Una vegada més es repeteix la desgràcia: el clamor dels pobres no troba un ressò en aquells que estan més obligats a escoltar-lo, els seus representants polítics. Davant una tragèdia de gran magnitud com la que està tenint lloc a Myanmar, el govern d'aquell país impedeix l'entrada de les organitzacions humanitàries i fins i tot les Nacions Unides decideixen suspendre l'ajuda una vegada que s'ha confirmat que el govern l'ha confiscat i no la reparteix... amb amics així ¿qui necessita enemics?

La notícia de l'atac a la capital del Sudan per part de grups rebels darfuris del JEM(Moviment per a la Justícia i la Igualtat, en les seves sigles angleses) ha estat una gran sorpresa però no comparable amb el majúscul fiasco que suposa per al país que un grup de 3.000 efectius facin centenars i centenars de quilòmetres amb armaments i vehicles sense ser detectats i puguin arribar fins a Omdurman, la part antiga de la capital Khartum.

Fa pocs mesos, vèiem una situació molt similar però a la inversa, en la qual rebels procedents de Darfur (aparentment amb suport del règim de Sudan) van arribar a tenir sota amenaça la població de N'djamena, capital del Txad, assetjant-la durant diversos dies fins que van ser repel·lits gràcies a la "providencial" ajuda de l'exèrcit francès, expert en intervencions militars a la regió. Llegir més

Les declaracions del president del Senegal sembla que deixaven fora tota mena de dubtes. Saltant-se l'exquisida diplomàcia que adorna les maneres i actituds de certs polítics, l'estadista no va dubtar a posar la FAO al punt de mira de la present crisi alimentària que està afectant fins i tot els productes més essencials dels països més pobres i fins i tot va fer una crida perquè s'eliminés aquesta agència que, segons la seva opinió, no estava fent la seva feina tal com toca.

La notícia ja s'ha fet pública, però es veia venir. Després d'anunciar a so de bombo i platerets la composició del nou govern de coalició, ara el ministre d'hisenda de Kenya anuncia que en passarà de tots colors a l'hora de trobar la pasta per poder pagar tant càrrec, tanta oficina, tant cotxe i sobretot tant sou. Estem parlant d'un gabinet de 40 ministres i 52 viceministres... "Molt fort", dirien els més joves.

Els càrrecs polítics a Kenya són dels més ben pagats del món. Uns 17.000 dòlars de l'ala que s'emporta cadascun a caseta (lliures d'impostos), a més de cotxes, beneficis i altres prebendes addicionals (com assistir a una comissió i escalfar-hi una cadira).

Un dels costums que més em criden l'atenció en aquesta part d'Àfrica és veure com les dones d'alguna manera es transformen quan arriben a ser mares i com es revalora la seva posició social en una cultura que sempre té en gran estima qui és capaç de donar a llum una gran prole.

És curiós veure com una senyora, anomenem-la Lisa, quan té el seu primogènit (o primogènita), de sobte per a la gent es converteix en "mare de" la criatura que hagi donat a llum. Això vol dir que en la seva interacció amb la gent a partir d'ara no se l'anomenarà normalment Lisa, sinó "mama John" o "mama Lucy" referint-se al fet que és la mare d'aquell fill o filla, com si això a partir del moment que ha donat a llum fos un tret indeleble de la seva identitat i del seu reconeixement social. Quan he preguntat a algú, m'han dit amb sorpresa... "naturalment, si se la vol anomenar amb respecte se li haurà de dir 'mama John', no seria adequat dir-li ara pel seu nom de pila".

Fa pocs dies va morir Aimé Césaire, escriptor caribeny i una de les figures més importants de la literatura negra de bona part del segle XX. Volent fer gala de les peculiaritats de la raça negra, ell juntament amb el senegalès (després president) Leopold Sedar Senghor i un altre escriptor caribeny, Leon Gontran, van formular el terme "negritud", que va passar a ser part integral del vocabulari i de les disputes literàries dels escriptors negres durant desenes d'anys.

Césaire es va rebel·lar contra l'arrogància expressada en l'assimilació cultural francòfona que feia del continent africà una taula rasa (com una pissarra buida), on només hi havia ignorància i barbarisme i on no quedava altra cosa que assimilar la "cultura" que indubtablement venia exclusivament del poder colonial, la seva història i el seu art.

El que avui ens sembla obvi, que l'Àfrica té la seva pròpia cultura i història i que cal tenir en compte el gran llegat que ha deixat al món, era en aquells temps gairebé una ofensa per a molts. Va definir el terme negritud com "la consciència de ser negre", com una afirmació positiva de valors culturals africans. Les seves primeres reflexions en aquesta línia van ser com una gota en un estany quiet les ones del qual es van deixar notar fins en llocs llunyans. Llegir més

Per al Sud del Sudan, avui comença un dels períodes més importants de la seva història moderna. Durant les dues setmanes vinents, des d'avui, dia 22, hi haurà un cens a tot el país que és un pas previ per a la celebració d'eleccions el 2009 i per al referèndum d'autodeterminació, que, segons els acords de pau, se celebraria l'any 2011 i en el qual el Sud del país decidiria si vol formar part d'un Sudan unit o vol la independència.

Finalment, després de diversos llargs mesos d'espera i incertesa, sembla que amb el nomenament dels membres del gabinet es tanca oficialment la crisi oberta arran de les eleccions del desembre passat. Prou esforços li ha costat a la classe política i als líders dels partits posar-se d'acord i repartir-se el suculent pastís del poder. Ho sento, però no puc evitar pensar que si haguessin fet fa uns mesos els gestos que han fet aquests dies, potser diversos centenars de persones encara serien vives i centenars de milers serien encara a les seves cases en lloc de malviure confinats en campaments provisionals de desplaçats.

La paradoxa que s'està donant aquests dies és realment esgarrifosa. Com tothom sap, els preus del petroli s'han disparat. Els béns de consum valen per tant cada vegada més, mentre que els salaris segueixen sent els mateixos i això afecta de manera especial les butxaques més humils, que es troben a prop del seu nivell de vulnerabilitat.

Les notícies d'aquests dies recullen incidents que han tingut lloc en diferents països del món produïts per l'escassetat d'aliments i la pujada dels preus dels aliments de primera necessitat. En alguns casos, com Egipte, els baixos preus d'aliments com el pa s'aconsegueixen només per mitjà de subsidis estatals als productors.

Hi ha persones que es mouen davant les grans tragèdies que ens toquen al món occidental. No hi ha més que veure els gairebé 3.000 morts de les Torres Bessones i els terribles atemptats de Madrid i de Londres. Crec que tot esforç per evitar i mitigar el dolor produït per aquestes situacions és poc.

Amb tot, em trobo moltes persones que o no saben o no tenen gaire interès per tragèdies amb unes xifres molt superiors. "Ens agafa molt lluny", em diuen... però és que, al cap i a la fi, les morts d'éssers humans, ens agradi o no, tenen el mateix valor, no importa si es produeixen a Darfur o a Oklahoma.

Ho confesso, hi ha un grup de persones d'una posició que trobo difícil d'acceptar: els afropessimistes. La gran majoria d'aquests són persones molt ben formades intel·lectualment, alguns d'ells amb experiències en diferents països i situacions (no sé si en contacte real amb la gent) però amb idees i opinions molt clares sobre la impossibilitat que l'Àfrica tiri endavant. Normalment crítiques d'aquest tipus es fan escarxofat en un sofà ubicat en algun lloc de moda, assaborint una gèlida cervesa i fent cèrcols de fum amb un cigarro o havà de qualitat... Em creuria molt més la crítica si es fes des d'un bar de les polsegoses carreteres africanes, a l'ombra d'un camió o autobús que s'ha espatllat o, fins i tot, sota d'un mango esperant que aparegui la comunitat que sembla que s'ha posat d'acord per arribar dues hores més tard de l'hora acordada. Llegir més

En els anys de la meva infància, recordo haver assistit un dia a una representació d'aquell famós musical anomenat El diluvio que viene. En aquella funció, recordo perfectament una cançó cantada per un dels protagonistes que deia una cosa així com

"una hormiguita sola, es imposible,

es un cero sin ningún valor

pero una hormiguita

junto a otra hormiguita... mueven la montaña".

Aquests dies sóc a Espanya i, després d'haver assistit a Barcelona a l'En Viu, l'assemblea general dels membres i voluntaris d'Intermón Oxfam, he recordat diverses vegades aquesta cançó. La raó d'això és que en aquests dos intensos dies m'he pogut trobar amb centenars de persones que de la manera més desinteressada dediquen moltes hores i esforços a la noble tasca d'"obtenir un món més just".

Sembla com si de vegades hi hagués conceptes clars, unívocs i inamovibles. La justícia sembla un d'aquests conceptes. Però  hi ha situacions que et fan dubtar si tots entenem el mateix per certs conceptes.

En aquests dies, hi ha tota una disputa que ha sorgit pel fet que la milícia de l'Exèrcit de Resistència del Senyor, que ha sembrat el terror i la violència durant desenes d'anys, es vol acollir als tribunals locals d'Uganda en lloc d'entregar-se al Tribunal Internacional de Justícia. Els guerrillers semblen disposats a sotmetre's a la justícia tradicional, però no als tribunals internacionals. A part de les conseqüències pràctiques de cada una d'aquestes opcions, s'ha de reconèixer que estem davant dos tipus diferents de justícia. L'una és una justícia retributiva, que insisteix en el càstig davant un crim; aquesta justícia està representada pel Tribunal Internacional de Justícia (CIJ). D'altra banda, hi ha veus que s'eleven i demanen que es pugui aplicar la justícia tradicional, molt més influenciada per un concepte de restauració, un tipus de procés que té com a objectiu la reintegració de l'element díscol o negatiu en la societat.

Va passar en aquella lúgubre i turbulenta Ruanda del 1994. La provincial d'un institut religiós espanyol intentava a través de l'ambaixada tenir algunes notícies per saber el parador de diverses germanes de la congregació, quan el diplomàtic de torn va deixar anar l'exabrupte  "el servei diplomàtic no està per buscar monges perdudes a la selva". Allò, sens dubte, portaria cua...

Després de l'anhelat acord entre les parts en conflicte a Kenya, aquells mitjans de comunicació que tant es van acarnissar amb la 'brutalitat' dels fets posteriors a les eleccions presidencials gairebé han passat de puntetes per la difícil i enrevessada missió de Kofi Annan, el mediador que ha exhibit bones arts i un fantàstic tacte durant aquest difícil i llarg mes de mediacions, pressions, estira-i-arronses per tots costats. És normal, de l'Àfrica les coses dolentes "sempre venen" i les bones es deixen de banda. Quin destí més trist el d'aquest continent als nostres mitjans de comunicació.