Una de les expressions de la cordialitat africana que més m'arriben al cor és quan una persona s'adreça a tu com a "germà". Tot i que algú també t'ho pugui dir espontàniament sense conèixer-te, normalment sorgeix en una conversa, en un correu electrònic o, simplement, en una presentació pública. A l'Àfrica per això no hi ha tants respectes humans com passaria en altres latituds a l'hora de presentar a algú que és tan apreciat que arriba a passar a ser com de la família. Aleshores se li demostra aquella relació especial amb algú per mitjà d'un qualificatiu així, públic i sense embuts. Crec que és una manera d'expressar la proximitat, la confiança i l'amor més enllà dels llaços sanguinis. El fet que s'adrecin a mi d'aquesta manera no em deixa mai indiferent, tot i que òbviament sempre hi pot haver un ús interessat de l'expressió, ja que de persones que taquen l'amistat i l'amor n'hi ha per tots cantons, però això és un altre tema.

M'he alegrat de veure que no sóc l'única persona que té uns sentiments semblants. Permeteu-me que tradueixi uns paràgrafs d'un preciós llibre de ficció ambientat a Botswana (Les llàgrimes de la girafa) que estic llegint aquests dies. Hi parla una senyora (blanca i nord-americana) sobre la seva experiència de passar uns anys a l'Àfrica:

Crec que puc dir que no havia estat mai tan feliç a la meva vida. Havíem trobat un país on la gent tractava bé i amb respecte els seus semblants, on hi havia altres valors diferents de l'ambició que tant vèiem al nostre país. Per mi allò va ser com una lliçó d'humilitat. Tot allò que recordava del meu país de sobte em semblava potiner i superficial en comparació amb el que veia a l'Àfrica. És veritat que la gent hi patia, i que molts d'ells gairebé no tenien res, però conservaven sempre un meravellós sentiment cap als altres. Quan per primer cop vaig sentir la gent -encara que fossin estranys- dir-se "germà" o "germana" els uns als altres, em sonava estrany. Però al cap d'un temps vaig saber exactament què volia dir això i vaig començar a pensar de la mateixa manera. Llavors, un dia, algú em va dir "germana" per primera vegada i vaig començar a plorar, mentre que l'altra persona no entenia per què plorava. Jo li vaig dir: "No passa res, ploro, ploro, i prou". Jo volia poder dir a les meves amigues "les meves germanes", però hauria sonat artificial i no ho podia fer. Així és com em sentia, aprenia lliçons. Havia vingut a l'Àfrica i estava aprenent lliçons.

Crec que els sentiments que expressa fictíciament aquesta persona blanca trasplantada a un ambient completament africà reflecteixen d'una manera fefaent allò que moltes altres persones hem sentit. És un sentiment especial que en la meva pròpia cultura em costa trobar i que disfruto cada vegada que una persona es digna a dir-me d'aquesta manera. No crec que això sigui vanitat, crec que és una d'aquelles expressions que et fan sentir que ets humà, que vals per a algú i que no seràs mai un més de tants. No està de més en un món que sovint pateix de falta d'afecte i de calor humana.

Un grup de candidats polítics de diferents partits pertanyents a la ciutat de Yei (sud del Sudan) s'han reunit durant uns quants dies i, per pròpia iniciativa, han volgut dissenyar i consensuar un codi de conducta que els guiï fins a les eleccions de l'any 2010.

Estem parlant d'una democràcia que encara és gairebé inexistent, ja que les eleccions dels últims 20 anys no s'han viscut mai de manera lliure, i precisament a causa d'aquest context tan peculiar de postconflicte --després de 20 anys de guerra civil-- aquest testimoni em sembla encara més valuós. No crec exagerar si dic que molts dels punts d'aquest codi de conducta haurien de ser obligatoris per a polítics en moltes altres latituds (i no miro a ningú).

Sé que els que mirem l'així denominat Primer Món des del Sud podem arribar a ser massa càustics amb actituds i esdeveniments que hi tenen lloc i que per les seves característiques o la seva recurrència són considerats pràcticament normals. Fins i tot dins d'aquestes circumstàncies de normalitat, hi ha situacions excepcionals que fins i tot alteren la monotonia d'un món que sembla que no se sorprèn per res.

Com si d'una nova competició per trencar el llibre Guinness dels Rècords es tractés, el Reial Madrid i el seu president han decidit apuntar al més alt i contractar per a la casa dues superfigures de la pilota: Kaká i Cristiano Ronaldo. Fins a aquí res de nou, si exceptuem el dineral (crec que aquí l'accepció de la paraula queda petita per a una quantitat de diners tan gran) que el president de l'equip blanc ha hagut de desemborsar.

Jo reconec que l'única afició futbolística que tinc (i que alimento sempre que tinc connexió a internet) és revisar els resultats de 2a B (grup IV) i veure què va fer el Real Jaén el diumenge anterior. Però la meva passió per la pilota és tan modesta que ni tan sols sé el nom de la plantilla d'aquest equip tan heroic, però això és un altre tema. El que deia, sense entrar en les polèmiques d'equips i aficions, crec que hi ha coses al nostre món que comencen a clamar al cel, principalment en temps on hi ha crisi econòmica, regulacions d'ocupació, milions d'aturats i cues interminables a les oficines de Càritas.

¿Quant val un ésser humà? ¿Quin és el seu verdader valor i el seu preu? ¿Val tot per aconseguir un jugador? Preguntes com aquestes han suposat verdaders rius de tinta en aquests dies i tant de bo que continuïn sacsejant les nostres consciències, perquè crec que en un món on sembla que tot val per tal que segueixi l'espectacle també cal posar certs límits. Que hi hagi algú disposat a pagar tal burrada de diners no significa que la cosa sigui lícita, mai està de més dir-ho. És una de les moltes burrades que es permet el nostre civilitzat i insolidari món.

Per més inri, al racó d'Uganda on em trobo un nen anomenat Joshua Okello, estudiant de 7è de primària, ha demanat oficialment als seus pares canviar-se el nom pel de Cristiano. No sé quants diners val el futbolista, però ara com ara la seva fama i la seva ascendència sobre els seguidors més joves és tanta com perquè el nen en qüestió decideixi que el seu nom no és prou bo i vulgui tenir el de l'estrella futbolística -de moment- més cara del món. Em fa pena, perquè m'agradaria que l'avui Joshua Okello, estudiant de 7è de primària en un racó perdut de la selva africana, fos un dia famós a tot el món per ser un físic nuclear, un medallista de fons, un revolucionari investigador, un inventor o un escriptor d'inigualable estil... Això i més seria possible si Joshua tingués les oportunitats i els mitjans que es podrien crear si el nostre món fos una mica més solidari i si en lloc d'adorar amb ors i prebendes els seus ídols moderns dediqués part dels seus mitjans financers a tantes causes dignes que avui criden al cel. Per mi, una d'elles seria que Joshua se sentís content, orgullós i satisfet de ser Joshua.

En els últims dies hi ha hagut a l'Església de Kenya un gran enrenou a causa d'acusacions d'abús sexual de nens aparegudes en una cadena de televisió contra un missioner estranger, molt famós al país per les seves múltiples obres filantròpiques i assistencials, entre les quals destaquen diverses institucions per als nens del carrer en diferents països i diverses iniciatives socials. Segons les fonts d'aquesta cadena, tindrien en la seva propietat material gràfic on el missioner apareix i un parell de joves han aparegut anònimament per televisió descrivint amb detalls els presumptes abusos per part del religiós. L'acusen també d'haver enviat al seu país material gràfic per "atraure altres persones perquè vinguin a aquest país i disfrutin". Es poden imaginar l'escàndol.

Semblaria com que això no és més que un altre capítol d'aquesta lamentable cadena d'aberracions comeses per alguns membres de l'Església catòlica en diferents parts del món, però sembla que en aquest cas hi ha alguna cosa més. Al veure's a l'ull de l'huracà, el missioner en qüestió ha tornat al país (estava a l'estranger quan es va destapar la cosa) i així que va sortir de l'aeroport va fer una declaració jurada a la comissaria de policia. Posteriorment va convocar una roda de premsa, en la qual ha manifestat la seva innocència però s'ha mostrat disposat a suportar el pes de la llei si hi ha proves fefaents que l'incriminin. Llegir més

Al mirar les fileres de cases i de botigues, t'adones de com la destrucció va ser altament selectiva. Es van cremar només certs edificis residencials o comercials, molts altres veïns dels primers no van patir cap dany: s'intentava intimidar, i fins i tot eliminar, l'"estranger" d'una zona que la tribu local considerava com a pròpia.

Després d'un any, moltes d'aquestes cases cremades no han tornat a ser habitades. Igualment, les botigues obren, però les que es van veure afectades per aquella selectiva destrucció segueixen llanguint en la soledat i l'abandonament com si haguessin estat afectades per una misteriosa pesta que evita que qualsevol humà les rehabiliti.

Sembla que les ferides d'aquest dolorós període no només han quedat reflectides a les cases, sinó també en els ànims de les persones; algunes, encara dolgudes per la violència a què se les va sotmetre simplement per pertànyer a "l'altra tribu" o a l'altra opció política; altres, amb remordiment per haver caigut en la trampa de ser esperonats políticament i haver estat agents de violència i destrucció en uns dies de sanguinària orgia i odis desaforats.

El Centre per als Drets Humans i la Democràcia, una institució local, va decidir crear una innovadora iniciativa destinada a canalitzar els molts sentiments contradictoris que les persones guardaven tan zelosament. Van inaugurar un "llibre del penediment," un espai on tant les víctimes de la violència com els seus perpetradors puguin escriure els seus sentiments i treure fora tanta emoció reprimida per a la qual no hi ha hagut fins ara canals adequats d'expressió.

El llibre del penediment està accessible tot el dia en una petita oficina de Burnt Forest, a la qual es dirigeixen multitud de ciutadans per deixar plasmada la seva vivència d'aquells dies o simplement per veure els que altres han escrit. Segons els responsables d'aquesta iniciativa, la gent té anhels de parlar als seus veïns i reclamar l'harmonia perduda, per restablir els antics llaços d'amistat. Per exemple, més de 100 clergues de diferents esglésies han escrit en el llibre demanant perdó per no haver estat a l'altura de la seva vocació de servei i, en alguns casos, també per haver-se deixat portar pels sentiments d'aquells dies i "haver beneït els guerrers i les armes" que van sembrar de violència i sang pobles sencers de la geografia kenyana.

Certament, no tot és positiu. Hi ha persones que declaren haver fet atrocitats però no mostren cap remordiment, igual que hi ha víctimes que, angoixades en l'amargura dels punyents records, no són capaces de perdonar, i menys encara d'oblidar. És, sens dubte, una expressió del pitjor i del millor que alberga la sempre complexa ànima humana.

És una història de coratge, d'amor a la música i d'inassequibilitat al desànim per part de persones que molt bé podrien tenir milers de raons per al·legar que no tenen temps "per a la música i els plaers."

En un vídeo que he rebut i copio el seu enllaç més avall. Aquí es plasma en menys de cinc minuts el que suposa muntar una orquestra simfònica... a Kinshaha, capital de la República Democràtica del Congo. Estic segur que us encantarà. A mi, com que m'agafa per partida doble per ser amant de l'Àfrica i de la música clàssica, m'ha emocionat. Espero que també us els toqui a vosaltres. L'enllaç és http://www.youtube.com/watch?v=rAL8Mwedjs4.

Més d'una vegada he pensat si el mateix mètode d'introducció a la música que s'ha fet de manera tan exitosa a Veneçuela (crec que s'anomena "el sistema") es podria aplicar també en un context tan diferent com l'Àfrica, especialment als barris marginals de les grans ciutats, on es concentren milions de persones i un elevat nombre de joves sense perspectives socials o educatives. Aquest vídeo em fa entendre que sí.

Hi havia una vegada una missió fundada per un sacerdot gran i dos missioners joves. El sacerdot més veterà tenia un estil d'evangelització peculiar i havia inspirat en el cor dels seus companys l'amor per la senzillesa, la idea de crear una missió en un territori hostil amb mitjans assequibles i d'una manera dialogant amb l'entorn que els havia tocat. Basant-se en aquests valors, es va dissenyar un mètode d'evangelització molt al ritme de la gent, sense grans ostentacions ni avanços espectaculars, sinó avançant a poc a poc i esperant el kairós, el temps apropiat per fer les coses.

Aquest grup de missioners van començar a visitar la vasta regió en viatges que podien durar fins a tres mesos, però van descartar la possibilitat de tenir un cotxe o una moto perquè volien estar pròxims a la gent i utilitzar els mateixos mitjans amb què comptaven els pobletans, anant a peu o en canoa i allotjant-se a les cases dels cristians, els quals s'organitzaven perfectament per a la manutenció dels missioners mentre anaven de camí. Durant aquells llargs periples, mai van haver de portar menjar extra ja que mai els en va faltar. Llegir més

Als 79 anys i després d'una llarga malaltia, ha mort Ga'afar Nimeiri, president del Sudan que va conquistar el poder gràcies a un cop d'Estat el 1969 i posteriorment va ser deposat per un altre cop semblant el 1985.

Nimeiri va suposar per al Sudan extrems contraposats. Per un costat va ser el president que el 1972 va firmar l'acord de pau d'Addis Abeba, que va posar fi al primer període de guerra civil i va obrir una dècada de prosperitat com no hi havia hagut al sud des de la independència de la Gran Bretanya. Per un altre costat, amb el desgast del seu Govern, es va veure en la necessitat de buscar nous suports i, després d'una suposada "conversió," es va acostar cada vegada més al moviment dels Germans Musulmans. Va propiciar l'entrada d'alguns dels seus elements a les institucions de l'Estat, i posteriorment va proclamar la xaria a tot el país al mateix temps que va abolir les institucions de govern creades al sud. Aquests gestos van suposar una flagrant transgressió dels acords de pau i van causar el començament del nou període de guerra que duraria 20 llargs anys.

De Nimeiri se'n parla en un principi com d'un militar pròxim al poble. Primer va coquetejar amb els plantejaments socialistes arran de les idees panarabistes del dirigent egipci Gamal Abdel Nasser i va tenir una certa popularitat, especialment després de la firma de la pau en l'any 1972 i els anys de prosperitat que van seguir. Van ser un dels pocs líders àrabs que en el seu dia van recolzar l'històric acord de pau entre Egipte i Israel. No obstant, els grans mèrits de la seva obra durant aquell període inicial es van veure desfets per la posterior deriva cap a l'islamisme polític que ha tingut una empremta tan gran i duradora al país. Llegir més

M'imagino que els lectors que hagin seguit més de prop els esdeveniments més o menys recents de la història d'Espanya se'n recordaran de l'ignominiós paper jugat pel nostre país en l'assumpte del Sàhara Occidental. La situació d'interinitat que va deixar aquell dubitatiu Govern profundament debilitat per un cap d'Estat que agonitzava i que l'últim que volia veure era una guerra colonial en un moment crucial per a la història d'Espanya va significar per a la població sahrauí una immensa injustícia i una ferida oberta que dura fins avui i en la qual el Marroc segueix jugant un paper predominant i obstaculitzador, mogut principalment pels molts interessos en aquell país. Un dels principals esculls que al·lega el país magribí per no deixar anar el Sàhara es basa en el cens que es va portar a terme però que no va acabar de ser reconegut pel Marroc. Entre altres causes, això va ser determinant perquè el referèndum d'autodeterminació (amb l'interrogant permanent de quants habitants sahrauís hi havia en realitat al país o als camps de refugiats dels països pròxims) mai es portés a terme i segueix sent un gran escull en el camí cap a una solució pacífica del conflicte. Llegir més

No hi ha res pitjor que un conflicte de baixa intensitat. No crida l'atenció a la graella d'informacions que ens comuniquen les agències de premsa, no omple els teletips ni acapara l'atenció i en omissions d'aquest tipus s'envien a l'oblit milers d'afectats que ja "no són actualitat."

Una cosa així està passant al Sudan. Els conflictes armats del sud i l'oest del país (Darfur) van acaparar intermitentment l'atenció, però ara es veuen de nou relegats a notícies de tercer ordre. A Darfur, el conflicte amb el Txad s'intensifica i fins i tot s'admet que avions txadians han atacat el territori sudanès. De la situació als camps de refugiats i desplaçats se sap poc després que una desena d'organitzacions humanitàries es veiessin forçades a sortir en qüestió de poques hores. Un informe procedent dels Estats Units sobre la gravetat de la situació ha estat qualificat de "pura mentida" pel Govern central. Res de nou sota el sol.

El que ara els explicaré em va passar fa pocs dies durant un viatge per carretera de Yirol a Rumbek, al Sudan meridional. Anàvem un grup de persones en un cotxe d'una ONG i a l'arribar a un revolt ens vam trobar un grup de persones que estaven dretes al costat d'un cotxe accidentat i que ens demanaven que ens aturéssim. Era obvi que el cotxe, que estava de cap per avall, amb el sostre a terra, acabava de tenir un accident feia pocs segons, ja que encara fumejava. Possiblement el conductor havia calculat malament el revolt, va relliscar a la pista de terra (evidentment, res d'asfalt, com passa gairebé sempre al Sudan) i va fer diverses voltes de campana abans de quedar en aquella posició. Immediatament ens vam poder adonar que algun dels que anaven en aquell cotxe devien ser importants, ja que un parell d'ells portaven rifles d'assalt Kalaixnikov, una de les armes lleugeres desafortunadament més comunes al Sudan. Llegir més

Aquests dies estic tenint l'oportunitat de visitar diversos hospitals locals que una ONG ha establert en diferents parts del Sudan Meridional. Aquesta organització, anomenada Arkangelo Ali Association, m'ha demanat que reculli material gràfic i escrit sobre les activitats que estan fent i en aquest període de temps he pogut ser testimoni de la frenètica activitat que aquesta colla de persones estan portant a terme. No estem parlant d'una ONG internacional amb immenses entrades de diners, un poderós suport logístic i amb una reputació internacional ben coneguda, sinó d'una petita organització que, partint de la iniciativa d'una peculiar parella amb experiència de treball sanitari al Sudan, s'ha desenvolupat i ha crescut fins a comptar ara amb 40 treballadors estrangers i 300 sudanesos amb diferents especialitzacions mèdiques, des de metges fins a infermers passant per animadors de salut, llevadores, cirurgians i altres quadros sanitaris.

Una de les experiències que aquests dies m'han marcat més ha tingut lloc a l'hospital de Marial-Lou i ha estat el fet de poder contemplar com aquesta organització, en les condicions en què viuen i treballen en zones remotíssimes del Sudan, és capaç de portar a terme fins i tot operacions quirúrgiques d'importància amb anestèsia general. Una de les operacions de les quals vaig ser testimoni era la d'una dona d'uns 20 anys amb tres ferides per arma de foc. Tenia l'abdomen fet un desastre, va arribar a l'hospital en una situació desesperada i era obvi que tant el personal mèdic com els seus parents donaven molt poc per la seva vida. La recuperació després de la primera operació va ser sorprenent, motiu pel qual van continuar amb el tractament i la cirurgia. Quan jo hi vaig arribar, vaig poder contemplar la cinquena i última operació en què se li havia de retirar la colostomia (una obertura artificial a l'abdomen per deposar els excrements) i on tornaria a recuperar el procés normal de les funcions fisiològiques i el restabliment dels òrgans interns. Tota una proesa, si tenim en compte que això que els explico passa en un lloc remot, sense accessos permanents, sense punts importants de proveïment o infraestructura mínima de comunicació i transport. Llegir més

Malament deuen estar les coses en un país on les dones s'associen i organitzen mobilitzacions massives que, paradoxalment, no tindran lloc als carrers o els centres de treball sinó en l'ambient reservat i protegit de l'alcova marital.

La situació actual del país --liderat per un matrimoni de conveniència anomenat Govern d'Unitat Nacional, sorgit de les converses de pau posteriors a les fraudulentes eleccions del desembre del 2007-- fa aigües per totes bandes. Els radicals de cada bàndol governamental tornen a treure l'artilleria pesant i l'Administració s'ha convertit en un esvalotat galliner amb escandaloses baralles i amb la constant esmolda d'esperons. Mentrestant, la població segueix en estat de postració, amb un atur generalitzat, gran inseguretat ciutadana i una pila de temes urgents que els excelsos representants polítics bé es cuiden de no anomenar.

M'imagino que, ja que parlo tant del Sudan i de la realitat que m'envolta, els meus lectors possiblement ja deuen estar farts de la reiterativa cançó d'aquest país que ha patit una terrible guerra civil, etcètera, etcètera. Si ho repeteixo tant, no és per donar-los la llauna, sinó per recalcar el fet de com un conflicte d'aquestes característiques ha marcat i ha destruït el país, i especialment el seu teixit social. Imaginem-nos, per exemple, la guerra civil espanyola, que va durar tres anys fa ni més ni menys que set dècades i que encara aixeca passions i sentiments contradictoris, en comparació amb aquest conflicte que ha durat 20 anys i que com aquell qui diu acaba d'acabar... Potser amb paràmetres així ens podrem fer la idea de què estem parlant i de la serietat del problema.

Doncs el que deia. En teoria, la guerra civil al sud del Sudan va acabar amb la firma de l'acord de pau del gener del 2005. Del que ens hem adonat en aquests anys que han seguit a la firma de la pau és del fet no tan obvi que la pau no és només l'absència de la guerra, sinó que és molt més. La pau ha de ser part integral de les actituds de la societat... S'ha de viure al mercat, al veïnat, en les relacions interpersonals i socials, en el dia a dia... I si fem un balanç d'aquests anys podem dir que, efectivament, no hi ha operacions militars a gran escala, ni bombardejos, ni desplaçaments massius de població, però la violència i l'ús indiscriminat d'armes de foc continua sent molt habitual.

Me les trobo assegudes en una fila de cadires de plàstic, al costat de l'edifici del quiròfan de l'Hospital de Mapourdit, al sud del Sudan. No pertanyen a la mateixa tribu, ni procedeixen del mateix lloc. El que els uneix no és una altra cosa que una terrible situació de discriminació originada per una malaltia en altres regions gairebé desconeguda però aquí important i amb un gran poder destructor pel que fa a les relacions socials: la fístula vaginal en les seves dues variants, rectovaginal i vesicovaginal. El trencament de teixits deguts en la gran majoria a parts difícils que han tingut lloc a casa, sense assistència sanitària i amb circumstàncies que han complicat tot el procés, té com a conseqüència seriosos danys als òrgans urinaris i reproductors amb seqüeles que continuaran de per vida: un incontrolat degoteig d'orina o petites deposicions d'excrements que causen una pudent olor i que condiciona enormement les seves relacions socials. Llegir més