... somnis ja inabastables en aquell poble en procés d'abandonament, del qual avui sortiria. Marta va agafar la maleta i va travessar decidida la porta del carrer. A fora, tota la seva família esperava per acomiadar-la. Tenien el temps just perquè Marta pugés al tren que a la tarda sortia cap a Barcelona, des de l'estació de Baza, a la província de Granada. La fulla de l'almanac marcava el mes de febrer, però feia calor. Era 1975, i la primavera volia avançar-se a tot Espanya.

En aquests moments de segur que hi ha una altra Marta que s'acomiada de la seva família en una comunitat qualsevol de l'interior paraguaià, camí aquesta vegada de l'Argentina, Espanya, Itàlia... La mateixa Marta que preparava la seva maleta fins fa no gaire en centenars de pobles espanyols. Aquests dies de juliol del 2008, carregats de fervor esportiu i patriòtic, discussions sobre llengües i identitats nacionals, congressos polítics, debats d'egos, directives comunitàries amnèsiques i inhumanes, crisis immobiliàries i financeres, revers del desig d'enriquiment cec.... aquest mes d'incerteses, una de les meves grans certeses és la de compartir amb milers de Martes, d'ara i d'abans, "nacionalitat", il·lusions... i la convicció que el que ens separa a la majoria, són sobretot els artificis i interessos d'una minoria miop... insaciable en el seu egoisme i inabastable en la seva desmemòria. ¡¡ Bon viatge i molta sort, Marta!!