Muzungu

Van arribar els cubans...

2008-08-29T13:41:00Z

Els primers anys de l'SPLA (el moviment per a l'alliberament del Sudan, en les seves sigles angleses), aquest moviment rebel va rebre considerable suport ideològic, logístic i tècnic del règim comunista de Mengistu Haile Mariam a Etiòpia. En aquells moments, el moviment insurgent incloïa en la seva agenda política elements que pràcticament coquetejaven amb la concepció marxista i comunista.

En aquells durs anys de lluita, molts dels joves del Sudan Meridional van deixar el seu país buscant refugi a Etiòpia. Gràcies als forts llaços del règim marxista etíop amb Cuba, més de 600 joves van rebre l'oferta d'anar i poder accedir a una millor educació en diferents disciplines (incloent tàctiques militars) mentre que molts altres --els més desafortunats-- van elegir o es van veure obligats a engruixir les unitats militars del moviment que va lluitar per l'alliberament del Sud Sudan del "jou" àrab i el seu sistema fonamentalista islàmic.

@MORE@

La majoria d'aquells joves van estudiar a l'illa de la Joventut i van tornar després d'uns quants anys, òbviament parlant un espanyol amb marcadíssim accent cubà. En vaig conèixer alguns, que s'alegraven sempre de poder compartir uns moments amb qualsevol hispanoparlant.

Una minoria es va quedar a Cuba i alguns d'ells acaben de tornar a la seva terra i començaran la gran tasca de reconstruir la terra que els va veure néixer. Un total de 15 metges sudanesos però cubans d'adopció, que van deixar el país quan tenien poc més de la desena d'anys, han tornat al Sudan i, després de retrobar-hi les seves arrels, comencen a exercir la medicina entre la seva gent.

Molts dels que han arribat ara per treballar tenen records vagues dels seus pares i de la resta de la família. Alguns han necessitat un intèrpret perquè no podien comunicar-se amb les seves famílies, ja que tornen parlant castellà i havent oblidat l'àrab sudanès o la llengua vernacle de la seva tribu. Tota una situació esquizofrènica per a unes persones que van ser tretes de la seva llar en una tendra edat i hi tornen fets adults i intentant reintegrar-se en una societat que s'ha tornat estranya per a ells i de la qual s'han vist desarrelats durant desenes d'anys.

Sigui com sigui, sempre és admirable veure persones que deixen la relativa comoditat del seu món conegut per anar a servir a una situació molt més inestable i deprimida. Encara no m'he trobat amb cap d'aquests metges, però per descomptat que si els trobo, les seves històries apareixeran en aquest bloc.

Idioteses d'extremistes

2008-08-25T14:45:00Z

No sé què és més diminut en els fonamentalistes, si el cervell o el cor. Recordo les històries d'Anthony de Mello en les quals descrivia amb gran mestria la paradoxa del fet religiós, el qual en lloc d'unir-nos a tots en un esperit cordial, humà i fratern, és amb freqüència un factor de separació a través de les divisions, regles, prejudicis i etiquetes a què va associat.

En una de les seves històries deia que si una vegada excavéssim en un cementiri i trobéssim ossos, mai podríem saber si aquest fèmur era d'un budista, un protestant o un catòlic, i posats a fer, tampoc podríem saber si el finat era liberal, conservador o anarquista en les seves idees, perquè Déu va ser prou intel·ligent per fer-nos a tots iguals en allò essencial i nosaltres ja ens encarregaríem de fer-nos diferents en les nostres etiquetes.

@MORE@

Aquesta història m'ha acompanyat fins al dia d'avui i la porto a col·lació al llegir la increïble història del sindicat mèdic egipci, dominat sembla ser molt més pels deliris dels Germans Musulmans que pel jurament hipocràtic o l'ètica professional. Tan prestigiós gremi ha anunciat oficialment la prohibició de qualsevol trasplantament d'òrgans entre cristians i musulmans, com si de dos tipus d'éssers incompatibles es tractés. ¿Pot haver-hi més estretor de mires? No sé si és descarament, falta d'humanitat o simplement cretinisme de la pitjor mena.

Sempre he pensat que la religió --sigui la que sigui-- o et fa més humà, més compassiu o pròxim al patiment de l'altre o és simplement una ideologia perniciosa i alienant. Arribar a prendre una postura així de radical no fa sinó mostrar fins a quin punt d'inhumanitat pot arribar una ment manipulada, extremista i exaltada. Emparats en aquest atzucac ideològic que els caracteritza, aquests tios són capaços d'obrir un cementiri i estampar en cada un dels ossos la paraula "musulmà" o "cristià" perquè no hi hagi problemes en els tràmits del més enllà i no es confonguin pel camí aquells difunts que esperen les carícies de les voluptuoses hurís al paradís musulmà amb aquells que esperen estar envoltats d'asèptics angelets al cast cel cristià.

¿On són ara els que denuncien que repressiu, obscurantista i alienant que és el ranci catolicisme europeu i la civilització occidental basada en els seus nocius valors judeocristians? Sento no ser políticament correcte però, davant l'evidència, no queda més que reconèixer que és precisament als països àrabs on menys es respecten certs valors --ho dic no d'oïdes, sinó per experiència-- i el que més fot és que hagi zelotes i conversos de nou encuny que en un rampell propi similar a una síndrome d'Estocolm ens cantin les lloances dels mateixos quan ells mateixos no pateixen les repressions d'aquests règims ni volen acceptar el fet que la repressió és una realitat en aquelles presumptes arcàdies de la llibertat i la tolerància.

Iran penja públicament els homosexuals; el Sudan talla membres (vegeu foto de darfuris sotmesos a la xària; Aràbia Saudita es passa per l'arc de triomf els drets humans, mata qui vol, no permet que les dones condueixin, prohibeix les esglésies al seu territori i castiga qui tingui una Bíblia, però no obstant promou cimeres de diàleg interreligiós com si fos un paladí de la tolerància i la bondat internacional. ¿Hi ha alguna cosa que falla aquí o sóc jo l'únic idiota que veu que ens estan donant gat per llebre? Per mi que el rei està nu, encara que hi hagi tot un corifeu de sastres que no cessin de cantar les lloances del disseny i el bon gust dels vestits reials.

Quan veig notícies d'aquest calibre recordo les veritats com temples que llançava De Mello en les seves històries i m'adono que destructiva que pot ser la religió quan es posa en mans d'uns energúmens amb poc cap i menys cor. Són moltes les vegades en què em sento més en sintonia amb una persona "sense Déu", que mostri una mica de tendresa i de compassió en les seves accions, que amb devots zelotes de qualsevol credo però amb les entranyes plenes de consignes, odi i inhumanitat.

Perquè a més, com va dir l'altre, "al capvespre de la vida ens examinaran de l'amor". Quina veritat més gran. Aquestes són les frases que resumeixen els fonaments de qualsevol religió que es preï. Deixem-nos d'idioteses i romanços transvestits de pietat i fervor. L'important és haver estimat, haver afegit més vida a la vida, l'haver deixat el món encara que sigui una miqueta millor de com el vam trobar, la resta són punyetes. A capdavall, què importa si el que va fer el bé era budista, confucià o adventista del setè dia... les etiquetes són el menys important. Possiblement tampoc puguem reconèixer algú que va estimar o va deixar d'estimar mirant als seus ossos... però si va estimar, segur que el seu nom va quedar escrit al cor d'algun ésser humà i, fins i tot, m'atreveixo a pensar que possiblement estarà escrit també a la mà de Déu.

L'autobiografia de Mandela: un llibre "d'antologia"

2008-08-20T16:48:00Z

En aquestes càlides setmanes d'estiu a l'hemisferi nord tan idònies per a la migdiada i l'esbarjo, permeteu-me que des del relatiu fred de l'hemisferi sud faci avui una recomanació literària per a aquells lectors que vulguin comprendre millor l'Àfrica moderna i vulguin disfrutar d'una lectura realment amena i informativa.

Encara que el llibre en qüestió no és que sigui precisament una novetat en les llibreries, segueix tenint una actualitat que crec no perdrà en els anys venidors. A més, ha donat la casualitat que sense voler-ho ha passat que l'estava llegint quan l'autor va celebrar el seu 90à aniversari, de manera que la lectura atenta dels seus capítols es va convertir dins meu en un improvisat homenatge per a un dels homes que sens dubte ha marcat el segle XX: Nelson Mandela. @MORE@

El seu llibre es diu 'El largo camino hacia la libertad' i és una autobiografia que cobreix des del seu naixement fins a les primeres eleccions lliures de Sud-àfrica i la seva investidura com a president del país. Repeteixo que si hi ha un valor que brilla amb llum pròpia dins les seves pàgines és la tremenda humanitat de l'autor. Després de llargs anys de presó i de treballs forçats és com a mínim sorprenent veure el to serè i calmat de les seves paraules. No hi ha amargura, agressivitat o rancor; com si volgués demostrar-nos que encara que la presó hagi estat la seva residència durant desenes d'anys, no ha pogut domar el seu esperit "nascut lliure" com ell diu al final. No estalvia detalls quan es tracta de descriure les humiliacions sofertes en tots aquests anys, les condicions infrahumanes de la seva cel·la, les reivindicacions dins de la presó i l'amargura de veure's sotmès a un sistema d'apartheid que impregnava totes les capes de la societat i que determinava fins i tot la composició dels ranxos carceraris (els presos indis i "de color", segons terminologia del sistema, rebien millor menjar que els presos negres).

Alguna vegada que en un post passat vaig esmentar Mandela, algun comentarista no va tenir cap problema a criticar-lo, titllant-lo de comunista i d'agitador. Jo invitaria totes les persones que tinguin un mínim interès en aquesta personalitat dels nostres dies que llegeixin aquest llibre i se submergeixin en l'esperit d'un home que no té cap problema a revelar-nos els seus dubtes, els seus errors i la seva lluita interior. És commovedor per exemple el dilema de la seva vida quan arriba a dir que es va convertir en "pare de la seva pàtria" al mateix temps que les circumstàncies l'obligaven a viure allunyat de la seva família. Fins i tot després del seu alliberament, una de les seves grans sorpreses va ser descobrir que no podria viure com una persona més portant els seus néts al parc o comprant al supermercat... la seva fama es convertiria en una nova presó fins al punt que els últims anys viu gairebé completament retirat dedicat a la simple tasca de disfrutar dels seus a casa seva al Transkei sud-africà.

Qui busqui una hagiografia de Mandela no la trobarà en aquest llibre, que sobretot és un llegat serè i reposat d'una època que esperem no es torni a repetir en cap país. Ell es va trobar amb un sistema de segregació racial sagnant i inhumà. Davant la falta d'avanços i la recalcitrant negativa a eliminar la flagrant discriminació racial, el seu grup polític va haver de recórrer a actes violents, cosa que òbviament suposava un llast moral per a un home que es declara pacífic i dialogant. Aquest i molts altres

Segueixo pensant que Mandela quedarà en la història com la persona més representativa de l'Àfrica del segle XX. Per mi la lectura de la seva vida no ha fet més que mostrar-me l'univers interior d'un home que ha sabut estar a l'altura de les circumstàncies i que va veure clara la seva missió en la vida: fer lliure el seu poble, encara que això signifiqués renunciar a tenir una vida normal i veure's abocat a gairebé 30 anys de llibertat.

Humil bronze que té gust d'or

2008-08-14T11:31:00Z

En aquestes olimpíades, que ja semblaven dominades per un nedador que va trencarà tots els rècords coneguts, per una superpotència que a més juga a casa i per algun escàndol de dopatge... Jo avui m'alegro amb un petit país africà que acaba d'aconseguir la seva primera medalla olímpica.

Quan arriben aquests moments estel·lars de l'esport i com que se'n vol aprofitar la tirada mediàtica, alguns governs africans (especialment els presidits per dictadorets que necessiten relacions públiques) forcen la màquina perquè els seus pupils més destacats puguin entrar en el món de l'alta competició. @MORE@ Deuen recordar aquell abnegat nedador equatoguineà enviat pel sempre excels Teodoro Macías per veure si sonava la flauta i aconseguia una mica de prestigi per al seu decrèpit govern... El pobre noi, que va veure per primera vegada una piscina olímpica el dia que li van mostrar el lloc on es competiria, va fer prou d'arribar a la meta; això sí, ho va fer crec que 20 minuts més tard que el guanyador. Tot l'estadi va viure intensament aquella carrera, drets i donant-li suport en l'intent tot i que a vegades semblava que es moria intentant arribar al final... Casos així i estratègies d'aquest tipus només fan augmentar el sofert tòpic d'una Àfrica bananera, subdesenvolupada en els seus recursos humans i terriblement ingènua.

Per això, m'alegro encara més per aquesta simple medalla de bronze guanyada a pols. No és un exercici desesperat de relacions públiques d'un governant que es vol penjar una medalla (i mai més ben dit), ni la bogeria d'un kamikaze enviat a estavellar-se contra figures molt més experimentades i entrenades, sinó el resultat d'un esforç callat i sofert per ser entre els millors del món, i saber que, amb l'excepció de pocs països, qualsevol esportista subsaharià haurà de lluitar no només amb les limitacions normals de superar la seva marca sinó amb l'endèmica falta de mitjans, finançament i infraestructures que pateixen molts països. Jo m'alegro en bona part per la medalla de bronze d'aquest regatista. No sé si a Togo hi deu haver gaires rius torrencials per practicar amb el seu caiac... però sigui el que sigui estic segur que la condecoració no passarà desapercebuda per als seus paisans.

Qui sap, potser al final les altures a què ha arribat aquest humil bronze amb tants elements en contra seu siguin més importants que les d'aquella superestrella que ha guanyat milers d'ors però, això sí, ha comptat amb la inestimable ajuda dels seus plans nacionals de suport a esportistes, el seu entrenador particular, les seves excel·lents instal·lacions, el seu psicòleg, la seva alimentació equilibrada i la bíblia en vers... No sé perquè, però a mi, idealista irredempt, m'atrauen les històries d'aquestes persones i aquests països que a base d'esforços i de tenacitat, aconsegueixen apoderar-se d'un modest lloc entre les potències de l'esport.

Nairobi, 10 anys després de l'horror

2008-08-07T06:19:00Z

A la confluència de dues avingudes de Nairobi, l'avinguda Moi i la Haile Selassie, hi ha un petit parc envoltat per una tanca i un mur. Dins d'aquest recinte, hi ha una gran pedra amb el nom de les persones que hi van morir el 7 d'agost de 1998 - avui fa 10 anys - en un dels més grans atacs terroristes a l'Àfrica. Aquell dia, el comando liderat per Fazul Abdullah Mohamed - un fanàtic religiós seguidor del que en aquells dies era el germen d'Al-Qaida - va aconseguir posar un camió ple d'explosius a la porta del garatge de l'ambaixada dels Estats Units a Nairobi i el va fer explosionar. Un altre atemptat, però de menors conseqüències, va tenir lloc simultàniament a l'ambaixada nord-americana a Dar es Salaam, Tanzània.

@more@

Els efectes de la detonació, realitzada en un dels moments més transitats del dia, van ser devastadors. Un dels edificis annexos a l'ambaixada es va ensorrar com un castell de cartes i l'immoble veí d'una institució financera - gairebé un gratacel tenint en compte com són les construccions a l'Àfrica - va resultar completament destrossat en la seva estructura exterior de vidre.

On un dia va haver-hi aquella missió diplomàtica avui s'aixeca el Memorial 7 d'agost, un lloc que al mateix temps és monument, parc, temple i museu. Moltes persones passen per aquí diàriament i s'hi asseuen un moment per fer una pregària en silenci o per passar els dits per la llosa de marbre on hi ha escrits els noms de les 218 persones (206 kenyans, la majoria empleats de l'ambaixada i 12 nord-americans) que van morir com a conseqüència d'aquell fatídic atac. Fins i tot hi ha parelles que escullen aquest lloc simbòlic per celebrar allà la cerimònia del seu matrimoni.

Diuen que aquell va ser el dia en el qual Kenya va canviar per sempre. El que sí que és veritat és que va ser un d'aquells moments en què el continent va perdre la seva innocència. Fins llavors les mesures de seguretat a institucions i representacions diplomàtiques eren bastant laxes, a penes hi havia controls de seguretat i l'accés a centres neuràlgics de poder era relativament fàcil. Els perpetradors d'aquesta acció van poder entrar a Kenya sota l'empara d'una fictícia oenagé i van aconseguir fàcilment establir la seva pròpia logística i fer entrar en el país explosius i municions.

Molt han canviat les coses des d'aleshores. Aquella experiència va servir per establir definitivament en el país un protocol de gestió de desastres i emergències i va obrir els ulls a les autoritats davant els interessos de certs grups violents. Les regulacions per als registres de noves oenagés i el control de les ja existents van canviar radicalment. L'edifici de la representació diplomàtica nord-americana, després d'estar un parell d'anys en un lloc provisional, es va mudar a l'extraradi de la ciutat, en un imponent edifici envoltat de mesures de seguretat i ideat perquè mai tornés a succeir una cosa d'aquest calibre. Els llaços diplomàtics i emotius entre els Estats Units i Kenya es van reforçar, arran del sentiment comú de dolor i de ràbia i la renovada determinació comuna de lluitar contra el terrorisme internacional.

En el nou edifici de l'ambaixada hi ha un estany amb peixos i cascades... està envoltat per 218 totxos, cada un inscrit amb el nom d'una víctima mortal del brutal atac. Els gestos de solidaritat i de suport entre els dos països no han faltat i, avui, els Estats Units s'enorgulleixen de tenir a Nairobi l'ambaixada més gran de tot l'Àfrica.

De Fazul Abdullah Mohamed, el sagnant terrorista de Comores, se sap que ha intentat atacar Kenya deu vegades en total. D'aquestes deu, només en dues ha tingut èxit i cada vegada amb un balanç elevat de vides. Després de l'atemptat del 1998, va actuar de nou el 2002 a l'Hotel Paradise de Mombasa, freqüentat per turistes israelians, on va aconseguir matar 13 persones més. Va voler fins i tot emular els "herois" de l'11 de setembre segrestant un avió per fer-lo estavellar contra la nova ambaixada dels Estats Units a Nairobi, però afortunadament les coses no van succeir d'acord amb els seus sinistres plans. Durant tot aquest temps, ha estat fugint de la justícia, a pesar que la policia li ha estat trepitjant els talons i ha estat a punt d'arrestar-lo en diverses ocasions, l'última el cap de setmana passat a la localitat costanera de Malind on va poder escapar en l'últim minut.

Deu anys després, els sentiments i records d'aquell fatídic dia segueixen molt vius en la memòria d'aquells que van viure la tragèdia, especialment els 5000 ferits les vides dels quals van canviar radicalment a partir d'aquell dia. En general, l'esperit africà és més donat a l'esperança que a l'abatiment. Moltes de les històries d'aquestes persones en donen fe. L'exemple més destacat és un senyor anomenat Douglas Sidialo, completament cec des d'aquell 7 d'agost; d'aquí a pocs dies participarà en els Jocs Paralímpics de Pequín. Tornarà d'allà sens dubte amb una medalla: la del profund i audaç coratge de l'ànima humana.

El trist destí de ser albí (i més encara a Tanzània)

2008-07-30T11:14:00Z

L'albinisme és un fenomen genètic que afecta animals i humans; aquesta anomalia causa que la pell no tingui pigmentació i que tingui un to blanc pàl·lid, i deixa la pell extremadament sensible a l'inclement sol tropical i la fa especialment vulnerable al càncer de pell. Moltes persones albines tenen problemes de visió o fins i tot es veuen abocades a la ceguesa total.

Es poden imaginar que en una cultura gairebé completament negra, aquestes persones sentin de manera molt clara el rebuig i la discriminació. La ignorància --recolzada per creences culturals-- fa que se'ls discrimini socialment, que hagin d'aguantar les burles o el rebuig quan són joves i de manera molt més solapada i dissimulada quan són adults. @MORE@

En els últims anys, ser albí a Tanzània s'ha tornat fins i tot més complicat i dolorós. Fetillers locals diuen que poden fer pocions màgiques per incrementar la riquesa dels seus clients i sembla que per preparar aquestes pocions necessiten parts determinades de persones albines. Davant d'un disbarat així, no falta qui cregui els arguments de xarlatans així i respongui al reclam de riquesa fàcil i ràpida. Els "proveïdors" de matèria primera per a aquestes pocions s'han assabentat de la creixent demanda i s'han posat mans a l'obra a la caça i captura d'albins. En menys d'un any han estat 26 els albins que han estat brutalment assassinats i mutilats en menys d'un any. La premsa i ràdio del país es fan cada vegada més ressò d'aquest problema que no ha deixat de castigar la societat els últims mesos i que fa pocs dies s'ha cobrat una nova víctima en una família on hi ha ni més ni menys que quatre persones albines.

Segons informen els mitjans de comunicació, sembla que en aquest tràfic tan macabre també hi ha policies implicats que protegeixen o fins i tot es beneficien del negoci. No és casualitat que des que van començar els assassinats d'albins, les investigacions hagin anat a pas de tortuga i a penes hi hagi hagut detencions.

Davant la pressió social i les proporcions que agafava el tema, el president Kikwete va decidir intervenir en l'assumpte i en el seu dia es va arrestar centenars de fetillers repartits pel país. Això és tot el que el govern ha fet. Fins avui no s'ha informat de si aquestes persones són culpables, si han estat empresonades, hi ha hagut més arrestos o han estat alliberats. Mentrestant, i per fer encara més patètic el dolor que ja per si mateix comporta el fet de ser diferent o veure's discriminats, a la situació de postració d'aquestes persones s'hi afegeix la por per la integritat física davant la molt real possibilitat de poder convertir-se en carn de poció per obra i gràcia d'uns fetillers que, deixant de costat qualsevol respecte per la vida humana, van decidir de sobte utilitzar carn d'albí en les seves tètriques pocions i de clients que, en la seva set desmesurada d'incrementar el patrimoni, no dubten a perdre fins i tot el més bàsic respecte per la vida humana.

El suculent negoci de la sanitat privada a l'Àfrica

2008-07-21T15:58:00Z

En aquest món on es pot fer negoci amb tantes coses, pocs camps hi ha tan lucratius com la sanitat per fer avantatjosos beneficis en un curt període de temps. Aquest negoci ve propiciat per la lamentable situació de la sanitat pública en molts països subsaharians, on els hospitals o no n’hi ha o funcionen malament, on els metges locals van com abelles a la mel d’una feina molt més remunerada a ultramar o on els funcionaris de sanitat copen els titulars de manera regular, per les seves maniobres, el seu desdeny i la corrupció institucional en què viuen.

@MORE@

Els que paguen els plats trencats per aquest estat de les coses són, òbviament, els més pobres. Moltes vegades he sentit en diferents latituds allò de "si a la meva nena malalta li fes falta això o allò altre, jo fins i tot seria capaç de robar amb tal que es posés bé". Doncs bé, en casos així per desgràcia la desesperació és tan gran que es fa el que sigui per accedir al millor tractament possible. Molt recentment hem parlat aquí dels xarlatans que, recolzats en l'halo de respecte que dóna la religió fan bons diners de la necessitat dels més vulnerables. Avui voldria parlar d'aquelles persones de bata blanca que s'aprofiten de la situació crítica de molts africans per fer negocis com a mínim "qüestionables" des del punt de vista ètic.

A causa de la pobra i deficient estructura sanitària, les famílies dels malalts es veuen abocades a endeutar-se. Per desgràcia, no és estrany veure casos en què el malalt mor i, com que l'hospital no deixarà que s’emportin el cadàver fins que s'hagin pagat tots els deutes, hauran de fer recapte de tots els contactes i fins i tot posar un anunci per poder pagar la factura total i poder portar a terme el funeral.

És curiós el tràfec de personal que hi ha: per un costat, el gran nombre de personal sanitari i mèdic que emigra a altres països més ben remunerats... per l’altre, en aquests països desembarquen metges que, tan bon punt tenen la convalidació dels seus estudis, obren consultes privades sobretot dirigides a un públic acabalat: expatriats, estrangers que treballen amb Nacions Unides o amb oenagés i per descomptat amb la classe alta local. L'altre dia vaig comprovar que si en un hospital normal una anàlisi d'excrements o de sang valia una certa quantitat, al laboratori d'un determinat metge (blanc) el preu simplement es quintuplicava i sé d'algun cas on als malalts se'ls obliga a fer les anàlisis precisament en tal lloc, on literalment els sagnen per obtenir números de leucòcits juntament amb diners bitllo-bitllo.

Si això passa amb malalties més o menys corrents... ¿què deu passar en casos molt més complicats com els de malalts que necessiten tractament constant, diabètics, persones esperant un trasplantament o en diàlisi, casos de càncer, o discapacitats físiques o psíquiques? M'imagino per a un pacient d'aquests que no rep atenció adequada la vida es converteix en un simple corredor de la mort, on en la carrera contra el temps i contra els elements, el pacient sempre porta les de perdre. Potser per això els malalts posen més la seva confiança en Déu que en cap humà, perquè es veuen deixats de la mà de l'home sent víctimes d'un sistema que no funciona i que seguirà sense funcionar mentre no canviïn moltes estructures físiques i mentals.

Diuen que Cuba va aconseguir un sistema sanitari que ha funcionat eficientment fins ara. Quina pena que aquell sistema no s'hagi pogut imposar en altres països amb immenses necessitats i amb grans tares sanitàries. A l’Àfrica, amb el factor afegit de la presència més massiva de malalties com la malària, la sida, la malaltia de la son i moltes altres malalties "oblidades", la sanitat de qualitat per a tots segueix sent una galàxia inabastable, una utopia tristament a anys llum de l'home del carrer.

Una situació altament delicada

2008-07-14T09:25:00Z

El fiscal en cap del Tribunal Internacional de Justícia (CIJ) a l'Haia, Luis Moreno-Ocampo, ha manifestat la seva intenció de jutjar per crims de guerra el president del Sudan, Omar al -Baixir. Sembla que serà aquesta la primera vegada que es posa un cap d'estat en actiu en la llista dels més buscats per l'alt tribunal. Aquesta situació mereix una anàlisi molt més a fons del que puc fer jo aquí, però és un exemple gairebé "de llibre" que mostra que a vegades la causa de la justícia pot grinyolar amb la causa del bé comú, especialment el de les poblacions que estan més exposades a la violència que està tenint lloc en certes parts del país des de fa molts anys. @MORE@

És un secret de domini públic que Baixir i el seu règim tenen molt a veure amb el que ha passat a Darfur des del 2003. Dos sudanesos (un d'ells ministre del seu govern) ja han aparegut en les llistes d'acusats per crims contra la humanitat i el govern no ha fet res al respecte. Per Baixir i els seus coreligionaris, la CIJ no és més que el cap visible del contuberni prooccidental en contra del Sudan i així ho afirmen vehementment en cada una de les seves manifestacions.

Com ja han manifestat alguns analistes, Baixir és un home bastant orgullós i un simple intent de posar-lo en la picota serà més que suficient perquè reaccioni de la manera més violenta i amb conseqüències imprevisibles per a la gent. Dins del gran desarreglament en què viu la classe política del país, les forces de seguretat són encara els cossos més ben organitzats i poden portar la repressió a nivells insospitats. Als anys 80 i 90 es van fer famoses les "cases fantasmals" (ghost houses), centres de tortura i de repressió política on desapareixien centenars de persones. La situació sembla haver millorat una mica però això no vol dir que no sigui possible un retorn a les formes del passat.

Les agències internacionals i de l'ONU al Sudan estan ara mateix en situació d'alerta ja que no se sap què podria passar al país si al final es consuma aquesta "ofensa" contra el president del país. Possiblement la causa de la justícia seguirà el seu curs, però en aquest cas no estem parlant d'un president caigut en desgràcia com Taylor o com Pinochet... estem parlant d'un president que compta amb el suport de molts països àrabs, de la Xina i d'altres països als quals subministra cru, matèria avui més apreciada i valuosa que mai.

Si el CIJ decideix fer aquest pas, serà difícil que l’enxampin, però al mateix temps si eludeix la justícia internacional, serà també un descrèdit per al mateix tribunal i un baló d'oxigen per a aquells governants que confien en la continuació de la impunitat. Segons deia Alex de Waal, un bon coneixedor de la situació, "milions de persones són ara ostatges del capritx i el càlcul de Baixir". Sens dubte, si se li aplica a Baixir aquest correctiu, els que en sentiran l’efecte seran sens dubte la població, les forces democràtiques, els desplaçats i refugiats de Darfur, els mitjans de comunicació i la situació mateixa del Sud del Sudan, que ja per si mateix penja d'un fil a causa de la debilitat dels acords de pau en aquella regió.

Odis africans

2008-07-07T16:53:00Z

Reconec que aquesta expressió, llegida en un famós bloc, em va deixar parat per uns segons. No era la primera vegada que m'hi trobava, però sí que era la primera vegada que em feia tanta impressió com per quedar-me uns segons pensant-hi.

La veritat, potser per deformació personal, no he pensat mai en l'africà com un adjectiu per ser afegit a una paraula tan tremenda com l'odi. Com gairebé sempre el negre està associat al que és negatiu, m'imagino que quan parlen d'"odi africà" volen dir molt visceral, brutal, de mala llet, massiu... i la veritat és que m'entristeix perquè per a mala llet, acarnissament i violència, la que van haver de patir els africans durant els llargs segles d'esclavitud i de colonialisme.

@MORE@

És veritat que a l'Àfrica hi ha hagut genocidis, dictadors sagnants i violacions milers dels drets humans... però no més que a Europa. A més, els que mouen alguns dels fils dels conflictes d'avui són matèries molt requerides als països industrialitzats més que a l'Àfrica: el cobejat coltan per als nostres mòbils, els diamants, l'or o altres elements que escassegen en altres bandes. El genocidi de Ruanda, anem al conflicte més vistós, intensiu i sagnant dels últims anys, té una de les seves arrels més evidents en l'elecció que van fer els senyors colonials (en aquest cas els belgues) d'una casta sobre una altra. Quan va ser convenient, van ficar els tutsis en el seu aparell colonial; quan aquests van resultar massa ambiciosos i replicadors (eren els primers a demanar la independència), van acudir els hutus molt més submisos i fins i tot els van atiar contra els primers quan van veure perillar els seus interessos. Una penosa pàgina de la història, que a Europa amb prou feines se sap.

No seré jo qui defensi que aquest continent és el país de xauxa, on tot és bondat, harmonia i innocència. No ho és. El que sí que crec és que, davant prejudicis com els que impliquen tals afirmacions, s'ha de trencar una llança perquè expressions així es corresponguin amb la veritat. Em sap greu també perquè és precisament a l'Àfrica on he experimentat de manera més profunda la fraternitat, on m'he adonat que l'africà és pobre precisament perquè --contràriament al nostre egoisme occidental-- comparteix les seves riqueses amb la seva parentela, on sempre hi ha un lloc per a l'hoste, no importa si aquest és un gorrer aprofitat. Encara que hi ha molts aspectes negatius, no em resisteixo a obviar la tendresa i la humanitat d'aquestes cultures, amb valors profundament humans encara per descobrir.

El bé i el mal han viscut en cada civilització i en cada cultura, crec que això és obvi, però no per a tothom donat el gran nombre d'etiquetes que ens inventem per als "altres": els indis, els negres, els gitanos, els moros, els estrangers... Un dels pensaments al qual sempre recorro quan reflexiono sobre aquests temes és el de Martin Luther King, quan va fer aquell discurs que començava amb un "jo tinc un somni..." i que deia que desitjava aquell dia on als seus fills se'ls jutgés per la bondat del seu caràcter i no per la seva pell. ¡Quant ens queda encara per recórrer en el camí del respecte a l'altre!

Simone, l'Àfrica i jo

2008-07-04T09:20:00Z

No sabia absolutament res d'ella, ni tan sols sabia si era viva o morta, si tenia res a veure amb José Ortega y Gasset (ves per on que al final serà que sí), d'on venia, si era d'alt llinatge, si apareixia a les revistes del cor o formava ja part dels espectres gloriosos del passat..., el cas és que m'acabo d'assabentar que Simone Ortega, l'autora de 1080 recetas de cocina, ha mort, i --ves per on-- m'he adonat que s'ha mort també alguna cosa que formava part de la meva vida. Potser és aquesta la raó per la qual el post d'avui és una mica més autobiogràfic que de costum.

@MORE@

Porto fora d'Espanya des de l'any 1989. Els períodes més llargs que he passat al meu país natal (de passada, de vacances, o per raons familiars o de qualsevol altre motiu) no hauran passat d'un parell de mesos. No sé si passa a tothom, el cas és que quan jo vaig sortir a l'estranger i vaig començar a viure en una cultura que no era la meva, va ser quan em vaig adonar encara més del que significa la cultura a què un pertany, les moltes coses que un ha mamat i que dóna ja per òbvies però que al final et diferencien molt de la resta dels vivents. És a l'estranger quan un aprèn de veritat els trets de la pròpia cultura i l'aprecia molt més. Ha estat als països que he recorregut: Àustria, Regne Unit, Egipte, Sudan, Kenya..., on he après el que significa ser espanyol, andalús, mediterrani, llatí... (també he après el que significa ser un blanc en una gran massa negra..., un sentiment que m'imagino que és semblant al que deuen tenir molts dels immigrants africans que viuen a Europa).

Bé, doncs, el que us deia, un dels punts que més m'ha ajudat a mantenir la meva relació umbilical amb la meva cultura ha estat el menjar. Recordo que després de poques setmanes d'haver sortit definitivament d'Espanya em vaig adonar que ni tan sols tenia un receptari de cuina. El vaig trobar a faltar en el mateix moment en què algú em va demanar que cuinés alguna cosa "de la meva terra". En aquell temps recordo amb pànic quan a la comunitat d'estudiants universitaris en què vivia havíem de cuinar per torns. Dues vegades al mes, els que érem allà havíem de cuinar per a la resta, i el nombre podia variar de 10 a 20. Es poden imaginar el pànic escènic que suposava l'afrontar aquest repte sabent que:

a) fins a aquell moment jo no havia cuinat per a ningú que no fos per a mi, obria llaunes la mar de bé i estava molt interessat en les sopes de sobre... però res més;

b) a la una del migdia allà hi havia un nombre variable d'energúmens amb gana, disposats a matxacar-te si treies alguna cosa insípida, enganxada, massa picant o massa salada... Ni vull dir el sidral que es podia muntar si la quantitat no era suficient, o el malson que suposava haver fet una gasòfia en quantitats industrials capaces de proveir una caserna.

No se sorprendran si els dic que tenia companys (principiants, òbviament) que no podien dormir la nit abans del torn de cuina. Amb això ho dic tot.

Doncs bé, gràcies a Déu i al suport d'alguns companys a poc a poc vaig aprendre a ser millor cuiner i fins i tot vaig arribar a un moment, diguem-ne que il·luminador, en què em vaig adonar que de la por havia passat a un estat de plaer del procés de cuinar. Mai he arribat a ser un xef, però avui dia em segueix agradant cuinar. En aquells dies, algú em va regalar el llibre de Simone Ortega, 1080 recetas de cocina, que m'ha acompanyat fins al dia d'avui, malgrat que els seus fulls estan atrotinats, plens de taques de salsa de tomàquet, de gotetes d'oli, amb cantells molt més foscos del que havien estat, amb munts de papers i noves receptes que es van guardar allà com el lloc més segur i que van fer que el seu volum s'eixamplés, com si patís de cel·lulitis. Vaig sortir d'Espanya sense idea de com fer els plats més fonamentals (amb excepció de la truita de patates i els ous ferrats) i, per tant, vaig haver d'acudir innombrables vegades a l'esmentat llibre i amarar-me dels passos a realitzar. Recordo l'alegria que vaig tenir quan vaig cuinar per primera vegada un pisto amb un sabor, salvant les distàncies, que era bastant aproximat al que jo havia menjat a casa en els anys de la meva infància. Així va començar aquesta emocionant exploració d'un món culinari que era per a mi pràcticament desconegut.

Abans de venir a l'Àfrica, un experimentat missioner em va dir el següent: "A l'Àfrica sempre seràs especialment estimat pels teus companys si ets un bon cuiner, un bon narrador d'històries o un bon mecànic". Em va cridar l'atenció que en el terreny no s'apreciessin els títols universitaris ni màsters universitaris... i si dic la veritat ara li dono la raó: hi ha per aquí munts de gent intel·lectualment molt preparats però humanament infumables, mentre que hi ha altres persones que, potser de manera més simple, amb el seu do de gents, culinaris o tècnics, són capaços de donar a la vida un sabor diferent.

En un ambient com pot ser una zona perduda a l'Àfrica, no hi ha grans entreteniments. Possiblement no hi hagi televisió, ja que no hi ha electricitat i el generador pot funcionar només en ocasions comptades, no hi ha gran vida social ni restaurants d'alt nivell per celebrar un dia especial. Davant d'aquest panorama, s'ha de treure el màxim suc possible als petits detalls de la vida: coses tan simples com asseure's a l'ombra a llegir un llibre, posar-se a escriure una carta, treballar al jardí o ficar-se a cuinar poden ser els elements que donin a aquest dia un sabor molt especial i que ajudin a trencar la monotonia. Si un no aprèn a disfrutar d'aquests petits detalls, un està perdut. Cuinar és una d'aquestes situacions que et treu de la rutina i de passada fas la vida més agradable als qui viuen amb tu.

Recordo aquell dia en què a Luigi, un entranyable company italià, seli va acudir posar-se a recol·lectar els cargols gegants que teníem al Sudan per fer "des escargots avec sauce bolognaise". La veritat és que aquell dia la inspiració gastronòmica no va portar a bon port, la nostra estimada Simone Ortega hauria fet gairebé un crit de disgust al veure com van arribar a posar-se de durs els cargols. Però, com diria Gila, ningú ens podria treure el fart de riure que ens vam fer aquell dia, encara que de menjar, el que es diu menjar, aquell dia n'hi va haver ben poc.

En moltes altres ocasions, l'excursió culinària ha anat per camins més victoriosos i no es poden imaginar el sentiment de gratitud que un pot tenir al fer tot un plat deliciós amb la reduïda oferta d'ingredients que hi pot haver en un poble perdut de la sabana africana. A vegades, volíem fer una recepta de l'esmentat llibre i calia buscar alternatives per al 50% dels ingredients, ja que ¿quines possibilitats teníem de trobar algun component mitjanament rebuscat en una situació així? De totes maneres, la majoria de les vegades ho aconseguíem i en alguna ocasió fins i tot ens vam quedar verdaderament sorpresos al veure els resultats.

Més d'una vegada, el meu company Luigi deia, completament tip, allò de "sento ara totes les meves entranyes elevant un cant de lloança pel menjar que els hem servit". Allò era sempre el colofó d'un companatge ben disfrutat i consumit.

Bé, doncs, encara que sigui des d'aquest humil racó africà, retem el nostre homenatge pòstum i sincer a una dona que, amb un simple llibre dirigit a nosaltres, pobres totxos de la cuina, va fer que la distància amb el país natal es reduís considerablement, va alegrar els comensals en més d'una nit africana i ens va fer disfrutar de sabors meravellosos i entranyables enmig de la selva africana. Gràcies Simone, des d'aquesta llunyana terra, per tanta alegria compartida.

Ferides que triguen a curar-se

2008-06-30T14:06:00Z

Després de diversos mesos de no haver-lo vist, em trobo avui amb Kiandu. Tenia ganes de veure’l ja que va ser una de les persones més pròximes a mi que es van veure directament afectades per la violència postelectoral a Kenya, durant el fatídic mes de gener d'aquest any.

En aquells turbulents dies, turbes de joves encoratjats per polítics locals es van llançar a la recerca i captura dels "rivals" polítics de l'altra ètnia. Com si d'una macabra recreació del genocidi ruandès es tractés, aquests exaltats es van dedicar a parar autobusos i treure’n els d'altres tribus o a pentinar pobles sencers buscant contrincants: luus buscaven kikuius, kikuius buscaven luus, kalengin buscaven kikuius i kisiis... tot un seguit d'antagonismes, odis i animadversions ben guardades al subconscient durant anys.

@MORE@

Diuen que les persones afectades per situacions psicològiques extremes tenen només dues opcions: o parlar o callar sobre l'assumpte. Els que escullen el primer camí tenen moltes més possibilitats de superar els terribles records. Els que decideixen guardar-s’ho tot per a ells ho tenen molt més complicat, ja que és difícil poder experimentar nivells d'empatia i d'autoexpressió interior que ajudin a superar el trauma.

Kiandu decideix parlar sobre el tema, traient fora la seva frustració al veure que la seva família, ara mateix acollida en un camp de desplaçats a bastants quilòmetres de casa seva, encara trigarà bastant a poder tornar i acabar així amb aquesta situació de provisionalitat. Saben que del que era casa seva no en queda res, tot ha estat destruït, com si hagués passat un huracà. El seu pare va intentar quedar-se amb el bestiar mentre enviava la resta de la família a zones més segures i això li va costar la vida. Kiandu m'explica que terriblement dolorós que és morir a cops de fletxa, sobretot quan les fletxes tenen quatre arpons afilats que impedeixen que la fletxa es torni a treure.... si es vol salvar la persona o s'obre la pell o s'empeny la fletxa perquè surti per l'altre costat (si això és possible).

M'explica això amb una fredor potser producte ja de la desesperança de saber que per ara no hi ha solució. Ningú li tornarà el seu pare viu, i sobre la família només Déu sap quan podran tornar a aquella caseta amb jardí i estable que tants esforços va costar aixecar.

"El problema", em diu, "és que els que van fer tot això eren veïns que fins aquell dia eren correctes i bons amb nosaltres". D'on va sortir de sobte tota aquella set de venjança i sang, és un misteri no només per a ell, sinó per a moltes persones. El Govern està fent els possibles per facilitar la tornada dels retornats a les seves cases, però els resultats no estan sent gaire esperançadors. Hi ha molta por, i en algun cas els que s'han animat a tornar han estat rebuts amb renovades amenaces i amb gestos que els han fet comprendre que els episodis de violència no són aigua passada.

D'alguna manera, segueix en moltes zones l'odi i el rancor que en molts casos --és just dir-ho-- no van sorgir de manera espontània sinó que van ser promoguts i provocats pels inflamatoris discursos de polítics locals instant a una neteja ètnica i a girar el full d'un llibre que prometia prosperitat, terra i benestar quan s'expulsés "els usurpadors" de la regió en qüestió. Un tristíssim episodi de la història moderna d'aquest país.

A l'hora d'escriure aquestes línies, ja hi ha formada una comissió d'investigació dels episodis de violència postelectoral, però hi ha molt escepticisme en l'ambient ja que hi ha molts interessos perquè no se sàpiga el que va passar (¡¡rodarien caps que ara s’asseuen al parlament o que tenen posicions de poder en diferents àmbits socials!!) i no m'estranyaria que al final, la comissió fes un informe més o menys convincent però es deixés de costat qualsevol pas que pogués ser impopular, com l'arrest de polítics o la clausura d'aquells mitjans o institucions que van afavorir la violència.

"El govern", em diu, "no ha fet res, si no fos per les oenagés que han repartit tendes i menjar, la gent estaria encara a la intempèrie i sense res per posar-se a la boca". Una acusació així dol especialment en un país on els honorables parlamentaris es compten entre els més ben pagats del món i on cada ministre cobra un salari mínim de 17.000 dòlars al mes, sense comptar dietes i altres beneficis. Ja es parla de reduir els fons destinats als desplaçats a l'oest de Kenya, perquè diuen que n’hi ha molts i els diners no arriben per a tots... però ningú parla de rebaixar-se el sou o de reduir la despesa pública ara mateix infladíssima pel gran nombre de ministeris existents (42 ni més ni menys) i els esplèndids salaris de ses senyories.

Mentrestant, Kiandu se segueix fent preguntes que, per ara, no tenen resposta. La crua realitat és que el que queda de la família dels seus pares i oncles viuen en una tenda de campanya, depenent de l'ajuda alimentària de les oenagés i sent testimonis passius de les promeses de resolució del problema i de tornada a les seves cases. En lloc de deixar-se enredar amb aquestes promeses, viuen el dia a dia confiant que un dia s'acabi aquest dolorós desterrament en la pròpia pàtria.

Només Déu destronarà Mugabe

2008-06-22T11:03:00Z

És curiós veure que escatològics que es posen certs dictadors quan es comencen a ensumar que els queden pocs telediaris en les seves privilegiades posicions. Com si fos una norma inscrita en els gens despòtics i opressius... al final no hi ha qui s'hi resisteixi i s'apropien de termes quasi divins per perpetuar-se en el poder o per justificar encara més la vocació divina de "dirigir sàviament els seus països."

Macías Ngema, Idi Amin, Bokassa, Banda, Mobutu Sese Seko ("Mobutu per sempre", era la traducció d'aquest títol tan altisonant) i ara el nostre estimat enfant terrible de l'Àfrica meridional s'aferren tard o d'hora a un discurs esperpèntic per donar a entendre que no se n'aniran tan fàcilment. Podríem dir que és una mica humorístic, si no fos pel gran cost humà que suposa la permanència de personatges com aquests en el poder i els estralls que causen.

@MORE@

La veritat és que el cas de Mugabe és realment de pena. Potser altres dictadures fa unes quantes desenes d'anys es podrien justificar a causa de la situació d'immaduresa democràtica de molts dels països africans. Hi havia poques democràcies de veritat i la seva absència era un caldo de cultiu ideal per a aquesta mena de reietons que es van escarxofar en el poder amb més o menys sort. Però a l'Àfrica del 2008, on s'ha arribat a nivells inimaginables de democràcia i de maduresa de la societat civil, el cas de Zimbabue és realment desolador.

Després de l'hecatombe social i econòmica en què està immers el país --en un altre temps verdadera reserva alimentària de l'Àfrica--, avui segueix jugant amb la seva carta profundament racista i discriminatòria, amb la seva intolerància de qualsevol dissidència política, amb el seu odi visceral als "britànics imperialistes" i amb la seva retòrica d'estar recolzat pel poble. El pitjor de tot és que hi ha hagut massa líders africans que fa anys que li riuen les gràcies i que han brillat per la seva absència els que han tingut el valor d'enfrontar-s'hi en públic. El cas més vergonyós és el de Tabo Mbeki, president sud-africà, que literalment ha fet jocs malabars per no condemnar el règim de Mugabe, que es nega a veure la misèria que ha produït i la situació d'indigència en què viu la gent.

Sembla com si fos una omertà gairebé mafiosa, callen fins i tot davant les violacions de drets més flagrants per no remoure les aigües que, sens dubte, podrien esquitxar certs líders a casa. Sembla que entre els dirigents hi hagi un cas d'amnèsia col·lectiva, en què s'oblida que per poder assegurar-se el poder, Mugabe --el defensor i lluitador de la llibertat-- va ser l'autor intel·lectual de la persecució i l'assassinat de prop de 20.000 oponents de l'ètnia ndebele, un dels casos més escandalosos de depuració ètnica de tot Àfrica. Calia desfer-se'n per assegurar l'hegemonia del líder. Desgraciadament, aquest ignominiós capítol de la biografia de Mugabe o es deixa de banda o no s'esmenta (pel que els hi va als desprotegits ciutadans d'aquell país...).

Doncs sí, si Déu no hi posa remei, es tornarà a manipular tota la maquinària perquè no canviï res i les eleccions que hi haurà d'aquí a uns dies seran meres parafernàlies de comicis. Els més de 70 morts que ja es compten en la repressió política que s'està portant a terme són una mostra més del que estan disposats a fer els seguidors de Mugabe i les seves forces de seguretat.

Ja fa temps que Déu és l'únic que els queda als zimbabuesos, en això Mugabe té més raó que un sant. Esperem que s'apiadi d'ells i els tregui aviat de sobre aquest cretí tan sanguinari.

Equilibris a la copa d'un arbre

2008-06-20T08:05:00Z

La veritat és que la imatge, malgrat la falta de nitidesa, parla per si mateixa. La vaig fer al carrer fa una setmana. Davant aquesta escena no era jo l'únic que, per uns minuts, va decidir fer una pausa i contemplar-la... Tothom estava amb una curiosa barrejada de fascinació i horror davant el que vèiem. Un home havia pujat a dalt de tot d'un arbre i allà el teníem, amb el matxet a la mà, podant-lo mentre ell estava a la copa, enfilat a uns 30 metres d'altura i amb l'única subjecció d'una simple corda de seguretat. I prou.

En el procés d'anar tallant branques i quan aquestes queien, l'arbre es vinclava i aquell home, amb una sang freda impressionant, aguantava el que li venia al damunt i aconseguia no perdre l'equilibri ni caure. No sé si aquesta persona era un jardiner professional o simplement un treballador a qui el cap de torn li va ordenar que pugés fins a dalt. Prefereixo pensar la primer cosa, però no em puc treure del cap que perfectament també podia ser la segona cosa.

@MORE@

Per desgràcia, és molt normal que les desgràcies laborals passin molt més freqüentment quan es corren riscos així. I el pitjor és que les normes laborals siguin tan laxes que ni marquin responsabilitat sobre ningú. Si l'home va caure de l'arbre... mala sort. No li donaran la culpa a sobre al sofert empresari que el va contractar després que aquest hagi fet l'esforç de donar-li feina. I així tan contents. En una altra ocasió he esmentat que aquí ningú se sorprèn al veure horaris laborals de 12 hores diàries, amb descans de dos dies cada dues o tres setmanes... i la llei no diu res de tot això, com si fos millor una feina indigna i explotadora que l'absència de feina.

A vegades em sembla que Àfrica encara viu en aquella fase que va tenir Europa durant la Revolució Industrial, en la qual era normal veure nens miners o feines precàries i sense seguretat o situacions de verdader escàndol, com l'empleada embarassada pel capatàs i ipso facto acomiadada... Tot això no ha passat... o més ben dit, s'ha traslladat de continent. Fa uns segles era a les conques industrials del Ruhr, a Bilbao, a les mines de carbó o els barris obrers de Londres. Ara aquestes xacres socials esperonades per un sistema econòmic sense principis morals han canviat de continent. Tenen lloc a la majoria dels països africans (i en moltes parts d'Àsia i Amèrica Llatina, sens dubte) i el pitjor és que o no hi ha legislació que protegeixi això (no interessa crear-la, seria contraproduent per a les inversions estrangeres i la creació de milers de llocs de treball econòmicament rendibles) o ja hi ha algunes lleis que a penes s'apliquen per les implicacions socials i econòmiques que tindrien.

Aquell sofert podador en la seva oscil·lant i perillosa realitat se'm segueix apareixent de tant en tant i el veig balancejar-se a un pas de la mort. Ell representa per a mi el destí de milions de persones que, al voltant meu, no tenen la més mínima seguretat en la feina, en la seva salut, en el seu futur. Nosaltres, els vianants que vam passar per allà, resignadament, ens vam conformar contemplant-lo en la seva temerària precarietat.

Oracions al comptat

2008-06-16T10:28:00Z

Alguna altra vegada he esmentat que, a l'Àfrica, una de les modalitats de picaresca més lucrativa i recurrent és la religiosa. L'últim cas em va passar aquesta setmana amb una senyora que se'm va acostar pel carrer i em va dir "doni'm uns quants diners perquè estic malalta i necessito que resin per mi". No em va fer falta gaire temps per entendre de què anava la cosa.

En una situació on els serveis sanitaris brillen per la seva poca eficiència, la seva pobra infraestructura i per la corrupció dels seus responsables, no és estrany que hagi desaprensius que aprofitin per fer l'agost prometent cures miraculoses, ja sigui utilitzant mitjans alternatius, herbes i encens ja sigui a través d'intercessions espirituals que prometen curar-ho absolutament tot, començant per la pandèmia de la SIDA, ni més ni menys. @MORE@

Aquests xarlatans ofereixen curacions i solucions per a tot, no hi ha res que estigui fora "del poder de Déu", diuen ells. No obstant, per arribar a la solució o la curació anhelades -això sí- cal passar primer per caixa. El carismàtic predicador imposarà les seves mans sobre el malalt i recitarà les seves portentoses oracions sempre que rebi una confirmació que la quantitat de diners requerida ha estat ingressada en el seu compte o en la de la seva església. A vegades pot ser un donatiu puntual, a vegades pot ser un òbol de fins al 10% dels ingressos de la persona (a imatge dels delmes esmentats a la Bíblia).

Fa poc es va arrestar a Kenya un pastor que anunciava als quatre vents que podia curar la SIDA en una o dues sessions d'intercessió. En un país severament afectat per aquesta pandèmia, es poden imaginar com de la nit al dia es va posar de concorreguda la seva feligresia. Els candidats per ser curats "només" necessitaven venir amb un simple justificant d'haver pagat els seus delmes a l'església. Aparentment, això és tot el que Déu requeria d'ells. Per demostrar l'eficàcia de la seva mediació espiritual i de la seva línia directa amb Déu, després de la seva sessió d'intercessió obligava la clientela a passar per una clínica determinada en la qual al malalt seropositiu li tornaven a fer la prova de la SIDA i -¡oh miracle!- el resultat del test era infal·liblement negatiu: el virus havia desaparegut. Quan alguns creients més escèptics o desconfiats van voler assegurar-se i van anar a una segona clínica, el resultat -paradoxalment- tornava a ser positiu. Amb aquest mètode tan refinat, òbviament, el nostre beatífic reverend no va arribar gaire lluny. Es va descobrir que el pastor estava conxorxat amb la clínica en qüestió i els passava part dels beneficis si manipulaven els tests i els convertien en negatius. Tot un xollo per a ell, però un circ cruel i manipulador per als que, en la seva bona fe, van posar el seu destí i els seus magres estalvis en mans d'un cretí tan irresponsable i de la infame capella que l'acompanyava en els seus crits i lloances.

Malgrat haver hagut ja alguns casos sonats, l'estafa segueix i no sé què és més gran, si la cara d'aquests falsos sanadors o la credulitat d'aquestes persones que, en la seva desesperació, segueixen posant la seva confiança en solucions tan magnífiques, abruptes i fantasioses. No seré jo qui posi en dubte que Déu cura, és més, crec que en el nostre món hi ha molts més miracles del que ens pensem, però el que sí que dubto és que Ell es digni a sanar algú "previ cop de taló". Aquest Déu, si existís, seria un pocavergonya. No, senyors, això és una vilesa amb totes les lletres i a un reverend tan espavilat caldria clavar-li mastegots per tot el cos, al més pur estil de Gedeó, de qui es diu que tenia les mans com cabassos i les sabia utilitzar convenientment quan es tractava de repartir llenya. Curiosament, l'evangeli d'aquest diumenge ens ve a recordar allò que Jesús els diu als seus apòstols, "gratis ho heu rebut, doneu-ho gratis". No sé quina versió evangèlica utilitzaran aquests rufians vestits de roba talar i amb olor d'àngels celestials, però definitivament no llegim el mateix llibre ni creiem en el mateix Déu. Avui comprenc millor aquell manament de "no prendre el nom de Déu en va", maleïts siguin aquells que, utilitzant-lo per al propi benefici, s'aprofiten de la misèria, la desesperació, la bona fe i la vulnerabilitat dels pobres.

Signes "ecològics" d'esperança

2008-06-12T17:09:00Z

Les notícies de les últimes setmanes sobre els estratosfèrics preus del petroli i de desastres naturals en diferents llocs del planeta són inquietants. Mentre ens estem donant bufetades per accedir a les reserves petrolíferes que queden al subsòl, aquesta mateixa energia basada en els combustibles fòssils amb les seves emissions de CO2 és l'espasa de Dàmocles que penja sobre els nostres caps i el nostre reescalfat i degradat medi ambient.

Acabo de tornar d'una petita estada a Kampala, la capital ugandesa, i he de dir que hi ha hagut una imatge que m'ha cridat poderosament l'atenció. En una de les seves avingudes, m'he trobat tota una fila de fanals d'enllumenat públic que funcionen amb energia eòlica i solar, gràcies a unes aspes unides a uns panells solars. Això no em cridaria l'atenció en un altre país o regió, però crec que en un país de l'Àfrica, això és un bon senyal. Davant els molts senyals d'alarma que tenim (s'acaba de publicar un atles que està mostrant gràficament les terribles conseqüències que el clima està tenint en boscos, pastures, llacs i muntanyes de l'Àfrica) jo intento mirar aquells punts més positius i esperançadors i, per tant, m'agrada veure petits passos que s'estan fent per poder canviar una miqueta el rumb de les coses.

@MORE@

Aquest gest potser tindria una importància anecdòtica si vingués d'un govern potent i econòmicament poderós, però venint d'on ve, d'una administració com a mínim fluixeta i amb pocs mitjans per posar-los a disposició de qualsevol tecnologia alternativa, doncs a mi em sembla un símbol realment esperançador. Sembla que s'ho creguin que cal posar-hi el coll en aquest esforç global de buscar fonts d'energia netes i renovables, encara que la cosa sigui tan modesta com començar per una simple avinguda de la capital.

Des d'aquests països "en vies de desenvolupament" es mira amb preocupació al futur. No és simplement l'acceptar l'irremeiable fet que en pocs anys no hi haurà neus al cim del Kilimanjaro, cosa que ja parla per si mateixa de la gravetat de la situació, sinó acceptar el fet que la vida de molta gent es veurà radicalment transformada pels canvis en el medi ambient, les plantes, els cultius, l'aigua i l'aire.

Sense anar més lluny, una pila de famílies que avui més o menys poden subsistir possiblement després d'uns anys i si Déu o l'home no ho arreglen passaran a engrandir la ja llarga llista de les llars més vulnerables des del punt de vista de la seguretat alimentària, els recursos, la vivenda o l'accés a aigua. La cosa és seriosa, estem parlant del futur de milions de persones que ara mateix lluiten per sortir de la pobresa i es veuen amb la dificultat afegida d'haver de lluitar contra elements que ells no poden controlar i contra el que ens cau a sobre globalment.

Mentrestant, crec que és d'alabar que hi hagi gestos així que ens parlin que l'Àfrica també es vol estrènyer el cinturó i mirar a un futur i un desenvolupament més sostenible on hi hagi espai per a tots, naturalesa inclosa. Tant de bo que s'estigui l'exemple i que l'Àfrica segueixi fent passos sostenibles i "verds" cap a un futur millor.