Els titulars d'aquests dies sobre la crisi ratllen el to apocalíptic i els daltabaixos de les borses sembla com si fossin ressorts que ens treuen el terra de sota els peus, quan la realitat, la pura realitat és una altra.

Un admirat columnista ho ha batejat 'crisi d'idolatria', quan al final es reconeix que s'han posat tots els ous al cistell del capital i de la cobdícia que hi va associada i quan s'ha construït i s'ha justificat un ordre econòmic teòricament regit pel mercat, però que al capdavall depenen de la bondat de l'Estat, al qual sempre denigren per l'afany intervencionista i el seu obstruccionisme, perquè vingui a reparar els plats trencats de la bombolla en què s'ha viscut aquests anys.

Els mateixos que en certs països s'esquincen les vestidures perquè l'Estat està massa compromès a "ajudar els pobres" a través d'assegurances socials, cobertura sanitària i altres accions "oneroses" per a les arques de l'Administració ara miren cap a l'altre costat quan el pare estat concedeix 700.000 milions de dòlars per sanejar els crèdits i la liquiditat. ¿On són ara els gurus del lliure mercat? Aquests dies hi ha personalitats financeres que s'estan esgargamellant demanant la intervenció estatal... O sigui que fer que l'Estat intervingui per defensar els pobres, els treballadors afectats de precarietat i les persones amb més necessitats vitals és un llast i un fre al creixement econòmic... però si és per sanejar "els mercats"... home, això sí que és acceptable. Doncs si el mercat és i ha de ser lliure --i això és un dels dogmes que s'han proclamat a tort i a dret--, doncs que es curi a si mateix {dins de} la seva llibertat ¿no? ¿O la llibertat del mercat només és per quan les coses van bé?

No ho sé. Jo sóc un simple treballador que veu dia a dia una realitat molt diferent de la dels nivells del Dow Jones, l'IBEX o el DAX..., però per mi la crisi comença no quan hi ha un 9% de pèrdues en tal borsa o tal altra, sinó quan veig que als quioscos populars de begudes i d'aliments de primera necessitat de l'Àfrica es comença a vendre pa de motllo a llesques, simplement perquè una família treballadora no es pot permetre comprar el paquet complet, que valia 0'25 euros i que de sobte ha arribat a un preu de gairebé el doble.

Aquesta és la verdadera crisi, no la d'aquells que han posat els diners que els sobren en els valors borsaris o en especulacions de terrenys o construccions, la d'aquella multitud que no té ni idea de com funciona una borsa, els que no arriben a final de mes perquè els salaris s'estanquen o són per si mateix escandalosos de tan baixos o els d'aquells que no es poden permetre el luxe de caure malalts perquè no hi ha diners amb què pagar-se les medicines. El que és apocalíptic és que hi hagi gent que s'eslloma treballant i segueixi sobrevivint amb menys d'un dòlar al dia... perquè aquells, aparentment, no necessiten ni necessitaran mai un paquet de mesures amb una bona tirallonga de zeros que mitigui la seva postració.

L'any 2000 es van acordar els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), aquells nivells mínims de desenvolupament i de serveis bàsics als quals més de 180 països es van comprometre a arribar abans del 2015. El que es necessitava per aconseguir aquests valors fins a l'any 2015 per a tots els països que necessiten arribar-hi són uns 72.000 milions anuals... però lògicament no hi havia voluntat política de posar tots aquests diners al damunt de la taula, encara que fos una fracció d'aquesta quantitat astronòmica de 700.000 milions que de la manera més xulesca el govern més poderós del món ha posat als peus de Wall Street perquè segueixi funcionant i no li falti "confiança".

Les morts de milions de nens per la falta d'accés a aigua potable o a causa de la malària no mouen els cors financers tant com uns punts percentuals al Dow Jones. Així de prosaica i de fomuda és la realitat del nostre món.

D'altra banda, crec que de tot això en sortirà alguna cosa bona. Durant anys, els profetes d'aquest ordre econòmic imperant han estat predicant que no hi havia cap més alternativa a l'Àfrica que la liberalització asimètrica, evidentment) dels mercats (i això suposava baixos costos socials, gens de protecció laboral, horaris laborals abusius, etcètera). Un sistema basat en l'especulació, la bombolla immobiliària i el benefici desenfrenat amenaça ruïna i els dogmes que ningú s'atrevia a qüestionar de sobte es veuen profundament pertorbats i humiliats per una crisi blasfema que fereix el déu mercat i que amenaça l'estabilitat de fonaments fins ara sòlids i inqüestionables.

I és que, encara que costi un gran esforç, a vegades el millor és canviar els fonaments quan estan plens de misèria i corrupció.