No sabia absolutament res d'ella, ni tan sols sabia si era viva o morta, si tenia res a veure amb José Ortega y Gasset (ves per on que al final serà que sí), d'on venia, si era d'alt llinatge, si apareixia a les revistes del cor o formava ja part dels espectres gloriosos del passat..., el cas és que m'acabo d'assabentar que Simone Ortega, l'autora de 1080 recetas de cocina, ha mort, i --ves per on-- m'he adonat que s'ha mort també alguna cosa que formava part de la meva vida. Potser és aquesta la raó per la qual el post d'avui és una mica més autobiogràfic que de costum.

Porto fora d'Espanya des de l'any 1989. Els períodes més llargs que he passat al meu país natal (de passada, de vacances, o per raons familiars o de qualsevol altre motiu) no hauran passat d'un parell de mesos. No sé si passa a tothom, el cas és que quan jo vaig sortir a l'estranger i vaig començar a viure en una cultura que no era la meva, va ser quan em vaig adonar encara més del que significa la cultura a què un pertany, les moltes coses que un ha mamat i que dóna ja per òbvies però que al final et diferencien molt de la resta dels vivents. És a l'estranger quan un aprèn de veritat els trets de la pròpia cultura i l'aprecia molt més. Ha estat als països que he recorregut: Àustria, Regne Unit, Egipte, Sudan, Kenya..., on he après el que significa ser espanyol, andalús, mediterrani, llatí... (també he après el que significa ser un blanc en una gran massa negra..., un sentiment que m'imagino que és semblant al que deuen tenir molts dels immigrants africans que viuen a Europa).

Bé, doncs, el que us deia, un dels punts que més m'ha ajudat a mantenir la meva relació umbilical amb la meva cultura ha estat el menjar. Recordo que després de poques setmanes d'haver sortit definitivament d'Espanya em vaig adonar que ni tan sols tenia un receptari de cuina. El vaig trobar a faltar en el mateix moment en què algú em va demanar que cuinés alguna cosa "de la meva terra". En aquell temps recordo amb pànic quan a la comunitat d'estudiants universitaris en què vivia havíem de cuinar per torns. Dues vegades al mes, els que érem allà havíem de cuinar per a la resta, i el nombre podia variar de 10 a 20. Es poden imaginar el pànic escènic que suposava l'afrontar aquest repte sabent que:

a) fins a aquell moment jo no havia cuinat per a ningú que no fos per a mi, obria llaunes la mar de bé i estava molt interessat en les sopes de sobre... però res més;

b) a la una del migdia allà hi havia un nombre variable d'energúmens amb gana, disposats a matxacar-te si treies alguna cosa insípida, enganxada, massa picant o massa salada... Ni vull dir el sidral que es podia muntar si la quantitat no era suficient, o el malson que suposava haver fet una gasòfia en quantitats industrials capaces de proveir una caserna.

No se sorprendran si els dic que tenia companys (principiants, òbviament) que no podien dormir la nit abans del torn de cuina. Amb això ho dic tot.

Doncs bé, gràcies a Déu i al suport d'alguns companys a poc a poc vaig aprendre a ser millor cuiner i fins i tot vaig arribar a un moment, diguem-ne que il·luminador, en què em vaig adonar que de la por havia passat a un estat de plaer del procés de cuinar. Mai he arribat a ser un xef, però avui dia em segueix agradant cuinar. En aquells dies, algú em va regalar el llibre de Simone Ortega, 1080 recetas de cocina, que m'ha acompanyat fins al dia d'avui, malgrat que els seus fulls estan atrotinats, plens de taques de salsa de tomàquet, de gotetes d'oli, amb cantells molt més foscos del que havien estat, amb munts de papers i noves receptes que es van guardar allà com el lloc més segur i que van fer que el seu volum s'eixamplés, com si patís de cel·lulitis. Vaig sortir d'Espanya sense idea de com fer els plats més fonamentals (amb excepció de la truita de patates i els ous ferrats) i, per tant, vaig haver d'acudir innombrables vegades a l'esmentat llibre i amarar-me dels passos a realitzar. Recordo l'alegria que vaig tenir quan vaig cuinar per primera vegada un pisto amb un sabor, salvant les distàncies, que era bastant aproximat al que jo havia menjat a casa en els anys de la meva infància. Així va començar aquesta emocionant exploració d'un món culinari que era per a mi pràcticament desconegut.

Abans de venir a l'Àfrica, un experimentat missioner em va dir el següent: "A l'Àfrica sempre seràs especialment estimat pels teus companys si ets un bon cuiner, un bon narrador d'històries o un bon mecànic". Em va cridar l'atenció que en el terreny no s'apreciessin els títols universitaris ni màsters universitaris... i si dic la veritat ara li dono la raó: hi ha per aquí munts de gent intel·lectualment molt preparats però humanament infumables, mentre que hi ha altres persones que, potser de manera més simple, amb el seu do de gents, culinaris o tècnics, són capaços de donar a la vida un sabor diferent.

En un ambient com pot ser una zona perduda a l'Àfrica, no hi ha grans entreteniments. Possiblement no hi hagi televisió, ja que no hi ha electricitat i el generador pot funcionar només en ocasions comptades, no hi ha gran vida social ni restaurants d'alt nivell per celebrar un dia especial. Davant d'aquest panorama, s'ha de treure el màxim suc possible als petits detalls de la vida: coses tan simples com asseure's a l'ombra a llegir un llibre, posar-se a escriure una carta, treballar al jardí o ficar-se a cuinar poden ser els elements que donin a aquest dia un sabor molt especial i que ajudin a trencar la monotonia. Si un no aprèn a disfrutar d'aquests petits detalls, un està perdut. Cuinar és una d'aquestes situacions que et treu de la rutina i de passada fas la vida més agradable als qui viuen amb tu.

Recordo aquell dia en què a Luigi, un entranyable company italià, seli va acudir posar-se a recol·lectar els cargols gegants que teníem al Sudan per fer "des escargots avec sauce bolognaise". La veritat és que aquell dia la inspiració gastronòmica no va portar a bon port, la nostra estimada Simone Ortega hauria fet gairebé un crit de disgust al veure com van arribar a posar-se de durs els cargols. Però, com diria Gila, ningú ens podria treure el fart de riure que ens vam fer aquell dia, encara que de menjar, el que es diu menjar, aquell dia n'hi va haver ben poc.

En moltes altres ocasions, l'excursió culinària ha anat per camins més victoriosos i no es poden imaginar el sentiment de gratitud que un pot tenir al fer tot un plat deliciós amb la reduïda oferta d'ingredients que hi pot haver en un poble perdut de la sabana africana. A vegades, volíem fer una recepta de l'esmentat llibre i calia buscar alternatives per al 50% dels ingredients, ja que ¿quines possibilitats teníem de trobar algun component mitjanament rebuscat en una situació així? De totes maneres, la majoria de les vegades ho aconseguíem i en alguna ocasió fins i tot ens vam quedar verdaderament sorpresos al veure els resultats.

Més d'una vegada, el meu company Luigi deia, completament tip, allò de "sento ara totes les meves entranyes elevant un cant de lloança pel menjar que els hem servit". Allò era sempre el colofó d'un companatge ben disfrutat i consumit.

Bé, doncs, encara que sigui des d'aquest humil racó africà, retem el nostre homenatge pòstum i sincer a una dona que, amb un simple llibre dirigit a nosaltres, pobres totxos de la cuina, va fer que la distància amb el país natal es reduís considerablement, va alegrar els comensals en més d'una nit africana i ens va fer disfrutar de sabors meravellosos i entranyables enmig de la selva africana. Gràcies Simone, des d'aquesta llunyana terra, per tanta alegria compartida.