Muzungu

Odis africans

albertoeisman@elperiodico.com — Mon, 07 Jul 2008 16:53:00 GMT

Reconec que aquesta expressió, llegida en un famós bloc, em va deixar parat per uns segons. No era la primera vegada que m'hi trobava, però sí que era la primera vegada que em feia tanta impressió com per quedar-me uns segons pensant-hi.

La veritat, potser per deformació personal, no he pensat mai en l'africà com un adjectiu per ser afegit a una paraula tan tremenda com l'odi. Com gairebé sempre el negre està associat al que és negatiu, m'imagino que quan parlen d'"odi africà" volen dir molt visceral, brutal, de mala llet, massiu... i la veritat és que m'entristeix perquè per a mala llet, acarnissament i violència, la que van haver de patir els africans durant els llargs segles d'esclavitud i de colonialisme.

@MORE@

És veritat que a l'Àfrica hi ha hagut genocidis, dictadors sagnants i violacions milers dels drets humans... però no més que a Europa. A més, els que mouen alguns dels fils dels conflictes d'avui són matèries molt requerides als països industrialitzats més que a l'Àfrica: el cobejat coltan per als nostres mòbils, els diamants, l'or o altres elements que escassegen en altres bandes. El genocidi de Ruanda, anem al conflicte més vistós, intensiu i sagnant dels últims anys, té una de les seves arrels més evidents en l'elecció que van fer els senyors colonials (en aquest cas els belgues) d'una casta sobre una altra. Quan va ser convenient, van ficar els tutsis en el seu aparell colonial; quan aquests van resultar massa ambiciosos i replicadors (eren els primers a demanar la independència), van acudir els hutus molt més submisos i fins i tot els van atiar contra els primers quan van veure perillar els seus interessos. Una penosa pàgina de la història, que a Europa amb prou feines se sap.

No seré jo qui defensi que aquest continent és el país de xauxa, on tot és bondat, harmonia i innocència. No ho és. El que sí que crec és que, davant prejudicis com els que impliquen tals afirmacions, s'ha de trencar una llança perquè expressions així es corresponguin amb la veritat. Em sap greu també perquè és precisament a l'Àfrica on he experimentat de manera més profunda la fraternitat, on m'he adonat que l'africà és pobre precisament perquè --contràriament al nostre egoisme occidental-- comparteix les seves riqueses amb la seva parentela, on sempre hi ha un lloc per a l'hoste, no importa si aquest és un gorrer aprofitat. Encara que hi ha molts aspectes negatius, no em resisteixo a obviar la tendresa i la humanitat d'aquestes cultures, amb valors profundament humans encara per descobrir.

El bé i el mal han viscut en cada civilització i en cada cultura, crec que això és obvi, però no per a tothom donat el gran nombre d'etiquetes que ens inventem per als "altres": els indis, els negres, els gitanos, els moros, els estrangers... Un dels pensaments al qual sempre recorro quan reflexiono sobre aquests temes és el de Martin Luther King, quan va fer aquell discurs que començava amb un "jo tinc un somni..." i que deia que desitjava aquell dia on als seus fills se'ls jutgés per la bondat del seu caràcter i no per la seva pell. ¡Quant ens queda encara per recórrer en el camí del respecte a l'altre!

Simone, l'Àfrica i jo

albertoeisman@elperiodico.com — Fri, 04 Jul 2008 09:20:00 GMT

No sabia absolutament res d'ella, ni tan sols sabia si era viva o morta, si tenia res a veure amb José Ortega y Gasset (ves per on que al final serà que sí), d'on venia, si era d'alt llinatge, si apareixia a les revistes del cor o formava ja part dels espectres gloriosos del passat..., el cas és que m'acabo d'assabentar que Simone Ortega, l'autora de 1080 recetas de cocina, ha mort, i --ves per on-- m'he adonat que s'ha mort també alguna cosa que formava part de la meva vida. Potser és aquesta la raó per la qual el post d'avui és una mica més autobiogràfic que de costum.

@MORE@

Porto fora d'Espanya des de l'any 1989. Els períodes més llargs que he passat al meu país natal (de passada, de vacances, o per raons familiars o de qualsevol altre motiu) no hauran passat d'un parell de mesos. No sé si passa a tothom, el cas és que quan jo vaig sortir a l'estranger i vaig començar a viure en una cultura que no era la meva, va ser quan em vaig adonar encara més del que significa la cultura a què un pertany, les moltes coses que un ha mamat i que dóna ja per òbvies però que al final et diferencien molt de la resta dels vivents. És a l'estranger quan un aprèn de veritat els trets de la pròpia cultura i l'aprecia molt més. Ha estat als països que he recorregut: Àustria, Regne Unit, Egipte, Sudan, Kenya..., on he après el que significa ser espanyol, andalús, mediterrani, llatí... (també he après el que significa ser un blanc en una gran massa negra..., un sentiment que m'imagino que és semblant al que deuen tenir molts dels immigrants africans que viuen a Europa).

Bé, doncs, el que us deia, un dels punts que més m'ha ajudat a mantenir la meva relació umbilical amb la meva cultura ha estat el menjar. Recordo que després de poques setmanes d'haver sortit definitivament d'Espanya em vaig adonar que ni tan sols tenia un receptari de cuina. El vaig trobar a faltar en el mateix moment en què algú em va demanar que cuinés alguna cosa "de la meva terra". En aquell temps recordo amb pànic quan a la comunitat d'estudiants universitaris en què vivia havíem de cuinar per torns. Dues vegades al mes, els que érem allà havíem de cuinar per a la resta, i el nombre podia variar de 10 a 20. Es poden imaginar el pànic escènic que suposava l'afrontar aquest repte sabent que:

a) fins a aquell moment jo no havia cuinat per a ningú que no fos per a mi, obria llaunes la mar de bé i estava molt interessat en les sopes de sobre... però res més;

b) a la una del migdia allà hi havia un nombre variable d'energúmens amb gana, disposats a matxacar-te si treies alguna cosa insípida, enganxada, massa picant o massa salada... Ni vull dir el sidral que es podia muntar si la quantitat no era suficient, o el malson que suposava haver fet una gasòfia en quantitats industrials capaces de proveir una caserna.

No se sorprendran si els dic que tenia companys (principiants, òbviament) que no podien dormir la nit abans del torn de cuina. Amb això ho dic tot.

Doncs bé, gràcies a Déu i al suport d'alguns companys a poc a poc vaig aprendre a ser millor cuiner i fins i tot vaig arribar a un moment, diguem-ne que il·luminador, en què em vaig adonar que de la por havia passat a un estat de plaer del procés de cuinar. Mai he arribat a ser un xef, però avui dia em segueix agradant cuinar. En aquells dies, algú em va regalar el llibre de Simone Ortega, 1080 recetas de cocina, que m'ha acompanyat fins al dia d'avui, malgrat que els seus fulls estan atrotinats, plens de taques de salsa de tomàquet, de gotetes d'oli, amb cantells molt més foscos del que havien estat, amb munts de papers i noves receptes que es van guardar allà com el lloc més segur i que van fer que el seu volum s'eixamplés, com si patís de cel·lulitis. Vaig sortir d'Espanya sense idea de com fer els plats més fonamentals (amb excepció de la truita de patates i els ous ferrats) i, per tant, vaig haver d'acudir innombrables vegades a l'esmentat llibre i amarar-me dels passos a realitzar. Recordo l'alegria que vaig tenir quan vaig cuinar per primera vegada un pisto amb un sabor, salvant les distàncies, que era bastant aproximat al que jo havia menjat a casa en els anys de la meva infància. Així va començar aquesta emocionant exploració d'un món culinari que era per a mi pràcticament desconegut.

Abans de venir a l'Àfrica, un experimentat missioner em va dir el següent: "A l'Àfrica sempre seràs especialment estimat pels teus companys si ets un bon cuiner, un bon narrador d'històries o un bon mecànic". Em va cridar l'atenció que en el terreny no s'apreciessin els títols universitaris ni màsters universitaris... i si dic la veritat ara li dono la raó: hi ha per aquí munts de gent intel·lectualment molt preparats però humanament infumables, mentre que hi ha altres persones que, potser de manera més simple, amb el seu do de gents, culinaris o tècnics, són capaços de donar a la vida un sabor diferent.

En un ambient com pot ser una zona perduda a l'Àfrica, no hi ha grans entreteniments. Possiblement no hi hagi televisió, ja que no hi ha electricitat i el generador pot funcionar només en ocasions comptades, no hi ha gran vida social ni restaurants d'alt nivell per celebrar un dia especial. Davant d'aquest panorama, s'ha de treure el màxim suc possible als petits detalls de la vida: coses tan simples com asseure's a l'ombra a llegir un llibre, posar-se a escriure una carta, treballar al jardí o ficar-se a cuinar poden ser els elements que donin a aquest dia un sabor molt especial i que ajudin a trencar la monotonia. Si un no aprèn a disfrutar d'aquests petits detalls, un està perdut. Cuinar és una d'aquestes situacions que et treu de la rutina i de passada fas la vida més agradable als qui viuen amb tu.

Recordo aquell dia en què a Luigi, un entranyable company italià, seli va acudir posar-se a recol·lectar els cargols gegants que teníem al Sudan per fer "des escargots avec sauce bolognaise". La veritat és que aquell dia la inspiració gastronòmica no va portar a bon port, la nostra estimada Simone Ortega hauria fet gairebé un crit de disgust al veure com van arribar a posar-se de durs els cargols. Però, com diria Gila, ningú ens podria treure el fart de riure que ens vam fer aquell dia, encara que de menjar, el que es diu menjar, aquell dia n'hi va haver ben poc.

En moltes altres ocasions, l'excursió culinària ha anat per camins més victoriosos i no es poden imaginar el sentiment de gratitud que un pot tenir al fer tot un plat deliciós amb la reduïda oferta d'ingredients que hi pot haver en un poble perdut de la sabana africana. A vegades, volíem fer una recepta de l'esmentat llibre i calia buscar alternatives per al 50% dels ingredients, ja que ¿quines possibilitats teníem de trobar algun component mitjanament rebuscat en una situació així? De totes maneres, la majoria de les vegades ho aconseguíem i en alguna ocasió fins i tot ens vam quedar verdaderament sorpresos al veure els resultats.

Més d'una vegada, el meu company Luigi deia, completament tip, allò de "sento ara totes les meves entranyes elevant un cant de lloança pel menjar que els hem servit". Allò era sempre el colofó d'un companatge ben disfrutat i consumit.

Bé, doncs, encara que sigui des d'aquest humil racó africà, retem el nostre homenatge pòstum i sincer a una dona que, amb un simple llibre dirigit a nosaltres, pobres totxos de la cuina, va fer que la distància amb el país natal es reduís considerablement, va alegrar els comensals en més d'una nit africana i ens va fer disfrutar de sabors meravellosos i entranyables enmig de la selva africana. Gràcies Simone, des d'aquesta llunyana terra, per tanta alegria compartida.

Ferides que triguen a curar-se

albertoeisman@elperiodico.com — Mon, 30 Jun 2008 14:06:00 GMT

Després de diversos mesos de no haver-lo vist, em trobo avui amb Kiandu. Tenia ganes de veure’l ja que va ser una de les persones més pròximes a mi que es van veure directament afectades per la violència postelectoral a Kenya, durant el fatídic mes de gener d'aquest any.

En aquells turbulents dies, turbes de joves encoratjats per polítics locals es van llançar a la recerca i captura dels "rivals" polítics de l'altra ètnia. Com si d'una macabra recreació del genocidi ruandès es tractés, aquests exaltats es van dedicar a parar autobusos i treure’n els d'altres tribus o a pentinar pobles sencers buscant contrincants: luus buscaven kikuius, kikuius buscaven luus, kalengin buscaven kikuius i kisiis... tot un seguit d'antagonismes, odis i animadversions ben guardades al subconscient durant anys.

@MORE@

Diuen que les persones afectades per situacions psicològiques extremes tenen només dues opcions: o parlar o callar sobre l'assumpte. Els que escullen el primer camí tenen moltes més possibilitats de superar els terribles records. Els que decideixen guardar-s’ho tot per a ells ho tenen molt més complicat, ja que és difícil poder experimentar nivells d'empatia i d'autoexpressió interior que ajudin a superar el trauma.

Kiandu decideix parlar sobre el tema, traient fora la seva frustració al veure que la seva família, ara mateix acollida en un camp de desplaçats a bastants quilòmetres de casa seva, encara trigarà bastant a poder tornar i acabar així amb aquesta situació de provisionalitat. Saben que del que era casa seva no en queda res, tot ha estat destruït, com si hagués passat un huracà. El seu pare va intentar quedar-se amb el bestiar mentre enviava la resta de la família a zones més segures i això li va costar la vida. Kiandu m'explica que terriblement dolorós que és morir a cops de fletxa, sobretot quan les fletxes tenen quatre arpons afilats que impedeixen que la fletxa es torni a treure.... si es vol salvar la persona o s'obre la pell o s'empeny la fletxa perquè surti per l'altre costat (si això és possible).

M'explica això amb una fredor potser producte ja de la desesperança de saber que per ara no hi ha solució. Ningú li tornarà el seu pare viu, i sobre la família només Déu sap quan podran tornar a aquella caseta amb jardí i estable que tants esforços va costar aixecar.

"El problema", em diu, "és que els que van fer tot això eren veïns que fins aquell dia eren correctes i bons amb nosaltres". D'on va sortir de sobte tota aquella set de venjança i sang, és un misteri no només per a ell, sinó per a moltes persones. El Govern està fent els possibles per facilitar la tornada dels retornats a les seves cases, però els resultats no estan sent gaire esperançadors. Hi ha molta por, i en algun cas els que s'han animat a tornar han estat rebuts amb renovades amenaces i amb gestos que els han fet comprendre que els episodis de violència no són aigua passada.

D'alguna manera, segueix en moltes zones l'odi i el rancor que en molts casos --és just dir-ho-- no van sorgir de manera espontània sinó que van ser promoguts i provocats pels inflamatoris discursos de polítics locals instant a una neteja ètnica i a girar el full d'un llibre que prometia prosperitat, terra i benestar quan s'expulsés "els usurpadors" de la regió en qüestió. Un tristíssim episodi de la història moderna d'aquest país.

A l'hora d'escriure aquestes línies, ja hi ha formada una comissió d'investigació dels episodis de violència postelectoral, però hi ha molt escepticisme en l'ambient ja que hi ha molts interessos perquè no se sàpiga el que va passar (¡¡rodarien caps que ara s’asseuen al parlament o que tenen posicions de poder en diferents àmbits socials!!) i no m'estranyaria que al final, la comissió fes un informe més o menys convincent però es deixés de costat qualsevol pas que pogués ser impopular, com l'arrest de polítics o la clausura d'aquells mitjans o institucions que van afavorir la violència.

"El govern", em diu, "no ha fet res, si no fos per les oenagés que han repartit tendes i menjar, la gent estaria encara a la intempèrie i sense res per posar-se a la boca". Una acusació així dol especialment en un país on els honorables parlamentaris es compten entre els més ben pagats del món i on cada ministre cobra un salari mínim de 17.000 dòlars al mes, sense comptar dietes i altres beneficis. Ja es parla de reduir els fons destinats als desplaçats a l'oest de Kenya, perquè diuen que n’hi ha molts i els diners no arriben per a tots... però ningú parla de rebaixar-se el sou o de reduir la despesa pública ara mateix infladíssima pel gran nombre de ministeris existents (42 ni més ni menys) i els esplèndids salaris de ses senyories.

Mentrestant, Kiandu se segueix fent preguntes que, per ara, no tenen resposta. La crua realitat és que el que queda de la família dels seus pares i oncles viuen en una tenda de campanya, depenent de l'ajuda alimentària de les oenagés i sent testimonis passius de les promeses de resolució del problema i de tornada a les seves cases. En lloc de deixar-se enredar amb aquestes promeses, viuen el dia a dia confiant que un dia s'acabi aquest dolorós desterrament en la pròpia pàtria.

Només Déu destronarà Mugabe

albertoeisman@elperiodico.com — Sun, 22 Jun 2008 11:03:00 GMT

És curiós veure que escatològics que es posen certs dictadors quan es comencen a ensumar que els queden pocs telediaris en les seves privilegiades posicions. Com si fos una norma inscrita en els gens despòtics i opressius... al final no hi ha qui s'hi resisteixi i s'apropien de termes quasi divins per perpetuar-se en el poder o per justificar encara més la vocació divina de "dirigir sàviament els seus països."

Macías Ngema, Idi Amin, Bokassa, Banda, Mobutu Sese Seko ("Mobutu per sempre", era la traducció d'aquest títol tan altisonant) i ara el nostre estimat enfant terrible de l'Àfrica meridional s'aferren tard o d'hora a un discurs esperpèntic per donar a entendre que no se n'aniran tan fàcilment. Podríem dir que és una mica humorístic, si no fos pel gran cost humà que suposa la permanència de personatges com aquests en el poder i els estralls que causen.

@MORE@

La veritat és que el cas de Mugabe és realment de pena. Potser altres dictadures fa unes quantes desenes d'anys es podrien justificar a causa de la situació d'immaduresa democràtica de molts dels països africans. Hi havia poques democràcies de veritat i la seva absència era un caldo de cultiu ideal per a aquesta mena de reietons que es van escarxofar en el poder amb més o menys sort. Però a l'Àfrica del 2008, on s'ha arribat a nivells inimaginables de democràcia i de maduresa de la societat civil, el cas de Zimbabue és realment desolador.

Després de l'hecatombe social i econòmica en què està immers el país --en un altre temps verdadera reserva alimentària de l'Àfrica--, avui segueix jugant amb la seva carta profundament racista i discriminatòria, amb la seva intolerància de qualsevol dissidència política, amb el seu odi visceral als "britànics imperialistes" i amb la seva retòrica d'estar recolzat pel poble. El pitjor de tot és que hi ha hagut massa líders africans que fa anys que li riuen les gràcies i que han brillat per la seva absència els que han tingut el valor d'enfrontar-s'hi en públic. El cas més vergonyós és el de Tabo Mbeki, president sud-africà, que literalment ha fet jocs malabars per no condemnar el règim de Mugabe, que es nega a veure la misèria que ha produït i la situació d'indigència en què viu la gent.

Sembla com si fos una omertà gairebé mafiosa, callen fins i tot davant les violacions de drets més flagrants per no remoure les aigües que, sens dubte, podrien esquitxar certs líders a casa. Sembla que entre els dirigents hi hagi un cas d'amnèsia col·lectiva, en què s'oblida que per poder assegurar-se el poder, Mugabe --el defensor i lluitador de la llibertat-- va ser l'autor intel·lectual de la persecució i l'assassinat de prop de 20.000 oponents de l'ètnia ndebele, un dels casos més escandalosos de depuració ètnica de tot Àfrica. Calia desfer-se'n per assegurar l'hegemonia del líder. Desgraciadament, aquest ignominiós capítol de la biografia de Mugabe o es deixa de banda o no s'esmenta (pel que els hi va als desprotegits ciutadans d'aquell país...).

Doncs sí, si Déu no hi posa remei, es tornarà a manipular tota la maquinària perquè no canviï res i les eleccions que hi haurà d'aquí a uns dies seran meres parafernàlies de comicis. Els més de 70 morts que ja es compten en la repressió política que s'està portant a terme són una mostra més del que estan disposats a fer els seguidors de Mugabe i les seves forces de seguretat.

Ja fa temps que Déu és l'únic que els queda als zimbabuesos, en això Mugabe té més raó que un sant. Esperem que s'apiadi d'ells i els tregui aviat de sobre aquest cretí tan sanguinari.

Equilibris a la copa d'un arbre

albertoeisman@elperiodico.com — Fri, 20 Jun 2008 08:05:00 GMT

La veritat és que la imatge, malgrat la falta de nitidesa, parla per si mateixa. La vaig fer al carrer fa una setmana. Davant aquesta escena no era jo l'únic que, per uns minuts, va decidir fer una pausa i contemplar-la... Tothom estava amb una curiosa barrejada de fascinació i horror davant el que vèiem. Un home havia pujat a dalt de tot d'un arbre i allà el teníem, amb el matxet a la mà, podant-lo mentre ell estava a la copa, enfilat a uns 30 metres d'altura i amb l'única subjecció d'una simple corda de seguretat. I prou.

En el procés d'anar tallant branques i quan aquestes queien, l'arbre es vinclava i aquell home, amb una sang freda impressionant, aguantava el que li venia al damunt i aconseguia no perdre l'equilibri ni caure. No sé si aquesta persona era un jardiner professional o simplement un treballador a qui el cap de torn li va ordenar que pugés fins a dalt. Prefereixo pensar la primer cosa, però no em puc treure del cap que perfectament també podia ser la segona cosa.

@MORE@

Per desgràcia, és molt normal que les desgràcies laborals passin molt més freqüentment quan es corren riscos així. I el pitjor és que les normes laborals siguin tan laxes que ni marquin responsabilitat sobre ningú. Si l'home va caure de l'arbre... mala sort. No li donaran la culpa a sobre al sofert empresari que el va contractar després que aquest hagi fet l'esforç de donar-li feina. I així tan contents. En una altra ocasió he esmentat que aquí ningú se sorprèn al veure horaris laborals de 12 hores diàries, amb descans de dos dies cada dues o tres setmanes... i la llei no diu res de tot això, com si fos millor una feina indigna i explotadora que l'absència de feina.

A vegades em sembla que Àfrica encara viu en aquella fase que va tenir Europa durant la Revolució Industrial, en la qual era normal veure nens miners o feines precàries i sense seguretat o situacions de verdader escàndol, com l'empleada embarassada pel capatàs i ipso facto acomiadada... Tot això no ha passat... o més ben dit, s'ha traslladat de continent. Fa uns segles era a les conques industrials del Ruhr, a Bilbao, a les mines de carbó o els barris obrers de Londres. Ara aquestes xacres socials esperonades per un sistema econòmic sense principis morals han canviat de continent. Tenen lloc a la majoria dels països africans (i en moltes parts d'Àsia i Amèrica Llatina, sens dubte) i el pitjor és que o no hi ha legislació que protegeixi això (no interessa crear-la, seria contraproduent per a les inversions estrangeres i la creació de milers de llocs de treball econòmicament rendibles) o ja hi ha algunes lleis que a penes s'apliquen per les implicacions socials i econòmiques que tindrien.

Aquell sofert podador en la seva oscil·lant i perillosa realitat se'm segueix apareixent de tant en tant i el veig balancejar-se a un pas de la mort. Ell representa per a mi el destí de milions de persones que, al voltant meu, no tenen la més mínima seguretat en la feina, en la seva salut, en el seu futur. Nosaltres, els vianants que vam passar per allà, resignadament, ens vam conformar contemplant-lo en la seva temerària precarietat.

Oracions al comptat

albertoeisman@elperiodico.com — Mon, 16 Jun 2008 10:28:00 GMT

Alguna altra vegada he esmentat que, a l'Àfrica, una de les modalitats de picaresca més lucrativa i recurrent és la religiosa. L'últim cas em va passar aquesta setmana amb una senyora que se'm va acostar pel carrer i em va dir "doni'm uns quants diners perquè estic malalta i necessito que resin per mi". No em va fer falta gaire temps per entendre de què anava la cosa.

En una situació on els serveis sanitaris brillen per la seva poca eficiència, la seva pobra infraestructura i per la corrupció dels seus responsables, no és estrany que hagi desaprensius que aprofitin per fer l'agost prometent cures miraculoses, ja sigui utilitzant mitjans alternatius, herbes i encens ja sigui a través d'intercessions espirituals que prometen curar-ho absolutament tot, començant per la pandèmia de la SIDA, ni més ni menys. @MORE@

Aquests xarlatans ofereixen curacions i solucions per a tot, no hi ha res que estigui fora "del poder de Déu", diuen ells. No obstant, per arribar a la solució o la curació anhelades -això sí- cal passar primer per caixa. El carismàtic predicador imposarà les seves mans sobre el malalt i recitarà les seves portentoses oracions sempre que rebi una confirmació que la quantitat de diners requerida ha estat ingressada en el seu compte o en la de la seva església. A vegades pot ser un donatiu puntual, a vegades pot ser un òbol de fins al 10% dels ingressos de la persona (a imatge dels delmes esmentats a la Bíblia).

Fa poc es va arrestar a Kenya un pastor que anunciava als quatre vents que podia curar la SIDA en una o dues sessions d'intercessió. En un país severament afectat per aquesta pandèmia, es poden imaginar com de la nit al dia es va posar de concorreguda la seva feligresia. Els candidats per ser curats "només" necessitaven venir amb un simple justificant d'haver pagat els seus delmes a l'església. Aparentment, això és tot el que Déu requeria d'ells. Per demostrar l'eficàcia de la seva mediació espiritual i de la seva línia directa amb Déu, després de la seva sessió d'intercessió obligava la clientela a passar per una clínica determinada en la qual al malalt seropositiu li tornaven a fer la prova de la SIDA i -¡oh miracle!- el resultat del test era infal·liblement negatiu: el virus havia desaparegut. Quan alguns creients més escèptics o desconfiats van voler assegurar-se i van anar a una segona clínica, el resultat -paradoxalment- tornava a ser positiu. Amb aquest mètode tan refinat, òbviament, el nostre beatífic reverend no va arribar gaire lluny. Es va descobrir que el pastor estava conxorxat amb la clínica en qüestió i els passava part dels beneficis si manipulaven els tests i els convertien en negatius. Tot un xollo per a ell, però un circ cruel i manipulador per als que, en la seva bona fe, van posar el seu destí i els seus magres estalvis en mans d'un cretí tan irresponsable i de la infame capella que l'acompanyava en els seus crits i lloances.

Malgrat haver hagut ja alguns casos sonats, l'estafa segueix i no sé què és més gran, si la cara d'aquests falsos sanadors o la credulitat d'aquestes persones que, en la seva desesperació, segueixen posant la seva confiança en solucions tan magnífiques, abruptes i fantasioses. No seré jo qui posi en dubte que Déu cura, és més, crec que en el nostre món hi ha molts més miracles del que ens pensem, però el que sí que dubto és que Ell es digni a sanar algú "previ cop de taló". Aquest Déu, si existís, seria un pocavergonya. No, senyors, això és una vilesa amb totes les lletres i a un reverend tan espavilat caldria clavar-li mastegots per tot el cos, al més pur estil de Gedeó, de qui es diu que tenia les mans com cabassos i les sabia utilitzar convenientment quan es tractava de repartir llenya. Curiosament, l'evangeli d'aquest diumenge ens ve a recordar allò que Jesús els diu als seus apòstols, "gratis ho heu rebut, doneu-ho gratis". No sé quina versió evangèlica utilitzaran aquests rufians vestits de roba talar i amb olor d'àngels celestials, però definitivament no llegim el mateix llibre ni creiem en el mateix Déu. Avui comprenc millor aquell manament de "no prendre el nom de Déu en va", maleïts siguin aquells que, utilitzant-lo per al propi benefici, s'aprofiten de la misèria, la desesperació, la bona fe i la vulnerabilitat dels pobres.

Signes "ecològics" d'esperança

albertoeisman@elperiodico.com — Thu, 12 Jun 2008 17:09:00 GMT

Les notícies de les últimes setmanes sobre els estratosfèrics preus del petroli i de desastres naturals en diferents llocs del planeta són inquietants. Mentre ens estem donant bufetades per accedir a les reserves petrolíferes que queden al subsòl, aquesta mateixa energia basada en els combustibles fòssils amb les seves emissions de CO2 és l'espasa de Dàmocles que penja sobre els nostres caps i el nostre reescalfat i degradat medi ambient.

Acabo de tornar d'una petita estada a Kampala, la capital ugandesa, i he de dir que hi ha hagut una imatge que m'ha cridat poderosament l'atenció. En una de les seves avingudes, m'he trobat tota una fila de fanals d'enllumenat públic que funcionen amb energia eòlica i solar, gràcies a unes aspes unides a uns panells solars. Això no em cridaria l'atenció en un altre país o regió, però crec que en un país de l'Àfrica, això és un bon senyal. Davant els molts senyals d'alarma que tenim (s'acaba de publicar un atles que està mostrant gràficament les terribles conseqüències que el clima està tenint en boscos, pastures, llacs i muntanyes de l'Àfrica) jo intento mirar aquells punts més positius i esperançadors i, per tant, m'agrada veure petits passos que s'estan fent per poder canviar una miqueta el rumb de les coses.

@MORE@

Aquest gest potser tindria una importància anecdòtica si vingués d'un govern potent i econòmicament poderós, però venint d'on ve, d'una administració com a mínim fluixeta i amb pocs mitjans per posar-los a disposició de qualsevol tecnologia alternativa, doncs a mi em sembla un símbol realment esperançador. Sembla que s'ho creguin que cal posar-hi el coll en aquest esforç global de buscar fonts d'energia netes i renovables, encara que la cosa sigui tan modesta com començar per una simple avinguda de la capital.

Des d'aquests països "en vies de desenvolupament" es mira amb preocupació al futur. No és simplement l'acceptar l'irremeiable fet que en pocs anys no hi haurà neus al cim del Kilimanjaro, cosa que ja parla per si mateixa de la gravetat de la situació, sinó acceptar el fet que la vida de molta gent es veurà radicalment transformada pels canvis en el medi ambient, les plantes, els cultius, l'aigua i l'aire.

Sense anar més lluny, una pila de famílies que avui més o menys poden subsistir possiblement després d'uns anys i si Déu o l'home no ho arreglen passaran a engrandir la ja llarga llista de les llars més vulnerables des del punt de vista de la seguretat alimentària, els recursos, la vivenda o l'accés a aigua. La cosa és seriosa, estem parlant del futur de milions de persones que ara mateix lluiten per sortir de la pobresa i es veuen amb la dificultat afegida d'haver de lluitar contra elements que ells no poden controlar i contra el que ens cau a sobre globalment.

Mentrestant, crec que és d'alabar que hi hagi gestos així que ens parlin que l'Àfrica també es vol estrènyer el cinturó i mirar a un futur i un desenvolupament més sostenible on hi hagi espai per a tots, naturalesa inclosa. Tant de bo que s'estigui l'exemple i que l'Àfrica segueixi fent passos sostenibles i "verds" cap a un futur millor.

Obama 'for president'

albertoeisman@elperiodico.com — Fri, 06 Jun 2008 15:28:00 GMT

Quan vaig començar la meva singladura com a blocaire (encara no escrivia al PERIÓDICO ja que això va tenir lloc a principis del 2007, abans que comencessin a existir els Blocs del Món), recordo que vaig escriure un post en una altra pàgina web sobre un flamant senador nord-americà que tenia entre els seus plans presentar-se a les eleccions presidencials del seu país i ser així el primer afroamericà a arribar a aquest càrrec.

En aquell temps pocs dels lectors el coneixien, però ja feia temps que a l'Àfrica se li seguia la pista pels seus orígens (el seu pare era kenyà i la seva mare nord-americana). M'alegro que aquell post fos una premonició encertada del que ha passat posteriorment en la llarga carrera per al nomenament oficial com a candidat demòcrata a la presidència dels EUA.

@MORE@

Abans que es parlés de la seva candidatura presidencial, les seves visites a l'Àfrica com a senador ja havien estat antològiques i molt sonades en els diferents mitjans de comunicació locals. Ell ha sabut com ningú explotar i verbalitzar els seus sentiments de persona "de frontera" que ha pogut tenir experiència de dos mons i dues cultures diferents. Això, unit al seu innegable carisma personal i la seva arrasadora retòrica, l'han fet molt popular en diferents països africans.

Avui, assistim a la seva posada de llarg oficial com a candidat a la Casa Blanca. No cal ni dir que els mitjans de comunicació per aquí estan "que no pixen" amb la notícia. Un dels diaris de Kenya es ven avui amb un suplement de 12 pàgines sobre el polític. Les persones entrevistades en la televisió manifesten la seva alegria incontenible i fins i tot ciutadans que viuen als barris de barraques com Kibera volen creure que Obama vindrà amb un pa sota el braç i, com si fos un "Pla Marshall africà", alleujarà les misèries de cada família portant llaminadures i menjar a tot déu. Massa bo per ser veritat...

Durant aquests mesos, quan he preguntat a alguns nord-americans què pensaven de la seva candidatura, ells sempre deien que era impossible que pogués arribar gaire lluny. Sembla que l'experiència els està portant la contrària.

Més enllà d'aquestes exagerades expectatives, cal reconèixer que l'elecció d'aquest afroamericà com a candidat seriós a la Casa Blanca té un component simbòlic molt important no només per a EUA sinó per a molts altres països: ell és fill d'un immigrant, no és part d'una poderosa dinastia política amb fortes ramificacions financeres; ell és negre, però no ha fet de la seva negritud un constant discurs reivindicatiu i visceral (tot i que el seu pastor preferit sí que ho hagi fet i Obama hagi hagut de desmarcar-se de la seva línia de pensament). La seva "normalitat" i la seva falta de complexos és potser un dels seus millors aliats que li ha obert portes fins i tot en estats on no es preveia un gran suport.

No cal ni dir que l'arribada d'Obama a la Casa Blanca no suposarà per a l’Àfrica canvis radicals. Encara que el president del país més poderós del món tingui molt bon rotllet amb els països subsaharians, les coses no canviaran fins que no es reformin algunes de les regles del joc que estan en l'arrel de la postració del continent: comerç mundial i subsidis agrícoles, fons d'ajuda al desenvolupament, corrupció interna dels països, explotació indiscriminada i insolidària de petroli i altres recursos minerals de l'Àfrica, despotisme i malament govern, etcètera. Obama pot ser que tingui una mà estesa a l’Àfrica, cosa que seria lloable i desitjable, però aquesta mà s'ha de traduir tant en canvis estructurals importants en les relacions multinacionals i en un esforç per part dels països africans d'aplicar-se el conte, lluitar contra la corrupció, la pobresa i la desigualtat.

Un president negre al Despatx Oval és ja per si mateix una imatge esperançadora. Tant de bo que es materialitzi el pròxim gener i es converteixi en fets i gestos fefaents envers els més pobres.

Això sí que és per horroritzar-se, senyora De la Vega

albertoeisman@elperiodico.com — Fri, 30 May 2008 11:12:00 GMT

Fa pocs dies la vicepresidenta del Govern espanyol es declarava horroritzada per la foto que inadvertidament li havien fet amb un empresari africà que va resultar ser el marit de tres dones molt més joves que ell. Home, posats a horroritzar-se, a veure si primer traiem de casa les pedres d'escàndol, per després poder fer el mateix a fora ¿no? I n'hi ha prou amb un exemple. Gràcies a una amiga, m'han arribat les sentides paraules de l'últim guardonat pels premis Ortega y Gasset.

@MORE@

Jutgin vostès per si mateixos.

DISCURS PRONUNCIAT PER GERVASIO SÁNCHEZ (PERIODISTA I FOTÒGRAF) DURANT L'ENTREGA DELS PREMIS ORTEGA Y GASSET AQUEST 7 DE MAIG.

En l'acte hi eren presents la vicepresidenta del govern, diversos ministres, exministres del Partit Popular, la presidenta de la Comunitat de Madrid, l'alcalde de Madrid, el president del Senat i centenars de persones.

Estimats membres del jurat, senyores i senyors:

És per a mi un gran honor rebre el Premi Ortega y Gasset de Fotografia convocat per El País, diari on vaig publicar les meves fotos iniciàtiques d'Amèrica Llatina en la dècada dels 80 i els meus millors treballs realitzats en diferents conflictes del món durant la dècada dels 90, molt especialment les fotografies que vaig fer durant el setge de Sarajevo.

....

Vull donar les gràcies als responsables de l'Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia i la Cadena Ser per respectar sempre el meu treball com a periodista i permetre que els protagonistes de les meves històries, tantes vegades éssers humans extraviats en els desguassos de la història, tinguin un espai on plorar i cridar.

No vull oblidar les organitzacions humanitàries Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges Sense Fronteres, la companyia DKV Seguros i el meu editor, Leopoldo Blume, per recolzar-me sense fissures en els últims 12 anys i permetre que el projecte Vides Minades, al qual pertany la fotografia premiada, tingui vida pròpia i un llarg recorregut que pot durar dècades.

Senyores i senyors, encara que només tinc un fill natural, Diego Sánchez, puc dir que com Martin Luther King, el gran somiador afroamericà assassinat fa 40 anys, també tinc quatre fills més víctimes de les mines antipersones: la moçambiquesa Sofia Elface Fumo, a qui vostès han conegut al costat de la seva filla Alia en la imatge premiada, que concentra tot el dolor de les víctimes, però també la bellesa de la vida i, sobretot, la incansable lluita per la supervivència i la dignitat de les víctimes; el cambodjà Sokheurm Man, el bosnià Adis Smajic i la petita colombiana Mónica Paola Ojeda, que es va quedar cega després de ser víctima d'una explosió als vuit anys.

Sí, són els meus quatre fills adoptius a qui he vist a un pas de la mort, he vist plorar, cridar de dolor, créixer, enamorar-se, tenir fills, arribar a la universitat.

Els asseguro que no hi ha res més bonic al món que veure una víctima de la guerra perseguir la felicitat.

És veritat que la guerra fon les nostres ments i ens roba els somnis, com es diu a la pel·lícula 'Contes de la lluna pàl·lida' de Kenji Mizoguchi.

És veritat que les armes que circulen pels camps de batalla se solen fabricar en països desenvolupats com el nostre, que va ser un gran exportador de mines en el passat i que avui dedica molt poc esforç a l'ajuda a les víctimes de la mines i al desminatge.

És veritat que tots els governs espanyols des de l'inici de la transició encapçalats pels presidents Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero van permetre i permeten les vendes d'armes espanyoles a països amb conflictes interns o guerres obertes.

És veritat que en l'anterior legislatura s'ha duplicat la venda d'armes espanyoles al mateix temps que el president incidia en el seu missatge contra la guerra i que avui fabriquem quatre tipus diferents de bombes de dispersió, que tenen un comportament en el terreny similar al de les mines antipersones.

És veritat que m'escandalitzo cada vegada que topo amb armes espanyoles en els oblidats camps de batalla del tercer món i que m'avergonyeixo dels meus representants polítics.

Però com Martin Luther King em vull negar a creure que el banc de la justícia està en fallida, i com ell, jo també tinc un somni: que, per fi, un president d'un govern espanyol tingui el valor suficient per posar fi al silenciós mercadeig d'armes que converteix el nostre país, ens agradi o no, en un exportador de la mort.

Moltes gràcies.

Llums i ombres d'una maleïda plaga

albertoeisman@elperiodico.com — Tue, 27 May 2008 14:17:00 GMT

Avui me'l torno a trobar després de mesos d'absència. Em costa reconèixer-lo. Els seus braços, en un altre temps forts, fibrosos de pur múscul i força, estan ara desinflats i tous. A penes pot caminar, té el gest trist i els seus ulls no poden evitar una mirada profundament trista.

La infermera que l'atén em diu que sospiten el pitjor. No sabem exactament el que té, però se li hauria de fer la prova per veure si té "la malaltia". L'anomena així, amb article determinat, com si fos una definició ben clara i contundent. Per desgràcia, crec el mateix que ella. No és possible que el físic de Sukiri (nom fictici) hagi pogut canviar tant en els últims mesos fora que hagi tingut una gran infecció o una transformació massiva a l'organisme.

@MORE@

Avui dia, milers de persones a l'Àfrica lluiten diàriament contra la pandèmia de la sida. Especialment a Kenya i Uganda és meravellós veure-hi persones que, gràcies a la bona labor de grups de suport i d'altres grups de pressió que han aconseguit que es generalitzi i s'abarateixi el tractament de medicament antiretrovirals, avui són persones renovades físicament i espiritualment. Lluiten, dia a dia, per viure de manera sana, per evitar les infeccions oportunistes, per mantenir el seu tractament i fer una dieta al més saludable possible... i parlem d'històries d'èxit que no són precisament l'excepció.

En l'actualitat, milers de malalts seropositius estan "robant" anys a la mort anunciada amb la notícia que estaven infectats pel virus. Fa uns quants anys, els símptomes de la infecció eren sinònim de mort segura en pocs mesos. Avui, això no és així, moltes persones s'estan beneficiant d'aquests tractaments i comença a haver-hi una nova consciència a la societat. Ja comencen a ser història els temps en què afectats de sida eren tractats gairebé com a empestats. Encara hi ha molt camí per recórrer, però ja podem explicar algunes humils victòries en aquesta dura batalla.

L'altra cara de la moneda és Sukiri i la seva situació. Ell no es podrà beneficiar d'aquests tractaments, ja que està al Sudan, en un país en guerra on a penes hi ha medicaments suficients per tractar les malalties més simples, així que imaginin-se quan hi haurà accés als antiretrovirals. Si se li confirma el temut virus a la sang, tindrà la vida sentenciada i, a causa de la falta de cura pal·liativa, s'hi podrà fer molt poc. De manera similar serà el destí de molts altres milers de persones per a qui l'aïllament geogràfic i la falta d'estructures sanitàries suposaran una mort segura en pocs mesos.

Sukiri em mira amb els seus ulls encara plens de vida i de preguntes i no sé què dir. Vull estar-ne pròxim en aquest moment difícil i fer-li sentir la meva amistat i el meu afecte, però sé que si la cosa es posa difícil res d'això el podrà salvar. M'aguanto la ràbia i la impotència que sento a dins, sabent que aquesta situació es repeteix diàriament en aquesta soferta Àfrica, on hi ha poblats sencers habitats per purs avis i nens, ja que la generació intermèdia ha estat esborrada per aquesta plaga.

Aquestes situacions són la cara i la creu d'una mateixa realitat que afecta avui milions de persones. El problema d'aquesta i de moltes altres catàstrofes és que arriba un moment en què les xifres perden el seu significat quan un descobreix que --darrere de cada número-- hi ha una persona, un nom, una història personal i una família.

El somni d'un profeta

albertoeisman@elperiodico.com — Thu, 22 May 2008 14:23:00 GMT

Té aspecte de personatge bíblic amb la seva barba blanca, la seva unció i el seu parlar pausat. Els seus vius ulls parlen per si mateixos com si volguessin sortir de les seves òrbites i explicar-nos ells mateixos la història de torn. Tant et parla d'una faula d'algun dels animals del bosc que d'una de les seves innombrables vivències en 72 anys de vida, la gran majoria viscuts enmig de la guerra que ha castigat el país durant desenes d'anys. Ell és la memòria viva del sud de Sudan, del seu patiment i les seves lluites i malgrat tot encara s'entesta a ser un pacificador, un 'pontífex', és a dir, un constructor de ponts que portin a un futur d'harmonia, de convivència pacífica, de respecte per a cada ésser humà.

El seu nom és Paride Taban, bisbe emèrit de la Diòcesi de Torit, al sud de Sudan. Després d'intensos anys al servei de la seva diòcesi va convèncer el Papa perquè li acceptés la dimissió abans d'hora, per poder així dedicar-se a la seva última missió que es materialitzaria en un poblat denominat Kuron.

Un dia, ara fa molts anys, Paride va visitar Israel i Palestina. D'aquella terra, anomenada també pels creients Terra Santa, la imatge que més el va impressionar va ser la d'una comunitat on vivien junts, com a testimoni de pau, jueus i palestins. Venint d'un país destrossat també per la guerra, l'opressió i l'odi, ell va pensar que aquella comunitat, profètica en la seva inspiració i en la seva vida diària, podria ser un bon exemple a imitar a la seva mateixa regió.

La zona on Taban va voler establir el seu poblat "de la pau" està a la frontera entre cinc tribus, totes elles pastoralistes i amb una gran tradició ancestral de robar-se el bestiar els uns als altres com a prova de bravura i també com a manera fàcil d'incrementar la riquesa.

Si en el passat aquestes incursions en "territori enemic" no tenien repercussions perquè les armes utilitzades (llances, fletxes i escuts) eren més aviat tosques i poc eficients, la proliferació d'armes lleugeres tals com els ubics kalaixnikovs AK47 ha fet que aquestes activitats es converteixin en verdaderes massacres en què perden la vida desenes de joves cada vegada. Davant d'aquesta plaga, Paride va decidir establir el seu poblat precisament en el confí d'aquestes tribus marcades per la plaga de les seves tradicions ancestrals.

Taban no va voler que el seu somni fos una cosa etèria i vaga. El va voler fer palpable i pròxim a les persones a qui volia servir i per tant es va dedicar a establir els serveis bàsics que més necessitava aquella població: un dispensari, una escola, un centre de formació i de trobada.

Pel fet que el bestiar està en la base dels problemes socials més urgents de la seva regió, va voler també fer propaganda d'un ús pacífic d'aquest recurs i per tant va portar algunes persones que poguessin entrenar els locals en l'ús de l'arada de bous, una gran novetat en un ambient on la vaca o el toro són mers elements de riquesa, de prestigi o simplement ornamentals. Vencent algunes reticències per part dels més tradicionals, que sostenien que era inhumà posar un jou a una parella de bous, va aconseguir mostrar que el bestiar pot no només beneficiar l'agricultura sinó ser també ser un catalitzador de progrés en lloc de causa de violència. Avui, la imatge d'una persona llaurant amb un parell de bous no és cap novetat, s'ha fet part integral del paisatge i algunes persones ja veuen amb els seus propis ulls que es pot cultivar i obtenir productes agrícoles en més quantitat i més diversificats.

L'escola també va ser un dels pilars principals del seu somni. Taban creu que els nens creixen com a joves violents perquè no han tingut contacte entre diferents tribus, perquè han estat aïllats i perquè no han rebut cap formació i "hi ha poca cosa a fer". Ell va veure que l'escola podria ser un instrument únic per fer que se superessin els prejudicis ètnics, socials i de gènere. Ell veu l'educació com una inversió a llarg termini, que en una generació pot transformar tot un país.

El seu poblat ideal, la seva arcàdia a la terra, ja té un nom... es diu Kuron, com el riu que teòricament és la frontera que divideix els territoris de diferents tribus, però que ell ha intentat esborrar construint físicament un pont perquè aquestes tribus en peu de guerra puguin trobar-se i créixer juntes. Al petit poblat, gràcies a l'ajuda de diversos grups, ja s'hi ha obert un dispensari on es tracta tothom sense distinció i per una contribució simbòlica.

A l'empara d'aquests serveis comunitaris (escola, dispensari, granja), el nombre dels habitants d'aquest poblat que va començar en una esplanada buida i deserta s'ha multiplicat en aquests anys. A poc a poc, aquell ideal de pau i de convivència agafa cada vegada més forma, i al mig de tot, Paride s'hi ha construït un simple habitacle, s'ha retirat a viure-hi els anys que li quedin i ser testimoni de pau i de reconciliació fins que arribi el seu dia. No he pogut trobar una causa més noble, més senzilla i al mateix temps més profètica.

Per a alguns dels seus detractors (que també n'hi ha), ell és un boig que s'hauria de dedicar a altres coses "més pràctiques" en lloc d'extasiar-se amb belles idees de pau i harmonia. Molts altres creiem que el món és un lloc sempre difícil per albergar-hi un profeta, sobretot quan la profecia la majoria de vegades va unida a la incomprensió i la crítica. Taban està al lloc on ha volgut estar o on l'ha portat la seva atzarosa vida, ell està ara envoltat de persones que comparteixen el seu ideal i que volen transformar el món on viuen ¿no va dir algú que l'aventura més sublim i ambiciosa comença també amb un simple pas?

El desvergonyiment de certs governs...

albertoeisman@elperiodico.com — Tue, 13 May 2008 15:57:00 GMT

Una vegada més es repeteix la desgràcia: el clamor dels pobres no troba un ressò en aquells que estan més obligats a escoltar-lo, els seus representants polítics. Davant una tragèdia de gran magnitud com la que està tenint lloc a Myanmar, el govern d'aquell país impedeix l'entrada de les organitzacions humanitàries i fins i tot les Nacions Unides decideixen suspendre l'ajuda una vegada que s'ha confirmat que el govern l'ha confiscat i no la reparteix... amb amics així ¿qui necessita enemics?

@MORE@

La indefensió de totes aquestes persones terriblement vulnerables en la seva adversitat és manifesta i totes les persones i institucions de bona voluntat veuen amb impotència com els recursos humans i materials estan allà preparats però no poden ser utilitzats a causa de la deliberada obstrucció d'un règim que, en l'intent de mantenir-se en el poder i evitar qualsevol intent de subversió o revolució política, no té cap inconvenient a deixar morir milers de persones.

Això, per desgràcia, no és cap excepció. Podríem parlar de múltiples governs de la mateixa mena que es giren contra la seva pròpia població, com si fossin els enemics a derrotar i impedeixen l'accés d'aliments i béns de primera necessitat a certes zones, que s'aprofiten de la fam com a arma de guerra o que bombardegen els seus propis súbdits simplement perquè estan a la "zona equivocada."

De la meva experiència al Sudan, en recordo la ràbia i la impotència de veure caure les bombes llançades pel mateix exèrcit que en teoria vetllava per la seguretat de la gent. Per desgràcia, no els estic parlant de l'any de la picor... bombardejos similars estan tenint lloc aquests dies al nord de Darfur i sembla que ningú s'atreveix a dir ni piu al Govern de Khartum. Tots els governs miren cap a una altra banda, començant per aquells que s'estan aprofitant del cobejat petroli sudanès.

En situacions com aquestes em pregunto fins a quin punt el nostre sistema de no ingerència en els "afers interns" dels Estats és defensable quan hi ha situacions com aquestes que realment clamen al cel i que demanen una solució immediata. El mandat humanitari, reflectit en diferents documents, sembla que sempre està limitat per la legitimitat d'un país per decidir si s'actua o no... i aquí és on crec que falla el sistema. Més d'una vegada, quan aquests països estan liderats per governants sense escrúpols, no hi ha cap problema a l'hora d'intentar forçar la situació encara que això tingui un altíssim preu en vides humanes. En la nostra jurisdicció internacional ningú s'atreveix a posar un article en què es prevegi actuar fins i tot contra la directriu d'un país en situacions límit que amenacin la vida de milers de civils desarmats i indefensos. No hi ha Convenció de Ginebra que ho aprovi (ni s'aprovarà, tal com està el pati internacional).

Quina pena que alguns governs siguin tan inhumans que no mostrin ni un gram de compassió.

Quina pena que hi hagi lleis que defensin uns pocavergonyes sense escrúpols com aquests.

Khartum rep la seva pròpia medicina

albertoeisman@elperiodico.com — Mon, 12 May 2008 13:20:00 GMT

La notícia de l'atac a la capital del Sudan per part de grups rebels darfuris del JEM(Moviment per a la Justícia i la Igualtat, en les seves sigles angleses) ha estat una gran sorpresa però no comparable amb el majúscul fiasco que suposa per al país que un grup de 3.000 efectius facin centenars i centenars de quilòmetres amb armaments i vehicles sense ser detectats i puguin arribar fins a Omdurman, la part antiga de la capital Khartum.

Fa pocs mesos, vèiem una situació molt similar però a la inversa, en la qual rebels procedents de Darfur (aparentment amb suport del règim de Sudan) van arribar a tenir sota amenaça la població de N'djamena, capital del Txad, assetjant-la durant diversos dies fins que van ser repel·lits gràcies a la "providencial" ajuda de l'exèrcit francès, expert en intervencions militars a la regió. @MORE@

Sembla que aquesta acció militar és un calc d'aquella, però en territori veí i tenint com a escenari la capital del país. No se sap encara el nombre de morts o ferits ni l'abast de l'operació en si, però el govern d'Omar al Bashir ja s'ha afanyat a culpabilitzar el Txad del suport donat als rebels.

És una dinàmica que s'ha repetit per desgràcia innombrables vegades els últims anys: quan el règim de Khartum vol portar a terme certes operacions militars, contracta (o més ben dit subcontracta) grups armats que li facin la feina bruta i que, de manera relativament discreta, tindran el suport logístic i material de l'exèrcit sudanès. Això ha passat amb petits grups armats nuer a l'Alt Nil (la zona de les prospeccions petrolíferes), amb els infames Janjauid a Darfur, i amb les Forces Populars de Defensa en diversos llocs del Sud del Sudan. Davant una tècnica així, i si algú gosa acusar el govern de qualsevol atrocitat, aquest sempre es podrà escudar en la convenient excusa que aquests grups són milícies incontrolades i que ni el govern o l'exèrcit hi tenen res a veure. Així ha estat passant durant anys i anys burlant la comunitat internacional i portant a terme les atrocitats més horribles sense que hi hagués manera de poder portar ningú a la justícia. Fins i tot algunes persones formalment i nominalment acusades pel Tribunal Internacional de Justícia estan no només al carrer i tan tranquils, sinó que formen part del govern... ¿què més es pot demanar en aquest reblar el clau del desvergonyiment i del menyspreu per la justícia?

En aquests dies ens resulta sorprenent veure com poden canviar les coses ja que aquesta intervenció militar ha girat la truita... i és com a mínim paradoxal que, de sobte, l'atacador es converteixi en atacat però no en qualsevol punt geogràfic d'aquest vastíssim país, sinó a les mateixes portes de la seva pròpia capital, que -val a dir- és ben plena de casernes, efectius militars i material bèl·lic i per tant hauria d'estar teòricament preparada per repel·lir accions d'aquest tipus. El JEM aplica la llei del Talió i diu que si Darfur no és segur (entre altres coses per obra i gràcia d'elements governamentals) tampoc ho serà a partir d'ara la capital. Un raonament poderós vist el que han pogut avançar aquestes tropes i el gol (mediàtic i real) que li han marcat al bel·licós règim islamista. Potser el problema de Darfur no torni a ser el mateix després de veure la facilitat com s'han desenvolupat els esdeveniments. ¿Estem al principi del final? ¿Es regionalitzarà encara més el conflicte? ¿Trontollarà políticament el sistema imposat pel partit governamental? ¿Es convertirà Khartum en la nova N'Djamena, assetjada regularment per forces rebels? Massa preguntes i massa variables amb què comptar. Sens dubte que els pròxims dies seran determinants per poder intuir el que pot passar en un futur pròxim. Si la cosa ja era complicada al Sudan amb el problema de Darfur i del Sud, això ara ja arriba a nivells d'enrevessament fins ara insospitats.

Juguem amb el menjar?

albertoeisman@elperiodico.com — Tue, 06 May 2008 14:12:00 GMT

Les declaracions del president del Senegal sembla que deixaven fora tota mena de dubtes. Saltant-se l'exquisida diplomàcia que adorna les maneres i actituds de certs polítics, l'estadista no va dubtar a posar la FAO al punt de mira de la present crisi alimentària que està afectant fins i tot els productes més essencials dels països més pobres i fins i tot va fer una crida perquè s'eliminés aquesta agència que, segons la seva opinió, no estava fent la seva feina tal com toca.

@MORE@

Crec que, tot i que l'afirmació del president pugui ser atrevida, és cert que en el terreny més d'una vegada ens trobem amb organitzacions dependents de les Nacions Unides que, a causa de gestors incompetents, de polítiques a vegades inadequades i de situacions d'una administració deficient, no proveeixen de serveis adequats les persones que més ho necessiten. Crec que això no depèn tant de la mala voluntat o la desídia de l'organització com d'elements individuals que a vegades, amb el seu entusiasme o la seva fluixesa, marquen clarament la diferència entre un programa exitós i un de calamitós.

És just reconèixer el paper que moltes d'aquestes agències estan jugant en la lluita contra la pobresa, però també seria just afirmar que la gestió i els resultats en el terreny d'aquestes organitzacions haurien de ser controlats perquè hi hagi un producte final molt millor, més efectiu i més transparent... Aquest producte no hauria de ser una altra cosa que la millora de les condicions de vida de les persones més desafavorides i, en casos d'emergència aguda, la supervivència d'aquells que es veuen amenaçats pels desastres naturals o humans.

Alguna vegada hem trencat una llança en aquest bloc perquè l'ajuda alimentària sigui eficient, suficient i ajustada a necessitats. És curiós veure en les partides d'ajuda alimentària oli de gira-sol nord-americà quan hi ha països africans que podrien proveir d'oli aquestes operacions... però això no interessa quan els gegants econòmics decideixen que l'ajuda alimentària és una vàlvula d'escapament ideal per poder aconseguir els seus objectius d'economia nacional i desfer-se de molestos excedents (i trobant així també una excusa per poder continuar els subsidis als seus agricultors) Quan s'arriba a aquests extrems, un perd la innocència sobre la rectitud i el desinterès de l'ajuda humanitària i comença a preguntar-se maliciosament allò de... ¿a qui ajuda en realitat aquest menjar? ¿als beneficiaris o als donants? ¿hi hauria els mateixos nivells d'ajuda si aquesta ajuda alimentària no estigués feta dels residus de la producció agrícola occidental?

Per tot això, em sembla que la queixa del president té una justificació ben clara i es mereix una reflexió més profunda sobre l'ésser i el sentit de l'ajuda, sobre l'efectivitat de les organitzacions que la porten a terme i sobre un món que, atret pels biocombustibles i preocupat pel futur energètic, sembla despreocupar-se del creixent nombre de famolencs que, en diferents llocs del món, es manifesten perquè a causa de l'increment de preus no poden pagar els seus aliments bàsics.

Sous escandalosos a costa dels més pobres

albertoeisman@elperiodico.com — Mon, 05 May 2008 10:24:00 GMT

La notícia ja s'ha fet pública, però es veia venir. Després d'anunciar a so de bombo i platerets la composició del nou govern de coalició, ara el ministre d'hisenda de Kenya anuncia que en passarà de tots colors a l'hora de trobar la pasta per poder pagar tant càrrec, tanta oficina, tant cotxe i sobretot tant sou. Estem parlant d'un gabinet de 40 ministres i 52 viceministres... "Molt fort", dirien els més joves.

Els càrrecs polítics a Kenya són dels més ben pagats del món. Uns 17.000 dòlars de l'ala que s'emporta cadascun a caseta (lliures d'impostos), a més de cotxes, beneficis i altres prebendes addicionals (com assistir a una comissió i escalfar-hi una cadira).

@MORE@

Per acontentar tothom es van haver de crear càrrecs, perquè l'important era que tot el país estigués representat al Govern. Crec que aquesta és la xacra de molts sistemes africans: la llei no escrita que s'hi ha de posar gent de totes les regions i tribus perquè ningú se senti discriminat. No importa si la persona no val o és inepta per al càrrec, l'important és que la quota ètnica estigui "en el seu punt" i així va la cosa en certs governs, on qui ha servit de ministre d'Indústria es recicla per ser-ho de Cultura i, posteriorment, d'Obres Públiques... Amb les coses així, ara tenim un parlament que en un 40% ja és part del gabinet, ja sigui en condició de ministre o de viceministre.

Les protestes de grups cívics estan caient en sac foradat. Fins i tot el ministre ha hagut de confessar que els diners destinats a la reubicació dels desplaçats (500.000 persones, arran de la violència ètnica postelectoral) possiblement es veuran substancialment reduïts per poder pagar els salaris dels polítics. Una vergonya que clama al cel en un país on el 60% de la població sobreviu amb el més mínim.

Com a mínim, és desconcertant que un país que necessita i rep ajuda internacional pugui tenir amb tota la cara una de les classes polítiques més ben pagades del món. I si algun país donant es queixa, el polític de torn surt amb la coneguda "ingerència en afers interns" o jugant la carta de "ja no som una colònia, som un país independent i fem el que volem".

Doncs sí, aquí també hi ha contradiccions... milers.